dimecres, de desembre 21

Sempre entomant

Els catalans podem estar orgullosos, hem aconseguit des de fa anys i panys, que PSOE i PP es posin d'acord almenys en una cosa. Donar-nos pel sac.

dimarts, de novembre 29

Fins ara, Carlos


Algun cop m’ havies dit que no volies ser un iaio jubilat. Tenies pànic a fer-te vell, i els teus desitjos s’han complert, has marxat en plena maduresa, tan personal com artística.

Vull que sàpigues que, avui quan m’he assabentat que ens havies deixat,  m’ha dolgut en el més fons del meu ésser.

Malgrat no hi siguis, sempre ens quedarà les teves extraordinàries il·lustracions, caricatures, quadres i acudits, perquè tu, Carlos Killian has estat un dels millors professionals del segle XX i XXI.

Allà on siguis, una forta abraçada.

dimarts, d’octubre 25

Ai, coi amb els mercats...


Darrerament es parla dels mercats com si fossin uns Déus que estan per sobre del bé i el mal. Uns Déus immaculats que responen d’una manera o una altra depenen del que fem els pobres mortals.



Sembla que estem davant d’una nova religió en la que el Déu Mercat actua d’una manera o una altra depenent de que els seus apòstols, anomenats agències de qualificacions, diguin qui és bo o dolent per actuar d’una manera o altra. I els mercats no són cap Déu, si no una colla d’especuladors xarrupa sangs amb noms i cognoms de grans fortunes que només volen guanyar i guanyar més i més calers, manejant a les agències de qualificació en benefici propi...



Redéu, estem pitjor que als anys trenta del segle passat i a sobre acabarem pagant la vaselina...  

dimarts, d’octubre 18

Qüestió de semàntica...

És curiós, amb el temps ens han fet anar tornant tan políticament correctes, que em arribat a un extrem en que ja no diem les coses per el seu nom...

dijous, de setembre 29

Sobreviurà algú?

Com no ens espavilem en pispar-li les tisores al Boi Ruiz, i deixem que continui retallant, ja cal que ens calcem quan vingui l'hivern i la clàssica epidémia de grip...

dimecres, de setembre 21

Això va de capa caiguda



Quan no és per un all, és per una ceba, el cas és que sempre hi ha un motiu per deixar l’actualització del bloc per l’endemà.

És més, porto una temporada que ni tan sols em passejo per els blocs que visitava habitualment.

Cansant-s’hi?, vagància? No ho sé, el cas és que veig que a molts companys i companyes blocaires els ha passat el mateix que a mi. Alguns han tancat, altres s’han acomiadat a la “francesa” deixant el bloc en suspens.

Tinc clar des de que vaig començar aquesta aventura, que el bloc o es manté amb una periodicitat o es tanca. Però és clar, quan portes tants anys al ciberespai, et sap greu abaixar la persiana.

Per altre banda el bloc no ha de ser una obligació, el problema rau en que si no et marques que escriuràs cada ix dies, acabes deixant-ho, deixant-ho i quan et vols adonar ha passat tant temps que un dia quan t’hi vols tornar a posar, penses que ja no val la pena, malgrat tot, com que portes el cuquet, t’hi tornes a posar i així fins quan?...

dilluns, d’agost 8

Els nous corsaris


Els corsaris, eren uns pirates que treballaven per una determinada gent.

És a dir, un País atorgava un permís anomenat "Patent de Cors", gràcia al qual podia practicar la pirateria contra vaixells de països enemics, rebent a canvi una part del botí.

Per tant, es podria dir que el Corsari era un pirata "patrocinat".

Avui en dia, els corsaris, ja no arrisquen el físic dalt d’un vaixell. Els moderns corsaris treballen des de un luxós despatx d’una agència de ràting, ja no per un rei o per un país, si no per les grans fortunes que especulen i que eufemísticament s’ha anomenen: Mercats.



dilluns, de juliol 11

Gent que he conegut: En Pitu


El vaig conèixer de gran i malauradament no vaig poder gaudir de cap de les seves involuntàries facècies.

En Pitu, era d’aquelles persones, que es creien un artista complert , capaç de fer bé qualsevol disciplina, ja fos escriure en prosa, en vers, dibuixar, pintar, presentar un espectacle o fer d’actor.


Em van explicar que era un home de dèries. Una vegada se li va posar a la mollera que havia de fer teatre. A partir d’aquell moment, i durant molt de temps, amb una perseverança digne de majors empreses, es va dedicar a donar la tabarra al director d’un dels grups amateurs de la ciutat perquè el deixés pujar a dalt de l’escenari.


Després de temps i temps d’insistir, el pobre director, va decidir donar-li un petit paper en la l’obra que estava muntant.


L’obra era una tragèdia d’ època dels grecs i cap el final figurava que hi havia una batalla i entraven els vencedors a escena, ben armats amb ganes de revenja. D’entremig dels atemorits vençuts, havia de sortir en Pitu i dir:


- No ens mateu, que som dels vostres...


En Pitu, portat per l’emoció de veure’s dalt d’un escenari, el text se li va anar del cap i en veure entrar els actors que feien de vencedors, es va alçar i amb tota solemnitat els va dir:


- No ens mateu que portem les postres...


Els espectadors van esclatar a riure mentre el pobre director, entre bambolines, s’estirava dels cabells.


No cal dir que aquesta fou la primera i última vegada que en Pitu va trepitjar un escenari.


Passat el temps, es veu que encara l’home anava dient, a qui el volia escoltar, que no entenia com no li havien donat cap més oportunitat en el teatre, quan, segons ell, el seu debut va ser sonat.

dimecres, de maig 18

Sort que ja s'acaba


D'aquí a quatre dies, ja s'hauran acabat les maleïdes eleccions. Els partits polítics faran tots els pactes que calguin per mantenir la seva quota de poder i de quartos i nosaltres ens deslliurarem de somriures falsos, de promeses que saben que no compliran, de debats televisius i de blocs electorals...

dimarts, de maig 10

Corre cada element per aquest món...

A vegades, un, ha d’anar a sopars de aquells que es diuen de compromís, i per desgràcia, ha de compartir taula amb certs elements que hom pensa que estarien millor al zoològic que no pas anant donant la tabarra per aquest món.

En el darrer d’aquests compromisos que he assistit, em va tocar davant un membre de la banca, que es va passar una bona estona explicant a tort i a dret, que la culpa de la crisi era gent per haver-se endeutat fins a les celles sense tenir en compta que potser ens quedarien sense feina i no podrien tornar els diners.
 
Jo, estava més per el bacallà que m’havien servit, que no pas per les explicacions del saberut. De sobte em va mirar i em diu:
 
- M’han dit que tu coneixes a l’Homo APM
 
- Sí...
 
- Oi què és gai?
 
- No
 
- Va, va no dissimulis

- No dissimulo. Si fos gai, t’ho diria, però el cas és que no ho és
 
- A mi no m’enredaràs (això ho va dir amb aire de superioritat, mirant a la resta dels comensals, amb un posat de dir: vés que aquest m’enredarà). M’ha dit un client del banc, que el que fa d’Homo APM, li agraden els homes, és més està embolicat amb un jugador del Barça
 
- Sí, home. I fan orgies a casa d’un conseller de la Generalitat, que també és gai

- O veus?... Quin conseller és?

- Ja t’ho pots imaginar

- D’acord, ja sé qui és...
 
Tornant a casa, la Maria, em va dir:

- Apa, que t’has quedat a gust prenent-li el pel al J.
 
- Dona, és que jo vaig a sopar, no a perdre el temps discutint de bajanades
 
- Sí, però ara, aquest anirà esbombant que hi ha un conseller que és gai i fa orgies amb un jugador del Barça i amb l’Homo APM...
 
- Ja, i el fart de riure que ens farem amb el Manel (l’Homo), quan li expliqui...











dimecres, de maig 4

Hi ha mosquits que tenen més cervell...

Aquest matí, prop de l’ajuntament de Badalona, m’he creuat amb un iaio que anava abillat amb corbata, un vestit marró i tocat amb una gorra de beisbol de color blau.

En un principi no li havia prestat gaire atenció, fins que la veu d’un altre iaio l’ha cridat des de l’altra punta de la plaça

- Gregoriooo! Gregorioooo!

- Hombre, Felipeee!

- ¿Onde vas?

- A tomá er sol

- ¿Viste lo de ayer?

- Sí, estos jodidos catalanes nos robaron er partio

M’he quedat una mica astorat pensant que potser el Gregorio pren massa el sol. Per un moment he cregut convenient dir-li que les decisions en un partit de futbol, són cosa de l’àrbitre. Que el Barça no és Catalunya. Que hi ha catalans i catalanes que no els agrada el futbol. Que hi ha catalans i catalanes que no són del Barça. En seguida, però, m’he adonat que trauria més profit discutint d’aquestes coses amb qualsevol mosquit tigre, així que he seguit el meu camí.

Mentre caminava he pensat que si això mateix ho diu un iaio català al bell mig de la Plaza de España de Madrid, li fan la vaca com a mínim.


dimecres, de març 30

Aquest estiu, algú prendrà mal...

Com que feia solet, aquest migdia, m’he assegut en una terrassa a prendre una cervesa.

A la taula del costat hi havia dos nois i una noia, xerrant, rient i fumant.

Al cap de poc han aparegut dues senyores ben abillades que han decidit seure a una altra taula buida al costat dels nois i la noia. Tot ha estat seure, que han començat a remugar...

- Buf!, quina fumera.

- Després arribarem a casa amb la roba tota pudent de tabac.

- No, si ja sabem que molesten, però seran incapaços d’apagar les cigarretes.

- Quina mala educació

El grup seguia xerrant, rient i fumant com si res.

- Mira-te’ls, ja et pots queixar, ja, que sembla com si sentissin ploure

Finalment, un del nois, s’ha adreçat a les senyores

- Els molesta el fum?

- Sí, molt

- Doncs vagin dins del bar que allà no es pot fumar i no l’hauran de patir.

- Escolta, maco, volem gaudir del sol

- I nosaltres. Hem estat tot l’hivern fumant aquí fora, aguantant el fred. Així que, ara que fa sol, no marxarem. Continuarem fumant aquí

A les dues dones, la resposta els ha caigut com una coça al cul. Una m’ha mirat, buscant la meva complicitat. Jo me l’he mirat, he obert la bossa, he tret un puro i l’encès.

Les senyores han marxat renegant.

Aquest estiu, quan els no fumadors vulguin ocupar les terrasses dels bars i els toqui al costat algun fumador, es produirà més d’una discussió i més d’una batussa.

dijous, de març 17

Tsunami...

A Badalona també pateixen un tsunami...moooolt perillós

dijous, de març 3

Mentre caiguin a fi de mes...



Si els quartos que ha manllevat en ZP als països àrabs, serveix perquè als banquers els hi continuïin caient a fi de mes, no dubteu que més d'un i de dos d'aquests elements deixaran l'Opus i abraçaran l'Àlcorà...

dijous, de febrer 24

Relats conjunts: El petó


- Amb què t'has enganxat la dentadura postissa?

- Amb un quart de quilo de "Loctite" extra fort

- Doncs l'hem cagat, nano!

dimecres, de febrer 23

Ja fa trenta anys...

Ves per on, ja fa trenta anys que, alguns, ens vam passar la nit amb el culet així d’apretat i amb l’orella enganxada al transistor. Després de tot el que vam passar, de la de piles que vam gastar, i després del “tranquil Jordi, tranquil, que és la Guàrdia Civil”, hores d’ara encara no sabem qui era “el elefante blanco”.

Bé, amb el pas dels  anys, he arribat a la conclusió, que em moriré sense conèixer l’entrellat de dos dels misteris que han marcat la meva vida: Qui estava darrera del cop d’estat del 23 F i qui estava darrera de l’atemptat del “Papus”.


divendres, de febrer 4

Ha vingut la mestressa...

Poca conya, que ha vingut la mestressa a veure com estan els comptes...

dijous, de gener 27

Una mica més i m'hi deixo un ull de la cara...

Cada cop agafo menys el cotxe. Intento desplaçar-me amunt i avall amb metro, és més tranquil i més econòmic.

Malauradament, la meva parella, l’ha d’utilitzar pràcticament a diari. Algunes vegades, l’acompanyo a la feina i després la vaig a recollir, així no ha de perdre el temps en buscar lloc per aparcar.

L’última vegada, al tornar, es va encendre el xivato de la benzina i vaig pensar “li posaré benzina, així li estalvio feina”.

Dit i fet, m’aturo en la benzinera de prop de casa, en la que per sort encara hi ha essers humans que es dediquen a posar-te-la (em refereixo a la benzina) i, tot xulo, li dic al bon home:

-Ple, sisplau

- Ple?

- Sí, ple...

L’home va posar la mànega al forat, miro la pantalla del sortidor i em vaig quedar estorat veient com les punyeteres rodetes on hi ha els números dels litres que et van posant i els quartos que et costarà van començar a girar a una velocitat endimoniada.

Encara no m’havia recuperat de l’ensurt, quan les rodetes es van aturar de cop i l’home em va dir, amb un somriure

- Ple.

Sabia que la benzina, darrerament s’ha apujat, però no et fas càrrec del tot fins que no t’has de rascar la butxaca per pagar.



dilluns, de gener 3