Sort que els temps han canviat. Ja que fa anys, en un dia com avui, la gent es dedicava a fer llufes (el típic ninotet de paper) i las penjava a l’esquena de la primera bona persona que trobaven.
Durant temps, jo vaig ser la primera bona persona, que els meus “amics” del carrer van trobar per penjar-me la llufa.
El primer any, quan vaig tornar de jugar al carrer, carregat amb el ninotet a l’esquena, el meu pare em va mirar i em va dir:
- Nano, ja te l’han fotut. A veure si ets més espavilat
El segon any, quan vaig tornar carregat, de nou amb el collons de ninot penjat a l’esquena, el meu pare em va dir:
- Què? És que cada any te l’han de fotre?... Espavila, nano, espavila...
El tercer any, me la van tornar a fotre. Jo ja vigilava, ja. Però entre un, l’altre, l’altre i l’altre... patapam! me la clavaven. Quan vaig arribar a casa, el pare em va mirar de dalt a baix i em va dir:
- Tomba’t
Jo, que era un nen obedient, em vaig tombar i allà, darrera la meva esquena, estava penjada la llufa de cada any.
- Ja te l’han tornat a penjar... Aquest nen està atontolinat. Has vist? mama, has vist?, ton fill és el “pito” del sereno, li foten la llufa i ell, torna a casa tan tranquil. És incapaç de fer res. Què passa? És que no saps agafar als nanos aquells i fotra’ls-hi un joc d’hòsties perquè et respectin?
Jo pensava, entre mi, “un joc d’hòsties, ui com es nota que no els coneix. Intento fotra’ls-hi un joc d’hòsties i de la pallissa que em donen acabo dormint a l’hospital, i la veritat, perquè et posin un ninotet enganxat a l’esquena, tampoc val la pena jugar-se el físic”.
És clar que el meu pare no pensava com jo
- El nostre fill – li deia a ma mare – ens ha sortit un cagat. És un nena. No serà pas invertit ( gran paraula que feien servir en aquella època per designar als homosexuals). És clar!... mariquita! El nen ens ha sortit mariquita. Només ens faltava això.
- Voleu deixar al nano d’una puta vegada!
La veu del meu avi va ressonar com un tro dins del menjador de la casa.
- Tu, Joan, no t’hi fiquis – Va dir la meva avia
- Que no m’hi fiqui?. No veus com estan tractant al pobre nano?. Vine, xavalet!
Jo em vaig sentir salvat per l’avi Joan. Corre-cuita, em vaig posar al seu costat, mentre agafava fortament la seva mà.
L’avi em va dur a una espècie de despatx que tenia i que no deixava entrar a ningú sense el seu consentiment i molt seriosament em va dir:
- Mira, xavalet, no facis cas del teu pare, a cops de puny no es solucionen les coses. Quan algun xulo et fa alguna cosa, és d’intel·ligents no seguir-li el joc. Has de actuar fent tot el contrari del que ell espera. Potser a la gent amb poques llums el semblarà que ets un cagat, però a la llarga et respectaran.
Les paraules de l’avi Joan, em van enfortir. Així doncs vaig decidir fer tot el contrari del que els nanos del carrer esperaven de mi.
A l’endemà, em van enviar a comprar. Només sortir al carrer, em vaig treure l’abric, de la butxaca vaig treure la llufa i la vaig col·locar a l’esquena. Amb tota la dignitat que vaig saber aparentar em vaig passejar per el carrer. Els “amics” em miraven estranyats, però van ser incapaços de dir-me res.
A l’altre dia, santornemi, abric fora, enganxada de llufa i a jugar al carrer. Els “companys” seguien incapaços de badar boca.
L’endemà, altre cop vaig fer la cerimònia d’enganxar-me la llufa per sortir al carrer. La història va durar fins el dia de Reis. En sortir al carrer, amb la llufa penjada, a jugar amb els juguets que m’havien deixat els Reis, el “Xirri”, el capitost del carrer ( perquè era el més ganàpia i el més bruto) em va dir:
- Portes la llufa a l’esquena
- Ja ho sé
- I perquè no te la treus?
- Perquè no em molesta. Al contrari, m’agrada
- Tu estàs pirat, oi Avi?
- No. Per què?
- Perquè a mi m’emprenyaria que em posessin un ninot de paper enganxat a l’esquena
- És que tu i jo som diferents, “Xirri”. A mi no em molesta gens. Al contrari trobo que em fa diferent.
- Està boig! – Va dir cridant als altres nanos – L’Avi està com un llum...
Jo vaig seguir gairebé fins a final de gener, enganxant-me el ninot cada vegada que sortia de casa. Fins que un dia vaig deixar de fer-ho. Aquest dia el “Xirri” em va mirar i em va dir:
- I la llufa?
- S’ha fet malbé... A veure si la d’aquest any em dura més
Aquell any i els següents, no em van posar cap més ninot penjat a l’esquena. Un dia em vaig assabentar que el “Xirri” va dir:
- A l’Avi no li fotem cap més llufa, perquè com que al paio li agrada portar-la al damunt, no té gràcia. Ah i vigileu amb ell que em sembla que està venat i un dia se li poden creuar els cables i fotre’ns una cara nova.
Quanta raó tenia el meu avi Joan. Als cretins i curts de gambals se’ls guanya amb intel·ligència
