dimecres, de maig 30

Dilema...

Ara acabo de tenir un dilema.

Volia escriure al bloc, però vaig una mica curt de temps, estic acabant una feina que haig de lliurar demà. Llavors he pensat, deixa córrer el bloc i treballa, però immediatament m’he dit: “fes alguna cosa i així et mantens en forma i no afluixes el ritme de publicar”. Així doncs, us deixo un acudit que vaig publicar al Punt.


dilluns, de maig 28

Collons de polítics!!

Quarts de dotze de la nit del diumenge 27. Sona el mòbil:

Piiiiip! Piiiiip! Piiiiiipiiiiiip!

És un missatge SMS, del poll revifat. (el poll revifat, és aquell paio sociata, que és regidor i que conviu amb una amiga de la Maria).

Miro el missatge:

“Hem tornat a guanyar!!”

I, li responc:

“Home, és que si no tornem a guanyar, ens haguéssim despenjat del Madrid en la lluita pel títol de lliga”

Al cap d’una estona, em truca:

- Sí?

- Què, Avi, tu sempre amb la conyeta a punt. Oi?

- Quina conyeta?... Escolta, que això del títol de lliga és molt seriós. Si no el guanyem, ens quedarem a zero...

- Quan t’he dit que havíem guanyat, no em referia al Barça...

- Ah, no?... I doncs?

- Ja ho saps. No et facis el “tonto”, et volia dir que hem guanyat nosaltres

- Nosaltres?

- Sí, nosaltres. Tornarem a fer govern municipal

- Ah!, vols dir vosaltres...

- Sí, nosaltres!

- O sigui que això vol dir que tens quatre anys més de menjadora

- Cony, Avi, que cru que ets

- Noi, la veritat no és crua, és simplement la veritat

- Bé et deixo... Ja quedarem per celebrar-ho

- Quan vulguis

Després de penjar vaig entrar a internet i vaig mirar com havien anat els resultats al poble del poll revifat i, resulta, que van perdre (es van quedar) sense un regidor respecte a les eleccions anteriors, però encara tenien majoria com per governar amb solitari.
El que si tinc clar, és que la celebració, anirà a càrrec d’ell, sobretot, perquè hauré d’aguantar els seus deliris de grandesa i això, té un preu

dilluns, de maig 14

Uiiii! que hi ha nervis entre els polítics i els seus llepaculs

Divendres, em va trucar la Maria que no venia a dinar. Sempre que la Maria no ve a dinar, jo, vaig a un petit restaurant que hi ha prop de casa. Tenen una cuinera que cuina molt bé, el lloc és tranquil i el menú econòmic, a més, com que em coneixen, tan l’amo com els habituals, puc petar la xerrada.

Malgrat que està encara no a dues cantonades de casa, haig de fer la gran volta, perquè l’avinguda que hi ha al final del meu carrer està tallada des de fa temps, per unes obres que tenien que durar un parells d’anys i, veient com si esforcen, em sembla que duraran una eternitat. Potser, si no cau per les obres del TGV, acabaran abans la Sagrada Família que les fotudes obres. Realment és pot dir que a sembla que visquem a Sarajevo en plena guerra.

Doncs bé, després de fer la gran volta, per anar a jalar, em vaig trobar, al començament de les obres, a l’alcaldessa tota guarnida, acompanyada d’una cort de “pilotes” i llepaculs, que li feien la rosca. Un paio amb un casc blanc li anava donant explicacions. Al passar per el seu costat, no em vaig poder aguantar i li vaig dir:

- Què, alcaldessa, et sembla que veuré acabades aquestes obres?

La dona, com que estem amb campanya electoral, va somriure (cosa que no acostuma a fer la resta dels quatre anys de mandat) i, amb una amabilitat que em va sorprendre, va respondre:

- O, i tant, pots estar segur

- Doncs digui’ls-hi que espavilin, que jo calculo que a tot estirar, em queden, encara no, quaranta anys de vida

Li vaig dir això gairebé sense aturar-me. Però encara no m’havia allunyat quatre passes que vaig sentir la veu d’un dels pilotes llepaculs que deia:

- Aquest tiu és un gilipolles!

- No, - vaig respondre, girant-me – aquest tiu, és un veí cabrejat amb la classe política i amb la colla de vividors que hi ha al seu voltant, perquè sempre comencen les obres mitja hora abans de que s’iniciï la campanya electoral!

En aquell moment, vaig veure que un paio, gran com un sant Pau, amb ulleres fosques, que estava una mica apartat del grup, es va avançar una mica i es va posar entre l’alcaldessa i el grupet de llepaculs i jo. Vaig pensar que deuria ser l’escolta i com que un ja té una edat i volia dinar amb totes les dents dins de la boca, vaig girar cua i vaig anar cap el restaurant, mentre pensava que cada quatre anys hi ha una colla de gent que passa uns dies molt neguitosos per conservar la menjadora. És clar que els pobres ciutadans ens passem quatre anys aguantant a un grapat de ganduls que no foten res i cobren més que si dirigissin les empreses d’en Bill Gates.

(Per cert avui m'ha tocat fer el post del bloc del programa de ràdio, així que us poso l'enllaç, per si teniu humor i ganes de llegir-lo)

dimarts, de maig 8

Sant Tornem-hi, que no ha estat res


Després de gairebé un mes sense donar senyals de vida, ha arribat el moment de tornar a l’activitat blocaire.

Al llarg d’aquest temps, m’he dedicat a anar sovint a casa de la meva filla, per estar totes les estones possibles amb el meu net. Ca la nena, durant aquesta temporada, semblava el metro en hora punta. Vinga familiars, amics, veïns i coneguts desfilant per veure al nano.

Aquesta riuada de gent ha fet que, la Maria i jo, coincidíssim amb algunes persones amb les que era millor no coincidir. Entre altres, el meu ex-cunyat Ernest. Malgrat que ens vam dirigir poc la paraula (pràcticament no passàvem del “hola” i l’adéu”), la situació era bastant tensa i incomoda. Per sort, tant la Maria com un servidor, tenim les suficients taules com per sortir-nos il·lesos del temporal.

Un cop les aigües han tornat al seu cabdal, la situació s’ha normalitzat i les visites han decaigut, ha arribat l’hora de fer com fray Luís de León i dir: “Com dèiem ahir...” i continuar amb el bloc, com si res no hagués passat. Bé, algunes coses sí han passat, alguns blocs que visitava assíduament, han canviat. Altres han deixat de funcionar i alguns se’ls ha engolit Bloguer, com el del Sergi Quevedo.

Així doncs hauré d’actualitzar els meus enllaços. Una feina trista, haver d’anar suprimint enllaços de blocs morts. Bé faré un enterrament víking i endavant les atxes!

Durant tot aquest temps d’absència, no us creieu que només he fet que estar per el meu net i tocar-me els penjolls. Vaig anar a presentar els dos àlbums de còmic que vaig fer juntament amb el soci, he estat fent la meva feina habitual, també he estat il·lustrant el bloc d’un personatge singular, el senyor Garigot i he posat en marxa, juntament amb l’equip del programa de ràdio, el bloc del programa.

Ah! Per cert, avui que m’he tornat a posar a actualitzar el meu bloc, que ja començava a tenir teranyines per tot arreu, m’he donat que el dia 12 d’abril va fer un any que vaig començar l’aventura blocaire i que aquest post és el número 100.

Si dividiu un any i escaig per cent posts, veureu que no he fet gaires mèrits perquè em donin la medalla del treball.

Resumint, ja torno a ser aquí després d’una altra absència de les meves. Jo sé que en el fons m’estimeu, i per això em perdonareu aquests temps de silenci.