diumenge, de desembre 23

divendres, de desembre 21

Blocaire invisible 2007

El 12 d’abril de 2006 vaig obrir, a Blocat, aquest bloc.


La primera intenció era estar una temporadeta escrivint les petites anècdotes que em passen i la meva visió de coses que m’envolten.

El primer post, només va tenir un comentari. En el segon n’hi va haver dos, un d’ells em donava la benvinguda al món dels blocs i era escric per una blocaire que jo havia llegit, malgrat que va començar no gaire abans que jo, però el seu estil fresc i directe enganxava. Enganxava tant, que en poc temps s’havia convertit en una blocaire de referència. El seu comentari em va sorprendre i afalagar al mateix temps.

Amb la confiança que em va donar el seu comentari, em vaig atrevir a deixar-li jo un a ella. Bé, més que un comentari era una petició de socors, deia més o menys:
“SOS, sóc nou en el món dels blocs i no sé com posar imatges”.

Al cap d’una estona em va respondre amb un missatge, en el que em deixava el seu mail perquè li escrivís, per explicar-me com fer-ho. Seguint les seves instruccions vaig aconseguir penjar la primera imatge en un post.

En aquells dies, jo, igual que ella, i uns quants més, escrivia a diari. Era estiu i cada nit, estàvem hores fent un passeig per diversos blocs, deixant i rebent comentaris. Més que una comunitat blocaire semblava un xat. (Crec que aquells dies van ser l’època daurada dels blocs.) Anàvem a dormir a les tantes i penso que desitjàvem que arribés la nit per tornar a enganxar-nos.

En mig de tant remolí, un dia, ella, em va deixar un comentari que deia, més o menys: “M’agrada el teu bloc i ara mateix l’enllaçaré”. Jo li vaig respondre que a mi també m’agradaria enllaçar-la, però que no sabia com fer-ho. Al cap de poc vaig rebre un mail seu que m’explicava fil per randa com fer-ho.

El seu bloc va ser el primer que vaig enllaçar.

Per tot això, quan el 9 de desembre, vaig rebre el correu de la meva filla virtual, amb el que em deia, que m’havia tocat fer-li el blocaire invisible, vaig sentir una sensació especial. Què se li pot regalar a una noia que sempre va mona, mona?. A una heroïna de pa sucat amb oli, que resolt qualsevol problema?... A una dona que el seurei la porta amb safata?... Mmmmm! Complicat i d’una gran responsabilitat això de fer un regal a


l’ANNA TARAMBANA.

Després de pensar molt (de tant pensar m’han caigut uns quants pels més de la, ja escassa, pelambrera), vaig recordar que més d’un cop, ella havia escrit, que es perdia quan anava en cotxe amb el seurei. Això em va obrir els ulls i vaig pensar que ja que els GPS són una mica carets, li podria regalar:


UN MINYÓ ESCOLTA AMB BRÚIXOLA, que diuen que es saben orientar molt bé.


Espero de tot cor que li agradi “senyureta” Tarambana!!

dilluns, de desembre 10

Tu i jo ens coneixem, no?

Hi un parell de dies entre setmana que, el vespre, vaig a buscar a la Maria a la feina. Procuro arribar un quart d’hora o vint minuts abans de que ella plegui. Poso el cotxe en la zona blava (aquella hora ja no es paga). Surto del cotxe, vaig fins el portal del consultori i encenc un puro, que vaig fumant amb parsimònia, mentre espero que ella plegui.

Aquesta estona, em serveix per pensar en coses de la feina que tinc empantanegades, en coses de casa, en coses de... bé, en coses.

Estava allà, palplantat, com altres vegades, quan va passar davant meu, em va mirar, es va aturar i em va dir:

- Tu i jo ens coneixem, no?

- Jo a tu, si que et conec. Tu a mi, no ho sé – li vaig respondre.

- Oh, i tant, tu i jo hem tocat junts en algun concert...

- No. Ja et puc assegurar que tu i jo no hem tocat junts. M’agrada molt la música, però no entono ni amb ajut de tot el cor celestial.

- Doncs de que ens coneixem?

- Home, tu ets l’Oriol Tramvia i et recordo de quan vas fer “Bèstia” i el “Rocky Horror Show”

- Cony!, llavors tu i jo teníem pèl...

No em vaig voler treure el barret i ensenyar-li que jo, encara en tinc de pèl. (Cada cop menys, però encara en tinc)

- I, tu, qui ets?

- Jo sóc L’Avi i no em dedico a la música, sóc ninotaire

- Cony!, L’Avi... L’Avi del “Papus”... Jo t’he llegit. Ja sé qui ets... I, de què ens coneixem?

- Potser ens hem vist en alguna presentació d’algun disc

- És clar, deu ser això. Com que t’he vist amb el barret m’he pensat que eres músic... Ai, cony!... Ai, cony... I què, com va tot?

- Anar fent... I, tu?

- Doncs, surto de tant en tant al “Cor de la Ciutat”...

- Sí, ja t’he vist

- ...i estic preparant coses de música... Com sempre... Bé, doncs ja ens veurem

- Sí, home...

- M’alegro que estiguis bé

- Jo també... Adéu

- Adéu...

Ves per on, ara resulta que faig pinta de músic.


Oriol Tramvia