divendres, de desembre 29

Collons de dia dels innocents!





Sort que els temps han canviat. Ja que fa anys, en un dia com avui, la gent es dedicava a fer llufes (el típic ninotet de paper) i las penjava a l’esquena de la primera bona persona que trobaven.

Durant temps, jo vaig ser la primera bona persona, que els meus “amics” del carrer van trobar per penjar-me la llufa.

El primer any, quan vaig tornar de jugar al carrer, carregat amb el ninotet a l’esquena, el meu pare em va mirar i em va dir:

- Nano, ja te l’han fotut. A veure si ets més espavilat

El segon any, quan vaig tornar carregat, de nou amb el collons de ninot penjat a l’esquena, el meu pare em va dir:

- Què? És que cada any te l’han de fotre?... Espavila, nano, espavila...

El tercer any, me la van tornar a fotre. Jo ja vigilava, ja. Però entre un, l’altre, l’altre i l’altre... patapam! me la clavaven. Quan vaig arribar a casa, el pare em va mirar de dalt a baix i em va dir:

- Tomba’t

Jo, que era un nen obedient, em vaig tombar i allà, darrera la meva esquena, estava penjada la llufa de cada any.

- Ja te l’han tornat a penjar... Aquest nen està atontolinat. Has vist? mama, has vist?, ton fill és el “pito” del sereno, li foten la llufa i ell, torna a casa tan tranquil. És incapaç de fer res. Què passa? És que no saps agafar als nanos aquells i fotra’ls-hi un joc d’hòsties perquè et respectin?

Jo pensava, entre mi, “un joc d’hòsties, ui com es nota que no els coneix. Intento fotra’ls-hi un joc d’hòsties i de la pallissa que em donen acabo dormint a l’hospital, i la veritat, perquè et posin un ninotet enganxat a l’esquena, tampoc val la pena jugar-se el físic”.

És clar que el meu pare no pensava com jo

- El nostre fill – li deia a ma mare – ens ha sortit un cagat. És un nena. No serà pas invertit ( gran paraula que feien servir en aquella època per designar als homosexuals). És clar!... mariquita! El nen ens ha sortit mariquita. Només ens faltava això.

- Voleu deixar al nano d’una puta vegada!

La veu del meu avi va ressonar com un tro dins del menjador de la casa.

- Tu, Joan, no t’hi fiquis – Va dir la meva avia

- Que no m’hi fiqui?. No veus com estan tractant al pobre nano?. Vine, xavalet!

Jo em vaig sentir salvat per l’avi Joan. Corre-cuita, em vaig posar al seu costat, mentre agafava fortament la seva mà.

L’avi em va dur a una espècie de despatx que tenia i que no deixava entrar a ningú sense el seu consentiment i molt seriosament em va dir:

- Mira, xavalet, no facis cas del teu pare, a cops de puny no es solucionen les coses. Quan algun xulo et fa alguna cosa, és d’intel·ligents no seguir-li el joc. Has de actuar fent tot el contrari del que ell espera. Potser a la gent amb poques llums el semblarà que ets un cagat, però a la llarga et respectaran.

Les paraules de l’avi Joan, em van enfortir. Així doncs vaig decidir fer tot el contrari del que els nanos del carrer esperaven de mi.

A l’endemà, em van enviar a comprar. Només sortir al carrer, em vaig treure l’abric, de la butxaca vaig treure la llufa i la vaig col·locar a l’esquena. Amb tota la dignitat que vaig saber aparentar em vaig passejar per el carrer. Els “amics” em miraven estranyats, però van ser incapaços de dir-me res.

A l’altre dia, santornemi, abric fora, enganxada de llufa i a jugar al carrer. Els “companys” seguien incapaços de badar boca.

L’endemà, altre cop vaig fer la cerimònia d’enganxar-me la llufa per sortir al carrer. La història va durar fins el dia de Reis. En sortir al carrer, amb la llufa penjada, a jugar amb els juguets que m’havien deixat els Reis, el “Xirri”, el capitost del carrer ( perquè era el més ganàpia i el més bruto) em va dir:

- Portes la llufa a l’esquena

- Ja ho sé

- I perquè no te la treus?

- Perquè no em molesta. Al contrari, m’agrada

- Tu estàs pirat, oi Avi?

- No. Per què?

- Perquè a mi m’emprenyaria que em posessin un ninot de paper enganxat a l’esquena

- És que tu i jo som diferents, “Xirri”. A mi no em molesta gens. Al contrari trobo que em fa diferent.

- Està boig! – Va dir cridant als altres nanos – L’Avi està com un llum...

Jo vaig seguir gairebé fins a final de gener, enganxant-me el ninot cada vegada que sortia de casa. Fins que un dia vaig deixar de fer-ho. Aquest dia el “Xirri” em va mirar i em va dir:

- I la llufa?

- S’ha fet malbé... A veure si la d’aquest any em dura més

Aquell any i els següents, no em van posar cap més ninot penjat a l’esquena. Un dia em vaig assabentar que el “Xirri” va dir:

- A l’Avi no li fotem cap més llufa, perquè com que al paio li agrada portar-la al damunt, no té gràcia. Ah i vigileu amb ell que em sembla que està venat i un dia se li poden creuar els cables i fotre’ns una cara nova.

Quanta raó tenia el meu avi Joan. Als cretins i curts de gambals se’ls guanya amb intel·ligència

3 comentaris:

Sidlia ha dit...

Jejjejejej

que mono el conte...

molt apropiat pel Nadal.

Un ptonet avi.
Vigli no agafi fred.

Anònim ha dit...

l'experiència és un grau....
Que bé poder poder llegir del pou d'històries i vivènvies que tens...
Gràcies per enriquir-nos.

Laia ha dit...

(aplaudiments)

una gran lliçó!!

avi, el seu avi era un gran senyor i tenia molta rao! als pallussos se'ls guanya amb inteligència!
pero com que ultimament se'ns ha educat aixi: nena, tu t'hi has de tornar! has de ser millor que ells! coses aixi... algunes noietes surten mes bordes que la vorera de la Diagonal...
jo he d'admetre que soc de les que salto a la primera i després és quan se m'acut la solucio inteligent.... que diu... podria ser al revès oi? doncs no! sóc visceral i no hi puc fer res! i miri que em controlo, avi... pero es que em bull la sang i no és pas pel xup xup avecrem!! què vol que hi faci?
al menys no soc com el "Xirri" sino una de les bones persones com vostè... amb més seny i una col·lecció de llufes que vaig tirar pel desaigüe ja fa molt de temps!!!!

una reverencia formal per vostè i petonets!