Feia
una estona que havíem acabat de sopar i, entre whisqui i whisqui, anàvem parlant
de política i intentàvem arreglar el món. De sobte, quan menys m’ho esperava
m’ho va deixar anar:
-
Fa
temps que no actualitzes el teu blog
-
Sí...
i, com ho saps?
-
Perquè et llegeixo
-
Ah,
coi... no pensava que llegeixis el meu blog
-
Doncs
sí, el llegeixo i trobo a faltar que publiquis les teves coses
-
Ja...
però vols dir que algú li interessa la meva vida?
-
A
mi, sí
-
Tu
ets una mica xafarder, oi?
-
Potser
sí, però pensa que hi ha molta gent com jo... A més, qui et diu a tu, que els
teus pensaments i les teves vivències, no li serviran a la teva filla i als
teus nets?
-
Mira,
no sé si és el whisqui o tu, però m’acabes de convèncer. A partir d’ara
intentaré que el blog sigui una mena de diari...
Espero
mantenir la promesa que li vaig fer al Jordi...
