El mort i qui el vetlla

Amb l’edat he aconseguit anar-me desempallegant de certs convencionalismes socials. Allò que diuen que s’ha de fer per quedar bé.

Malgrat això però, encara hi ha cops que un no es pot escapolir i ha de “complir”. Dissabte va ser un d’aquests dies.

Cap el migdia van rebre una trucada d’una companya de la Maria, que ens informava que el pare d’una altra companya, s’havia mort. Evidentment, en ocasions com aquestes, és difícil fer el ronsa. Així doncs, a la tarda, vam anar al Tanatori.

El primer que s’ha de fer quan entres en el Tanatori, és localitzar en quina sala de vetlla està el mort i per tan la família a qui li vas a donar el condol. És com quan vas a l’estació a agafar un tren. Al costat del taulell de l’entrada hi ha un targetó on estan els noms dels difunts i la sala on són.

Al costat del targetó i en un prestatge, estan dipositats un llibre per cada difunt, perquè a part de donar el teu condol en persona, deixis el teu condol per escrit. (en vaig fullejar un i realment són monuments escrits a la poca imaginació i al “kitch”).

Després dels petons de rigor i de la frase feta de: “t’acompanyem amb el sentiment”, la companya de la Maria en va presentar a la seva mare. De nou dos petons i la frase:

- L’acompanyo en el sentiment...

- Gràcies... Ens queda el consol que no va patir gaire

- Ja...

- A l’hospital, els últims dies el van tenir sedat

- És clar... És el que acostumen a fer

- Per cert, el voleu veure?

Això d’ensenyar els morts, sempre ho he trobat un costum una mica macabre. Un difunt, no és un cotxe nou, un pis nou o un electrodomèstic nou.

- No s’ofengui, però preferia més no veure’l

- Si no sembla que estigui mort (uns quants singlots i continuació de la frase) sembla que estigui dormint

- N’estic convençut, però és que a mi m’afecta molt

Bé, de fet, és pot dir que l’únic mort que he vist a la meva vida, va ser el meu avi patern, i l’experiència va ser tan traumàtica que em vaig prometre a mi mateix, que mai més, per poc que pogués, veuria un altre mort.

Quan l’avi Josep, es va morir jo tenia prop de dotze anys.

En aquella època, els difunts es vetllaven a casa. Durant les primeres hores, tot eren cares llargues i plors. Després començava a córrer l’ampolla d’anís i les galetes i s’acabava la vetlla explicant acudits.

El pare em va portar a casa dels avis. Quan vam arribar estaven en el punt mig entre els plors i els acudits. Després de les salutacions, l’avia va dir la frase maleïda:

- Passeu a veure’l

Jo no havia vist mai cap mort, però en el meu interior hi havia una veu que em deia que no calia que en veiés cap.

- D’això, papa, és que a mi em fa una mica de cosa

- Però si sembla que estigui dormint – va dir la iaia

- Sí... peròòòò...

- Passa cap a dintre, cony!

- Sí, papa

Vam entrar a l’habitació de matrimoni, i sobre el llit hi havia el taüt, amb l’avi dins, vestit amb el “tratjo” dels diumenges i...

- Papa, li han posat la boina!

- És clar - va dir la iaia – sempre la portava

Jo encara estava sorprès per el tema de la boina, quan el meu pare es va ajupir sobre el taüt i li va fer un petó a l’avi.

- Nen, fes-li un petó

- És que em fa angúnia

- QUÈÈÈÈÈÈ?

- Angúnia, papa. Em sortiran pupes a la boca...

Sense deixar que acabés la frase, el meu pare em va enganxar per el clatell i em va amorrar dins de la caixa de morts i em va encasquetar sobre la cara de l’avi. Em va agafar un neguit tal que de sobte vaig notar una escalfor que em baixava per les cames

- La puta d’oros!!, què és això nen? – vaig escoltar que cridava el meu pare, al temps que em deixava anar

- S’ha pixat a sobre – va dir la meva iaia

- Serà guarro!!

- Papa, que ha estat sense voler

PATAPLAF!!

El calbot que em va fotre el meu pare va fer que anés a parar contra el taüt. Del cop, a l’avi se li va moure la boina i jo vaig fotre un crit:

- AAAAAAAAAAH! És viuuuuuuu!!

La família i amics que estaven al menjador van entrar en tromba a l’habitació.

- Què passa?

- Res, cabòries del nen

- Aquest nen és una mica gamberret. No es fan bromes amb els morts – va dir el meu oncle (el marit de la germana del meu pare) – potser li falten un parell d’hòsties ben donades

Sentint això, vaig pensar: “nano l’has cagat, ara si que et foten una pallissa que et balden”. En aquell moment va entrar la meva iaia, amb un baieta i un cubell i ens va fer fora a tots de la habitació. Un cop al menjador el meu pare em va amenaçar:

- Ja parlarem tu i jo

I, jo vaig pensar:

- Doncs encara sort que del neguit, només m’he pixat, si a més m’arribo a cagar, fan un enterrament doble.

Des de llavors no he volgut veure cap més mort, per molt que sembli que està dormint.

"Yuyu"

Divendres vaig anar a renovar-me el DNI.

Ja sé que això no té una importància vital com per escriure un post i que qui més qui menys ho ha fet alguna vegada a la seva vida.

Però passa que jo quan m’apropo a una comissaria i veig a una persona vestida amb l’uniforme de policia m’agafa una suor freda i un neguit estrany.

Així doncs, va ser arribar davant de la comissaria i agafar-me el neguit. Un, com que ja té experiència a la vida i sap comportar-se en situacions extremes, vaig respirar a fons i vaig pujar les escales fins trobar-me cara a cara amb el paio vestit d’uniforme.

- Bon dia, venia a renovar-me el DNI

- Passi aquí a la dreta i posis a la cua

Em va sorprendre que em contestés amb tanta amabilitat i amb català ( per ser sincer, em va contestar amb un català amb accent montillesc, però català a la fi)

Un cop estava fent cua, vaig pensar que fa deu anys, quan me’l vaig renovar per darrera vegada, hagués estat gairebé un miratge que un policia nacional, m’hagués contestat en el meu idioma.

Malgrat tot, seguia sentint un “yuyu” especial de estar allà dins. I és que per molts anys que passin i per molt que els policies nacionals parlin català una comissaria de policia, sempre serà una comissaria de policia, ja siguin policies nacionals, guàrdia civil o mossos d’esquadra.

Les coses es fan ben fetes o no es fan...

Prop de casa hi ha okupes. Que jo conegui són quatre nois i tres noies i s’estan en una casa de dues plantes, que dintre de poc l’enderrocaran.

Malgrat que a algú li sembli estrany, per la seva vestimenta i aparença, són molt amables. Jo he coincidit alguns cops amb ells al forn i l’hem feta petar.

L’altre dia anava per la vorera i, de sobte, vaig escoltar una veu de noia, a les meves espatlles, que cridava:

- Macaaaarraaaa! Maaaacaaarraaaaa! Maaaaacaaarraaaa!

Em vaig girar i era una de les okupes. Al veurem em va dir:

- Estic cridant al gos

- El gos?

- Sí, és que es diu “macarra”

- Macarra?... Collons, nena, si vols cridar l’atenció haver-li posat directament “fill de puta”

Mentre agafava el gos, amb un somriure i em va dir:

- Quanta malícia tens...

- L’edat, nena, l’edat...

I és que aquest costum de fotre noms estranys al gossos m’emprenya. La Maria té uns coneguts que al gos li van posar: “No ho sé” i quan els preguntaven:

- Com es diu el gos

Ells deien:

- No ho sé

- Com que no ho sabeu, si el gos és vostre

- És que es diu: “no ho sé”

I es partien el pit de riure...

Ai, senyor, ja és ben veritat que qui no té feina, pentina el gat

Redéu, vaig de bòlit...

No sé que em passa, però porto uns dies que les hores em fugen i no m’adono. Tinc la sensació que no dono abast a tot.

He estat fora uns dies, acompanyant a la Maria a un curs a València (el cortijo de la Rita Barberá), i quan he arribat m’he trobat amb feina endarrerida, correus per contestar, etc, etc.

M’he proposat posar-me al dia, però, Redéu!, és hora de sopar i encara estic embolicat. Així, que faré el truc de l’altre dia i us deixaré un acudit que he publicat avui al Punt, i demà serà un altre dia.

Dilema...

Ara acabo de tenir un dilema.

Volia escriure al bloc, però vaig una mica curt de temps, estic acabant una feina que haig de lliurar demà. Llavors he pensat, deixa córrer el bloc i treballa, però immediatament m’he dit: “fes alguna cosa i així et mantens en forma i no afluixes el ritme de publicar”. Així doncs, us deixo un acudit que vaig publicar al Punt.

Collons de polítics!!

Quarts de dotze de la nit del diumenge 27. Sona el mòbil:

Piiiiip! Piiiiip! Piiiiiipiiiiiip!

És un missatge SMS, del poll revifat. (el poll revifat, és aquell paio sociata, que és regidor i que conviu amb una amiga de la Maria).

Miro el missatge:

“Hem tornat a guanyar!!”

I, li responc:

“Home, és que si no tornem a guanyar, ens haguéssim despenjat del Madrid en la lluita pel títol de lliga”

Al cap d’una estona, em truca:

- Sí?

- Què, Avi, tu sempre amb la conyeta a punt. Oi?

- Quina conyeta?... Escolta, que això del títol de lliga és molt seriós. Si no el guanyem, ens quedarem a zero...

- Quan t’he dit que havíem guanyat, no em referia al Barça...

- Ah, no?... I doncs?

- Ja ho saps. No et facis el “tonto”, et volia dir que hem guanyat nosaltres

- Nosaltres?

- Sí, nosaltres. Tornarem a fer govern municipal

- Ah!, vols dir vosaltres...

- Sí, nosaltres!

- O sigui que això vol dir que tens quatre anys més de menjadora

- Cony, Avi, que cru que ets

- Noi, la veritat no és crua, és simplement la veritat

- Bé et deixo... Ja quedarem per celebrar-ho

- Quan vulguis

Després de penjar vaig entrar a internet i vaig mirar com havien anat els resultats al poble del poll revifat i, resulta, que van perdre (es van quedar) sense un regidor respecte a les eleccions anteriors, però encara tenien majoria com per governar amb solitari.

El que si tinc clar, és que la celebració, anirà a càrrec d’ell, sobretot, perquè hauré d’aguantar els seus deliris de grandesa i això, té un preu

Uiiii! que hi ha nervis entre els polítics i els seus llepaculs

Divendres, em va trucar la Maria que no venia a dinar. Sempre que la Maria no ve a dinar, jo, vaig a un petit restaurant que hi ha prop de casa. Tenen una cuinera que cuina molt bé, el lloc és tranquil i el menú econòmic, a més, com que em coneixen, tan l’amo com els habituals, puc petar la xerrada.

Malgrat que està encara no a dues cantonades de casa, haig de fer la gran volta, perquè l’avinguda que hi ha al final del meu carrer està tallada des de fa temps, per unes obres que tenien que durar un parells d’anys i, veient com si esforcen, em sembla que duraran una eternitat. Potser, si no cau per les obres del TGV, acabaran abans la Sagrada Família que les fotudes obres. Realment és pot dir que a sembla que visquem a Sarajevo en plena guerra.

Doncs bé, després de fer la gran volta, per anar a jalar, em vaig trobar, al començament de les obres, a l’alcaldessa tota guarnida, acompanyada d’una cort de “pilotes” i llepaculs, que li feien la rosca. Un paio amb un casc blanc li anava donant explicacions. Al passar per el seu costat, no em vaig poder aguantar i li vaig dir:

- Què, alcaldessa, et sembla que veuré acabades aquestes obres?

La dona, com que estem amb campanya electoral, va somriure (cosa que no acostuma a fer la resta dels quatre anys de mandat) i, amb una amabilitat que em va sorprendre, va respondre:

- O, i tant, pots estar segur

- Doncs digui’ls-hi que espavilin, que jo calculo que a tot estirar, em queden, encara no, quaranta anys de vida

Li vaig dir això gairebé sense aturar-me. Però encara no m’havia allunyat quatre passes que vaig sentir la veu d’un dels pilotes llepaculs que deia:

- Aquest tiu és un gilipolles!

- No, - vaig respondre, girant-me – aquest tiu, és un veí cabrejat amb la classe política i amb la colla de vividors que hi ha al seu voltant, perquè sempre comencen les obres mitja hora abans de que s’iniciï la campanya electoral!

En aquell moment, vaig veure que un paio, gran com un sant Pau, amb ulleres fosques, que estava una mica apartat del grup, es va avançar una mica i es va posar entre l’alcaldessa i el grupet de llepaculs i jo. Vaig pensar que deuria ser l’escolta i com que un ja té una edat i volia dinar amb totes les dents dins de la boca, vaig girar cua i vaig anar cap el restaurant, mentre pensava que cada quatre anys hi ha una colla de gent que passa uns dies molt neguitosos per conservar la menjadora. És clar que els pobres ciutadans ens passem quatre anys aguantant a un grapat de ganduls que no foten res i cobren més que si dirigissin les empreses d’en Bill Gates.

(Per cert avui m'ha tocat fer el post del bloc del programa de ràdio, així que us poso l'enllaç, per si teniu humor i ganes de llegir-lo)

Sant Tornem-hi, que no ha estat res

Després de gairebé un mes sense donar senyals de vida, ha arribat el moment de tornar a l’activitat blocaire.

Al llarg d’aquest temps, m’he dedicat a anar sovint a casa de la meva filla, per estar totes les estones possibles amb el meu net. Ca la nena, durant aquesta temporada, semblava el metro en hora punta. Vinga familiars, amics, veïns i coneguts desfilant per veure al nano.

Aquesta riuada de gent ha fet que, la Maria i jo, coincidíssim amb algunes persones amb les que era millor no coincidir. Entre altres, el meu ex-cunyat Ernest. Malgrat que ens vam dirigir poc la paraula (pràcticament no passàvem del “hola” i l’adéu”), la situació era bastant tensa i incomoda. Per sort, tant la Maria com un servidor, tenim les suficients taules com per sortir-nos il·lesos del temporal.

Un cop les aigües han tornat al seu cabdal, la situació s’ha normalitzat i les visites han decaigut, ha arribat l’hora de fer com fray Luís de León i dir: “Com dèiem ahir...” i continuar amb el bloc, com si res no hagués passat. Bé, algunes coses sí han passat, alguns blocs que visitava assíduament, han canviat. Altres han deixat de funcionar i alguns se’ls ha engolit Bloguer, com el del Sergi Quevedo.

Així doncs hauré d’actualitzar els meus enllaços. Una feina trista, haver d’anar suprimint enllaços de blocs morts. Bé faré un enterrament víking i endavant les atxes!

Durant tot aquest temps d’absència, no us creieu que només he fet que estar per el meu net i tocar-me els penjolls. Vaig anar a presentar els dos àlbums de còmic que vaig fer juntament amb el soci, he estat fent la meva feina habitual, també he estat il·lustrant el bloc d’un personatge singular, el senyor Garigot i he posat en marxa, juntament amb l’equip del programa de ràdio, el bloc del programa.

Ah! Per cert, avui que m’he tornat a posar a actualitzar el meu bloc, que ja començava a tenir teranyines per tot arreu, m’he donat que el dia 12 d’abril va fer un any que vaig començar l’aventura blocaire i que aquest post és el número 100.

Si dividiu un any i escaig per cent posts, veureu que no he fet gaires mèrits perquè em donin la medalla del treball.

Resumint, ja torno a ser aquí després d’una altra absència de les meves. Jo sé que en el fons m’estimeu, i per això em perdonareu aquests temps de silenci.

La Setmana Santa que vam viure perillosament (I)

Aquests dies he estat a la caseta, amb la Maria. Han estat uns dies de calma i reflexió. A les nits, després de sopar, hem fet llargues xerrades. En una d’aquestes xerrades, van parlar de com han canviat els temps i la Setmana Santa, que la d’ara, no té ni punt de comparació envers a la de quan jo era nano.

Llavors, des de dilluns, les ràdios canviaven la seva programació i pràcticament només emetien comentaris religiosos i música sacra, clàssica o militar. La tele, feia gairebé el mateix, amb l’excepció de que de tan en tan passaven alguna pel·lícula com: “Fray Escoba”, “Marcelino, pan y vino” etc.

Els xavals de llavors, a més, rebíem, cada dia al col·le, la visita del mossèn de la parròquia per adoctrinar-nos (rentar-nos el cervell) sobre la importància d’aquelles dates.

El mossèn, que sempre anava amb sotana i barret de capellà, era un home baixet i gras. I, malgrat la felicitat que es suposa que ha de tenir un home de Déu, sempre feia cara d’emprenyat.

Quan entrava a la classe tots ens aixecàvem i el mestre marxava. Ell, es quedava dret amb la mà estesa. Llavors, tots en fila anàvem passant per el seu davant i li havíem de fer un petó a la mà. Quan ets el primer, doncs mira, penses:

- Espero que s’hagi rentat les mans

Però quan ets el deu o dotze:

- Ara haig de posar els meus llavis aquí, en aquesta mà, que deu estar bruta i plena de les baves dels onze que han passat abans que jo?... Eeecccs! Segur que em surt una pansa a la boca...


Durant els tres quarts d’hora diaris que el mossèn estava amb nosaltres, ens explicava el patiment de Crist i dels Sants.

- A Jesús, lo azotaron, le colocaron en la cabeza una corona de espinas, se rieron de él, le obligaron a hacer el camino del calvario, mientras le golpeaban... Aquellos salvajes creían que con todo esto lo humillarían, pero ¿sabéis lo que pasó?

I tots els nens dèiem com si fóssim un de sol

- Nooooooo !!, ¿Quéééé pasóóó ?

- Que con su sufrimiento, Dios, lo quiso todavía más. Porqué Dios, con su infinita bondad tiene una especial debilidad por todos aquellos que sufren en su nombre

- Oooooooh!

Llavors ens parlava dels Sants que havien patit qualsevol tipus de martiri i ens deia:

- Y ellos, con su sacrificio y su sufrimiento se ganaron el Reino de los Cielos

Com que, es veu que, no n’hi havia prou amb les arengues matineres, a la tarda feia que anés tot el col·le a l’església. Ell pujava al púlpit i ens llegia trossos de la Bíblia. Després, baixava, entrava en el confessionari i ens confessava a tots.

No recordo a qui se li va acudir, però algú de la colla va proposar que aquella Setmana Santa podríem fer quelcom perquè el pare Laureano, que així es deia el personatge, es guanyés el cel.

Una d’aquelles tardes, vam seure com de costum a escoltar el sermó. Mentre des de el púlpit el mossèn ens anava explicant la vida i miracles de Jesús, els apòstols i els sants, el “Chirri”, i dos més, van entrar dins del confessionari i van col·locar en el banc on seia el pare Laureano, les prop de cent xinxetes que havíem recollit entre tots.

Quan el pare Laureano va acabar, es va dirigir, amb la seva cara de mala llet perenne, a tota velocitat cap el confessionari. Va entrar i al cap d’un moment es va escoltar per tota l’església un crit esfereïdor. Al crit li van seguir uns quants renecs. Tots ens vam quedar quiets. En Gausachs va dir:

- Fotem el camp abans que sigui tard

- Si sortim corre-cuita ara, tothom sabrà que hem sigut nosaltres – Vaig dir baixet

- D’aquí no es mou ni Déu – El “Chirri” com a cap que era, va exercir de tal.


Tots vam estar-nos en el nostre lloc. Des de allà vam ser espectadors privilegiats dels esdeveniments.

Entre els mestres i l’altre capellà, el padre Felipe, van auxiliar al mossèn.

Poc després, els profes ens van tornar a l’escola. Durant el camí de tornada, el “Chirri” em va dir:

- Al que es xivi, li parteixo la cara, passa-ho!.

Fins Dijous Sant, cada cop que ens anàvem a confessar, el padre Felipe, ens deia:

- ¿Tienes alguna gamberrada que confesar?

I tots, amb els dits creuats a l’esquena li contestàvem:

- ¿Yoooooo?, no padre...

Agraiment i palla mental

En primer lloc vull donar les gràcies a tota la comunitat blocaire per les felicitacions que he rebut (redeu, que en sou de macos). Penso imprimir els comentaris i guardar-los perquè quan el meu net tingui una edat (i suposant que jo encara toqui vores) li pugui ensenyar i dir-li:

- Mira, fa molts anys, ton avi, tenia una cosa que es deia un bloc i quan tu vas néixer, va escriure això i els companys dels altres blocs et van desitjar que tinguessis molta sort en el futur

- I què era un bloc, avi?

Suposo que aquesta és la pregunta que em farà, perquè em sembla que d’aquí a quinze anys, posem per cas, no sé si això dels blocs existirà o ja hi hauran els video-blocs o ves a saber tu quin nou invent de la tecnologia. Perquè desenganyem-nos, això dels blocs i la comunitat blocaire, té data de caducitat. Cada dia neixen i moren blocs.

Quan una persona obre un bloc, ho fa amb el propòsit d’escriure-hi seguit. La il·lusió i l’empenta dels primers dies fa que comencis a voltar per la blogosfera cercant blocs que et siguin més o menys afins i anar deixant comentaris. És com deixar la teva petjada. Com dir:

- Eh!, jo també sóc dels vostres –

Llavors reps els primers comentaris i et fot una alegria tremenda, penses:

- Redeu! Hi ha gent que em llegeix

I, gairebé, sense adonar-te quedes atrapat. A partir d’aquest moment enllaces els blocs amics i cada dia fas el passeig per tots ells. Comentes, et comenten, contestes els comentaris i la roda va seguint, fins que un dia veus que dediques una quantitat considerable de temps a mantenir tot aquest tinglado.

Amb el temps, el propòsit d’escriure seguit s’ha convertit en fer dos o tres post per setmana. Després poc a poc, vas relegant el bloc, perquè dediques més hores a la feina, a la parella, a la nena o el net. Cada dia que passa sense escriure et dius:

- Demà hi torno i faré un post diari.

Aquí és quan comença la decadència. Quan t’has obligar a fer un post diari. Quan allò que era un entreteniment es converteix en una obligació.

A vegades, a tot això, s’afegeix la pèrdua de l’anonimat.

Un bon dia, algú et diu:

- Eh, jo llegeixo el teu bloc

El fet de saber que hi ha gent que et coneix i et llegeix, fa que comencis a censurar-te.

- Si explico això, fulano, s’emprenyarà. Bé doncs escrivim d’una altra cosa. Mira saps què?, ja faré un post demà.

A la pèrdua de l’anonimat, a vegades si afegeix, com en el meu cas, les amenaces i trucades telefòniques de l’ex-cunyat.

Llavors és quan poc a poc els posts i les lectures dels altres blocs es van espaiant, fins que un dia, t’adones que has passat molt temps sense escriure i que has perdut la frescor del principi quan no et coneixia ni Déu i podies escriure el que et rotava.

En aquest moment és quan et planteges continuar o deixar-ho. Si has de ser políticament correcte, no val la pena, ja que, per desgràcia, ho has de ser a la feina diària que et dona de jalar.

Arribar a aquest punt, és arribar al punt on moren molts blocs. Uns posts políticament correctes, maten poc a poc les visites i el bloc. Llavors el bloc mora per cansament.

Un cop en aquest punt, només queden tres solucions:

Fer un post d’stand by i dir:

- Tanco perquè no m’hi puc dedicar com jo voldria. Més endavant si puc tornaré a obrir-lo (Promesa que mai s’acaba complint)

Fer un post d’acomiadament i dir:

- Tanco, adéu i gràcies per tot

O desaparèixer i deixar el bloc tal i com està, fins que poc a poc les visites aniran a menys, fins que els altres blocaires deixaran de passar i el bloc quedarà en el record.

(Tot això són reflexions. Una pura i simple palla mental, però fa dies que hi penso...)

SOOOOC AVIIIIII!

Per que el mon mundial blocaire s'assabenti, faig públic que aquest migdia a quarts de dues, acabo de ser avi.

Què "bonic" és estar malalt!

És curiós la de coses que et poden passar quan estàs refredat.

El telèfon.
A vegades m’he passat dies en els que només he parlat per telèfon amb una persona. Fins i tot, hi ha dies que el telèfon ni sona. Ara, basta que estiguis constipat, que sembla que tothom es posi d’acord per trucar-te:

- Sí?

- Hola, sóc, jo... Què et passa?

- Estic refredat

- Ja se’t nota. Tens la veu agafada

Agafada?... Què cony vol dir que tinc la veu agafada?... Que m’expliquin qui me l’ha agafat, que si convé li foto un gec d’hòsties perquè me la deixi anar.

Els remeis.
Tots els que truquen, tenen un remei infal·lible per curar-te.

- Això dos sobres d’antibiòtic al dia i en quatre de dies curat

- És que els antibiòtics, no són sant de la meva devoció

- Cony!, doncs després no et queixis si estàs fotut. Et dic el què i no em vols fer cas...

(.........)

- Això una copa de conyac calent amb mel i se’n va en un tres i no res

- És que a mi el conyac no m’agrada. Jo sóc de whisqui

- Mira, si t’has de fotre el primmirat, poc que et curaràs...

A la llista de remeis infal·libles, podria afegir: Els bafs d’eucaliptus. El Vic
Vapor- Up. Les fregues d’alcohol. Una dutxa amb aigua freda. etc. etc.

La dona metge.
La Maria, ha procurat estar al meu costat tot el possible, i si hagut de marxar, m’ho ha deixat tot a punt i m’ha trucat cada dos per tres:

- Hola, com estàs?.

- Com una cafetera

- T’has posat el termòmetre?

Aaaah! El termòmetre. Un aparell, que es suposa serveix per ajudar-nos a guarir la malaltia i resulta que acaba fotent-nos més mal de cap.

Qui collons va ser la ment privilegiada que el va inventar?, amb aquelles ratlletes i numerets tan petits, que has de tenir la supervista de superman per saber si tens o no febre. Et passes un fotimer d’estona sacsejant-lo perquè baixi la punyetera ratlla. Després l’has d’anar movent de cantó a cantó, per veure si ja ha baixat prou. Sort en tindràs si no et disloques un canell...

A més, els malparits, llisquen... redeu, si llisquen. Com et descuidis i et confiïs, et salta dels dits, va a petar a terra i ja has begut oli. Els vidrets petits, costen un colló de recollir, i el mercuri... es fot aquella bola platejada, que no hi ha manera d’agafar...

- No, no m’he posat el termòmetre

- Per què?

- Perquè ara mateix, el tinc escampat a trossos per terra, com si fos un puzzle i em sembla que no me’n sortiré per tornar-lo a refer.

- No t’amoïnis, ara quan vingui en portaré un altra.

La paciència de la parella
La segona nit, et puja la febre i de sobta, el teu cos, sembla que se li doni per treure a fora tot el líquid que has begut durant els últims deu anys de la teva vida. S’obren el porus i apa, sembles les Fonts de Montjuïc, només et falta la musiqueta i els llums. Total, que quedes xop tu, els llençols, el matalàs (aquell que et recomanen que no es mulli) i la teva parella.

I a les tantes de la nit, ella remullada de dalt a baix et diu com si tal cosa:

- Assecat, que ara canvio el llençols.

Llavors és quan un pensa:

- Per què collons, haig de jugar a la loteria, si ja m’ha tocat la grossa amb la Maria.

(Aquesta petita anada d’olla, és perquè encara em queden restes de febre. Com que no tinc ganes de trencar un altre termòmetre, no sé exactament quanta febre tinc, però tinc restes de febre. Cony!, que em poso la ma al front i el tinc calent... )

Aaaaatxús! Cony!, ja la he enxampat!

Porto a sobre una galipandria de tres parells de nassos, així que no estic per gaires orgues. Per tant dilluns serà un altre dia. Llavors espero estar més fi i contestar els vostres comentaris i seguir amb els flasbacks.

Salut!

Flashback 2: F-11 i tot a prendre pel sac!

Encara no havia decidit que coi faria amb el bloc, quan un dia, pel matí, després de llevar-me , em vaig trobar una nota damunt de l’ordinador.

El teu ordinador no rutlla.
Petons.
T’estimo.
Maria

La Maria té el costum de aixecar-se molt d’hora per estudiar i planificar-se el dia. A vegades, si ha d’entrar a internet, per no haver de desmuntar el módem i muntar-lo en el seu ordinador, fa servir directament el meu. Per això la nota em va neguitejar una mica.

Jo, de bon matí, no estic per llençar coets, així que el primer que vaig fer, va ser preparar-me un cafè per entrar en el món del vius.

Després d’ingerir el líquid negre, vaig engegar el portàtil. Aaaah! Falsa alarma. Tot perfecte... Tot perfecte?... Doncs no. La fletxa del ratolí no es movia. La punyetera estava quieta. Clavada en mig de la pantalla. Jo feia anar el ratolí amunt i avall i com si res. Vaig intentar-ho amb el mousse de l’ordinador i com si sentis ploure.

- A veure, no et posis nerviós. Apaga’l i torna a engegar-lo

Res. La fletxa seguia allà. Quieta, com si no formés part de l’ordinador. Com si estigués de visita i s’hagués quedat embadalida veient l’icona del Word que tinc a l’escriptori.

- Calma, calma, calma... tornem-hi a veure que passa.

Altre cop la mateixa operació. I altre cop el mateix fracàs. El ratolí sense donar senyals de vida.

- Sí?. Doncs tirem per el recte.

F-11 i avall.

“Se va a formatear el disco duro. Perderà todos los archivos y programas que tiene instalados. ¿Desea seguir? Ok – Cancelar "

Ok!

L’aparell va començar a triturar els programes que tenia instal·lats i tots els arxius. Mentre ho feia, jo anava preparant els CD’s per tornar a instal·lar-ho tot.
De sobta em vaig quedar petrificat. Dins del meu cervell una veueta em va dir:

- Saps que dins del portàtil tenies escanejades 41 pàgines del còmic, que li has de passar retolat i amb els negres fets al soci, perquè faci el color i el podeu lliurar abans de finals de març?

En aquell moment em vaig veure a mi mateix estirat a terra, envoltat dels metges de l’Anatomia de Grey. Tots em miraven fixament. Del meu pit sortia una gran molla a l’extrem de la qual hi havia el cor bategant.

- Ui, quin cas més estrany...

- Sí, sí. Què farem?

- Obriu pas!

Toc! Toc! Toc!. El bastó del doctor House, picava amb força a terra. Tots es van apartar. Ell es va ajupir una mica i em va mirar.

- Mmmmm!

- Perquè li ha passat això, doctor House?

- Per gilipolles

- Per gilpolles?

- Sí, a més del portàtil, hagués guardat el treball en un altre lloc, ara no estaria així

- Ooooooh!

“ La operación ha finalizado con éxito. Hay que reiniciar el equipo.¿ Desea hacerlo ahora? Sí - No, lo haré más tarde"

Sí

Després de reiniciar l’equip. Vaig anar instal·lant de nou tots el programes. Un cop estava tota la feina feta, pràcticament era hora de dinar. Així que vaig sortir a dinar fora, per esbargir-me una mica. Mentre dinava, vaig trucar al soci.

- D’això, nen, a què no sap el que m’ha passat?

- No. Però de tu em puc esperar qualsevol cosa, avi.

- Doncs que m’he carregat totes les pàgines del còmic

Vaig escoltar com el soci renegava

- Però no t’amoïnis que ara mateix em poso a escanejar-les de nou

- Avi, que tenim un contracte firmat

- Que sí, home, que ja ho sé. Treballaré les hores que calguin per passar-te les pàgines. Paraula que no faré res més que els acudits, el programa i les pàgines. Fins que no acabi, no hi haurà ni bloc, nio diversió ni punyetes. És més, me’n aniré a la caseta per estar més tranquil i no distreure’m.

- D’acord. Així que vagis tenint material, ves-me’l enviant.

- Fet!

Mentre em cruspia uns peus de porc a la brasa, vaig pensar:

- Redeu, redeu, redeu, la que t’espera en els propers dies, nanu

Flashback 1: Una mosca collonera truca per telèfon

Cinc de la tarda. El pur fumeja en el cendrer. Els glaçons es remouen dins el got de whisqui. Envoltat per el seu so, vaig destriant notícies per fer l’acudit del diari.

De sobte sona el telèfon

- Sí?

- Tu, cabró, preparat perquè et fotré un paquet que te’n recordaràs tota la vida

- Em sembla que s’equivoca

- Que m’equivoco?

- Sí, aquí no és cal cabró, aquí és ca l’avi

- No et fotis el graciós amb mi que ja saps qui sóc

Evidentment vaig reconèixer la veu del meu ex-cunyat.

Era impossible no reconèixe’l. És un home que quan està emprenyat, té la mateixa delicadesa que un hipopòtam fent punt de creu. No obstant això, vaig continuar fent-me el distret

- Qui dius que ets?

- L’E.

- Aaaaah! L’E... Óstia, nanu, estava a punt de penjar el telèfon. Per un moment he pensat, qui cony deu ser aquest mal educat que comença una conversa insultant?...

- Qui vols que sigui? Jo!, i estic molt emprenyat.

- Til·la

- Què?

- Que et prenguis una bona tassa de til·la, que va bé per els nervis. I ara, si no et sap greu, et penjaré el telèfon, és que estic treballant.

- Treballant? Treballant en què?... Escrivint poca-soltades a internet?

Sí, sembla estrany que un energumen, pugui dir: “poca-soltades”, però ho va dir. Es veu que deu haver fet un curset de normalització lingüística per advocats.

- A veure, E. Que m’estàs dient d’escriure a internet?

- No et facis el “tonto” amb mi, que ho sé tot

- A veure, que saps el què?

- Que tens un bloc i et dediques a escriure “tonteries” sobre la teva família, perquè una colla de penjats, et riguin les gràcies

- Eh, eh, eh... Para el carro. D’on has tret que jo tinc un bloc a internet?

- D’una col·lega, que llegeix el bloc d’una advocadessa, en el que tu has fet algun comentari. Des de allà va anar a parar a la teva pagineta i et va descobrir.

- I?

- Ah, et sembla poc?. Amb tot el que has publicat, et puc fotre una querella i fer que et tanquin aquests collons de bloc

- I que al·legaràs?

- Que què al·legaré?... Doncs que vas airejant intimitats de la meva vida. Et sembla poc?

- Mira, xato, porto tants anys en aquesta professió, que sé perfectament on són els límits. I, perquè la demanda prosperi has de demostrar varies coses

- Què és el que haig de demostrar?

- Doncs, primer, que l’ex-cunyat, ets tu. Segon, que tot el que he escrit envers a tu, és veritat i tercer, que quan poso E. em refereixo a l’Ernest. Pensa que si reconeixes tot això, tota la gent que fins ara no sabia que jo existia i que gràcies a la teva col·lega, ara ja sap que existeixo, seguirà llegint-me i quedaràs com un drap brut...

(Vaig pensar d’afegir darrera de drap brut: que és el que tu ets, però em vaig desdir, no tenia ganes, ni humor, per escalfar més la situació)

- A més, quan més ho esbombis, més persones entraran a veure que dic de tu. Ja saps que la gent és molt morbosa

Durant uns moments es va quedar sense saber que dir. Jo ho vaig aprofitar per enllestir la conversa

- Bé, i ara, com que suposo que ja no tens res més a dir-me, vaig a treballar una mica. Apa adéu!

Després de penjar el telèfon. Després, vaig estar prop de dos dies donant voltes a l’assumpte. Ni la meva filla, ni la Maria, saben que tinc un bloc. Si l’Ernest, comença a esbombar-ho, hauré de donar explicacions.

Analitzant la situació, em vaig adonar que hi havia varies sortides:

- Una, tancar el bloc. Penjar un cartell com el de la Williams, dient “closed” i avall. Això portaria que durant uns dies em deixaríeu missatges dient que no plegues, sense entendre les meves raons.

- Dos, fer un post explicant que plegava, perquè el meu ex-cunyat m’havia collat i no volia embolics. Això em tocava el que no sona, perquè, la censura franquista no em va fer callar, en el seu moment, no em resignava a que un mitja cerilla com el meu ex-cunyat aconseguís el que no van aconseguir els censor de l’anterior règim.

- Tres, tirar per el recte i fer un post, explicant el que m’havia passat, a risc de que tant la meva filla com la Maria, s’assabentessin de que tenia aquesta finestra a la xarxa.

Després de mesurar-ho molt, vaig decidir tirar endavant, i no tant sols això, sinó que a partir d’ara, quan parli del meu ex-cunyat, ja no escriuré E., sinó Ernest. I quan escrigui sobre la meva ex-dona, ja no escriuré M., sinó Marta...
I que surti el sol per Antequera.

Un cop assumit que el sol sortiria per Antequera, em vaig decidir a fer un post per explicar-ho tot, però...

Disculpes, agraiment, explicació i flashback

DISCULPES

Primer, les disculpes. No sabeu fins quin punt em sap greu haver-vos fet patir, res més lluny de la meva intenció que fer que us angoixéssiu, encara que només fos per uns instants.

AGRAIMENT

No tinc paraules per agrair tots els comentaris que heu anat deixant durant tots aquests dies. De veritat, fa goig saber que hi ha gent que m’aprecia

EXPLICACIÓ

L’absència ha estat provocada per un cúmul de situacions, tan professionals com personals, que s’han anat encadenant les unes amb les altres. Durant uns dies m’he sentit com si estigués dins d’una rentadora, i algú hagués posat el centrifugat a 1000 revolucions i no se’n recordés de pitjar el botó de l’stop. I és que, benvolguts blocaires, la llei de Murphy existeix. Collons si existeix!

Sóc conscient que podia haver entrar un momentet i escriure alguna cosa per tranquil·litzar-vos, però les circumstàncies van ser les que van ser i he anat més de cul que el xapista de Mazinger Z... (ja sé que la sèrie és antiga però és que jo també sóc antic).

FLASHBACK

Penso que després de tants dies d’allunyament, el més correcte és que us expliqui tot el que ha passat. Per això he decidit fer com en les pel·lícules i fer un “flashback”. D’aquesta manera, cada dia aniré fent el relat de tot el que m’ha passat, fins que ens posem al dia.

Suposo que un cop conegueu tota la història, comprendreu millor el llarg silenci.
Així doncs demà el primer “flashback”.

Nota:
Alguns de vosaltres heu anat a cal Quevedo per veure si obteníeu notícies meves, malauradament el pobre Sergi, està fotut. Té otitis, així que ell tampoc pot actualitzar... Veieu com la llei de Murphy existeix?...

Ah!, encara no sóc avi... Tot arribarà!

Lliçó de companyerisme laboral

Dissabte vaig anar amb la Maria al Corte Inglés.

Estàvem buscant una cosa en concret i després de donar voltes, em va dir:

- I si anem al Corte Inglés?. Potser allà ho trobem.

- D’acord, anem a fer una mica d’esport d’aventura

I és que anar un dissabte al migdia a uns grans magatzems, és com fer un curset de supervivència accelerat. Has de sobreviure a empentes, trepitjades, cops de colzes, discussions, etc...

Com que diuen que la història no l’escriuen els covards, em vaig armar de valor i, apa! cap a dins.

A empentes i rodolons, vam arribar a la planta on tenien l’article que buscàvem. Mentre la Maria triava i remenava, jo em dedicava a mirar a la gent. Sempre m’agrada’t observar. De sobte em vaig fixar amb les dues dependentes. Una, anava amunt i avall atenent a diversos clients; l’altra portava una estona xerrant amb una clienta. De sobta, per davant de la caixa, va passar un d’aquest paios ben vestits, que d’una hora lluny veus que és un cap. La venedora xerraire , quan el va veure, el va cridar...

- Albert, Albert...

- Sí?

- Res, que la Montse havia de plegar a les dues i a dos quarts ja a marxat. Això no pot ser, mira com estem de feina

- Bé, ja prenc nota

- Es que hauries de fer alguna cosa, que això no pot ser...

- Ja t’he dit que prendria nota

- Sí, sí, però li hauries de cridar l’atenció

En aquell moment, es va obrir una porta i va sortir una dona carregada amb un munt d’albarans. La venedora xerraire es va quedar sobtada i amb un fil de veu va dir:

- Ai, Montse... D’on surts? Em pensava que havies plegat

- No, estava allà dins ordenant les comandes...

- Les comandes?...

- Sí, com que no ho fa ningú

- Ah...

El cap, va mirar, amb una mirades d’aquelles que fonen, a la venedora xerraire i sense dir res va marxar. La venedora xerraire, abandonant a la clienta que estava atenent, va seguir a la Montse


- Ei, Montse, deixa les comandes, ja les acabaré d’ordenar jo. Tu plega
que ja són gairebé les dues i deu...

- No, ja ho acabo i me’n vaig, ara no ve de cinc minuts...

- Ai, em sap greu, dona...

La veu de la Maria, em va fer girar

- Què et sembla?

- Què?

- Que què et sembla?... Ai, ja veig que estaves als núvols

- No, estava gaudint d’una demostració de “companyerisme” laboral

- Què estaves, què?

- Res, - Vaig dir amb un to de veu suficientment alt – una, que estava criticant a una companya i després quant l’ha tingut al davant, li ha faltat temps per llepar-li el cul

La Maria es va adreçar a la venedora que anava amunt i avall i li va donar els articles que havia agafat, els va pagar. En el moment de marxar, vaig mirar a la venedora xerraire i aquesta es va posar vermella i va abaixar la vista...

- Ai, senyor, que fotut ha de ser treballar en un niu de víbores.

- Què dius?

- Res, Maria, res, cabòries meves

Qüestió de punts...

Ahir al matí, poc abans d’anar a dinar amb el soci, em va sonar el mòbil.

- Sí?

- Ei, Avi, sóc jo el M.

El M. És un col•laborador del programa de ràdio, que fa una secció, en la que una part és gravada i l’altra la fa en directe.

- Què passa, nen?

- Què passa?... Què, què passa?, que avui no crec que estigui en directe en el programa. No crec que arribi a temps

- Molt bé, no t’amoïnis. On estàs?

- Estic prop de Tarragona i, sí, sí m’amoïno

- Però, per què?, passem el que vas gravar dimarts i la resta la fem per telèfon

- Collons! Que no és pel programa

- Ah, no ?

- No. M’han pillat els mossos

- Com que t’han pillat els mossos?

- Sí, perquè segons ells anava a 170

- I no hi anaves?

- NO! Cony! En el tros que he apretat més el comptaquilòmetres m’ha marcat 167

- Redeu, M. de 167 a 170, poca diferència hi ha

- Ah, sí? No és el mateix que, per exemple, un pis et valgui 167 quilos a que et valgui 170

- Home, mirat així. Au, va tranquil•litzat

- Què cony, tranquil•litzat. Això mateix m’han dit els mossos: “Tranquil•litzis”. Doncs no senyor!, no m’he tranquil•litzat, fins que al final han reconegut que jo tenia raó...

- Què vols dir en que tenies raó?

- Doncs això, que al final en la multa han posat que anava a 167

- O sigui que t’han multat

- Sí, i a més han posat que em proposen perquè em treguin tres punts del carnet

- Óstia, quina gràcia

- Ah, a sobre et fot gràcia

- No t’emprenyis, M., que no me’n ric de tu

- Doncs sembla que t’estiguis partint la caixa

- No, home, no. El que em fa gràcia, és que ets el primer paio que conec al que li treuen punts dels carnet de conduir. Malgrat que ja sé que a tu et fot

- Saps de veritat el que em fot?. No són els collons dels punts, si no els 300 euros de la multa.

- 300 euros?

- Sí, 300 euros. O sigui que ara m’aturo a dinar i després aniré venint poc a poc

- Que vol dir poc a poc?

- A 60 per l’autopista

- Vés que encara et tornaran a aturar

- No tindran pas collons!!. Que a mi, aquests, cabrejat no em coneixen


Li vaig explicar al soci, mentre dinàvem, la conversa que vaig tenir amb el M. i, casualitats de la vida, ell va dir el mateix que jo li havia comentat al M.

- Coi, és el primer tiu que conec al que li treuen punts del carnet

- Doncs quan vingui, no li diguis, que treu foc per els queixals


Durant el programa, vam passar una estona de neguit perquè el tècnic no el localitzava telefònicament.

Vint minuts abans del moment en que tenia que començar la seva intervenció, el M. va trucar a l’emissora per dir que la seva secció la faria per telèfon, que tot just estava arribant, ja que havia anat tota l’estona a 60 per l’autopista.

El tècnic que va rebre la trucada ens va comentar que abans de penjar li va dir:

- M. has anat a 60 tona l’estona?

- Sí, per collons, els meus!

No m'he mort, de moment...

Bé, ja torno a ser aquí.

En primer lloc vull agrair-vos tots els missatges i comentaris que m’heu deixat interessant-vos per la meva salut. Alguns, fins hi tot, es pensaven que l’havia dinyat.
Això m’ha fet pensar.

Que passaria, si per casualitat, s’hagués donat aquest fet?.

Anem a fabular.

Imagineu-vos que un dia m’agafa un atac de cor i m’hi quedo. O m’atropella un Ferrari (posats a morir atropellat, almenys que sigui un cotxe de marca). O que un dia, badoc com soc, estic mirant un aparador i em cau al cap una totxana d’una obra (com la “pava” aquella del Cor de la Ciutat). O que... Bé, resumint, que estiro la pota. Què passaria amb el bloc?. Eh?, Eh?... Doncs que moriria amb mi.

Primer, aniríeu passant. Alguns, veient que no actualitzava, deixaríeu missatges com els de la benvolguda Cruella, preguntant: Avi, ets viu?.

Al cap d’un temps, aniríeu, poc a poc, deixant de passar i jo, L’Avi, passaria a ser un record.

Algú, amb ganes de fer estadístiques, afegiria el nom del meu bloc a una llista de blocs en “stanby”, i posaria un enllaç, dient, més o menys, “L’Avi, també ha plegat de la blogosfera”.

Al cap d’un mes, seria, tant sols, un record llunyà. I al cap de tres mesos, pràcticament
ningú se’n recordaria de mi.

El fotut del cas, és que la major part de vosaltres no sabria que l’hauria dinyat. I tot això perquè ningú de les persones properes a mi, saben la contrasenya per entrar al meu bloc i publicar.

Que efímer és tot. Veritat?.

En el món blocaire, establim llaços efectius amb gent que no hem vist mai i dels que ni tant sols sabem com es diuen, de que treballen o on viuen. No formem part del seu cercle social o laboral, però malgrat això, els coneixem més que qualsevol de les persones que els envolten i parlem entre nosaltres amb uns pseudònims (o “nicks”, que fa més modern) amb tota naturalitat. I és que els blocaires, som uns éssers que tenim i vivim dues vides, la física i la virtual.

Per alguns, estem sonats. Per altres som uns insatisfets, que necessitem de l’efecte tribal del món dels blocs. El cert, és que aquest cercle virtual és capaç d’ajuntar gent de diverses creences, de diferents professions i de diferents maneres de ser, que, ben segur, en el mon real mai ens haguéssim relacionat.

Estic segur que un dia tancaré el bloc. Llavors us ho faré saber, però per si algun dia em passa alguna cosa que m’impedeix continuar, us deixo el meu testament blocaire, aneu al bloc del

Sergi Quevedo, que és un blocaire que em coneix personalment i que si algun dia em passés alguna cosa, ell faria un post dins del seu bloc explicant el que m’ha passat.

Moulin Galette

Recoi, quina mala gaita que té el Santiago. En tot el temps que en Ramon i jo em estat vivint en el seu estudi, mai l’havia vist així. Redeu s’ha posat fet una fera. Treia foc pels queixals.

No dic que, el Santiago, no tingui raó, però el que ha passat, no ha sigut una cosa feta expressament. Anat com ha anat.

Jo crec que la culpa ha estat de l’absenta. Masses ampolles. Ja se sap, després de dinar, fas la sobretaula, vas xerrant, xerrant, i vas bevent, bevent i quan et vols adonar portes una curda de tres parells de nassos. Llavors tot et sembla bé i qualsevol cosa et fa petar de riure i ets capaç de fer les coses més estrambòtiques que puguis imaginar.

Si el Santiago no s’hagués adormit... però és clar després de la segona ampolla, li ha agafat l’ensopimenta i ha començat a pesar figues.

La idea, però, ha estat d’en Ramon que anava més trompa que jo.

És clar, va d’intel·lectual i de persona llegida. Però, a més a més, és un malfiat, que té el punyeter vici de voler provar-ho tot.

Més d’un cop li he dit:

- Ramon, Ramon, deixeu estar. Si t’han dit o has llegit això, doncs deu ser veritat

I ell:

- I si ens volen aixecar la camisa?... Jo ho haig de provar

Ja sabia jo, que un dia tindríem un disgust, però és clar, quan vas ple d’absenta tot et sembla bé.

- Saps que he llegit, Manel?

- Què?

- Que els pets son inflamables

- I, què?

- Que no m’ho crec. Hauríem de provar-ho

- Provar-ho?

- Sí, jo et poso un llumí darrera el cul i tu et tires un pet

- Mira, Ramon, que avui em menjat mongetes

- Doncs millor, així te’l faràs amb més intensitat, que és el que necessitem. Per què si fas un pet de monja, no fotrem res de bo

- Intensitat?. Tu a mi no em coneixes. Jo quan em foto un pet volent i apretant fort sembla una canonada

- Vinga, doncs

I quan anava a apretar, no se li acudit res més que dir-me:

- Espera!. Saps què?. Baixa’t els pantalons, que així no hi haurà cap destorb entre el pet i el llumí

No m’he adonat, que apuntava cap a la finestra. I és que quan vas ple d’absenta, perds el nord i l’orientació. A més, qui li manava al Santiago posar cortines, i d’aquesta tela tan inflamable.

Mare de Deu, quina flamarada. És clar, les mongetes...

Mira que també ha sigut mala sort que al costat de la finestra estiguessin els pots de pintura i els dissolvents...

... I els quadres del Santiago. Tela i fusta.

En segons, l’estudi ha semblat l’infern d’en Dante. Hem tingut el temps just de despertar al Santiago i sortir al carrer.

Ja enxamparé al Ramon, ja. Que tot just hem arribat al carrer, el paio ha desaparegut.

D’acord, l’edifici ha quedat fet cendra, però en Santiago no tenia perquè insultar-me, que som amics des de fa molts anys.

Molt cridar, molt cridar, però no haurà de passar la nit al ras, com jo, assegut en aquest banc del parc. Com que ell té quartos, que el seu germà li envia un bon feix cada mes, ha pogut anar a dormir a una pensió.

Redeu, comença a fer fred...

Solucions al veritat o mentida (altrament dit el joc de l'Arare)

Doncs ja és el moment de resoldre el passatemps de veritat o mentida.

Abans, però deixeu-me dir que me quedat bocabadat, ja que molts n’heu encertat un fotimer... Redeu, redeu, redeu, no em pensava que em coneguéreu tan bé.

Així que anem per feina:

1.- Durant el servei militar a l’”Escuela Militar de Montaña” de Jaca, vaig tenir durant tres mesos com a superior meu a Joan Manuel Serrat, que feia milícies com a sergent de complement

Fals. Vaig fer la mili al mateix lloc que en Serrat. Però quan jo hi vaig arribar en Joan Manuel, ja s’havia llicenciat.

2.- Em van fer un consell de guerra, del que per sort, faig sortir ben parat.

Cert. A principi de 1977, jo treballava en una revista satírica i vaig fer set planes amb unes fotos a les que vaig posar un text. Per aquestes fotos em van fer un consell de guerra en el que l’acusació era: “Injurias al anterior Jefe de Estado (Franco), injurias al ejercito español e injurias al fundador de la Legión Millan d’Astray”. Per sort al cap dem poc temps van haver les eleccions generals i el judici va passar als tribunals ordinaris. Al final em van condemnar a una multa de 200.000 pessetes, cinc anys d’inhabilitació per desenvolupar un càrrec públic o d’ensenyament i un any de presó, que no hauria de complir, sempre i quant durant aquest any no tingués cap més condemna.

3.- Una de les meves convivències en parella, que va durar un any i escaig, va ser amb una actriu del “Cor de la Ciutat”

Fals. Durant una època vaig tenir una amistat amb dret a “roce” amb una actriu, que llavors feia teatre i temps després va fer i ha fet diverses coses a TV3, entre elles “El Cor de la Ciutat”. (Per aclarir coses a la nena i a la meva musa virtual, diré que no és ni la Minguillón ni l’Aranega)

4.- Soc ATS i, molt abans de dedicar-me al que faig ara, vaig estar treballant una temporada al laboratori de Sant Joan de Déu, fent extraccions de sang.

Fals No sóc ATS. És més quan veig una xeringa em foto malalt i quan veig sang, no em desmaio per vergonya.

5.- Durant una època, vaig fer guions per l’Eugenio, “saben aquell que diu...”

Cert Quan l’Eugenio va fer el programa “La Palmera” per TV2, feia tres intervencions diàries: Al començament del programa, explicant les “Efemérides y Curiosidades del dia”. A la mitja part, explicava quatre acudits i al final feia l’acomiadament dient el santoral de l’endemà i el calendari del pagès, dins d’un confessionari. Doncs tan l’entrada com el final, el guió era meu.

6.- Des de petit que m’agrada nedar. Un cop fins i tot vaig quedar segon en la travessia del port de Barcelona

Fals No he sabut nedar mai. Em prou feines em mantinc fent el “mort”.


7.- Tinc una germanastra mulata, fruit d’una relació extramatrimonial del meu pare amb una cubana

Fals Malgrat que el meu pare va ser un home promiscu, només hi ha constància que deixés prenyada a ma mare. (Ara com a fantasia, té el seu què. Oi?)

8.- Sempre he portat barba (exceptuant els catorze mesos de mili, és clar)

Cert Quan vaig posar això em vaig suposar que vosaltres entendríeu que porto barba des de que tenia 18 anys. Ja que, per sort, no vaig ser un espermatozou barbut

9.- Em van batejar a la Sagrada Família de Barcelona.

Cert En la meva època tots els nens el batejaven i on jo vaig néixer pertanyia a la parròquia de la Sagrada Família. Així és que em van batejar allà (Malgrat l’emprenyamenta del meu avi Joan, republicà i anticlerical de tota la vida)

10.- He fet doblatge i entre els personatges que he doblat n’hi havia un de la sèrie “Dallas”

Cert. Al principi de TV3, vaig fer doblatge de sèries de dibuixos animats. Al lloc on doblàvem també es doblava “Dallas”. Un dia necessitaven una veu per doblar a un advocat que sortia quatre vegades, parlant amb la Sue Hellen , en un capítol de la sèrie i em van dir si li volia posar al veu, cosa que vaig fer. Així doncs, malgrat que breu, vaig doblar un personatge de “Dallas” .

Ara passem als resultats:

La meva musa virtual, Onix, juntament amb la Candela, l’Escarabat, la Musa i en Farlopa n’han encertat vuit. (Redeu, redeu, redeu, si que sóc transparent)

En Gatot, set.

L’AhSe, sis.

L’Arare, cinc.

L’abogada en BCN, el Veí de Dalt, el Puji, i la meva filla virtual (Alepsi) quatre.

I la Mima’m i el Prop de 40 dos.

Res més, gràcies a tots per jugar, realment meu sorprès, no pensava que fos tan transparent. Ah, i dir-li al Sir, que el tema de la germana mulata és una fantasia, però si la tingués quina enveja, eh?.

Taxin!, taxin!... El joc de l'Arare

Mireu, jovenalla, com que estic una mica nyonyo, per això del net i m’heu agafat baix de defenses, vaig a fer el joc, que no “meme”, de les endevinalles.

Apa, anem per feina:

1.- Durant el servei militar a l’”Escuela Militar de Montaña” de Jaca, vaig tenir durant tres mesos com a superior meu a Joan Manuel Serrat, que feia milícies com a sergent de complement

2.- Em van fer un consell de guerra, del que per sort, faig sortir ben parat.

3.- Una de les meves convivències en parella, que va durar un any i escaig, va ser amb una actriu del “Cor de la Ciutat”

4.- Soc ATS i, molt abans de dedicar-me al que faig ara, vaig estar treballant una temporada al laboratori de Sant Joan de Déu, fent extraccions de sang.

5.- Durant una època, vaig fer guions per l’Eugenio, “saben aquell que diu...”

6.- Des de petit que m’agrada nedar. Un cop fins i tot vaig quedar segon en la travessia del port de Barcelona

7.- Tinc una germanastra mulata, fruit d’una relació extramatrimonial del meu pare amb una cubana

8.- Sempre he portat barba (exceptuant els catorze mesos de mili, és clar)

9.- Em van batejar a la Sagrada Família de Barcelona.

10.- He fet doblatge i entre els personatges que he doblat n’hi havia un de la sèrie “Dallas”

Doncs bé, això és tot. A veure que surt de les vostres ments “calenturientes”

Com ha avançat la ciencia mèdica...

Redeu, redeu, redeu, com avancen les ciències. Quan va néixer la meva filla, a les prenyades, com a molt, els feien una radiografia al vuitè mes, sempre i quan fos d’estricte necessitat. Ara, ja des de pràcticament al principi de l’embaràs els fan ecografies a tort i a dret. Fins i tot en tres dimensions i a color.

Així doncs, gràcies a la tecnologia he pogut veure la cara (i el pito) del meu net, dos mesos abans de que neixi.

Redeu, redeu, redeu, estic que no toco de peus a terra. Això de ser avi, per a mi, és una sensació tan engrescadora i feliç, com la que vaig experimentar quan vaig ser pare...

Resumint: Que em cau la bava, i per això ho volia compartir amb tots vosaltres.

Bocabadat!

Diuen que l’ésser humà, té una capacitat infinita per assimilar les coses. Jo creia que, que a la meva edat, gairebé res em podia sorprendre i, ai, las! Ahir em vaig quedar bocabadat.

Dilluns, després de tornar de l’escapada de les festes nadalenques, em vaig dedicar una estona a llegir la correspondència que m’havia arribat aquests dies i, oh, sorpresa!. En mig del feix de cartes del banc i la publicitat hi havia una felicitació nadalenca. Un “christma”.

La sorpresa no va ser per rebre una postal de Nadal. Si no, per la persona que me l’enviava. El meu ex-cunyat.

Durant una estona em vaig quedar amb els ulls oberts com a plats, bàsicament per dues raons:
Una, la postal. Era una postal que davant tenia un dibuix d’en Ferrándiz, cursi a matar.
Dues, que el meu ex-cunyat m’escrivís per desitjar-me tot tipus de bons auguris.

Jo a l’ex-cunyat ni l’he vist ni he parlat amb ell des de el casori de la nena i precisament no vaig estar gaire amable. Hores d’ara encara tinc present el pollastre que em va muntar amb els collons del tratjo i totes les maniobres que va fer per relegar a la Maria a un segon terme.

Així que si ara em permeteu, aprofitaré el bloc per dir-li quatre cosetes, malgrat que sé que no em llegeix, però així em quedo descansat.

A veure, E. D’on collons has tret aquesta postal?. Te la van vendre d’oferta a un “Todo a 100”?. La tenies guardada des de que eres jove i quan la vas trobar, fent neteja, no se’t va acudir res millor que enviar-me-la?. Redeu, però si fins i tot el paper és groguenc. A més, tu a la teva edat, encara creus en l’esperit nadalenc?... Ostia!, que ja fa temps que t’afaites.

I per últim, E. Em tens desorientat. Encara no sé a que ve això d’enviar-me una postal. T’has gastat els quartos amb el sobre i el segell, per res, ja que per molts “christmes” que m’enviïs, no canviaràs l’opinió que tinc de tu.

Sé que això ha estat una rabieta i que no serveix de res, però mira m’he quedat descansat!

No m'agraden les festes nadalenques...

Les festes nadalenques no m’agraden. Per això defujo de celebrar-les en família i marxo el més lluny possible. Aquest any, no ha sigut una excepció. He fet un pont llarg, fins avui. Així doncs m’acabo d’assabentar que la meva musa-virtual Onix va demanar que els reis (els d’Orient, no els del palau de la Sarsuela) em portessin un munt de coses.

Jo sóc un home modest i em conformo amb molt poc. Mentre pugui seguir gaudint de la vida ja en tinc prou. I darrerament la vida m’ha donat uns nous amics, que s’han sumat als que ja tenia: els blocaires.
També tinc, per sort, dues filles i dues muses: unes de carnal i unes altres de virtual. Què més es pot demanar? Eh?...

Bé dit això, crec que és de justícia explicar perquè no m’agrada el Nadal. Més enllà de que aquestes festes em resulten embafadores i ha un fet que em va passar quan era nen, que sens dubte em va marcar.

Va ser el dia de Nadal de quan jo tenia nou anys (mira que ha plogut des de llavors i encara ho tinc clavat com una espina dins meu). Feia escassament un any que havia nascut la meva germana. Des de que la nena va néixer, jo vaig perdre la categoria de fill predilecte, nebot predilecte i net predilecte. És comprensible que la gelosia s’hem menges per dins.

A mig del àpat nadalenc, jo, a petició del meu avi Joan, em vaig posar dret dalt de la cadira per recitar el vers de Nadal, que amb molt d’esforç havia après al col·le. A mig vers la nena, va començar a plorar, la meva tia la va agafar a coll. Tothom va passar de mi i van dirigir la seva atenció a la meva germana. Després la va agafar la meva avia i la va posar dreta a sobre la taula. Jo seguia dient el vers, malgrat que ningú em fotia puto cas. De sobte la nena es va pixar damunt la taula (en aquella època no hi havia bolquers d’aquests que es llencen i les mares es feien un tip de rentar calces). Tothom li va riure la gràcia amb comentaris de l’estil de:

- Ui, que maca!... guaita-la
- Apa, sembla una font

Etc. etc. etc.

Jo vaig pensar:

- Font? Això us fa gràcia? Doncs ara veureu el que és una font...

Em vaig obrir la bragueta, me la vaig treure i vaig començar a pixar-me damunt la taula. Tothom es va quedar callat, menys mon pare que em va fotre un calbot que em va fer anar contra el cantell de la mesa. De l’impuls vaig caure enrera, quedant estirat a terra, mentre el pixum anava sortint com una font.

El meu pare no parava de renegar i amb els ull injectats en sang volia estomacar-me de valent. Sort que el meu avi Joan el va aturar

- Deixa estar al xavalet, que no ho ha fet expressament. Només volia fer una gràcia. Oi, nano?

Jo des de terra anava dient que sí amb el cap, mentre m’anava mullant amb el meu propi pixum

- Una gràcia? Un porc és el que és!... Ja li ensenyaré jo educació. – Cridava fora de sí, el meu pare.

L’avi Joan, es va aixecar i mirant amb mala llet al meu pare li va dir:

- Ja ni ha prou. Apa, continuem dinant que és Nadal.

El meu pare, a contracor, se la va embeinar i mirant-me amb mala llet em va dir:

- Va aixeca’t
- Ara vaig, papa...

Mentre m’aixecava, pensava:

- Jo he rebut, però amb la pixera he encertat de ple a la safata del pollastre rostit.

Des de llavors el Nadal, per a mi, han sigut una data de mal record.

Lo Meme dels... que m'ha passat la meva filla virtual

Abans que res, vull deixar clar que a mi això dels Memes, no em fa el pes. En el seu moment en vaig fer un i no volia assentar un precedent, però es veu que ho vaig fer. Així doncs la meva filla virtual Alepsi, recolzant-se amb aquest precedent i en que com a pare poques coses li puc negar, m’ha encolomat un meme, que li ha passat

el Veí de Dalt ( per cert, veí, ara que som més veïns que abans, ja vindré a prendre un whisquet a casa teva). En un principi m’he fet el distret, però la meva musa virtual (Onix), m’ha recordat que la nena ens havia passat feina. En fi, que he decidit fer-lo, encara que, per aquestes coses, tinc més gosseria que l’Efe.

Bé, dit això, vull aclarir que no explicaré 5 secrets meus inconfessables, evidentment perquè si són inconfessables, són inconfessables. Llavors el que faré és explicar-vos 5 coses que desconeixeu de mi.

UNA:
Canto fatal. Però fatal, fatal, fatal. Si la meva vida depengués d’entonar una cançó, ja seria mort. És a dir, canto com el cul. Si l’homemusic m’escoltés cantant, d’una coça em fotria escales avall. Malgrat això, quan era jovenet vaig tocar la bateria en tres conjunts, que evidentment no van arribar a res.

DOS:
He sortit en fotonovel·les, he fet teatre i he participat, en uns papers moooolt curs, en dues pel·lícules “S”.

TRES:
Durant una època, juntament amb el soci, vam estar fent passatemps i l’horòscop per una revista del cor.

QUATRE:
Faig un programa de ràdio. Potser algú de vosaltres m’ha escoltat algun cop, sense saber que era jo.

CINQUÈ:
Hi ha tres blocaires, que em coneixen personalment. Tots tres els tinc enllaçats. D’aquests tres, un (i no és el soci, que no té bloc), que comparteix amb el soci i amb mi qüestions laborals, us pot confirmar tot això i fins i tot us podria explicar més coses de mi.

Apa, em sembla que ja n’hi ha prou per avui.

Ah, li hauria de passar el meme a algú, però com que, en el fons sóc bona persona, no ho faré i deixaré que qui el vulgui fer, el faci...

Benvinguts!

Collons de dia dels innocents!

Sort que els temps han canviat. Ja que fa anys, en un dia com avui, la gent es dedicava a fer llufes (el típic ninotet de paper) i las penjava a l’esquena de la primera bona persona que trobaven.

Durant temps, jo vaig ser la primera bona persona, que els meus “amics” del carrer van trobar per penjar-me la llufa.

El primer any, quan vaig tornar de jugar al carrer, carregat amb el ninotet a l’esquena, el meu pare em va mirar i em va dir:

- Nano, ja te l’han fotut. A veure si ets més espavilat

El segon any, quan vaig tornar carregat, de nou amb el collons de ninot penjat a l’esquena, el meu pare em va dir:

- Què? És que cada any te l’han de fotre?... Espavila, nano, espavila...

El tercer any, me la van tornar a fotre. Jo ja vigilava, ja. Però entre un, l’altre, l’altre i l’altre... patapam! me la clavaven. Quan vaig arribar a casa, el pare em va mirar de dalt a baix i em va dir:

- Tomba’t

Jo, que era un nen obedient, em vaig tombar i allà, darrera la meva esquena, estava penjada la llufa de cada any.

- Ja te l’han tornat a penjar... Aquest nen està atontolinat. Has vist? mama, has vist?, ton fill és el “pito” del sereno, li foten la llufa i ell, torna a casa tan tranquil. És incapaç de fer res. Què passa? És que no saps agafar als nanos aquells i fotra’ls-hi un joc d’hòsties perquè et respectin?

Jo pensava, entre mi, “un joc d’hòsties, ui com es nota que no els coneix. Intento fotra’ls-hi un joc d’hòsties i de la pallissa que em donen acabo dormint a l’hospital, i la veritat, perquè et posin un ninotet enganxat a l’esquena, tampoc val la pena jugar-se el físic”.

És clar que el meu pare no pensava com jo

- El nostre fill – li deia a ma mare – ens ha sortit un cagat. És un nena. No serà pas invertit ( gran paraula que feien servir en aquella època per designar als homosexuals). És clar!... mariquita! El nen ens ha sortit mariquita. Només ens faltava això.

- Voleu deixar al nano d’una puta vegada!

La veu del meu avi va ressonar com un tro dins del menjador de la casa.

- Tu, Joan, no t’hi fiquis – Va dir la meva avia

- Que no m’hi fiqui?. No veus com estan tractant al pobre nano?. Vine, xavalet!

Jo em vaig sentir salvat per l’avi Joan. Corre-cuita, em vaig posar al seu costat, mentre agafava fortament la seva mà.

L’avi em va dur a una espècie de despatx que tenia i que no deixava entrar a ningú sense el seu consentiment i molt seriosament em va dir:

- Mira, xavalet, no facis cas del teu pare, a cops de puny no es solucionen les coses. Quan algun xulo et fa alguna cosa, és d’intel·ligents no seguir-li el joc. Has de actuar fent tot el contrari del que ell espera. Potser a la gent amb poques llums el semblarà que ets un cagat, però a la llarga et respectaran.

Les paraules de l’avi Joan, em van enfortir. Així doncs vaig decidir fer tot el contrari del que els nanos del carrer esperaven de mi.

A l’endemà, em van enviar a comprar. Només sortir al carrer, em vaig treure l’abric, de la butxaca vaig treure la llufa i la vaig col·locar a l’esquena. Amb tota la dignitat que vaig saber aparentar em vaig passejar per el carrer. Els “amics” em miraven estranyats, però van ser incapaços de dir-me res.

A l’altre dia, santornemi, abric fora, enganxada de llufa i a jugar al carrer. Els “companys” seguien incapaços de badar boca.

L’endemà, altre cop vaig fer la cerimònia d’enganxar-me la llufa per sortir al carrer. La història va durar fins el dia de Reis. En sortir al carrer, amb la llufa penjada, a jugar amb els juguets que m’havien deixat els Reis, el “Xirri”, el capitost del carrer ( perquè era el més ganàpia i el més bruto) em va dir:

- Portes la llufa a l’esquena

- Ja ho sé

- I perquè no te la treus?

- Perquè no em molesta. Al contrari, m’agrada

- Tu estàs pirat, oi Avi?

- No. Per què?

- Perquè a mi m’emprenyaria que em posessin un ninot de paper enganxat a l’esquena

- És que tu i jo som diferents, “Xirri”. A mi no em molesta gens. Al contrari trobo que em fa diferent.

- Està boig! – Va dir cridant als altres nanos – L’Avi està com un llum...

Jo vaig seguir gairebé fins a final de gener, enganxant-me el ninot cada vegada que sortia de casa. Fins que un dia vaig deixar de fer-ho. Aquest dia el “Xirri” em va mirar i em va dir:

- I la llufa?

- S’ha fet malbé... A veure si la d’aquest any em dura més

Aquell any i els següents, no em van posar cap més ninot penjat a l’esquena. Un dia em vaig assabentar que el “Xirri” va dir:

- A l’Avi no li fotem cap més llufa, perquè com que al paio li agrada portar-la al damunt, no té gràcia. Ah i vigileu amb ell que em sembla que està venat i un dia se li poden creuar els cables i fotre’ns una cara nova.

Quanta raó tenia el meu avi Joan. Als cretins i curts de gambals se’ls guanya amb intel·ligència

s'he m'acaba la paciència

Ho confesso. Quan més gran em faig, menys paciència tinc. És com una regla de tres inversa: A més edat, menys m’agrada perdre el temps.

Això ve, perquè, després de l’últim post que vaig penjar, me les he vist i desitjat per fer una volta per la meva ruta habitual blocaire. Quan podia entrar al meu bloc i començar a voltar per els enllaços que tinc, em costava Déu i ajuda (i això que no sóc creient) poder fer algun comentari. Així doncs després de diversos intents, m’adonava que ho no havia sortit o havia sortit dues o tres vegades. Llavors, amb un cabreix de l’hòstia, xapava i demà serà un altre dia.

L’endemà, “Sant Tornem-hi”. Mirava els comentaris que m’havíeu deixat i intentava contestar-vos. Com a molt aconseguia penjar un o dos comentaris. Em tornava a cabrejar i tornava a xapar fins l’endemà. I, així, han anat passant els dies i de sobta m’adono que porto dies sense penjar res. I és que com us he dit abans, no és que sigui un maleducat que no contesto els vostres comentaris, si no que la meva paciència cada cop és més curta i la meva enyorança cada cop més gran.

Avui, mentre dinava he anat pensant amb tot aquest tema i he descobert que jo no tinc la paciència de l’Onix (la meva musa virtual, que sigui dit de pas, està que es surt amb el seu bloc) de anar buscant el post que ha perdut dins de les entranyes de Blocat. Jo m’emprenyo i adéu-siau.

També he recordat que no fa gaire era una delícia tenir el bloc. M’hi dedicava un temps, el mateix que anys ençà dedicava a una tertúlia. Penjava el meu post, contestava els comentaris, passejava per els altres blocs i deixava els meus comentaris i tot anava com una seda. Llavors he pensat que si valia la pena agafar emprenyades perquè Blocat no va. I he sortit a la conclusió que no val la pena. Per tant, aguantaré fins a fi d’any. Després d’aquesta data, si la cosa no rutlla millor, em plantejaré dues coses: A) deixar el món blocaire o B) traslladar-me definitivament a Blogspot. El que si tinc clar és que una cosa que és un “divertimento” no s’ha de convertir en un malson.

Per últim, també he pensat que si el dia 22, Blocat va com ara i fot llufa, el Blocaire Invisible se’ns envà a fer punyetes. I, sincerament m’emprenyaria molt, ja no per a mi, si no per la meva filla virtual, l’Alepsi, i per tota la resta de gent que amb il·lusió han volgut convertir el món virtual, en un món humanitzat, fent coses com el Blocaire Invisible i els Relats Conjunts, etc. etc.

Com veieu, l’edat m’està afectant i cada cop és més fort el sentiment de que em queden pocs anys de vida i que no vull perdre el temps barallant-me amb Blocat.

Post Poti-Poti

Després de la tempesta sempre ve la calma. Doncs bé, sembla que ja ha arribat la calma.

En JJ. ja treballa. No a ple rendiment però va fent i en F. per fi ha acabat el curru fort que tenia i ha pres el relleu d’en J. i meu. Així doncs, si no passa res de nou, ja torno a reprendre la meva vida normal.

Per això, per començar aquesta reentré ho faré amb un post una mica poti-poti, és a dir que hi ha de tot, com en una bona botica.

En primer lloc, vull donar les gràcies a la família blocaire per el suport moral que m’heu donat. Fins i tot en Gatot es va oferir per donar un cop de mà en la feina, cosa que és molt d’agrair.

En segon lloc, malgrat que no he escrit res en tot aquest temps, m’han seguit passant coses. Coses que em serviran per anar fent nous posts.

En tercer lloc, us he de dir que, malgrat la feinada, he gaudit fent de “negre” d’en JJ. Fins i tot m’ha donat satisfaccions personals. L’altre dia vaig coincidir amb un company de professió i xerrant, xerrant, em va comentar que li va agradar una de les columnes que en JJ. fa al diari.

- Cony!, vaig riure i tot. Té cops amagats en JJ. Semblava talment que no l’hagués escrit ell... – Em va dir.

I jo vaig pensar:

- Collons és clar que semblava que no l’hagués escrit ell, com que la vaig escriure jo.


En quart lloc, us explicaré un secret. Al JJ. li havien encarregat un llibre, que sortirà per Sant Jordi i que és un llibre del denominats “d’autoajuda”. Es tracta d’un manual per deixar de fumar. Anirà firmat amb un nom estranger i la seva distribució serà majoritàriament per a grans superfícies comercials. Bé, el curiós del cas és que en JJ, havia recopilat un munt de documentació i l’havia començat a escriure. Després, el va seguir en J. Aquest me’l va passar a mi i ara l’acabarà en F. Un cop acabat en JJ. el revisarà i cap a l’editorial. El més collonut del cas és que l’abril sortirà al carrer un llibre amb consells de com deixar de fumar, escrit per tres individus que tots tres fumen. En J. i F. cigarretes i servidor puros.

En cinquè lloc, sé que us dec encara l’anècdota de l’alcaldessa. No patiu que la tindreu.

En sisè lloc, he decidit donar un tomb a la qüestió del blocaire invisible. És a dir, jo, en comptes de donar pistes sobre quin és el meu/meva blocaire invisible, aniré deixant cada dia una pista sobre un blocaire que no m’ha tocat, així si encerteu qui és, ja el podreu descartar.

La primera pista: És un/a blocaire que tinc enllaçat/enllaçada

I per últim, una qüestió personal. Fer un recordatori a la feina dels correctors/editors de texts dels diaris, revistes i editorials, que amb una paciència infinita, van esmenant les errades que fem els que treballem en mitjans de comunicació. Gràcies al seu anònim treball, els que signem articles, acudits, llibres, semblem molt més espavilats i bons escriptors del que som. Ells, ens corregeixen faltes, puntuacions, ens treuen i posen comes i fins i tot ens canvien frases, perquè el nostre treball llueixi. Aquesta feina la fan per a tothom. Per a gent amb nom i per a gent amb menys nom. Així doncs gràcies. Sense la vostra feina sens veuria massa el llautó als que anem “d’escriptors” i “intel·lectuals”.

Com coi no ens vam adonar?

Va ser el dijous al vespre que em va trucar el soci

- Avi...

- Què?

- En JJ ha tingut un infart

- Què cony estàs dient?

- M’acaba de trucar la seva dona que se l’han endut a l’hospital.

(En JJ. és aquell guionista de còmic que a més de fer guions per a França, una columna en un diari, i escriure llibres d’encàrrec, es dedica a adaptar diàlegs per a pel·lis porno)

- No, fotis, no fotis, no fotis...

Aquestes noticies sempre costen d’assimilar. Sobretot si a la persona que li passa, té més o menys la teva edat. Any més, any, menys.

- He quedat amb en J. que demà al matí l’aniríem a veure. Vindràs oi, Avi?

- És clar... I la D. Com està?

- T’ho pots imaginar. A part de l’ensurt, no ha parat de bramar en tota l’estona que he estat parlant amb ella per telèfon.

- Redeu, redeu, redeu... Ens estem fent vells, soci. D’això a quina hora heu quedat?

- A les nou, en el bar de l’hospital

- Molt bé. Allà estaré. Per cert... Has trucat al F.

- Sí, però ja saps que està a Girona i té una feinada de collons. M’ha dit que dissabte, així que lliuri una feina que està acabant, baixarà cagant hòsties...

- D’acord. Fins demà.

- Com cony, no ens vam adonar

- Què dius, soci?

- Que com cony no ens vam adonar que en JJ estava tan fotut...

- No, sé...

- És igual, ja parlarem demà.

A l’endemà a les nou, entrava al bar de l’hospital. En una taula estava assegut en J.

- Ei, com va

- Collons ja ho veus, Avi... Acollonit...

- Acollonit? Per què?

- Coi, perquè el dia menys pensat podem ser tu o jo o el soci o l’F...

- Hòstia, nano, m’estàs animant el dia. Eh?

Llavors va arribar el soci

- Què pugem?

- Saps l’habitació?

- Sí

Vam anar a l’habitació. Era una habitació en la que hi havia dos llits. En un hi havia un home, que portava al nas aquell tub d’oxigen que es veu en les sèries de la tele. L’altre llit estava buit. En la cadira del costat del llit estava la dona d’en JJ i la germana d’aquest.

- Hola!

- Hola. Gràcies per venir. En aquests moments és quan més es necessita la família i els amics.

- Com està?

- Bé. Millor. Ara li estan fent unes proves. Al final no era un infart

- No?

- No. Segons diuen els metges, va ser un atac d’ansietat. Segurament demà o demà passat ja anirem a casa. Ara, però els metges m’han dit que ha de fer molt de repòs. Es veu que últimament estava sotmès a molta pressió... I... i ... jo no me’n vaig assabentar!

La dona d’en JJ. es va posar a plorar. Entre els tres i la germana d’en JJ vam intentar consolar-la.

- Vinga, va, dona. Ja veus que dintre de la desgràcia, encara tot ha sortit prou bé.

- I si no pot treballar. Què serà de nosaltres? Eh?

- Coi, D. Que només és un atac d’ansietat.

- Sí, Avi. Però m’han dit els metges que ha de fer un temps de repòs. I mentre ell reposa, de què viurem, perquè amb el meu sou no arribem

- No t’amoïnis, que entre tots et donarem un cop de mà – Va dir el soci – Oi?

- És clar! – Vam respondre en J i jo.

Aquesta és una de les grans putades de la professió. Si no treballes, no cobres. I els calers que et donen per estar de baixa, després d’estar pagant tota una vida els autònoms, són tant miserables que no pots fer front a gairebé cap despesa. Ja ho deia en Perich: “Quan em foto malalt, a més d’estar fotut, com que no puc treballar, no cobro ni cinc”.

Així que ens vam oferir per fer entre tots la feina d’en JJ , perquè aquest continués cobrant igual.

En sortir de l’Hospital el soci, que té unes grans dots d’organització, va distribuir la feina d’en JJ, entre en J, l’F i un servidor va distribuir les feines. En F. farà els diàlegs de les pel·lis porno. I en J i jo ens tornarem fent la columna del diari i els guions per a França .

És a dir, que ara estem fent la nostra feina quotidiana i més la que hauria de fer en JJ. Això m’ha retallat el meu temps. No puc fer la meva passejada matinal, ni dedicar-me al bloc. Ara tot just em queda una mica de temps lliure per compartir amb la Maria. Les hores de dormir cada cop són més escasses i la joventut cada cop queda més lluny. Per això aniré penjant post i us faré comentaris quan pugui.

Mentre estàvem en el bar, distribuint-nos les feines d’en JJ. Vaig comentar:

- Ara tot està molt bé. Però quan de temps podrem aguantar aquest ritme?

- Com a molt dos mesos- Va dir en J.

- Bé dos mesos, ja és prou temps perquè en JJ es recuperi...- Va dir el soci – Però a mi el que més em preocupa és: com , coi, no ens vam adonar de lo malament que estava. Mira, que ara pensant-ho, ens va anar deixant senyals. Primer que es pensava que s’havia quedat impotent. Després quan li va agafar la dèria que D. l’enganyava i la volia seguir per arreu per descobrir-li l’amant. Després de tantes pistes que va deixar i nosaltres en Bàbia.

- Soci, a vegades hi ha gent que ens demana ajuda a crits i som tan pallusos que no sabem veure més enllà del nas


(Ara que tinc un moment aprofito per penjar aquest post. Ja que no sé quan podré tornar a escriure)

El súmmum del mal gust...

Diumenge vam sortir amb la Maria.

Jo, per qui no ho sàpiga sóc home de pixera fluixa. És a dir a la que porto uns quants quilometres haig de parar per buidar la bufeta. Abans que m’ho dieu, ja us ho dic jo. No és una qüestió de pròstata. És una qüestió d’ansietat. Bé, això és el que em va dir una vegada una amiga meva psicòloga.

Així doncs portàvem una estona dins del cotxe quan li vaig dir a la Maria que així que trobés un lloc per parar, parés que aniria a canviar l’aigua del canari.

En un revolt, va veure un lloc i va parar. Vaig sortir del cotxe, vaig caminar una mica, més que res per no esquitxar les rodes del cotxe, fins arribar a un bon arbre on vaig poder buidar.

Mentre anava fent anava mirar al meu entorn i una cosa em va cridar l’atenció. Un pom de flors lligar a una de les tanques de la carretera.

Algú havia seguit aquest costum que darrerament s’ha posat de moda, que cada cop que hi ha un accident mortal a la carretera i fins i tot a la ciutat, els familiars i amics del difunt lliguen un pom de flors al lloc on va passar la tragèdia. Alguna d’aquestes ofrenes florals van acompanyades d’una foto. El problema és que la major part de les vegades, els que han posat les flors, ja no tornen més a canviar-les i les flors es panseixen i s’assequen amb la qual cosa dóna la sensació que el mort ha quedat oblidat.

Des de les primeres vegades que ho vaig veure, sempre he cregut que és una pràctica exhibicionista, ja que penso que el dol s’ha de dur dins i els morts no s’obliden mentre hi hagin persones que els recordin.

Un cop acabada la feina, m’hi vaig acostar i em vaig quedar de pasta de moniato. Les flors eren de plàstic. Era el súmmum del mal gust . Vaig trobar que era tant hortera això com posar una sevillana de plàstic damunt del televisor.

Astorat vaig tornar al cotxe. La Maria em va dir:

- Què has fet amb tanta estona?. Què has pixat gota a gota?

- No, he anat a veure un monument al mal gust

La Maria em va mirar i amb la ma va picar damunt del seient de l’acompanyant al temps que em deia:

- Va, puja i... cordat la bragueta que encara perdràs el pardal

Puta professió!

Porto uns dies que toco hores ni quarts. Em vaig enrederir amb una feina que tenia que fer per culpa de donar-li un cop de mà al JJ. I per acabar-ho d’adobar em van encarregar un altre treball. D’aquells que els editors o directors artístics te’l encarreguen i quan els dius:

- Per quan el vols?

Et responen:

- Per ahir

- Cony!, tu...

- Oh, ja saps com va això...

El “ja saps com va això” , és aquella frase capciosa amb la que et volen dir:

-Tu ets un bon professional, que hi entens molt i per això has de comprendre que el que fa el disseny i la pre-impressió, necessita una setmana per muntar-ho tot bé. I el de l’impremta necessita una altra setmana per imprimir-ho amb bona qualitat.

Llavors és quan et sens com un idiota. Tothom demana el seu temps per fer la seva feina i tu, que ets qui fa la feina base, és a dir les il·lustracions, no et donen pràcticament temps.

Així que arribats aquí, és el moment de negociar i enganyar-nos tots mútuament. L’editor, que et truca dilluns, necessita la feina per divendres. Per això et diu que la vol per dimarts, calculant que si et retardes un dia, la tindrà el dimecres. Llavors és quan tu li poses tot tipus d’excuses i li comentes que com molt aviat la tindrà dimecres. Ell accepta i tu en el teu interior saps que la tindrà divendres, que en realitat és per el dia que la necessita.

Suposo que us esteu dient: “Coi, si l’editor la vol per divendres, perquè no li diu i ell la lliura el divendres”... Doncs perquè si passés això, es perdria gran part de l’encant de la professió.

En aquest ofici, el primer que aprens és que el de l’impremta enganya a l’editor, l’editor al director artístic, el director artístic al dissenyador i al dibuixant.

Tot això forma part de la feina. Si tot anés quadrat, seria molt avorrit i la feina aquesta es convertiria en una feina monòtona i molt allunyada del treball creatiu que és.

Em cau la bava!

Benvolguts blocaires, estic més content que un polític amb una majoria absoluta.

Ja sé el sexe de l’ésser que porta la meva filla a la panxa!!



















Redeu, redeu, redeu... com em cau la bava...