Aquest cap de setmana passat vam anar a fer una calçotada a la torre del poll revifat (el poll revifat és aquell regidor d’un ajuntament del cinturó roig i que la seva dona és amiga de la Maria).
Érem cinc parelles, els membres de gairebé totes, vinculades al món de la política.
Només acabar d’arribar ja es van posar a parlar de política, que si el cara a cara, que si el PP, que si en Saura, que si en Carod, que si en Montilla...
Com que el meu mal no vol sorolls, després d’agafar una cervesa, li vaig dir al poll revifat
- Què? Anem a fer el foc?
- Sí
- Doncs apa, ves traient la llenya que necessitem molta flama
Durant una estona vaig estar suant la cansalada davant la barbacoa, però vaig evitar estar escoltant converses que no m’interessaven en absolut. És clar que, la felicitat dura poc a casa del pobre. Un cop fets els calçots i la carn a la brasa, no em va quedar més remei que anar a seure a la taula.
Tot just estava a punt d’engolir el tercer calçot, que va sorgir la primera pregunta
- I, tu, a què et dediques?
- Mmmm!... Sóc ninotaire
- Ui, que interessant – va dir-me una, que és tècnica de cultura – Així que fas titelles per a nens
- No. No sóc titellaire, sóc ninotaire...
- Fa acudits en un diari– va respondre per mi, el poll revifat – Viu d’enfotres de nosaltres
- Home, i que duri, si no fiquéssiu la pota se m’acabaria la feina – vaig dir amb el meu millor dels somriures, mentre m’endrapava un altre calçot
- I, tu com firmes? – Em va preguntar un dels col·legues del poll revifat
- L’Avi
- Ah... No, no t’he llegit. És que jo llegeixo “El País”
- Ja...
- Tu coneixes al Forgues i al Peridis?
- Sí
- És que jo els trobo genials, sobretot en Forgues, i ha cops que em peto amb ell
- Ja...
- Que tal són en persona?
- Doncs, més o menys de la meva alçada
- Ha, ha, ha, que “catxondo”. Em referia a que si són tan conyons com en els seus acudits
Redéu, redéu, redéu, ja hi som - vaig pensar - com patirem en aquesta calçotada...
Érem cinc parelles, els membres de gairebé totes, vinculades al món de la política.
Només acabar d’arribar ja es van posar a parlar de política, que si el cara a cara, que si el PP, que si en Saura, que si en Carod, que si en Montilla...
Com que el meu mal no vol sorolls, després d’agafar una cervesa, li vaig dir al poll revifat
- Què? Anem a fer el foc?
- Sí
- Doncs apa, ves traient la llenya que necessitem molta flama
Durant una estona vaig estar suant la cansalada davant la barbacoa, però vaig evitar estar escoltant converses que no m’interessaven en absolut. És clar que, la felicitat dura poc a casa del pobre. Un cop fets els calçots i la carn a la brasa, no em va quedar més remei que anar a seure a la taula.
Tot just estava a punt d’engolir el tercer calçot, que va sorgir la primera pregunta
- I, tu, a què et dediques?
- Mmmm!... Sóc ninotaire
- Ui, que interessant – va dir-me una, que és tècnica de cultura – Així que fas titelles per a nens
- No. No sóc titellaire, sóc ninotaire...
- Fa acudits en un diari– va respondre per mi, el poll revifat – Viu d’enfotres de nosaltres
- Home, i que duri, si no fiquéssiu la pota se m’acabaria la feina – vaig dir amb el meu millor dels somriures, mentre m’endrapava un altre calçot
- I, tu com firmes? – Em va preguntar un dels col·legues del poll revifat
- L’Avi
- Ah... No, no t’he llegit. És que jo llegeixo “El País”
- Ja...
- Tu coneixes al Forgues i al Peridis?
- Sí
- És que jo els trobo genials, sobretot en Forgues, i ha cops que em peto amb ell
- Ja...
- Que tal són en persona?
- Doncs, més o menys de la meva alçada
- Ha, ha, ha, que “catxondo”. Em referia a que si són tan conyons com en els seus acudits
Redéu, redéu, redéu, ja hi som - vaig pensar - com patirem en aquesta calçotada...
