dimecres, de gener 30

A vegades els amics et colpeixen


Feia una estona que havíem acabat de sopar i, entre whisqui i whisqui, anàvem parlant de política i intentàvem arreglar el món. De sobte, quan menys m’ho esperava m’ho va deixar anar:
 
-       Fa temps que no actualitzes el teu blog
 
-       Sí... i, com ho saps?
 
-        Perquè et llegeixo

-       Ah, coi... no pensava que llegeixis el meu blog
 
-        Doncs sí, el llegeixo i trobo a faltar que publiquis les teves coses

-       Ja... però vols dir que algú li interessa la meva vida?

-       A mi, sí
-       Tu ets una mica xafarder, oi?

-       Potser sí, però pensa que hi ha molta gent com jo... A més, qui et diu a tu, que els teus pensaments i les teves vivències, no li serviran a la teva filla i als teus nets?

-       Mira, no sé si és el whisqui o tu, però m’acabes de convèncer. A partir d’ara intentaré que el blog sigui una mena de diari...

Espero mantenir la promesa que li vaig fer al Jordi...