Preguntes i respostes

En el post anterior, els comentaris d’en Somiatrufes i la Vicky, feien referència a certes preguntes que fan ràbia sobre la professió de ninotaire. Això em dóna peu per escriure un seguit de preguntes absurdes que m’han fet i les meves respostes:

- I, a vostè li paguen per això? – (Un operari posant la calefacció)

- Sí, i gràcies a això, vostè cobrarà la instal·lació...

-------------------------------------------------------------------------------------

- Els dibuixos, els fas un per un? – (Un familiar sobrevingut)

- En realitat els faig amb un tampó, però quan hi ha gent l’amago... Ei, guarda’m el secret

- Sóc una tomba!

-------------------------------------------------------------------------------------

Aquest, dibuixa en un diari.... Mira, mira, fa això... – (Un quiosquer intentant lligar amb una noia). És molt amic meu. Fes-li un dibuix a la ....

- Sí, home,... el dia que tu em regalis els diaris

- Però...

- Ah, ja veig que no som tan amics...

---------------------------------------------------------------------------------------
- Així que fas gargots... – (Un polític municipal en un sopar, minuts després de presentar-nos)

- Sí...

- I a part d’això, què més fas?

- Em toco els ous tot el que puc, gairebé com els polítics
--------------------------------------------------------------------------------------

- ... Per anunciar el concert hauries de fer un pòster a doble foli a color
– (Un tècnic d’un ajuntament, al migdia, al seu despatx, després de servir-me un cafè)... I hauria d’estar per demà... perquè si no el lliurem demà a la impremta no el podran tenir

- Bé, jo per un treball així cobro...

- Ah, però és que em cobraràs?

- La impremta t’ho fa de franc?

- No... Però és que quan li vaig dir al... si coneixia algun dibuixant i em va donar el teu número de telèfon, no em va dir que tu cobraves

- Doncs cobro... és que jo, com que no tinc un sou municipal, haig de viure del meu treball...

- Llavors no m’interessa... Ja retallaré algun dibuix d’algun lloc i faré el pòster jo mateix...

- Doncs vés amb compte, que els dibuixos tenen drets d’autor i si en retalles un de meu i l’utilitzes sense el meu permís t’hauré de demandar...

- Tu tens molta mala llet i a més ets un pesseter insolidari que no vol col·laborar amb l’ajuntament de la seva ciutat

- Que potser l’ajuntament de la meva ciutat deixarà de cobrar-me els impostos

- No... Els impostos són una cosa molt seriosa

----------------------------------------------------------------------------------------
- Escolta, tu que ets dibuixant, fes-nos uns ninots – (Un farmacèutic en un sopar)

- Escolta, tu que ets farmacèutic, fes-nos una fórmula magistral

- Home, una fórmula magistral, no es pot fer a la babalà, necessito els estris de la farmàcia i...

- Doncs un dibuix tampoc es pot fer a la babalà, necessito els estris de dibuix...
---------------------------------------------------------------------------------------

Aquestes són algunes de les situacions en que m’he trobat, no sols jo, si no molts dels professionals d’aquest país.

Calçotada a cal poll revifat (2)

... Per sort, durant una bona estona els comensals es van dedicar a parlar de política, cosa que jo vaig aprofitar per anar endrapant calçots i més calçots.

Al cap d’una estona una de les dones que tenia enfront meu em va deixar anar:

- Tu, quan trigues?

Amb les mans negres, la barba empastifada de salsa de calçots i mastegant, li vaig dir.

- Mmmm! En arribar mmmm! a l’orgasme?

- he, he, he, - Va respondre mirant a la concurrència - com es nota que és humorista... No, volia dir que quan trigues en fer un acudit?...

Aquesta pregunta me l’han fet un fotimer de vegades i sempre que me la fan recordo el que en una ocasió em va dir el iaio Ivà ( que va ser el meu pare professional) : Tu, no dibuixis mai en una redacció. Si vas molt ràpid, et diran: “Cony! Aquest si que se’l guanya descansat i ràpidament”. Si vas molt lent et diran: “Cony! Si que va lent. Aquest paio no ens surt a compte”...

Des de llavors procuro ser molt cautelós amb el que dic. Així doncs per aquestes ocasions tinc una resposta preparada:

- La idea, em porta bastant de temps. Un cop aconseguida i arrodonida, el dibuix, no em porta tant de temps, però Déu n’hi do.


D’aquesta manera, el meu interlocutor no arriba mai a esbrinar el temps real que trigo en fer un acudit i jo quedo com un senyor. I és que estem en una societat en la que s’ha estès la creença que quan més temps es dedica a fer una cosa, més valuosa és. Cosa que no és real, ja que jo he llegit novel·les que diuen que les han escrit en vuit i deu anys i penso: “Collons, tan de bo s’hagués dedicar a la cria del xampinyó, que hauríem tret més profit tots plegats”. També he llegit novel·les que sé, que s’han escrit en dos, tres o sis mesos i són una meravella, per tant, això del temps és relatiu i no té res a veure amb la qualitat.