Qüestió de nom

Porto una temporada que no tinc esma de res.

Em dedico exclusivament a enllestir els compromisos adquirits.

Tinc mandra escriure i visitar blocs.

Després de complir amb els deures laborals omplo el temps sobrer, llegint llibres i còmics endarrerits, gaudint de la Maria, el net, la nena, els amics i passejant...

Avui, tot dinant amb una amiga psicòloga l’he comentat el que em passava i m’ha dit:

- No et preocupis, és que estàs passant un període de baixa activitat productiva...

M’agrada’t la manera tan elegant de definir la ganduleria. I és que tot és qüestió de noms...

Relats conjunts

Era més de mitjanit i els dos guardes de la planta del museu, amb un cubell i una fregona, s’afanyaven en netejar una cantonada de la sala.

- Es pot saber que collons esteu fent?

La veu greu, imponent i autoritària del cap de seguretat, va ressonar com un tro en la sala buida.

- Estem fregant una... una...

- Una... QUÈ?

- U… una… una pixarrada

- Una pixarrada?... I qui cony s’ha pixat?

- Jo... Oi, Mateu...

- Eh?

- Que m’he pixat jo... Veritat Mateu?

- S...s... sí...

- A veure, Rafel, m’estàs dient que et pixes per les cantonades del museu?

- Sí, senyor... és que...

- És que... QUÈ?

- Es que tinc problemes de pròstata. Oi Mateu?

- Pròstata?

- Sí, pròstata, Mateu. Tinc problemes de pròstata. T’ho vaig dir l’altre dia. No te’n recordes?

- Ah... sí... i tant...

- I com que tinc problemes de pròstata, m’han agafat ganes d’anar a fer un riu i al veure que no em donava temps d’arribar al wàter, no m’ha quedat més remei que fer-ho aquí... Em sap greu “jefe”

- A veure, Rafel, sap que l’hauria d’expedientar?

- Ho sé, ho sé... Però és que estic malalt. I li dono la meva paraula que per poc que pugui no tornarà a passar. A més, si torna a passar ho freguem ràpidament i tot solucionat.

- Mmmm!... Està bé, per aquest cop passi, però si està malalt, li recomano que agafi la baixa

- És que necessito el sou, ja sap que tinc tres fills i...

- Està bé, està bé..., però procuri evitar que li torni a passar, que la humitat no va bé per els quadres...

- Sí, “jefe”

- Apa, acabin de fregar i continuïn amb la ronda

Un cop va marxar el cap de seguretat, en Mateu, amb veu fluixa li va dir al Rafel

- Perquè no li has dit la veritat?

- La veritat?, la veritat?... Quina veritat?... Que un marrec ha sortit d’un quadre, s’ha pixat en una cantonada de la sala, i després ha tornat al quadre com si res?... Mira, prefereixo més que em foti un expedient per tenir la pròstata fluixa que no pas em tanquin en un manicomi per boig

Aiiii, que ens hem passat de frenada...

De tan en tan, vaig a menjar a la taverna del meu amic César.

Taules de fusta, els compliments justos, bon tiberi i caliu humà. Per tot això, cada cop que puc m’escapo a fer un dinar allà.

En el restaurant t’atenen en César i els seus dos fill. A la cuina està la seva dona i la jove.

Tan en César com els seus fills són fumadors. Malgrat això, quan va sortir la llei antitabac, em va comentar:

- Com que el restaurant fa més de 100 metres quadrats, posaré un apartat per fumadors...

- Em sembla bé, César...

L’home, va partir el restaurant en dos i va fer una gàbia de vidre amb un extractor al bell mig, per treure tot el fum i complir, com deia ell, amb la legalitat vigent.

L’altre dia, vaig anar-hi i em vaig trobar en César emprenyat com una mona:

- Cagontot!... Ara la Geli, vol que es prohibeixi totalment fumar en els restaurants... Ho has sentit, això?

- Sí, però ho vol aconseguir de cara l’any vinent...

- L’any, vinent, l’any, vinent... I què més dóna que sigui ara o l’any que ve?... Eh?...

- Coi, César, no t’emprenyis, que encara t’agafarà un cobriment...

- I tant que m’agafarà un cobriment. Si prohibeix que es fumi en tots el bars i restaurants, tinguin les mesures que tinguin, qui m’abonarà a mi els quartos que em vaig gastar fotent la capsa de vidre i els extractors... Eh…?

Li vaig donar la raó, perquè la tenia.

En César, em va mirar i amb la filosofia de vida que li ha donat estar més de trenta anys tractant al públic, em va dir:

- Et convido a un “caliquenyo”, que mentre podem fumar, aprofitem-ho...

I és que el problema dels polítics mediocres és que volen acontentar a tothom i acaben empipant a tothom...

L'arbre de Nadal etern... o gairebé

Veient que hores d’ara, encara tinc penjat en el bloc la felicitació de les festes nadalenques, me’n recordat d’un arbre de Nadal que un cop ens van regalar i que gairebé es va convertir en etern.

Durant uns anys vam tenir a l’estudi, que compartia amb el soci, una secretaria, que el seu promès treballava en una important floristeria.

Un dia, a mig desembre es va presentar el xicot amb un gran arbre de Nadal. Mentre el miràvem sorpresos, ens va dir que era un regal que ens volia fer. Així doncs, el vam decorar i el vam deixar al rebedor.

A finals de febrer, vam pensar que ja començava a ser hora de desguarnir-lo i llençar-lo (en aquella època això del reciclatge encara no estava de moda i els arbres es deixaven al costat del contenidor de les escombraries i santes Pasqües). Un cop desguarnit, vam decidir que ja el baixaríem l’endemà (més que res perquè l’estudi estava situat en un tercer pis sense ascensor i feia una mica de mandra).

De l’endemà, va passar a l’altre demà i de l’altre demà, a l’altre, i així passaven els dies.

Cada matí quan arribàvem dèiem el mateix:

- Ei, hauríem de baixar l’arbre...
- Sí, després, a l’hora de plegar

I a l’hora de plegar:

- Hauríem de baixar l’arbre
- Buf!... I si ho deixem per demà?
- Tens raó fem-ho demà...

De demà en demà, i sense adornar-nos, ens vam trobar a finals de juliol.

En tornar de vacances l’arbre continuava allà, llavors vam pensar que com que encara estava prou bé i, ja que només faltaven, encara no, quatre mesos per Nadal, el podríem llençar passat festes.

A finals de novembre el vam tornar a decorar i, apa, unes altres nadals amb arbre.

Passat festes ens va tornar a fer mandra de baixar-lo. Així que el vam deixar allà, aquest com sense desguarnir-lo. La gent que venia a l’estudi ens deia:

- Encara teniu plantat l’arbre?
- Sí, es que nosaltres el deixem fins ben bé passat Setmana Santa
- O més enllà...

Al setembre la gent que encara veia l’arbre preguntava:

- Ja heu guarnit l’arbre?
- Sí, és que nosaltres som molt precoços

A començament del quart any, les fulles s’havien tornat molt marrons. Llavors vam comprar uns esprais de color platejat i el vam pintar.

Amb el canvi de look, l’arbre ens va aguantar un any més.

Un bon dia ens vam adonar que havia perdut bona part de les fulles i que quedava poc més que el tronc i unes branques gairebé nues. Va ser llavors, que vam decidir sacrificar-lo. A cop de xerrac el vam serrar i el vam llençar.

La gent que venia a l’estudi ens preguntava:

- I l’arbre?
- S’ha mort
- I, no en posareu un altre?
- No, estem de dol.

Agraïment:

A mig desembre, El Vei, en Gatot i en Jordi Casanovas em vam donar el premi al BLOG SOLIDARI, premi que agraiexo de tot cor i que ja mateix penjo al bloc.

En rebre aquest premi jo tenia que donar-lo a cinc blocaires més, però... ai làs! a aquestes alçades ja el tenen tots els blocaires que jo se'l mereixen, així doncs només dir:

Gràcies a tots!!