dimarts, de novembre 28

Com coi no ens vam adonar?

Va ser el dijous al vespre que em va trucar el soci

- Avi...

- Què?

- En JJ ha tingut un infart

- Què cony estàs dient?

- M’acaba de trucar la seva dona que se l’han endut a l’hospital.

(En JJ. és aquell guionista de còmic que a més de fer guions per a França, una columna en un diari, i escriure llibres d’encàrrec, es dedica a adaptar diàlegs per a pel·lis porno)

- No, fotis, no fotis, no fotis...

Aquestes noticies sempre costen d’assimilar. Sobretot si a la persona que li passa, té més o menys la teva edat. Any més, any, menys.

- He quedat amb en J. que demà al matí l’aniríem a veure. Vindràs oi, Avi?

- És clar... I la D. Com està?

- T’ho pots imaginar. A part de l’ensurt, no ha parat de bramar en tota l’estona que he estat parlant amb ella per telèfon.

- Redeu, redeu, redeu... Ens estem fent vells, soci. D’això a quina hora heu quedat?

- A les nou, en el bar de l’hospital

- Molt bé. Allà estaré. Per cert... Has trucat al F.

- Sí, però ja saps que està a Girona i té una feinada de collons. M’ha dit que dissabte, així que lliuri una feina que està acabant, baixarà cagant hòsties...

- D’acord. Fins demà.

- Com cony, no ens vam adonar

- Què dius, soci?

- Que com cony no ens vam adonar que en JJ estava tan fotut...

- No, sé...

- És igual, ja parlarem demà.

A l’endemà a les nou, entrava al bar de l’hospital. En una taula estava assegut en J.

- Ei, com va

- Collons ja ho veus, Avi... Acollonit...

- Acollonit? Per què?

- Coi, perquè el dia menys pensat podem ser tu o jo o el soci o l’F...

- Hòstia, nano, m’estàs animant el dia. Eh?

Llavors va arribar el soci

- Què pugem?

- Saps l’habitació?

- Sí

Vam anar a l’habitació. Era una habitació en la que hi havia dos llits. En un hi havia un home, que portava al nas aquell tub d’oxigen que es veu en les sèries de la tele. L’altre llit estava buit. En la cadira del costat del llit estava la dona d’en JJ i la germana d’aquest.

- Hola!

- Hola. Gràcies per venir. En aquests moments és quan més es necessita la família i els amics.

- Com està?

- Bé. Millor. Ara li estan fent unes proves. Al final no era un infart

- No?

- No. Segons diuen els metges, va ser un atac d’ansietat. Segurament demà o demà passat ja anirem a casa. Ara, però els metges m’han dit que ha de fer molt de repòs. Es veu que últimament estava sotmès a molta pressió... I... i ... jo no me’n vaig assabentar!

La dona d’en JJ. es va posar a plorar. Entre els tres i la germana d’en JJ vam intentar consolar-la.

- Vinga, va, dona. Ja veus que dintre de la desgràcia, encara tot ha sortit prou bé.

- I si no pot treballar. Què serà de nosaltres? Eh?

- Coi, D. Que només és un atac d’ansietat.

- Sí, Avi. Però m’han dit els metges que ha de fer un temps de repòs. I mentre ell reposa, de què viurem, perquè amb el meu sou no arribem

- No t’amoïnis, que entre tots et donarem un cop de mà – Va dir el soci – Oi?

- És clar! – Vam respondre en J i jo.

Aquesta és una de les grans putades de la professió. Si no treballes, no cobres. I els calers que et donen per estar de baixa, després d’estar pagant tota una vida els autònoms, són tant miserables que no pots fer front a gairebé cap despesa. Ja ho deia en Perich: “Quan em foto malalt, a més d’estar fotut, com que no puc treballar, no cobro ni cinc”.

Així que ens vam oferir per fer entre tots la feina d’en JJ , perquè aquest continués cobrant igual.

En sortir de l’Hospital el soci, que té unes grans dots d’organització, va distribuir la feina d’en JJ, entre en J, l’F i un servidor va distribuir les feines. En F. farà els diàlegs de les pel·lis porno. I en J i jo ens tornarem fent la columna del diari i els guions per a França .

És a dir, que ara estem fent la nostra feina quotidiana i més la que hauria de fer en JJ. Això m’ha retallat el meu temps. No puc fer la meva passejada matinal, ni dedicar-me al bloc. Ara tot just em queda una mica de temps lliure per compartir amb la Maria. Les hores de dormir cada cop són més escasses i la joventut cada cop queda més lluny. Per això aniré penjant post i us faré comentaris quan pugui.

Mentre estàvem en el bar, distribuint-nos les feines d’en JJ. Vaig comentar:

- Ara tot està molt bé. Però quan de temps podrem aguantar aquest ritme?

- Com a molt dos mesos- Va dir en J.

- Bé dos mesos, ja és prou temps perquè en JJ es recuperi...- Va dir el soci – Però a mi el que més em preocupa és: com , coi, no ens vam adonar de lo malament que estava. Mira, que ara pensant-ho, ens va anar deixant senyals. Primer que es pensava que s’havia quedat impotent. Després quan li va agafar la dèria que D. l’enganyava i la volia seguir per arreu per descobrir-li l’amant. Després de tantes pistes que va deixar i nosaltres en Bàbia.

- Soci, a vegades hi ha gent que ens demana ajuda a crits i som tan pallusos que no sabem veure més enllà del nas


(Ara que tinc un moment aprofito per penjar aquest post. Ja que no sé quan podré tornar a escriure)

dimecres, de novembre 22

El súmmum del mal gust...

Diumenge vam sortir amb la Maria.

Jo, per qui no ho sàpiga sóc home de pixera fluixa. És a dir a la que porto uns quants quilometres haig de parar per buidar la bufeta. Abans que m’ho dieu, ja us ho dic jo. No és una qüestió de pròstata. És una qüestió d’ansietat. Bé, això és el que em va dir una vegada una amiga meva psicòloga.

Així doncs portàvem una estona dins del cotxe quan li vaig dir a la Maria que així que trobés un lloc per parar, parés que aniria a canviar l’aigua del canari.

En un revolt, va veure un lloc i va parar. Vaig sortir del cotxe, vaig caminar una mica, més que res per no esquitxar les rodes del cotxe, fins arribar a un bon arbre on vaig poder buidar.

Mentre anava fent anava mirar al meu entorn i una cosa em va cridar l’atenció. Un pom de flors lligar a una de les tanques de la carretera.

Algú havia seguit aquest costum que darrerament s’ha posat de moda, que cada cop que hi ha un accident mortal a la carretera i fins i tot a la ciutat, els familiars i amics del difunt lliguen un pom de flors al lloc on va passar la tragèdia. Alguna d’aquestes ofrenes florals van acompanyades d’una foto. El problema és que la major part de les vegades, els que han posat les flors, ja no tornen més a canviar-les i les flors es panseixen i s’assequen amb la qual cosa dóna la sensació que el mort ha quedat oblidat.

Des de les primeres vegades que ho vaig veure, sempre he cregut que és una pràctica exhibicionista, ja que penso que el dol s’ha de dur dins i els morts no s’obliden mentre hi hagin persones que els recordin.

Un cop acabada la feina, m’hi vaig acostar i em vaig quedar de pasta de moniato. Les flors eren de plàstic. Era el súmmum del mal gust . Vaig trobar que era tant hortera això com posar una sevillana de plàstic damunt del televisor.

Astorat vaig tornar al cotxe. La Maria em va dir:

- Què has fet amb tanta estona?. Què has pixat gota a gota?

- No, he anat a veure un monument al mal gust

La Maria em va mirar i amb la ma va picar damunt del seient de l’acompanyant al temps que em deia:

- Va, puja i... cordat la bragueta que encara perdràs el pardal

divendres, de novembre 10

Puta professió!

Porto uns dies que toco hores ni quarts. Em vaig enrederir amb una feina que tenia que fer per culpa de donar-li un cop de mà al JJ. I per acabar-ho d’adobar em van encarregar un altre treball. D’aquells que els editors o directors artístics te’l encarreguen i quan els dius:

- Per quan el vols?

Et responen:

- Per ahir

- Cony!, tu...

- Oh, ja saps com va això...

El “ja saps com va això” , és aquella frase capciosa amb la que et volen dir:

-Tu ets un bon professional, que hi entens molt i per això has de comprendre que el que fa el disseny i la pre-impressió, necessita una setmana per muntar-ho tot bé. I el de l’impremta necessita una altra setmana per imprimir-ho amb bona qualitat.

Llavors és quan et sens com un idiota. Tothom demana el seu temps per fer la seva feina i tu, que ets qui fa la feina base, és a dir les il·lustracions, no et donen pràcticament temps.

Així que arribats aquí, és el moment de negociar i enganyar-nos tots mútuament. L’editor, que et truca dilluns, necessita la feina per divendres. Per això et diu que la vol per dimarts, calculant que si et retardes un dia, la tindrà el dimecres. Llavors és quan tu li poses tot tipus d’excuses i li comentes que com molt aviat la tindrà dimecres. Ell accepta i tu en el teu interior saps que la tindrà divendres, que en realitat és per el dia que la necessita.

Suposo que us esteu dient: “Coi, si l’editor la vol per divendres, perquè no li diu i ell la lliura el divendres”... Doncs perquè si passés això, es perdria gran part de l’encant de la professió.

En aquest ofici, el primer que aprens és que el de l’impremta enganya a l’editor, l’editor al director artístic, el director artístic al dissenyador i al dibuixant.

Tot això forma part de la feina. Si tot anés quadrat, seria molt avorrit i la feina aquesta es convertiria en una feina monòtona i molt allunyada del treball creatiu que és.

divendres, de novembre 3

Em cau la bava!

Benvolguts blocaires, estic més content que un polític amb una majoria absoluta.

Ja sé el sexe de l’ésser que porta la meva filla a la panxa!!



















Redeu, redeu, redeu... com em cau la bava...