Des de petit que m’han empipat molt els
totalitarismes, serà perquè vaig viure en el règim dictatorial de Franco i
perquè vaig tenir la sort de poder conviure durant anys amb el meu avi Joan, un
lluitador lliurepensador republicà, al que la seva filla (la meva mare), quan ens veia ambdós asseguts al esglaó de l’escala
i que ell m’explicava coses, el reprenia dient-li:
- Pare, no li inflis el cap de cabòries al nen.
El meu avi aixecava el cap i responia:
- Segur, que a la vida li farà més servei això que li explico, que el que li ensenyen al
col·le.
Llavors em passava la mà per el cap i picant-me
l’ull, em deia:
-
Oi que sí, xavalet?
Tot això treu cap, perquè crec que la vaga és
un dret que va costar molta lluita i molta sang d’aconseguir i, per això, cada
persona l’ha de poder exercir amb plena llibertat, sense coaccions, és a dir,
qui vulgui fer vaga, perquè està convençut que aquesta és la manera en que es
pot aconseguir que les coses no vagin a pitjor, que la faci. Ara, qui no vulgui
fer vaga perquè cregui que no canviarà res, perquè va escanyat de diners i no
vol que li descomptin ni un cèntim d’euro del sou, o per el motiu que sigui, té
el mateix dret que els vaguistes a treballar, sense que vingui una colla de
gamarussos, autoanomenats piquets informatius, pertanyents a algun dels anomenats
sindicats majoritaris (que per cert,
veient com d’un temps en ça van junts a tots els llocs i diuen el mateix com si
fossin en Zipi i Zape haurien de pensar en fusionar-se... Ai, calla, que potser
si es fusionen potser perdrien part de
les subvencions que reben de l’Estat. Com deia el meu avi, ningú mossega la ma que li dóna de menjar) i
els obligui a fer vaga a contracor.
Per això, només desitjo que durant la vaga
general tothom pugui fer el que cregui més convenient, sense coaccions. Si això
és així, serà quan començaré a creure que aquest és un país democràtic de
veritat.
.jpg)
.jpg)