Divendres, em va trucar la Maria que no venia a dinar. Sempre que la Maria no ve a dinar, jo, vaig a un petit restaurant que hi ha prop de casa. Tenen una cuinera que cuina molt bé, el lloc és tranquil i el menú econòmic, a més, com que em coneixen, tan l’amo com els habituals, puc petar la xerrada.
Malgrat que està encara no a dues cantonades de casa, haig de fer la gran volta, perquè l’avinguda que hi ha al final del meu carrer està tallada des de fa temps, per unes obres que tenien que durar un parells d’anys i, veient com si esforcen, em sembla que duraran una eternitat. Potser, si no cau per les obres del TGV, acabaran abans la Sagrada Família que les fotudes obres. Realment és pot dir que a sembla que visquem a Sarajevo en plena guerra.
Doncs bé, després de fer la gran volta, per anar a jalar, em vaig trobar, al començament de les obres, a l’alcaldessa tota guarnida, acompanyada d’una cort de “pilotes” i llepaculs, que li feien la rosca. Un paio amb un casc blanc li anava donant explicacions. Al passar per el seu costat, no em vaig poder aguantar i li vaig dir:
- Què, alcaldessa, et sembla que veuré acabades aquestes obres?
La dona, com que estem amb campanya electoral, va somriure (cosa que no acostuma a fer la resta dels quatre anys de mandat) i, amb una amabilitat que em va sorprendre, va respondre:
- O, i tant, pots estar segur
- Doncs digui’ls-hi que espavilin, que jo calculo que a tot estirar, em queden, encara no, quaranta anys de vida
Li vaig dir això gairebé sense aturar-me. Però encara no m’havia allunyat quatre passes que vaig sentir la veu d’un dels pilotes llepaculs que deia:
- Aquest tiu és un gilipolles!
- No, - vaig respondre, girant-me – aquest tiu, és un veí cabrejat amb la classe política i amb la colla de vividors que hi ha al seu voltant, perquè sempre comencen les obres mitja hora abans de que s’iniciï la campanya electoral!
En aquell moment, vaig veure que un paio, gran com un sant Pau, amb ulleres fosques, que estava una mica apartat del grup, es va avançar una mica i es va posar entre l’alcaldessa i el grupet de llepaculs i jo. Vaig pensar que deuria ser l’escolta i com que un ja té una edat i volia dinar amb totes les dents dins de la boca, vaig girar cua i vaig anar cap el restaurant, mentre pensava que cada quatre anys hi ha una colla de gent que passa uns dies molt neguitosos per conservar la menjadora. És clar que els pobres ciutadans ens passem quatre anys aguantant a un grapat de ganduls que no foten res i cobren més que si dirigissin les empreses d’en Bill Gates.
(Per cert avui m'ha tocat fer el post del bloc del programa de ràdio, així que us poso l'enllaç, per si teniu humor i ganes de llegir-lo)
