dilluns, de febrer 25

Som més falsos que un bitllet de 900 euros


 
 
Vaig que dar per dinar amb en Diego.
 
En Diego és un d’aquests amics amb els que de tan en tan quedo per xerrar i recordar vells temps de quant ambdós compartíem hores i inquietuds en la redacció d’una revista.
 
El temps ha anat passant i cadascú anat fent camins diferents, però això no ha impedit que un cop cada mes ens veiem per fer el que diem un dineret.
 
En Diego es va presentar al restaurant, on havíem quedat, amb una bossa de paper amb la marca de una botiga estampada.
 
Després de les abraçades de rigor vam seure i, pràcticament, sense temps de dir-nos res més, va posar la mà dins la bossa, va treure un jersei i me’l va plantificar davant la cara
 
-         Què et sembla?
 
-         Mmmmm! Doncs, no és el meu estil de roba, però no està malament...
 
-         Què no està malament?... Hortera... aquests jersei és d’un hortera que tomba d’esquena...
 
-         Home...
 
-         Ni home, ni dona, tu creus que jo em puc posar això?
 
-         No ho sé, Diego, si a tu t’agrada...
 
-         És que no m’agrada. Me l’ha regalat la meva germana per el meu aniversari. Ja em diràs...
 
-         No, jo no et diré res. Bé sí, que si no t’agrada vagis a la botiga i el canviïs per una altra cosa.
 
-         Sí, home, perquè s’emprenyi amb mi
 
-         I què penses fer?
 
-         Doncs, els cops que quedi amb ella, posar-me’l, perquè vegi que l’utilitzo. Vés que puc fer
 
Collonut!... visca la sinceritat!