dimecres, de gener 24

Moulin Galette



Recoi, quina mala gaita que té el Santiago. En tot el temps que en Ramon i jo em estat vivint en el seu estudi, mai l’havia vist així. Redeu s’ha posat fet una fera. Treia foc pels queixals.

No dic que, el Santiago, no tingui raó, però el que ha passat, no ha sigut una cosa feta expressament. Anat com ha anat.

Jo crec que la culpa ha estat de l’absenta. Masses ampolles. Ja se sap, després de dinar, fas la sobretaula, vas xerrant, xerrant, i vas bevent, bevent i quan et vols adonar portes una curda de tres parells de nassos. Llavors tot et sembla bé i qualsevol cosa et fa petar de riure i ets capaç de fer les coses més estrambòtiques que puguis imaginar.

Si el Santiago no s’hagués adormit... però és clar després de la segona ampolla, li ha agafat l’ensopimenta i ha començat a pesar figues.

La idea, però, ha estat d’en Ramon que anava més trompa que jo.

És clar, va d’intel·lectual i de persona llegida. Però, a més a més, és un malfiat, que té el punyeter vici de voler provar-ho tot.

Més d’un cop li he dit:

- Ramon, Ramon, deixeu estar. Si t’han dit o has llegit això, doncs deu ser veritat

I ell:

- I si ens volen aixecar la camisa?... Jo ho haig de provar

Ja sabia jo, que un dia tindríem un disgust, però és clar, quan vas ple d’absenta tot et sembla bé.

- Saps que he llegit, Manel?

- Què?

- Que els pets son inflamables

- I, què?

- Que no m’ho crec. Hauríem de provar-ho

- Provar-ho?

- Sí, jo et poso un llumí darrera el cul i tu et tires un pet

- Mira, Ramon, que avui em menjat mongetes

- Doncs millor, així te’l faràs amb més intensitat, que és el que necessitem. Per què si fas un pet de monja, no fotrem res de bo

- Intensitat?. Tu a mi no em coneixes. Jo quan em foto un pet volent i apretant fort sembla una canonada

- Vinga, doncs

I quan anava a apretar, no se li acudit res més que dir-me:

- Espera!. Saps què?. Baixa’t els pantalons, que així no hi haurà cap destorb entre el pet i el llumí

No m’he adonat, que apuntava cap a la finestra. I és que quan vas ple d’absenta, perds el nord i l’orientació. A més, qui li manava al Santiago posar cortines, i d’aquesta tela tan inflamable.

Mare de Deu, quina flamarada. És clar, les mongetes...

Mira que també ha sigut mala sort que al costat de la finestra estiguessin els pots de pintura i els dissolvents...

... I els quadres del Santiago. Tela i fusta.

En segons, l’estudi ha semblat l’infern d’en Dante. Hem tingut el temps just de despertar al Santiago i sortir al carrer.

Ja enxamparé al Ramon, ja. Que tot just hem arribat al carrer, el paio ha desaparegut.

D’acord, l’edifici ha quedat fet cendra, però en Santiago no tenia perquè insultar-me, que som amics des de fa molts anys.

Molt cridar, molt cridar, però no haurà de passar la nit al ras, com jo, assegut en aquest banc del parc. Com que ell té quartos, que el seu germà li envia un bon feix cada mes, ha pogut anar a dormir a una pensió.

Redeu, comença a fer fred...

dilluns, de gener 22

Solucions al veritat o mentida (altrament dit el joc de l'Arare)

Doncs ja és el moment de resoldre el passatemps de veritat o mentida.

Abans, però deixeu-me dir que me quedat bocabadat, ja que molts n’heu encertat un fotimer... Redeu, redeu, redeu, no em pensava que em coneguéreu tan bé.

Així que anem per feina:

1.- Durant el servei militar a l’”Escuela Militar de Montaña” de Jaca, vaig tenir durant tres mesos com a superior meu a Joan Manuel Serrat, que feia milícies com a sergent de complement

Fals. Vaig fer la mili al mateix lloc que en Serrat. Però quan jo hi vaig arribar en Joan Manuel, ja s’havia llicenciat.

2.- Em van fer un consell de guerra, del que per sort, faig sortir ben parat.

Cert. A principi de 1977, jo treballava en una revista satírica i vaig fer set planes amb unes fotos a les que vaig posar un text. Per aquestes fotos em van fer un consell de guerra en el que l’acusació era: “Injurias al anterior Jefe de Estado (Franco), injurias al ejercito español e injurias al fundador de la Legión Millan d’Astray”. Per sort al cap dem poc temps van haver les eleccions generals i el judici va passar als tribunals ordinaris. Al final em van condemnar a una multa de 200.000 pessetes, cinc anys d’inhabilitació per desenvolupar un càrrec públic o d’ensenyament i un any de presó, que no hauria de complir, sempre i quant durant aquest any no tingués cap més condemna.

3.- Una de les meves convivències en parella, que va durar un any i escaig, va ser amb una actriu del “Cor de la Ciutat”

Fals. Durant una època vaig tenir una amistat amb dret a “roce” amb una actriu, que llavors feia teatre i temps després va fer i ha fet diverses coses a TV3, entre elles “El Cor de la Ciutat”. (Per aclarir coses a la nena i a la meva musa virtual, diré que no és ni la Minguillón ni l’Aranega)

4.- Soc ATS i, molt abans de dedicar-me al que faig ara, vaig estar treballant una temporada al laboratori de Sant Joan de Déu, fent extraccions de sang.

Fals No sóc ATS. És més quan veig una xeringa em foto malalt i quan veig sang, no em desmaio per vergonya.

5.- Durant una època, vaig fer guions per l’Eugenio, “saben aquell que diu...”

Cert Quan l’Eugenio va fer el programa “La Palmera” per TV2, feia tres intervencions diàries: Al començament del programa, explicant les “Efemérides y Curiosidades del dia”. A la mitja part, explicava quatre acudits i al final feia l’acomiadament dient el santoral de l’endemà i el calendari del pagès, dins d’un confessionari. Doncs tan l’entrada com el final, el guió era meu.

6.- Des de petit que m’agrada nedar. Un cop fins i tot vaig quedar segon en la travessia del port de Barcelona

Fals No he sabut nedar mai. Em prou feines em mantinc fent el “mort”.


7.- Tinc una germanastra mulata, fruit d’una relació extramatrimonial del meu pare amb una cubana

Fals Malgrat que el meu pare va ser un home promiscu, només hi ha constància que deixés prenyada a ma mare. (Ara com a fantasia, té el seu què. Oi?)

8.- Sempre he portat barba (exceptuant els catorze mesos de mili, és clar)

Cert Quan vaig posar això em vaig suposar que vosaltres entendríeu que porto barba des de que tenia 18 anys. Ja que, per sort, no vaig ser un espermatozou barbut

9.- Em van batejar a la Sagrada Família de Barcelona.

Cert En la meva època tots els nens el batejaven i on jo vaig néixer pertanyia a la parròquia de la Sagrada Família. Així és que em van batejar allà (Malgrat l’emprenyamenta del meu avi Joan, republicà i anticlerical de tota la vida)

10.- He fet doblatge i entre els personatges que he doblat n’hi havia un de la sèrie “Dallas”

Cert. Al principi de TV3, vaig fer doblatge de sèries de dibuixos animats. Al lloc on doblàvem també es doblava “Dallas”. Un dia necessitaven una veu per doblar a un advocat que sortia quatre vegades, parlant amb la Sue Hellen , en un capítol de la sèrie i em van dir si li volia posar al veu, cosa que vaig fer. Així doncs, malgrat que breu, vaig doblar un personatge de “Dallas” .

Ara passem als resultats:

La meva musa virtual, Onix, juntament amb la Candela, l’Escarabat, la Musa i en Farlopa n’han encertat vuit. (Redeu, redeu, redeu, si que sóc transparent)

En Gatot, set.

L’AhSe, sis.

L’Arare, cinc.

L’abogada en BCN, el Veí de Dalt, el Puji, i la meva filla virtual (Alepsi) quatre.

I la Mima’m i el Prop de 40 dos.

Res més, gràcies a tots per jugar, realment meu sorprès, no pensava que fos tan transparent. Ah, i dir-li al Sir, que el tema de la germana mulata és una fantasia, però si la tingués quina enveja, eh?.

divendres, de gener 19

Taxin!, taxin!... El joc de l'Arare



Mireu, jovenalla, com que estic una mica nyonyo, per això del net i m’heu agafat baix de defenses, vaig a fer el joc, que no “meme”, de les endevinalles.

Apa, anem per feina:

1.- Durant el servei militar a l’”Escuela Militar de Montaña” de Jaca, vaig tenir durant tres mesos com a superior meu a Joan Manuel Serrat, que feia milícies com a sergent de complement

2.- Em van fer un consell de guerra, del que per sort, faig sortir ben parat.

3.- Una de les meves convivències en parella, que va durar un any i escaig, va ser amb una actriu del “Cor de la Ciutat”

4.- Soc ATS i, molt abans de dedicar-me al que faig ara, vaig estar treballant una temporada al laboratori de Sant Joan de Déu, fent extraccions de sang.

5.- Durant una època, vaig fer guions per l’Eugenio, “saben aquell que diu...”

6.- Des de petit que m’agrada nedar. Un cop fins i tot vaig quedar segon en la travessia del port de Barcelona

7.- Tinc una germanastra mulata, fruit d’una relació extramatrimonial del meu pare amb una cubana

8.- Sempre he portat barba (exceptuant els catorze mesos de mili, és clar)

9.- Em van batejar a la Sagrada Família de Barcelona.

10.- He fet doblatge i entre els personatges que he doblat n’hi havia un de la sèrie “Dallas”

Doncs bé, això és tot. A veure que surt de les vostres ments “calenturientes”

dilluns, de gener 15

Com ha avançat la ciencia mèdica...

Redeu, redeu, redeu, com avancen les ciències. Quan va néixer la meva filla, a les prenyades, com a molt, els feien una radiografia al vuitè mes, sempre i quan fos d’estricte necessitat. Ara, ja des de pràcticament al principi de l’embaràs els fan ecografies a tort i a dret. Fins i tot en tres dimensions i a color.

Així doncs, gràcies a la tecnologia he pogut veure la cara (i el pito) del meu net, dos mesos abans de que neixi.




Redeu, redeu, redeu, estic que no toco de peus a terra. Això de ser avi, per a mi, és una sensació tan engrescadora i feliç, com la que vaig experimentar quan vaig ser pare...

Resumint: Que em cau la bava, i per això ho volia compartir amb tots vosaltres.


dimarts, de gener 9

Bocabadat!



Diuen que l’ésser humà, té una capacitat infinita per assimilar les coses. Jo creia que, que a la meva edat, gairebé res em podia sorprendre i, ai, las! Ahir em vaig quedar bocabadat.

Dilluns, després de tornar de l’escapada de les festes nadalenques, em vaig dedicar una estona a llegir la correspondència que m’havia arribat aquests dies i, oh, sorpresa!. En mig del feix de cartes del banc i la publicitat hi havia una felicitació nadalenca. Un “christma”.

La sorpresa no va ser per rebre una postal de Nadal. Si no, per la persona que me l’enviava. El meu ex-cunyat.

Durant una estona em vaig quedar amb els ulls oberts com a plats, bàsicament per dues raons:
Una, la postal. Era una postal que davant tenia un dibuix d’en Ferrándiz, cursi a matar.
Dues, que el meu ex-cunyat m’escrivís per desitjar-me tot tipus de bons auguris.

Jo a l’ex-cunyat ni l’he vist ni he parlat amb ell des de el casori de la nena i precisament no vaig estar gaire amable. Hores d’ara encara tinc present el pollastre que em va muntar amb els collons del tratjo i totes les maniobres que va fer per relegar a la Maria a un segon terme.

Així que si ara em permeteu, aprofitaré el bloc per dir-li quatre cosetes, malgrat que sé que no em llegeix, però així em quedo descansat.

A veure, E. D’on collons has tret aquesta postal?. Te la van vendre d’oferta a un “Todo a 100”?. La tenies guardada des de que eres jove i quan la vas trobar, fent neteja, no se’t va acudir res millor que enviar-me-la?. Redeu, però si fins i tot el paper és groguenc. A més, tu a la teva edat, encara creus en l’esperit nadalenc?... Ostia!, que ja fa temps que t’afaites.

I per últim, E. Em tens desorientat. Encara no sé a que ve això d’enviar-me una postal. T’has gastat els quartos amb el sobre i el segell, per res, ja que per molts “christmes” que m’enviïs, no canviaràs l’opinió que tinc de tu.

Sé que això ha estat una rabieta i que no serveix de res, però mira m’he quedat descansat!

dilluns, de gener 8

No m'agraden les festes nadalenques...

Les festes nadalenques no m’agraden. Per això defujo de celebrar-les en família i marxo el més lluny possible. Aquest any, no ha sigut una excepció. He fet un pont llarg, fins avui. Així doncs m’acabo d’assabentar que la meva musa-virtual Onix va demanar que els reis (els d’Orient, no els del palau de la Sarsuela) em portessin un munt de coses.

Jo sóc un home modest i em conformo amb molt poc. Mentre pugui seguir gaudint de la vida ja en tinc prou. I darrerament la vida m’ha donat uns nous amics, que s’han sumat als que ja tenia: els blocaires.
També tinc, per sort, dues filles i dues muses: unes de carnal i unes altres de virtual. Què més es pot demanar? Eh?...

Bé dit això, crec que és de justícia explicar perquè no m’agrada el Nadal. Més enllà de que aquestes festes em resulten embafadores i ha un fet que em va passar quan era nen, que sens dubte em va marcar.

Va ser el dia de Nadal de quan jo tenia nou anys (mira que ha plogut des de llavors i encara ho tinc clavat com una espina dins meu). Feia escassament un any que havia nascut la meva germana. Des de que la nena va néixer, jo vaig perdre la categoria de fill predilecte, nebot predilecte i net predilecte. És comprensible que la gelosia s’hem menges per dins.

A mig del àpat nadalenc, jo, a petició del meu avi Joan, em vaig posar dret dalt de la cadira per recitar el vers de Nadal, que amb molt d’esforç havia après al col·le. A mig vers la nena, va començar a plorar, la meva tia la va agafar a coll. Tothom va passar de mi i van dirigir la seva atenció a la meva germana. Després la va agafar la meva avia i la va posar dreta a sobre la taula. Jo seguia dient el vers, malgrat que ningú em fotia puto cas. De sobte la nena es va pixar damunt la taula (en aquella època no hi havia bolquers d’aquests que es llencen i les mares es feien un tip de rentar calces). Tothom li va riure la gràcia amb comentaris de l’estil de:

- Ui, que maca!... guaita-la
- Apa, sembla una font

Etc. etc. etc.

Jo vaig pensar:

- Font? Això us fa gràcia? Doncs ara veureu el que és una font...

Em vaig obrir la bragueta, me la vaig treure i vaig començar a pixar-me damunt la taula. Tothom es va quedar callat, menys mon pare que em va fotre un calbot que em va fer anar contra el cantell de la mesa. De l’impuls vaig caure enrera, quedant estirat a terra, mentre el pixum anava sortint com una font.

El meu pare no parava de renegar i amb els ull injectats en sang volia estomacar-me de valent. Sort que el meu avi Joan el va aturar

- Deixa estar al xavalet, que no ho ha fet expressament. Només volia fer una gràcia. Oi, nano?

Jo des de terra anava dient que sí amb el cap, mentre m’anava mullant amb el meu propi pixum

- Una gràcia? Un porc és el que és!... Ja li ensenyaré jo educació. – Cridava fora de sí, el meu pare.

L’avi Joan, es va aixecar i mirant amb mala llet al meu pare li va dir:

- Ja ni ha prou. Apa, continuem dinant que és Nadal.

El meu pare, a contracor, se la va embeinar i mirant-me amb mala llet em va dir:

- Va aixeca’t
- Ara vaig, papa...

Mentre m’aixecava, pensava:

- Jo he rebut, però amb la pixera he encertat de ple a la safata del pollastre rostit.

Des de llavors el Nadal, per a mi, han sigut una data de mal record.



dijous, de gener 4

Lo Meme dels... que m'ha passat la meva filla virtual





Abans que res, vull deixar clar que a mi això dels Memes, no em fa el pes. En el seu moment en vaig fer un i no volia assentar un precedent, però es veu que ho vaig fer. Així doncs la meva filla virtual Alepsi, recolzant-se amb aquest precedent i en que com a pare poques coses li puc negar, m’ha encolomat un meme, que li ha passat
el Veí de Dalt ( per cert, veí, ara que som més veïns que abans, ja vindré a prendre un whisquet a casa teva). En un principi m’he fet el distret, però la meva musa virtual (Onix), m’ha recordat que la nena ens havia passat feina. En fi, que he decidit fer-lo, encara que, per aquestes coses, tinc més gosseria que l’Efe.

Bé, dit això, vull aclarir que no explicaré 5 secrets meus inconfessables, evidentment perquè si són inconfessables, són inconfessables. Llavors el que faré és explicar-vos 5 coses que desconeixeu de mi.

UNA:
Canto fatal. Però fatal, fatal, fatal. Si la meva vida depengués d’entonar una cançó, ja seria mort. És a dir, canto com el cul. Si l’homemusic m’escoltés cantant, d’una coça em fotria escales avall. Malgrat això, quan era jovenet vaig tocar la bateria en tres conjunts, que evidentment no van arribar a res.

DOS:
He sortit en fotonovel·les, he fet teatre i he participat, en uns papers moooolt curs, en dues pel·lícules “S”.

TRES:
Durant una època, juntament amb el soci, vam estar fent passatemps i l’horòscop per una revista del cor.

QUATRE:
Faig un programa de ràdio. Potser algú de vosaltres m’ha escoltat algun cop, sense saber que era jo.

CINQUÈ:
Hi ha tres blocaires, que em coneixen personalment. Tots tres els tinc enllaçats. D’aquests tres, un (i no és el soci, que no té bloc), que comparteix amb el soci i amb mi qüestions laborals, us pot confirmar tot això i fins i tot us podria explicar més coses de mi.

Apa, em sembla que ja n’hi ha prou per avui.

Ah, li hauria de passar el meme a algú, però com que, en el fons sóc bona persona, no ho faré i deixaré que qui el vulgui fer, el faci...