divendres, de desembre 29

Collons de dia dels innocents!





Sort que els temps han canviat. Ja que fa anys, en un dia com avui, la gent es dedicava a fer llufes (el típic ninotet de paper) i las penjava a l’esquena de la primera bona persona que trobaven.

Durant temps, jo vaig ser la primera bona persona, que els meus “amics” del carrer van trobar per penjar-me la llufa.

El primer any, quan vaig tornar de jugar al carrer, carregat amb el ninotet a l’esquena, el meu pare em va mirar i em va dir:

- Nano, ja te l’han fotut. A veure si ets més espavilat

El segon any, quan vaig tornar carregat, de nou amb el collons de ninot penjat a l’esquena, el meu pare em va dir:

- Què? És que cada any te l’han de fotre?... Espavila, nano, espavila...

El tercer any, me la van tornar a fotre. Jo ja vigilava, ja. Però entre un, l’altre, l’altre i l’altre... patapam! me la clavaven. Quan vaig arribar a casa, el pare em va mirar de dalt a baix i em va dir:

- Tomba’t

Jo, que era un nen obedient, em vaig tombar i allà, darrera la meva esquena, estava penjada la llufa de cada any.

- Ja te l’han tornat a penjar... Aquest nen està atontolinat. Has vist? mama, has vist?, ton fill és el “pito” del sereno, li foten la llufa i ell, torna a casa tan tranquil. És incapaç de fer res. Què passa? És que no saps agafar als nanos aquells i fotra’ls-hi un joc d’hòsties perquè et respectin?

Jo pensava, entre mi, “un joc d’hòsties, ui com es nota que no els coneix. Intento fotra’ls-hi un joc d’hòsties i de la pallissa que em donen acabo dormint a l’hospital, i la veritat, perquè et posin un ninotet enganxat a l’esquena, tampoc val la pena jugar-se el físic”.

És clar que el meu pare no pensava com jo

- El nostre fill – li deia a ma mare – ens ha sortit un cagat. És un nena. No serà pas invertit ( gran paraula que feien servir en aquella època per designar als homosexuals). És clar!... mariquita! El nen ens ha sortit mariquita. Només ens faltava això.

- Voleu deixar al nano d’una puta vegada!

La veu del meu avi va ressonar com un tro dins del menjador de la casa.

- Tu, Joan, no t’hi fiquis – Va dir la meva avia

- Que no m’hi fiqui?. No veus com estan tractant al pobre nano?. Vine, xavalet!

Jo em vaig sentir salvat per l’avi Joan. Corre-cuita, em vaig posar al seu costat, mentre agafava fortament la seva mà.

L’avi em va dur a una espècie de despatx que tenia i que no deixava entrar a ningú sense el seu consentiment i molt seriosament em va dir:

- Mira, xavalet, no facis cas del teu pare, a cops de puny no es solucionen les coses. Quan algun xulo et fa alguna cosa, és d’intel·ligents no seguir-li el joc. Has de actuar fent tot el contrari del que ell espera. Potser a la gent amb poques llums el semblarà que ets un cagat, però a la llarga et respectaran.

Les paraules de l’avi Joan, em van enfortir. Així doncs vaig decidir fer tot el contrari del que els nanos del carrer esperaven de mi.

A l’endemà, em van enviar a comprar. Només sortir al carrer, em vaig treure l’abric, de la butxaca vaig treure la llufa i la vaig col·locar a l’esquena. Amb tota la dignitat que vaig saber aparentar em vaig passejar per el carrer. Els “amics” em miraven estranyats, però van ser incapaços de dir-me res.

A l’altre dia, santornemi, abric fora, enganxada de llufa i a jugar al carrer. Els “companys” seguien incapaços de badar boca.

L’endemà, altre cop vaig fer la cerimònia d’enganxar-me la llufa per sortir al carrer. La història va durar fins el dia de Reis. En sortir al carrer, amb la llufa penjada, a jugar amb els juguets que m’havien deixat els Reis, el “Xirri”, el capitost del carrer ( perquè era el més ganàpia i el més bruto) em va dir:

- Portes la llufa a l’esquena

- Ja ho sé

- I perquè no te la treus?

- Perquè no em molesta. Al contrari, m’agrada

- Tu estàs pirat, oi Avi?

- No. Per què?

- Perquè a mi m’emprenyaria que em posessin un ninot de paper enganxat a l’esquena

- És que tu i jo som diferents, “Xirri”. A mi no em molesta gens. Al contrari trobo que em fa diferent.

- Està boig! – Va dir cridant als altres nanos – L’Avi està com un llum...

Jo vaig seguir gairebé fins a final de gener, enganxant-me el ninot cada vegada que sortia de casa. Fins que un dia vaig deixar de fer-ho. Aquest dia el “Xirri” em va mirar i em va dir:

- I la llufa?

- S’ha fet malbé... A veure si la d’aquest any em dura més

Aquell any i els següents, no em van posar cap més ninot penjat a l’esquena. Un dia em vaig assabentar que el “Xirri” va dir:

- A l’Avi no li fotem cap més llufa, perquè com que al paio li agrada portar-la al damunt, no té gràcia. Ah i vigileu amb ell que em sembla que està venat i un dia se li poden creuar els cables i fotre’ns una cara nova.

Quanta raó tenia el meu avi Joan. Als cretins i curts de gambals se’ls guanya amb intel·ligència

dilluns, de desembre 18

s'he m'acaba la paciència

Ho confesso. Quan més gran em faig, menys paciència tinc. És com una regla de tres inversa: A més edat, menys m’agrada perdre el temps.

Això ve, perquè, després de l’últim post que vaig penjar, me les he vist i desitjat per fer una volta per la meva ruta habitual blocaire. Quan podia entrar al meu bloc i començar a voltar per els enllaços que tinc, em costava Déu i ajuda (i això que no sóc creient) poder fer algun comentari. Així doncs després de diversos intents, m’adonava que ho no havia sortit o havia sortit dues o tres vegades. Llavors, amb un cabreix de l’hòstia, xapava i demà serà un altre dia.

L’endemà, “Sant Tornem-hi”. Mirava els comentaris que m’havíeu deixat i intentava contestar-vos. Com a molt aconseguia penjar un o dos comentaris. Em tornava a cabrejar i tornava a xapar fins l’endemà. I, així, han anat passant els dies i de sobta m’adono que porto dies sense penjar res. I és que com us he dit abans, no és que sigui un maleducat que no contesto els vostres comentaris, si no que la meva paciència cada cop és més curta i la meva enyorança cada cop més gran.

Avui, mentre dinava he anat pensant amb tot aquest tema i he descobert que jo no tinc la paciència de l’Onix (la meva musa virtual, que sigui dit de pas, està que es surt amb el seu bloc) de anar buscant el post que ha perdut dins de les entranyes de Blocat. Jo m’emprenyo i adéu-siau.

També he recordat que no fa gaire era una delícia tenir el bloc. M’hi dedicava un temps, el mateix que anys ençà dedicava a una tertúlia. Penjava el meu post, contestava els comentaris, passejava per els altres blocs i deixava els meus comentaris i tot anava com una seda. Llavors he pensat que si valia la pena agafar emprenyades perquè Blocat no va. I he sortit a la conclusió que no val la pena. Per tant, aguantaré fins a fi d’any. Després d’aquesta data, si la cosa no rutlla millor, em plantejaré dues coses: A) deixar el món blocaire o B) traslladar-me definitivament a Blogspot. El que si tinc clar és que una cosa que és un “divertimento” no s’ha de convertir en un malson.

Per últim, també he pensat que si el dia 22, Blocat va com ara i fot llufa, el Blocaire Invisible se’ns envà a fer punyetes. I, sincerament m’emprenyaria molt, ja no per a mi, si no per la meva filla virtual, l’Alepsi, i per tota la resta de gent que amb il·lusió han volgut convertir el món virtual, en un món humanitzat, fent coses com el Blocaire Invisible i els Relats Conjunts, etc. etc.

Com veieu, l’edat m’està afectant i cada cop és més fort el sentiment de que em queden pocs anys de vida i que no vull perdre el temps barallant-me amb Blocat.

dimarts, de desembre 12

Post Poti-Poti

Després de la tempesta sempre ve la calma. Doncs bé, sembla que ja ha arribat la calma.

En JJ. ja treballa. No a ple rendiment però va fent i en F. per fi ha acabat el curru fort que tenia i ha pres el relleu d’en J. i meu. Així doncs, si no passa res de nou, ja torno a reprendre la meva vida normal.

Per això, per començar aquesta reentré ho faré amb un post una mica poti-poti, és a dir que hi ha de tot, com en una bona botica.

En primer lloc, vull donar les gràcies a la família blocaire per el suport moral que m’heu donat. Fins i tot en Gatot es va oferir per donar un cop de mà en la feina, cosa que és molt d’agrair.

En segon lloc, malgrat que no he escrit res en tot aquest temps, m’han seguit passant coses. Coses que em serviran per anar fent nous posts.

En tercer lloc, us he de dir que, malgrat la feinada, he gaudit fent de “negre” d’en JJ. Fins i tot m’ha donat satisfaccions personals. L’altre dia vaig coincidir amb un company de professió i xerrant, xerrant, em va comentar que li va agradar una de les columnes que en JJ. fa al diari.

- Cony!, vaig riure i tot. Té cops amagats en JJ. Semblava talment que no l’hagués escrit ell... – Em va dir.

I jo vaig pensar:

- Collons és clar que semblava que no l’hagués escrit ell, com que la vaig escriure jo.


En quart lloc, us explicaré un secret. Al JJ. li havien encarregat un llibre, que sortirà per Sant Jordi i que és un llibre del denominats “d’autoajuda”. Es tracta d’un manual per deixar de fumar. Anirà firmat amb un nom estranger i la seva distribució serà majoritàriament per a grans superfícies comercials. Bé, el curiós del cas és que en JJ, havia recopilat un munt de documentació i l’havia començat a escriure. Després, el va seguir en J. Aquest me’l va passar a mi i ara l’acabarà en F. Un cop acabat en JJ. el revisarà i cap a l’editorial. El més collonut del cas és que l’abril sortirà al carrer un llibre amb consells de com deixar de fumar, escrit per tres individus que tots tres fumen. En J. i F. cigarretes i servidor puros.

En cinquè lloc, sé que us dec encara l’anècdota de l’alcaldessa. No patiu que la tindreu.

En sisè lloc, he decidit donar un tomb a la qüestió del blocaire invisible. És a dir, jo, en comptes de donar pistes sobre quin és el meu/meva blocaire invisible, aniré deixant cada dia una pista sobre un blocaire que no m’ha tocat, així si encerteu qui és, ja el podreu descartar.

La primera pista: És un/a blocaire que tinc enllaçat/enllaçada

I per últim, una qüestió personal. Fer un recordatori a la feina dels correctors/editors de texts dels diaris, revistes i editorials, que amb una paciència infinita, van esmenant les errades que fem els que treballem en mitjans de comunicació. Gràcies al seu anònim treball, els que signem articles, acudits, llibres, semblem molt més espavilats i bons escriptors del que som. Ells, ens corregeixen faltes, puntuacions, ens treuen i posen comes i fins i tot ens canvien frases, perquè el nostre treball llueixi. Aquesta feina la fan per a tothom. Per a gent amb nom i per a gent amb menys nom. Així doncs gràcies. Sense la vostra feina sens veuria massa el llautó als que anem “d’escriptors” i “intel·lectuals”.