dimarts, de novembre 28

Com coi no ens vam adonar?

Va ser el dijous al vespre que em va trucar el soci

- Avi...

- Què?

- En JJ ha tingut un infart

- Què cony estàs dient?

- M’acaba de trucar la seva dona que se l’han endut a l’hospital.

(En JJ. és aquell guionista de còmic que a més de fer guions per a França, una columna en un diari, i escriure llibres d’encàrrec, es dedica a adaptar diàlegs per a pel·lis porno)

- No, fotis, no fotis, no fotis...

Aquestes noticies sempre costen d’assimilar. Sobretot si a la persona que li passa, té més o menys la teva edat. Any més, any, menys.

- He quedat amb en J. que demà al matí l’aniríem a veure. Vindràs oi, Avi?

- És clar... I la D. Com està?

- T’ho pots imaginar. A part de l’ensurt, no ha parat de bramar en tota l’estona que he estat parlant amb ella per telèfon.

- Redeu, redeu, redeu... Ens estem fent vells, soci. D’això a quina hora heu quedat?

- A les nou, en el bar de l’hospital

- Molt bé. Allà estaré. Per cert... Has trucat al F.

- Sí, però ja saps que està a Girona i té una feinada de collons. M’ha dit que dissabte, així que lliuri una feina que està acabant, baixarà cagant hòsties...

- D’acord. Fins demà.

- Com cony, no ens vam adonar

- Què dius, soci?

- Que com cony no ens vam adonar que en JJ estava tan fotut...

- No, sé...

- És igual, ja parlarem demà.

A l’endemà a les nou, entrava al bar de l’hospital. En una taula estava assegut en J.

- Ei, com va

- Collons ja ho veus, Avi... Acollonit...

- Acollonit? Per què?

- Coi, perquè el dia menys pensat podem ser tu o jo o el soci o l’F...

- Hòstia, nano, m’estàs animant el dia. Eh?

Llavors va arribar el soci

- Què pugem?

- Saps l’habitació?

- Sí

Vam anar a l’habitació. Era una habitació en la que hi havia dos llits. En un hi havia un home, que portava al nas aquell tub d’oxigen que es veu en les sèries de la tele. L’altre llit estava buit. En la cadira del costat del llit estava la dona d’en JJ i la germana d’aquest.

- Hola!

- Hola. Gràcies per venir. En aquests moments és quan més es necessita la família i els amics.

- Com està?

- Bé. Millor. Ara li estan fent unes proves. Al final no era un infart

- No?

- No. Segons diuen els metges, va ser un atac d’ansietat. Segurament demà o demà passat ja anirem a casa. Ara, però els metges m’han dit que ha de fer molt de repòs. Es veu que últimament estava sotmès a molta pressió... I... i ... jo no me’n vaig assabentar!

La dona d’en JJ. es va posar a plorar. Entre els tres i la germana d’en JJ vam intentar consolar-la.

- Vinga, va, dona. Ja veus que dintre de la desgràcia, encara tot ha sortit prou bé.

- I si no pot treballar. Què serà de nosaltres? Eh?

- Coi, D. Que només és un atac d’ansietat.

- Sí, Avi. Però m’han dit els metges que ha de fer un temps de repòs. I mentre ell reposa, de què viurem, perquè amb el meu sou no arribem

- No t’amoïnis, que entre tots et donarem un cop de mà – Va dir el soci – Oi?

- És clar! – Vam respondre en J i jo.

Aquesta és una de les grans putades de la professió. Si no treballes, no cobres. I els calers que et donen per estar de baixa, després d’estar pagant tota una vida els autònoms, són tant miserables que no pots fer front a gairebé cap despesa. Ja ho deia en Perich: “Quan em foto malalt, a més d’estar fotut, com que no puc treballar, no cobro ni cinc”.

Així que ens vam oferir per fer entre tots la feina d’en JJ , perquè aquest continués cobrant igual.

En sortir de l’Hospital el soci, que té unes grans dots d’organització, va distribuir la feina d’en JJ, entre en J, l’F i un servidor va distribuir les feines. En F. farà els diàlegs de les pel·lis porno. I en J i jo ens tornarem fent la columna del diari i els guions per a França .

És a dir, que ara estem fent la nostra feina quotidiana i més la que hauria de fer en JJ. Això m’ha retallat el meu temps. No puc fer la meva passejada matinal, ni dedicar-me al bloc. Ara tot just em queda una mica de temps lliure per compartir amb la Maria. Les hores de dormir cada cop són més escasses i la joventut cada cop queda més lluny. Per això aniré penjant post i us faré comentaris quan pugui.

Mentre estàvem en el bar, distribuint-nos les feines d’en JJ. Vaig comentar:

- Ara tot està molt bé. Però quan de temps podrem aguantar aquest ritme?

- Com a molt dos mesos- Va dir en J.

- Bé dos mesos, ja és prou temps perquè en JJ es recuperi...- Va dir el soci – Però a mi el que més em preocupa és: com , coi, no ens vam adonar de lo malament que estava. Mira, que ara pensant-ho, ens va anar deixant senyals. Primer que es pensava que s’havia quedat impotent. Després quan li va agafar la dèria que D. l’enganyava i la volia seguir per arreu per descobrir-li l’amant. Després de tantes pistes que va deixar i nosaltres en Bàbia.

- Soci, a vegades hi ha gent que ens demana ajuda a crits i som tan pallusos que no sabem veure més enllà del nas


(Ara que tinc un moment aprofito per penjar aquest post. Ja que no sé quan podré tornar a escriure)

Cap comentari: