Lliçó de companyerisme laboral

Dissabte vaig anar amb la Maria al Corte Inglés.

Estàvem buscant una cosa en concret i després de donar voltes, em va dir:

- I si anem al Corte Inglés?. Potser allà ho trobem.

- D’acord, anem a fer una mica d’esport d’aventura

I és que anar un dissabte al migdia a uns grans magatzems, és com fer un curset de supervivència accelerat. Has de sobreviure a empentes, trepitjades, cops de colzes, discussions, etc...

Com que diuen que la història no l’escriuen els covards, em vaig armar de valor i, apa! cap a dins.

A empentes i rodolons, vam arribar a la planta on tenien l’article que buscàvem. Mentre la Maria triava i remenava, jo em dedicava a mirar a la gent. Sempre m’agrada’t observar. De sobte em vaig fixar amb les dues dependentes. Una, anava amunt i avall atenent a diversos clients; l’altra portava una estona xerrant amb una clienta. De sobta, per davant de la caixa, va passar un d’aquest paios ben vestits, que d’una hora lluny veus que és un cap. La venedora xerraire , quan el va veure, el va cridar...

- Albert, Albert...

- Sí?

- Res, que la Montse havia de plegar a les dues i a dos quarts ja a marxat. Això no pot ser, mira com estem de feina

- Bé, ja prenc nota

- Es que hauries de fer alguna cosa, que això no pot ser...

- Ja t’he dit que prendria nota

- Sí, sí, però li hauries de cridar l’atenció

En aquell moment, es va obrir una porta i va sortir una dona carregada amb un munt d’albarans. La venedora xerraire es va quedar sobtada i amb un fil de veu va dir:

- Ai, Montse... D’on surts? Em pensava que havies plegat

- No, estava allà dins ordenant les comandes...

- Les comandes?...

- Sí, com que no ho fa ningú

- Ah...

El cap, va mirar, amb una mirades d’aquelles que fonen, a la venedora xerraire i sense dir res va marxar. La venedora xerraire, abandonant a la clienta que estava atenent, va seguir a la Montse


- Ei, Montse, deixa les comandes, ja les acabaré d’ordenar jo. Tu plega
que ja són gairebé les dues i deu...

- No, ja ho acabo i me’n vaig, ara no ve de cinc minuts...

- Ai, em sap greu, dona...

La veu de la Maria, em va fer girar

- Què et sembla?

- Què?

- Que què et sembla?... Ai, ja veig que estaves als núvols

- No, estava gaudint d’una demostració de “companyerisme” laboral

- Què estaves, què?

- Res, - Vaig dir amb un to de veu suficientment alt – una, que estava criticant a una companya i després quant l’ha tingut al davant, li ha faltat temps per llepar-li el cul

La Maria es va adreçar a la venedora que anava amunt i avall i li va donar els articles que havia agafat, els va pagar. En el moment de marxar, vaig mirar a la venedora xerraire i aquesta es va posar vermella i va abaixar la vista...

- Ai, senyor, que fotut ha de ser treballar en un niu de víbores.

- Què dius?

- Res, Maria, res, cabòries meves

Qüestió de punts...

Ahir al matí, poc abans d’anar a dinar amb el soci, em va sonar el mòbil.

- Sí?

- Ei, Avi, sóc jo el M.

El M. És un col•laborador del programa de ràdio, que fa una secció, en la que una part és gravada i l’altra la fa en directe.

- Què passa, nen?

- Què passa?... Què, què passa?, que avui no crec que estigui en directe en el programa. No crec que arribi a temps

- Molt bé, no t’amoïnis. On estàs?

- Estic prop de Tarragona i, sí, sí m’amoïno

- Però, per què?, passem el que vas gravar dimarts i la resta la fem per telèfon

- Collons! Que no és pel programa

- Ah, no ?

- No. M’han pillat els mossos

- Com que t’han pillat els mossos?

- Sí, perquè segons ells anava a 170

- I no hi anaves?

- NO! Cony! En el tros que he apretat més el comptaquilòmetres m’ha marcat 167

- Redeu, M. de 167 a 170, poca diferència hi ha

- Ah, sí? No és el mateix que, per exemple, un pis et valgui 167 quilos a que et valgui 170

- Home, mirat així. Au, va tranquil•litzat

- Què cony, tranquil•litzat. Això mateix m’han dit els mossos: “Tranquil•litzis”. Doncs no senyor!, no m’he tranquil•litzat, fins que al final han reconegut que jo tenia raó...

- Què vols dir en que tenies raó?

- Doncs això, que al final en la multa han posat que anava a 167

- O sigui que t’han multat

- Sí, i a més han posat que em proposen perquè em treguin tres punts del carnet

- Óstia, quina gràcia

- Ah, a sobre et fot gràcia

- No t’emprenyis, M., que no me’n ric de tu

- Doncs sembla que t’estiguis partint la caixa

- No, home, no. El que em fa gràcia, és que ets el primer paio que conec al que li treuen punts dels carnet de conduir. Malgrat que ja sé que a tu et fot

- Saps de veritat el que em fot?. No són els collons dels punts, si no els 300 euros de la multa.

- 300 euros?

- Sí, 300 euros. O sigui que ara m’aturo a dinar i després aniré venint poc a poc

- Que vol dir poc a poc?

- A 60 per l’autopista

- Vés que encara et tornaran a aturar

- No tindran pas collons!!. Que a mi, aquests, cabrejat no em coneixen


Li vaig explicar al soci, mentre dinàvem, la conversa que vaig tenir amb el M. i, casualitats de la vida, ell va dir el mateix que jo li havia comentat al M.

- Coi, és el primer tiu que conec al que li treuen punts del carnet

- Doncs quan vingui, no li diguis, que treu foc per els queixals


Durant el programa, vam passar una estona de neguit perquè el tècnic no el localitzava telefònicament.

Vint minuts abans del moment en que tenia que començar la seva intervenció, el M. va trucar a l’emissora per dir que la seva secció la faria per telèfon, que tot just estava arribant, ja que havia anat tota l’estona a 60 per l’autopista.

El tècnic que va rebre la trucada ens va comentar que abans de penjar li va dir:

- M. has anat a 60 tona l’estona?

- Sí, per collons, els meus!

No m'he mort, de moment...

Bé, ja torno a ser aquí.

En primer lloc vull agrair-vos tots els missatges i comentaris que m’heu deixat interessant-vos per la meva salut. Alguns, fins hi tot, es pensaven que l’havia dinyat.
Això m’ha fet pensar.

Que passaria, si per casualitat, s’hagués donat aquest fet?.

Anem a fabular.

Imagineu-vos que un dia m’agafa un atac de cor i m’hi quedo. O m’atropella un Ferrari (posats a morir atropellat, almenys que sigui un cotxe de marca). O que un dia, badoc com soc, estic mirant un aparador i em cau al cap una totxana d’una obra (com la “pava” aquella del Cor de la Ciutat). O que... Bé, resumint, que estiro la pota. Què passaria amb el bloc?. Eh?, Eh?... Doncs que moriria amb mi.

Primer, aniríeu passant. Alguns, veient que no actualitzava, deixaríeu missatges com els de la benvolguda Cruella, preguntant: Avi, ets viu?.

Al cap d’un temps, aniríeu, poc a poc, deixant de passar i jo, L’Avi, passaria a ser un record.

Algú, amb ganes de fer estadístiques, afegiria el nom del meu bloc a una llista de blocs en “stanby”, i posaria un enllaç, dient, més o menys, “L’Avi, també ha plegat de la blogosfera”.

Al cap d’un mes, seria, tant sols, un record llunyà. I al cap de tres mesos, pràcticament
ningú se’n recordaria de mi.

El fotut del cas, és que la major part de vosaltres no sabria que l’hauria dinyat. I tot això perquè ningú de les persones properes a mi, saben la contrasenya per entrar al meu bloc i publicar.

Que efímer és tot. Veritat?.

En el món blocaire, establim llaços efectius amb gent que no hem vist mai i dels que ni tant sols sabem com es diuen, de que treballen o on viuen. No formem part del seu cercle social o laboral, però malgrat això, els coneixem més que qualsevol de les persones que els envolten i parlem entre nosaltres amb uns pseudònims (o “nicks”, que fa més modern) amb tota naturalitat. I és que els blocaires, som uns éssers que tenim i vivim dues vides, la física i la virtual.

Per alguns, estem sonats. Per altres som uns insatisfets, que necessitem de l’efecte tribal del món dels blocs. El cert, és que aquest cercle virtual és capaç d’ajuntar gent de diverses creences, de diferents professions i de diferents maneres de ser, que, ben segur, en el mon real mai ens haguéssim relacionat.

Estic segur que un dia tancaré el bloc. Llavors us ho faré saber, però per si algun dia em passa alguna cosa que m’impedeix continuar, us deixo el meu testament blocaire, aneu al bloc del

Sergi Quevedo, que és un blocaire que em coneix personalment i que si algun dia em passés alguna cosa, ell faria un post dins del seu bloc explicant el que m’ha passat.