Ciencia ficció...

El govern espanyol s'ha compromés a publicar les balances fiscals el mes de desembre. Sabent com fa els números en Montoro, segur que seran unes balances fiscals dignes d'uns tril·lers.

Els del govern del PP, haurien de ser urólegs...

... perquè no hi ha res que els complagui més que tocar el collons....

Com passa el temps...

Enguany fa quaranta anys que va sortir als quioscs “EL PAPUS”, una revista humorística que va revolucionar la premsa humorística d’un país que anava despertant del malson de la dictadura d’en Franco i que va ser clau en la transició.

 

Servidor, va tenir el goig de treballar-hi, i fins i tot en va ser sots-director artístic. Per això em plau molt que el proper dimecres dia 2, a les 19, s’inauguri al Col·legi de Periodistes de Barcelona, rambla de Catalunya 10, una exposició que recorda a tots els autors que vam passar per la publicació.

 

El mateix dimecres, juntament amb la inauguració, es farà una taula rodona amb el títol: El Papus: quan l’humor podia ser delicte, amb la participació de JA (Jordi Amorós), Pere Rusiñol de la revista Mongolia,  Pepe Gálvez, comissari de l'exposició i membre de TantaTinta, organització que ha fet possible l’exposició, i un servidor.    

 

Així que ja ho sabeu, si us ve de gust compartir una estona amb els que vam fer possible aquesta revista, sens dubte estarem encantats de que vingueu.

Bon vent i barca nova...

 

 Aquest post forma part de la cadena de blogs per la independència. Em dóna la mà  MONYOFINÉ i jo li dono a SALVADORBF.
 

Si voleu saber l’ordre de blocs que ens donem la mà, aquí el trobareu.

Amb la cua entre cames...

L’excés de “xuleria”, confiança i l'ànsia de tapar la merda, porta a clatellades espectaculars...

Cornuts i pagar el beure...

El senyor Rosell, "gran empresari" i president de la CEOE, cada dia va més crescudet. Aprofitant la crisi i el gran nombre d'aturats, que proporcionen a les empreses mà d'obra cada cop més barata, no en té prou i vol retallar els drets del pocs que encara tenen contracte indefinit.

Bé, si això ningú ho atura, entrarem de ple al esclavatge del segle XXI

 

Resulta que sóc un nazi, i jo sense saber-ho...

L’altre dia, el company JAP va publicar en el PUNT-AVUI un acudit en que es veia una via de tren amb un nus i al fons un cartell que deia: “Marca España”.

 

Aquesta vinyeta que, simplement, posa en dubte els sistemes de seguretat i la precarietat d’una xarxa ferroviària, del que el govern de l’Estat Espanyol està molt cofoi, ha ofès moltíssim al  periodista  Hermann Tertsch, que en el seu twitter, ha dit que se’n reien dels morts i ha qualificat al dibuixant, al director del diari i a tots els que hi treballem de nazis.

 

És curiós que un senyor com en Tertsch, que ara se l’agafa amb paper de fumar, i que representa a l’ultra dreta més rància d’Espanya, em titlli de nazi per treballar al PUNT-AVUI, quan el 20 de setembre de 1977, membres d’aquesta ultra dreta van col·locar  una bomba al PAPUS, una revista en la que jo vaig treballar i que va costar la vida a JUAN PEÑALVER, el porter de l’edifici on estava la redacció...    

Segueix el vodevil...

A vegades, un, s'imagina coses que li alegren el dia...

Relats conjunts

-        Ui, ui, ui,... Aparteu-vos ràpid...

 

-        Què passa?

 

-        Diarrea... m’acaba d’agafar diarrea...

 

-        Casumtot!... a qui se li acut menjar favada per esmorzar?...

 

-        ...I a sobre es posa a la punta de tot...

Una altra dosi d'autobombo

Dilluns vam presentar el llibre FINS ELS BORBONS. En el següent enllaç trobareu una crónica, feta per l'inclit Ignasi Gras, de com va anar l'acte:

http://www.nuvol.com/noticies/fins-els-borbons-es-presenta-en-societat-amb-molta-marxa/

Autobombo: Presentació del llibre FINS ELS BORBONS

El proper dilluns dia 15 a les 19,30, es presenta a la llibreria ALIBRI, del carrer Balmes 26 de Barcelona el llibre editat per ANGLE EDITORIAL i fet per 38 humoristes gràfics: FINS ELS BORBONS.

Esteu avisats.

Ai, la reineta del papa....

Què faria en Roucco Varela?...

L'arquebisbe de l'església ortodoxa, Crisóstom, va oferir totes les seves propietats al govern xipriota, per salvar-lo de les urpes de la troika europea...
la pregunta és, si això passés a l'estat espanyol, què faria en Roucco Varela?...

Som més falsos que un bitllet de 900 euros

 

 

Vaig que dar per dinar amb en Diego.

 

En Diego és un d’aquests amics amb els que de tan en tan quedo per xerrar i recordar vells temps de quant ambdós compartíem hores i inquietuds en la redacció d’una revista.

 

El temps ha anat passant i cadascú anat fent camins diferents, però això no ha impedit que un cop cada mes ens veiem per fer el que diem un dineret.

 

En Diego es va presentar al restaurant, on havíem quedat, amb una bossa de paper amb la marca de una botiga estampada.

 

Després de les abraçades de rigor vam seure i, pràcticament, sense temps de dir-nos res més, va posar la mà dins la bossa, va treure un jersei i me’l va plantificar davant la cara

 

-         Què et sembla?

 

-         Mmmmm! Doncs, no és el meu estil de roba, però no està malament...

 

-         Què no està malament?... Hortera... aquests jersei és d’un hortera que tomba d’esquena...

 

-         Home...

 

-         Ni home, ni dona, tu creus que jo em puc posar això?

 

-         No ho sé, Diego, si a tu t’agrada...

 

-         És que no m’agrada. Me l’ha regalat la meva germana per el meu aniversari. Ja em diràs...

 

-         No, jo no et diré res. Bé sí, que si no t’agrada vagis a la botiga i el canviïs per una altra cosa.

 

-         Sí, home, perquè s’emprenyi amb mi

 

-         I què penses fer?

 

-         Doncs, els cops que quedi amb ella, posar-me’l, perquè vegi que l’utilitzo. Vés que puc fer

 

Collonut!... visca la sinceritat!

 

 

 

   

 

   

 

 

   

 

 

   

A vegades els amics et colpeixen

Feia una estona que havíem acabat de sopar i, entre whisqui i whisqui, anàvem parlant de política i intentàvem arreglar el món. De sobte, quan menys m’ho esperava m’ho va deixar anar:

 

-       Fa temps que no actualitzes el teu blog

 

-       Sí... i, com ho saps?

 

-        Perquè et llegeixo

-       Ah, coi... no pensava que llegeixis el meu blog

 

-        Doncs sí, el llegeixo i trobo a faltar que publiquis les teves coses

-       Ja... però vols dir que algú li interessa la meva vida?

-       A mi, sí

-       Tu ets una mica xafarder, oi?

-       Potser sí, però pensa que hi ha molta gent com jo... A més, qui et diu a tu, que els teus pensaments i les teves vivències, no li serviran a la teva filla i als teus nets?

-       Mira, no sé si és el whisqui o tu, però m’acabes de convèncer. A partir d’ara intentaré que el blog sigui una mena de diari...

Espero mantenir la promesa que li vaig fer al Jordi...