Lliçó de companyerisme laboral

Dissabte vaig anar amb la Maria al Corte Inglés.

Estàvem buscant una cosa en concret i després de donar voltes, em va dir:

- I si anem al Corte Inglés?. Potser allà ho trobem.

- D’acord, anem a fer una mica d’esport d’aventura

I és que anar un dissabte al migdia a uns grans magatzems, és com fer un curset de supervivència accelerat. Has de sobreviure a empentes, trepitjades, cops de colzes, discussions, etc...

Com que diuen que la història no l’escriuen els covards, em vaig armar de valor i, apa! cap a dins.

A empentes i rodolons, vam arribar a la planta on tenien l’article que buscàvem. Mentre la Maria triava i remenava, jo em dedicava a mirar a la gent. Sempre m’agrada’t observar. De sobte em vaig fixar amb les dues dependentes. Una, anava amunt i avall atenent a diversos clients; l’altra portava una estona xerrant amb una clienta. De sobta, per davant de la caixa, va passar un d’aquest paios ben vestits, que d’una hora lluny veus que és un cap. La venedora xerraire , quan el va veure, el va cridar...

- Albert, Albert...

- Sí?

- Res, que la Montse havia de plegar a les dues i a dos quarts ja a marxat. Això no pot ser, mira com estem de feina

- Bé, ja prenc nota

- Es que hauries de fer alguna cosa, que això no pot ser...

- Ja t’he dit que prendria nota

- Sí, sí, però li hauries de cridar l’atenció

En aquell moment, es va obrir una porta i va sortir una dona carregada amb un munt d’albarans. La venedora xerraire es va quedar sobtada i amb un fil de veu va dir:

- Ai, Montse... D’on surts? Em pensava que havies plegat

- No, estava allà dins ordenant les comandes...

- Les comandes?...

- Sí, com que no ho fa ningú

- Ah...

El cap, va mirar, amb una mirades d’aquelles que fonen, a la venedora xerraire i sense dir res va marxar. La venedora xerraire, abandonant a la clienta que estava atenent, va seguir a la Montse


- Ei, Montse, deixa les comandes, ja les acabaré d’ordenar jo. Tu plega
que ja són gairebé les dues i deu...

- No, ja ho acabo i me’n vaig, ara no ve de cinc minuts...

- Ai, em sap greu, dona...

La veu de la Maria, em va fer girar

- Què et sembla?

- Què?

- Que què et sembla?... Ai, ja veig que estaves als núvols

- No, estava gaudint d’una demostració de “companyerisme” laboral

- Què estaves, què?

- Res, - Vaig dir amb un to de veu suficientment alt – una, que estava criticant a una companya i després quant l’ha tingut al davant, li ha faltat temps per llepar-li el cul

La Maria es va adreçar a la venedora que anava amunt i avall i li va donar els articles que havia agafat, els va pagar. En el moment de marxar, vaig mirar a la venedora xerraire i aquesta es va posar vermella i va abaixar la vista...

- Ai, senyor, que fotut ha de ser treballar en un niu de víbores.

- Què dius?

- Res, Maria, res, cabòries meves

Qüestió de punts...

Ahir al matí, poc abans d’anar a dinar amb el soci, em va sonar el mòbil.

- Sí?

- Ei, Avi, sóc jo el M.

El M. És un col•laborador del programa de ràdio, que fa una secció, en la que una part és gravada i l’altra la fa en directe.

- Què passa, nen?

- Què passa?... Què, què passa?, que avui no crec que estigui en directe en el programa. No crec que arribi a temps

- Molt bé, no t’amoïnis. On estàs?

- Estic prop de Tarragona i, sí, sí m’amoïno

- Però, per què?, passem el que vas gravar dimarts i la resta la fem per telèfon

- Collons! Que no és pel programa

- Ah, no ?

- No. M’han pillat els mossos

- Com que t’han pillat els mossos?

- Sí, perquè segons ells anava a 170

- I no hi anaves?

- NO! Cony! En el tros que he apretat més el comptaquilòmetres m’ha marcat 167

- Redeu, M. de 167 a 170, poca diferència hi ha

- Ah, sí? No és el mateix que, per exemple, un pis et valgui 167 quilos a que et valgui 170

- Home, mirat així. Au, va tranquil•litzat

- Què cony, tranquil•litzat. Això mateix m’han dit els mossos: “Tranquil•litzis”. Doncs no senyor!, no m’he tranquil•litzat, fins que al final han reconegut que jo tenia raó...

- Què vols dir en que tenies raó?

- Doncs això, que al final en la multa han posat que anava a 167

- O sigui que t’han multat

- Sí, i a més han posat que em proposen perquè em treguin tres punts del carnet

- Óstia, quina gràcia

- Ah, a sobre et fot gràcia

- No t’emprenyis, M., que no me’n ric de tu

- Doncs sembla que t’estiguis partint la caixa

- No, home, no. El que em fa gràcia, és que ets el primer paio que conec al que li treuen punts dels carnet de conduir. Malgrat que ja sé que a tu et fot

- Saps de veritat el que em fot?. No són els collons dels punts, si no els 300 euros de la multa.

- 300 euros?

- Sí, 300 euros. O sigui que ara m’aturo a dinar i després aniré venint poc a poc

- Que vol dir poc a poc?

- A 60 per l’autopista

- Vés que encara et tornaran a aturar

- No tindran pas collons!!. Que a mi, aquests, cabrejat no em coneixen


Li vaig explicar al soci, mentre dinàvem, la conversa que vaig tenir amb el M. i, casualitats de la vida, ell va dir el mateix que jo li havia comentat al M.

- Coi, és el primer tiu que conec al que li treuen punts del carnet

- Doncs quan vingui, no li diguis, que treu foc per els queixals


Durant el programa, vam passar una estona de neguit perquè el tècnic no el localitzava telefònicament.

Vint minuts abans del moment en que tenia que començar la seva intervenció, el M. va trucar a l’emissora per dir que la seva secció la faria per telèfon, que tot just estava arribant, ja que havia anat tota l’estona a 60 per l’autopista.

El tècnic que va rebre la trucada ens va comentar que abans de penjar li va dir:

- M. has anat a 60 tona l’estona?

- Sí, per collons, els meus!

No m'he mort, de moment...

Bé, ja torno a ser aquí.

En primer lloc vull agrair-vos tots els missatges i comentaris que m’heu deixat interessant-vos per la meva salut. Alguns, fins hi tot, es pensaven que l’havia dinyat.
Això m’ha fet pensar.

Que passaria, si per casualitat, s’hagués donat aquest fet?.

Anem a fabular.

Imagineu-vos que un dia m’agafa un atac de cor i m’hi quedo. O m’atropella un Ferrari (posats a morir atropellat, almenys que sigui un cotxe de marca). O que un dia, badoc com soc, estic mirant un aparador i em cau al cap una totxana d’una obra (com la “pava” aquella del Cor de la Ciutat). O que... Bé, resumint, que estiro la pota. Què passaria amb el bloc?. Eh?, Eh?... Doncs que moriria amb mi.

Primer, aniríeu passant. Alguns, veient que no actualitzava, deixaríeu missatges com els de la benvolguda Cruella, preguntant: Avi, ets viu?.

Al cap d’un temps, aniríeu, poc a poc, deixant de passar i jo, L’Avi, passaria a ser un record.

Algú, amb ganes de fer estadístiques, afegiria el nom del meu bloc a una llista de blocs en “stanby”, i posaria un enllaç, dient, més o menys, “L’Avi, també ha plegat de la blogosfera”.

Al cap d’un mes, seria, tant sols, un record llunyà. I al cap de tres mesos, pràcticament
ningú se’n recordaria de mi.

El fotut del cas, és que la major part de vosaltres no sabria que l’hauria dinyat. I tot això perquè ningú de les persones properes a mi, saben la contrasenya per entrar al meu bloc i publicar.

Que efímer és tot. Veritat?.

En el món blocaire, establim llaços efectius amb gent que no hem vist mai i dels que ni tant sols sabem com es diuen, de que treballen o on viuen. No formem part del seu cercle social o laboral, però malgrat això, els coneixem més que qualsevol de les persones que els envolten i parlem entre nosaltres amb uns pseudònims (o “nicks”, que fa més modern) amb tota naturalitat. I és que els blocaires, som uns éssers que tenim i vivim dues vides, la física i la virtual.

Per alguns, estem sonats. Per altres som uns insatisfets, que necessitem de l’efecte tribal del món dels blocs. El cert, és que aquest cercle virtual és capaç d’ajuntar gent de diverses creences, de diferents professions i de diferents maneres de ser, que, ben segur, en el mon real mai ens haguéssim relacionat.

Estic segur que un dia tancaré el bloc. Llavors us ho faré saber, però per si algun dia em passa alguna cosa que m’impedeix continuar, us deixo el meu testament blocaire, aneu al bloc del

Sergi Quevedo, que és un blocaire que em coneix personalment i que si algun dia em passés alguna cosa, ell faria un post dins del seu bloc explicant el que m’ha passat.

Moulin Galette

Recoi, quina mala gaita que té el Santiago. En tot el temps que en Ramon i jo em estat vivint en el seu estudi, mai l’havia vist així. Redeu s’ha posat fet una fera. Treia foc pels queixals.

No dic que, el Santiago, no tingui raó, però el que ha passat, no ha sigut una cosa feta expressament. Anat com ha anat.

Jo crec que la culpa ha estat de l’absenta. Masses ampolles. Ja se sap, després de dinar, fas la sobretaula, vas xerrant, xerrant, i vas bevent, bevent i quan et vols adonar portes una curda de tres parells de nassos. Llavors tot et sembla bé i qualsevol cosa et fa petar de riure i ets capaç de fer les coses més estrambòtiques que puguis imaginar.

Si el Santiago no s’hagués adormit... però és clar després de la segona ampolla, li ha agafat l’ensopimenta i ha començat a pesar figues.

La idea, però, ha estat d’en Ramon que anava més trompa que jo.

És clar, va d’intel·lectual i de persona llegida. Però, a més a més, és un malfiat, que té el punyeter vici de voler provar-ho tot.

Més d’un cop li he dit:

- Ramon, Ramon, deixeu estar. Si t’han dit o has llegit això, doncs deu ser veritat

I ell:

- I si ens volen aixecar la camisa?... Jo ho haig de provar

Ja sabia jo, que un dia tindríem un disgust, però és clar, quan vas ple d’absenta tot et sembla bé.

- Saps que he llegit, Manel?

- Què?

- Que els pets son inflamables

- I, què?

- Que no m’ho crec. Hauríem de provar-ho

- Provar-ho?

- Sí, jo et poso un llumí darrera el cul i tu et tires un pet

- Mira, Ramon, que avui em menjat mongetes

- Doncs millor, així te’l faràs amb més intensitat, que és el que necessitem. Per què si fas un pet de monja, no fotrem res de bo

- Intensitat?. Tu a mi no em coneixes. Jo quan em foto un pet volent i apretant fort sembla una canonada

- Vinga, doncs

I quan anava a apretar, no se li acudit res més que dir-me:

- Espera!. Saps què?. Baixa’t els pantalons, que així no hi haurà cap destorb entre el pet i el llumí

No m’he adonat, que apuntava cap a la finestra. I és que quan vas ple d’absenta, perds el nord i l’orientació. A més, qui li manava al Santiago posar cortines, i d’aquesta tela tan inflamable.

Mare de Deu, quina flamarada. És clar, les mongetes...

Mira que també ha sigut mala sort que al costat de la finestra estiguessin els pots de pintura i els dissolvents...

... I els quadres del Santiago. Tela i fusta.

En segons, l’estudi ha semblat l’infern d’en Dante. Hem tingut el temps just de despertar al Santiago i sortir al carrer.

Ja enxamparé al Ramon, ja. Que tot just hem arribat al carrer, el paio ha desaparegut.

D’acord, l’edifici ha quedat fet cendra, però en Santiago no tenia perquè insultar-me, que som amics des de fa molts anys.

Molt cridar, molt cridar, però no haurà de passar la nit al ras, com jo, assegut en aquest banc del parc. Com que ell té quartos, que el seu germà li envia un bon feix cada mes, ha pogut anar a dormir a una pensió.

Redeu, comença a fer fred...

Solucions al veritat o mentida (altrament dit el joc de l'Arare)

Doncs ja és el moment de resoldre el passatemps de veritat o mentida.

Abans, però deixeu-me dir que me quedat bocabadat, ja que molts n’heu encertat un fotimer... Redeu, redeu, redeu, no em pensava que em coneguéreu tan bé.

Així que anem per feina:

1.- Durant el servei militar a l’”Escuela Militar de Montaña” de Jaca, vaig tenir durant tres mesos com a superior meu a Joan Manuel Serrat, que feia milícies com a sergent de complement

Fals. Vaig fer la mili al mateix lloc que en Serrat. Però quan jo hi vaig arribar en Joan Manuel, ja s’havia llicenciat.

2.- Em van fer un consell de guerra, del que per sort, faig sortir ben parat.

Cert. A principi de 1977, jo treballava en una revista satírica i vaig fer set planes amb unes fotos a les que vaig posar un text. Per aquestes fotos em van fer un consell de guerra en el que l’acusació era: “Injurias al anterior Jefe de Estado (Franco), injurias al ejercito español e injurias al fundador de la Legión Millan d’Astray”. Per sort al cap dem poc temps van haver les eleccions generals i el judici va passar als tribunals ordinaris. Al final em van condemnar a una multa de 200.000 pessetes, cinc anys d’inhabilitació per desenvolupar un càrrec públic o d’ensenyament i un any de presó, que no hauria de complir, sempre i quant durant aquest any no tingués cap més condemna.

3.- Una de les meves convivències en parella, que va durar un any i escaig, va ser amb una actriu del “Cor de la Ciutat”

Fals. Durant una època vaig tenir una amistat amb dret a “roce” amb una actriu, que llavors feia teatre i temps després va fer i ha fet diverses coses a TV3, entre elles “El Cor de la Ciutat”. (Per aclarir coses a la nena i a la meva musa virtual, diré que no és ni la Minguillón ni l’Aranega)

4.- Soc ATS i, molt abans de dedicar-me al que faig ara, vaig estar treballant una temporada al laboratori de Sant Joan de Déu, fent extraccions de sang.

Fals No sóc ATS. És més quan veig una xeringa em foto malalt i quan veig sang, no em desmaio per vergonya.

5.- Durant una època, vaig fer guions per l’Eugenio, “saben aquell que diu...”

Cert Quan l’Eugenio va fer el programa “La Palmera” per TV2, feia tres intervencions diàries: Al començament del programa, explicant les “Efemérides y Curiosidades del dia”. A la mitja part, explicava quatre acudits i al final feia l’acomiadament dient el santoral de l’endemà i el calendari del pagès, dins d’un confessionari. Doncs tan l’entrada com el final, el guió era meu.

6.- Des de petit que m’agrada nedar. Un cop fins i tot vaig quedar segon en la travessia del port de Barcelona

Fals No he sabut nedar mai. Em prou feines em mantinc fent el “mort”.


7.- Tinc una germanastra mulata, fruit d’una relació extramatrimonial del meu pare amb una cubana

Fals Malgrat que el meu pare va ser un home promiscu, només hi ha constància que deixés prenyada a ma mare. (Ara com a fantasia, té el seu què. Oi?)

8.- Sempre he portat barba (exceptuant els catorze mesos de mili, és clar)

Cert Quan vaig posar això em vaig suposar que vosaltres entendríeu que porto barba des de que tenia 18 anys. Ja que, per sort, no vaig ser un espermatozou barbut

9.- Em van batejar a la Sagrada Família de Barcelona.

Cert En la meva època tots els nens el batejaven i on jo vaig néixer pertanyia a la parròquia de la Sagrada Família. Així és que em van batejar allà (Malgrat l’emprenyamenta del meu avi Joan, republicà i anticlerical de tota la vida)

10.- He fet doblatge i entre els personatges que he doblat n’hi havia un de la sèrie “Dallas”

Cert. Al principi de TV3, vaig fer doblatge de sèries de dibuixos animats. Al lloc on doblàvem també es doblava “Dallas”. Un dia necessitaven una veu per doblar a un advocat que sortia quatre vegades, parlant amb la Sue Hellen , en un capítol de la sèrie i em van dir si li volia posar al veu, cosa que vaig fer. Així doncs, malgrat que breu, vaig doblar un personatge de “Dallas” .

Ara passem als resultats:

La meva musa virtual, Onix, juntament amb la Candela, l’Escarabat, la Musa i en Farlopa n’han encertat vuit. (Redeu, redeu, redeu, si que sóc transparent)

En Gatot, set.

L’AhSe, sis.

L’Arare, cinc.

L’abogada en BCN, el Veí de Dalt, el Puji, i la meva filla virtual (Alepsi) quatre.

I la Mima’m i el Prop de 40 dos.

Res més, gràcies a tots per jugar, realment meu sorprès, no pensava que fos tan transparent. Ah, i dir-li al Sir, que el tema de la germana mulata és una fantasia, però si la tingués quina enveja, eh?.

Taxin!, taxin!... El joc de l'Arare

Mireu, jovenalla, com que estic una mica nyonyo, per això del net i m’heu agafat baix de defenses, vaig a fer el joc, que no “meme”, de les endevinalles.

Apa, anem per feina:

1.- Durant el servei militar a l’”Escuela Militar de Montaña” de Jaca, vaig tenir durant tres mesos com a superior meu a Joan Manuel Serrat, que feia milícies com a sergent de complement

2.- Em van fer un consell de guerra, del que per sort, faig sortir ben parat.

3.- Una de les meves convivències en parella, que va durar un any i escaig, va ser amb una actriu del “Cor de la Ciutat”

4.- Soc ATS i, molt abans de dedicar-me al que faig ara, vaig estar treballant una temporada al laboratori de Sant Joan de Déu, fent extraccions de sang.

5.- Durant una època, vaig fer guions per l’Eugenio, “saben aquell que diu...”

6.- Des de petit que m’agrada nedar. Un cop fins i tot vaig quedar segon en la travessia del port de Barcelona

7.- Tinc una germanastra mulata, fruit d’una relació extramatrimonial del meu pare amb una cubana

8.- Sempre he portat barba (exceptuant els catorze mesos de mili, és clar)

9.- Em van batejar a la Sagrada Família de Barcelona.

10.- He fet doblatge i entre els personatges que he doblat n’hi havia un de la sèrie “Dallas”

Doncs bé, això és tot. A veure que surt de les vostres ments “calenturientes”

Com ha avançat la ciencia mèdica...

Redeu, redeu, redeu, com avancen les ciències. Quan va néixer la meva filla, a les prenyades, com a molt, els feien una radiografia al vuitè mes, sempre i quan fos d’estricte necessitat. Ara, ja des de pràcticament al principi de l’embaràs els fan ecografies a tort i a dret. Fins i tot en tres dimensions i a color.

Així doncs, gràcies a la tecnologia he pogut veure la cara (i el pito) del meu net, dos mesos abans de que neixi.

Redeu, redeu, redeu, estic que no toco de peus a terra. Això de ser avi, per a mi, és una sensació tan engrescadora i feliç, com la que vaig experimentar quan vaig ser pare...

Resumint: Que em cau la bava, i per això ho volia compartir amb tots vosaltres.

Bocabadat!

Diuen que l’ésser humà, té una capacitat infinita per assimilar les coses. Jo creia que, que a la meva edat, gairebé res em podia sorprendre i, ai, las! Ahir em vaig quedar bocabadat.

Dilluns, després de tornar de l’escapada de les festes nadalenques, em vaig dedicar una estona a llegir la correspondència que m’havia arribat aquests dies i, oh, sorpresa!. En mig del feix de cartes del banc i la publicitat hi havia una felicitació nadalenca. Un “christma”.

La sorpresa no va ser per rebre una postal de Nadal. Si no, per la persona que me l’enviava. El meu ex-cunyat.

Durant una estona em vaig quedar amb els ulls oberts com a plats, bàsicament per dues raons:
Una, la postal. Era una postal que davant tenia un dibuix d’en Ferrándiz, cursi a matar.
Dues, que el meu ex-cunyat m’escrivís per desitjar-me tot tipus de bons auguris.

Jo a l’ex-cunyat ni l’he vist ni he parlat amb ell des de el casori de la nena i precisament no vaig estar gaire amable. Hores d’ara encara tinc present el pollastre que em va muntar amb els collons del tratjo i totes les maniobres que va fer per relegar a la Maria a un segon terme.

Així que si ara em permeteu, aprofitaré el bloc per dir-li quatre cosetes, malgrat que sé que no em llegeix, però així em quedo descansat.

A veure, E. D’on collons has tret aquesta postal?. Te la van vendre d’oferta a un “Todo a 100”?. La tenies guardada des de que eres jove i quan la vas trobar, fent neteja, no se’t va acudir res millor que enviar-me-la?. Redeu, però si fins i tot el paper és groguenc. A més, tu a la teva edat, encara creus en l’esperit nadalenc?... Ostia!, que ja fa temps que t’afaites.

I per últim, E. Em tens desorientat. Encara no sé a que ve això d’enviar-me una postal. T’has gastat els quartos amb el sobre i el segell, per res, ja que per molts “christmes” que m’enviïs, no canviaràs l’opinió que tinc de tu.

Sé que això ha estat una rabieta i que no serveix de res, però mira m’he quedat descansat!

No m'agraden les festes nadalenques...

Les festes nadalenques no m’agraden. Per això defujo de celebrar-les en família i marxo el més lluny possible. Aquest any, no ha sigut una excepció. He fet un pont llarg, fins avui. Així doncs m’acabo d’assabentar que la meva musa-virtual Onix va demanar que els reis (els d’Orient, no els del palau de la Sarsuela) em portessin un munt de coses.

Jo sóc un home modest i em conformo amb molt poc. Mentre pugui seguir gaudint de la vida ja en tinc prou. I darrerament la vida m’ha donat uns nous amics, que s’han sumat als que ja tenia: els blocaires.
També tinc, per sort, dues filles i dues muses: unes de carnal i unes altres de virtual. Què més es pot demanar? Eh?...

Bé dit això, crec que és de justícia explicar perquè no m’agrada el Nadal. Més enllà de que aquestes festes em resulten embafadores i ha un fet que em va passar quan era nen, que sens dubte em va marcar.

Va ser el dia de Nadal de quan jo tenia nou anys (mira que ha plogut des de llavors i encara ho tinc clavat com una espina dins meu). Feia escassament un any que havia nascut la meva germana. Des de que la nena va néixer, jo vaig perdre la categoria de fill predilecte, nebot predilecte i net predilecte. És comprensible que la gelosia s’hem menges per dins.

A mig del àpat nadalenc, jo, a petició del meu avi Joan, em vaig posar dret dalt de la cadira per recitar el vers de Nadal, que amb molt d’esforç havia après al col·le. A mig vers la nena, va començar a plorar, la meva tia la va agafar a coll. Tothom va passar de mi i van dirigir la seva atenció a la meva germana. Després la va agafar la meva avia i la va posar dreta a sobre la taula. Jo seguia dient el vers, malgrat que ningú em fotia puto cas. De sobte la nena es va pixar damunt la taula (en aquella època no hi havia bolquers d’aquests que es llencen i les mares es feien un tip de rentar calces). Tothom li va riure la gràcia amb comentaris de l’estil de:

- Ui, que maca!... guaita-la
- Apa, sembla una font

Etc. etc. etc.

Jo vaig pensar:

- Font? Això us fa gràcia? Doncs ara veureu el que és una font...

Em vaig obrir la bragueta, me la vaig treure i vaig començar a pixar-me damunt la taula. Tothom es va quedar callat, menys mon pare que em va fotre un calbot que em va fer anar contra el cantell de la mesa. De l’impuls vaig caure enrera, quedant estirat a terra, mentre el pixum anava sortint com una font.

El meu pare no parava de renegar i amb els ull injectats en sang volia estomacar-me de valent. Sort que el meu avi Joan el va aturar

- Deixa estar al xavalet, que no ho ha fet expressament. Només volia fer una gràcia. Oi, nano?

Jo des de terra anava dient que sí amb el cap, mentre m’anava mullant amb el meu propi pixum

- Una gràcia? Un porc és el que és!... Ja li ensenyaré jo educació. – Cridava fora de sí, el meu pare.

L’avi Joan, es va aixecar i mirant amb mala llet al meu pare li va dir:

- Ja ni ha prou. Apa, continuem dinant que és Nadal.

El meu pare, a contracor, se la va embeinar i mirant-me amb mala llet em va dir:

- Va aixeca’t
- Ara vaig, papa...

Mentre m’aixecava, pensava:

- Jo he rebut, però amb la pixera he encertat de ple a la safata del pollastre rostit.

Des de llavors el Nadal, per a mi, han sigut una data de mal record.

Lo Meme dels... que m'ha passat la meva filla virtual

Abans que res, vull deixar clar que a mi això dels Memes, no em fa el pes. En el seu moment en vaig fer un i no volia assentar un precedent, però es veu que ho vaig fer. Així doncs la meva filla virtual Alepsi, recolzant-se amb aquest precedent i en que com a pare poques coses li puc negar, m’ha encolomat un meme, que li ha passat

el Veí de Dalt ( per cert, veí, ara que som més veïns que abans, ja vindré a prendre un whisquet a casa teva). En un principi m’he fet el distret, però la meva musa virtual (Onix), m’ha recordat que la nena ens havia passat feina. En fi, que he decidit fer-lo, encara que, per aquestes coses, tinc més gosseria que l’Efe.

Bé, dit això, vull aclarir que no explicaré 5 secrets meus inconfessables, evidentment perquè si són inconfessables, són inconfessables. Llavors el que faré és explicar-vos 5 coses que desconeixeu de mi.

UNA:
Canto fatal. Però fatal, fatal, fatal. Si la meva vida depengués d’entonar una cançó, ja seria mort. És a dir, canto com el cul. Si l’homemusic m’escoltés cantant, d’una coça em fotria escales avall. Malgrat això, quan era jovenet vaig tocar la bateria en tres conjunts, que evidentment no van arribar a res.

DOS:
He sortit en fotonovel·les, he fet teatre i he participat, en uns papers moooolt curs, en dues pel·lícules “S”.

TRES:
Durant una època, juntament amb el soci, vam estar fent passatemps i l’horòscop per una revista del cor.

QUATRE:
Faig un programa de ràdio. Potser algú de vosaltres m’ha escoltat algun cop, sense saber que era jo.

CINQUÈ:
Hi ha tres blocaires, que em coneixen personalment. Tots tres els tinc enllaçats. D’aquests tres, un (i no és el soci, que no té bloc), que comparteix amb el soci i amb mi qüestions laborals, us pot confirmar tot això i fins i tot us podria explicar més coses de mi.

Apa, em sembla que ja n’hi ha prou per avui.

Ah, li hauria de passar el meme a algú, però com que, en el fons sóc bona persona, no ho faré i deixaré que qui el vulgui fer, el faci...

Benvinguts!

Collons de dia dels innocents!

Sort que els temps han canviat. Ja que fa anys, en un dia com avui, la gent es dedicava a fer llufes (el típic ninotet de paper) i las penjava a l’esquena de la primera bona persona que trobaven.

Durant temps, jo vaig ser la primera bona persona, que els meus “amics” del carrer van trobar per penjar-me la llufa.

El primer any, quan vaig tornar de jugar al carrer, carregat amb el ninotet a l’esquena, el meu pare em va mirar i em va dir:

- Nano, ja te l’han fotut. A veure si ets més espavilat

El segon any, quan vaig tornar carregat, de nou amb el collons de ninot penjat a l’esquena, el meu pare em va dir:

- Què? És que cada any te l’han de fotre?... Espavila, nano, espavila...

El tercer any, me la van tornar a fotre. Jo ja vigilava, ja. Però entre un, l’altre, l’altre i l’altre... patapam! me la clavaven. Quan vaig arribar a casa, el pare em va mirar de dalt a baix i em va dir:

- Tomba’t

Jo, que era un nen obedient, em vaig tombar i allà, darrera la meva esquena, estava penjada la llufa de cada any.

- Ja te l’han tornat a penjar... Aquest nen està atontolinat. Has vist? mama, has vist?, ton fill és el “pito” del sereno, li foten la llufa i ell, torna a casa tan tranquil. És incapaç de fer res. Què passa? És que no saps agafar als nanos aquells i fotra’ls-hi un joc d’hòsties perquè et respectin?

Jo pensava, entre mi, “un joc d’hòsties, ui com es nota que no els coneix. Intento fotra’ls-hi un joc d’hòsties i de la pallissa que em donen acabo dormint a l’hospital, i la veritat, perquè et posin un ninotet enganxat a l’esquena, tampoc val la pena jugar-se el físic”.

És clar que el meu pare no pensava com jo

- El nostre fill – li deia a ma mare – ens ha sortit un cagat. És un nena. No serà pas invertit ( gran paraula que feien servir en aquella època per designar als homosexuals). És clar!... mariquita! El nen ens ha sortit mariquita. Només ens faltava això.

- Voleu deixar al nano d’una puta vegada!

La veu del meu avi va ressonar com un tro dins del menjador de la casa.

- Tu, Joan, no t’hi fiquis – Va dir la meva avia

- Que no m’hi fiqui?. No veus com estan tractant al pobre nano?. Vine, xavalet!

Jo em vaig sentir salvat per l’avi Joan. Corre-cuita, em vaig posar al seu costat, mentre agafava fortament la seva mà.

L’avi em va dur a una espècie de despatx que tenia i que no deixava entrar a ningú sense el seu consentiment i molt seriosament em va dir:

- Mira, xavalet, no facis cas del teu pare, a cops de puny no es solucionen les coses. Quan algun xulo et fa alguna cosa, és d’intel·ligents no seguir-li el joc. Has de actuar fent tot el contrari del que ell espera. Potser a la gent amb poques llums el semblarà que ets un cagat, però a la llarga et respectaran.

Les paraules de l’avi Joan, em van enfortir. Així doncs vaig decidir fer tot el contrari del que els nanos del carrer esperaven de mi.

A l’endemà, em van enviar a comprar. Només sortir al carrer, em vaig treure l’abric, de la butxaca vaig treure la llufa i la vaig col·locar a l’esquena. Amb tota la dignitat que vaig saber aparentar em vaig passejar per el carrer. Els “amics” em miraven estranyats, però van ser incapaços de dir-me res.

A l’altre dia, santornemi, abric fora, enganxada de llufa i a jugar al carrer. Els “companys” seguien incapaços de badar boca.

L’endemà, altre cop vaig fer la cerimònia d’enganxar-me la llufa per sortir al carrer. La història va durar fins el dia de Reis. En sortir al carrer, amb la llufa penjada, a jugar amb els juguets que m’havien deixat els Reis, el “Xirri”, el capitost del carrer ( perquè era el més ganàpia i el més bruto) em va dir:

- Portes la llufa a l’esquena

- Ja ho sé

- I perquè no te la treus?

- Perquè no em molesta. Al contrari, m’agrada

- Tu estàs pirat, oi Avi?

- No. Per què?

- Perquè a mi m’emprenyaria que em posessin un ninot de paper enganxat a l’esquena

- És que tu i jo som diferents, “Xirri”. A mi no em molesta gens. Al contrari trobo que em fa diferent.

- Està boig! – Va dir cridant als altres nanos – L’Avi està com un llum...

Jo vaig seguir gairebé fins a final de gener, enganxant-me el ninot cada vegada que sortia de casa. Fins que un dia vaig deixar de fer-ho. Aquest dia el “Xirri” em va mirar i em va dir:

- I la llufa?

- S’ha fet malbé... A veure si la d’aquest any em dura més

Aquell any i els següents, no em van posar cap més ninot penjat a l’esquena. Un dia em vaig assabentar que el “Xirri” va dir:

- A l’Avi no li fotem cap més llufa, perquè com que al paio li agrada portar-la al damunt, no té gràcia. Ah i vigileu amb ell que em sembla que està venat i un dia se li poden creuar els cables i fotre’ns una cara nova.

Quanta raó tenia el meu avi Joan. Als cretins i curts de gambals se’ls guanya amb intel·ligència

s'he m'acaba la paciència

Ho confesso. Quan més gran em faig, menys paciència tinc. És com una regla de tres inversa: A més edat, menys m’agrada perdre el temps.

Això ve, perquè, després de l’últim post que vaig penjar, me les he vist i desitjat per fer una volta per la meva ruta habitual blocaire. Quan podia entrar al meu bloc i començar a voltar per els enllaços que tinc, em costava Déu i ajuda (i això que no sóc creient) poder fer algun comentari. Així doncs després de diversos intents, m’adonava que ho no havia sortit o havia sortit dues o tres vegades. Llavors, amb un cabreix de l’hòstia, xapava i demà serà un altre dia.

L’endemà, “Sant Tornem-hi”. Mirava els comentaris que m’havíeu deixat i intentava contestar-vos. Com a molt aconseguia penjar un o dos comentaris. Em tornava a cabrejar i tornava a xapar fins l’endemà. I, així, han anat passant els dies i de sobta m’adono que porto dies sense penjar res. I és que com us he dit abans, no és que sigui un maleducat que no contesto els vostres comentaris, si no que la meva paciència cada cop és més curta i la meva enyorança cada cop més gran.

Avui, mentre dinava he anat pensant amb tot aquest tema i he descobert que jo no tinc la paciència de l’Onix (la meva musa virtual, que sigui dit de pas, està que es surt amb el seu bloc) de anar buscant el post que ha perdut dins de les entranyes de Blocat. Jo m’emprenyo i adéu-siau.

També he recordat que no fa gaire era una delícia tenir el bloc. M’hi dedicava un temps, el mateix que anys ençà dedicava a una tertúlia. Penjava el meu post, contestava els comentaris, passejava per els altres blocs i deixava els meus comentaris i tot anava com una seda. Llavors he pensat que si valia la pena agafar emprenyades perquè Blocat no va. I he sortit a la conclusió que no val la pena. Per tant, aguantaré fins a fi d’any. Després d’aquesta data, si la cosa no rutlla millor, em plantejaré dues coses: A) deixar el món blocaire o B) traslladar-me definitivament a Blogspot. El que si tinc clar és que una cosa que és un “divertimento” no s’ha de convertir en un malson.

Per últim, també he pensat que si el dia 22, Blocat va com ara i fot llufa, el Blocaire Invisible se’ns envà a fer punyetes. I, sincerament m’emprenyaria molt, ja no per a mi, si no per la meva filla virtual, l’Alepsi, i per tota la resta de gent que amb il·lusió han volgut convertir el món virtual, en un món humanitzat, fent coses com el Blocaire Invisible i els Relats Conjunts, etc. etc.

Com veieu, l’edat m’està afectant i cada cop és més fort el sentiment de que em queden pocs anys de vida i que no vull perdre el temps barallant-me amb Blocat.

Post Poti-Poti

Després de la tempesta sempre ve la calma. Doncs bé, sembla que ja ha arribat la calma.

En JJ. ja treballa. No a ple rendiment però va fent i en F. per fi ha acabat el curru fort que tenia i ha pres el relleu d’en J. i meu. Així doncs, si no passa res de nou, ja torno a reprendre la meva vida normal.

Per això, per començar aquesta reentré ho faré amb un post una mica poti-poti, és a dir que hi ha de tot, com en una bona botica.

En primer lloc, vull donar les gràcies a la família blocaire per el suport moral que m’heu donat. Fins i tot en Gatot es va oferir per donar un cop de mà en la feina, cosa que és molt d’agrair.

En segon lloc, malgrat que no he escrit res en tot aquest temps, m’han seguit passant coses. Coses que em serviran per anar fent nous posts.

En tercer lloc, us he de dir que, malgrat la feinada, he gaudit fent de “negre” d’en JJ. Fins i tot m’ha donat satisfaccions personals. L’altre dia vaig coincidir amb un company de professió i xerrant, xerrant, em va comentar que li va agradar una de les columnes que en JJ. fa al diari.

- Cony!, vaig riure i tot. Té cops amagats en JJ. Semblava talment que no l’hagués escrit ell... – Em va dir.

I jo vaig pensar:

- Collons és clar que semblava que no l’hagués escrit ell, com que la vaig escriure jo.


En quart lloc, us explicaré un secret. Al JJ. li havien encarregat un llibre, que sortirà per Sant Jordi i que és un llibre del denominats “d’autoajuda”. Es tracta d’un manual per deixar de fumar. Anirà firmat amb un nom estranger i la seva distribució serà majoritàriament per a grans superfícies comercials. Bé, el curiós del cas és que en JJ, havia recopilat un munt de documentació i l’havia començat a escriure. Després, el va seguir en J. Aquest me’l va passar a mi i ara l’acabarà en F. Un cop acabat en JJ. el revisarà i cap a l’editorial. El més collonut del cas és que l’abril sortirà al carrer un llibre amb consells de com deixar de fumar, escrit per tres individus que tots tres fumen. En J. i F. cigarretes i servidor puros.

En cinquè lloc, sé que us dec encara l’anècdota de l’alcaldessa. No patiu que la tindreu.

En sisè lloc, he decidit donar un tomb a la qüestió del blocaire invisible. És a dir, jo, en comptes de donar pistes sobre quin és el meu/meva blocaire invisible, aniré deixant cada dia una pista sobre un blocaire que no m’ha tocat, així si encerteu qui és, ja el podreu descartar.

La primera pista: És un/a blocaire que tinc enllaçat/enllaçada

I per últim, una qüestió personal. Fer un recordatori a la feina dels correctors/editors de texts dels diaris, revistes i editorials, que amb una paciència infinita, van esmenant les errades que fem els que treballem en mitjans de comunicació. Gràcies al seu anònim treball, els que signem articles, acudits, llibres, semblem molt més espavilats i bons escriptors del que som. Ells, ens corregeixen faltes, puntuacions, ens treuen i posen comes i fins i tot ens canvien frases, perquè el nostre treball llueixi. Aquesta feina la fan per a tothom. Per a gent amb nom i per a gent amb menys nom. Així doncs gràcies. Sense la vostra feina sens veuria massa el llautó als que anem “d’escriptors” i “intel·lectuals”.

Com coi no ens vam adonar?

Va ser el dijous al vespre que em va trucar el soci

- Avi...

- Què?

- En JJ ha tingut un infart

- Què cony estàs dient?

- M’acaba de trucar la seva dona que se l’han endut a l’hospital.

(En JJ. és aquell guionista de còmic que a més de fer guions per a França, una columna en un diari, i escriure llibres d’encàrrec, es dedica a adaptar diàlegs per a pel·lis porno)

- No, fotis, no fotis, no fotis...

Aquestes noticies sempre costen d’assimilar. Sobretot si a la persona que li passa, té més o menys la teva edat. Any més, any, menys.

- He quedat amb en J. que demà al matí l’aniríem a veure. Vindràs oi, Avi?

- És clar... I la D. Com està?

- T’ho pots imaginar. A part de l’ensurt, no ha parat de bramar en tota l’estona que he estat parlant amb ella per telèfon.

- Redeu, redeu, redeu... Ens estem fent vells, soci. D’això a quina hora heu quedat?

- A les nou, en el bar de l’hospital

- Molt bé. Allà estaré. Per cert... Has trucat al F.

- Sí, però ja saps que està a Girona i té una feinada de collons. M’ha dit que dissabte, així que lliuri una feina que està acabant, baixarà cagant hòsties...

- D’acord. Fins demà.

- Com cony, no ens vam adonar

- Què dius, soci?

- Que com cony no ens vam adonar que en JJ estava tan fotut...

- No, sé...

- És igual, ja parlarem demà.

A l’endemà a les nou, entrava al bar de l’hospital. En una taula estava assegut en J.

- Ei, com va

- Collons ja ho veus, Avi... Acollonit...

- Acollonit? Per què?

- Coi, perquè el dia menys pensat podem ser tu o jo o el soci o l’F...

- Hòstia, nano, m’estàs animant el dia. Eh?

Llavors va arribar el soci

- Què pugem?

- Saps l’habitació?

- Sí

Vam anar a l’habitació. Era una habitació en la que hi havia dos llits. En un hi havia un home, que portava al nas aquell tub d’oxigen que es veu en les sèries de la tele. L’altre llit estava buit. En la cadira del costat del llit estava la dona d’en JJ i la germana d’aquest.

- Hola!

- Hola. Gràcies per venir. En aquests moments és quan més es necessita la família i els amics.

- Com està?

- Bé. Millor. Ara li estan fent unes proves. Al final no era un infart

- No?

- No. Segons diuen els metges, va ser un atac d’ansietat. Segurament demà o demà passat ja anirem a casa. Ara, però els metges m’han dit que ha de fer molt de repòs. Es veu que últimament estava sotmès a molta pressió... I... i ... jo no me’n vaig assabentar!

La dona d’en JJ. es va posar a plorar. Entre els tres i la germana d’en JJ vam intentar consolar-la.

- Vinga, va, dona. Ja veus que dintre de la desgràcia, encara tot ha sortit prou bé.

- I si no pot treballar. Què serà de nosaltres? Eh?

- Coi, D. Que només és un atac d’ansietat.

- Sí, Avi. Però m’han dit els metges que ha de fer un temps de repòs. I mentre ell reposa, de què viurem, perquè amb el meu sou no arribem

- No t’amoïnis, que entre tots et donarem un cop de mà – Va dir el soci – Oi?

- És clar! – Vam respondre en J i jo.

Aquesta és una de les grans putades de la professió. Si no treballes, no cobres. I els calers que et donen per estar de baixa, després d’estar pagant tota una vida els autònoms, són tant miserables que no pots fer front a gairebé cap despesa. Ja ho deia en Perich: “Quan em foto malalt, a més d’estar fotut, com que no puc treballar, no cobro ni cinc”.

Així que ens vam oferir per fer entre tots la feina d’en JJ , perquè aquest continués cobrant igual.

En sortir de l’Hospital el soci, que té unes grans dots d’organització, va distribuir la feina d’en JJ, entre en J, l’F i un servidor va distribuir les feines. En F. farà els diàlegs de les pel·lis porno. I en J i jo ens tornarem fent la columna del diari i els guions per a França .

És a dir, que ara estem fent la nostra feina quotidiana i més la que hauria de fer en JJ. Això m’ha retallat el meu temps. No puc fer la meva passejada matinal, ni dedicar-me al bloc. Ara tot just em queda una mica de temps lliure per compartir amb la Maria. Les hores de dormir cada cop són més escasses i la joventut cada cop queda més lluny. Per això aniré penjant post i us faré comentaris quan pugui.

Mentre estàvem en el bar, distribuint-nos les feines d’en JJ. Vaig comentar:

- Ara tot està molt bé. Però quan de temps podrem aguantar aquest ritme?

- Com a molt dos mesos- Va dir en J.

- Bé dos mesos, ja és prou temps perquè en JJ es recuperi...- Va dir el soci – Però a mi el que més em preocupa és: com , coi, no ens vam adonar de lo malament que estava. Mira, que ara pensant-ho, ens va anar deixant senyals. Primer que es pensava que s’havia quedat impotent. Després quan li va agafar la dèria que D. l’enganyava i la volia seguir per arreu per descobrir-li l’amant. Després de tantes pistes que va deixar i nosaltres en Bàbia.

- Soci, a vegades hi ha gent que ens demana ajuda a crits i som tan pallusos que no sabem veure més enllà del nas


(Ara que tinc un moment aprofito per penjar aquest post. Ja que no sé quan podré tornar a escriure)

El súmmum del mal gust...

Diumenge vam sortir amb la Maria.

Jo, per qui no ho sàpiga sóc home de pixera fluixa. És a dir a la que porto uns quants quilometres haig de parar per buidar la bufeta. Abans que m’ho dieu, ja us ho dic jo. No és una qüestió de pròstata. És una qüestió d’ansietat. Bé, això és el que em va dir una vegada una amiga meva psicòloga.

Així doncs portàvem una estona dins del cotxe quan li vaig dir a la Maria que així que trobés un lloc per parar, parés que aniria a canviar l’aigua del canari.

En un revolt, va veure un lloc i va parar. Vaig sortir del cotxe, vaig caminar una mica, més que res per no esquitxar les rodes del cotxe, fins arribar a un bon arbre on vaig poder buidar.

Mentre anava fent anava mirar al meu entorn i una cosa em va cridar l’atenció. Un pom de flors lligar a una de les tanques de la carretera.

Algú havia seguit aquest costum que darrerament s’ha posat de moda, que cada cop que hi ha un accident mortal a la carretera i fins i tot a la ciutat, els familiars i amics del difunt lliguen un pom de flors al lloc on va passar la tragèdia. Alguna d’aquestes ofrenes florals van acompanyades d’una foto. El problema és que la major part de les vegades, els que han posat les flors, ja no tornen més a canviar-les i les flors es panseixen i s’assequen amb la qual cosa dóna la sensació que el mort ha quedat oblidat.

Des de les primeres vegades que ho vaig veure, sempre he cregut que és una pràctica exhibicionista, ja que penso que el dol s’ha de dur dins i els morts no s’obliden mentre hi hagin persones que els recordin.

Un cop acabada la feina, m’hi vaig acostar i em vaig quedar de pasta de moniato. Les flors eren de plàstic. Era el súmmum del mal gust . Vaig trobar que era tant hortera això com posar una sevillana de plàstic damunt del televisor.

Astorat vaig tornar al cotxe. La Maria em va dir:

- Què has fet amb tanta estona?. Què has pixat gota a gota?

- No, he anat a veure un monument al mal gust

La Maria em va mirar i amb la ma va picar damunt del seient de l’acompanyant al temps que em deia:

- Va, puja i... cordat la bragueta que encara perdràs el pardal

Puta professió!

Porto uns dies que toco hores ni quarts. Em vaig enrederir amb una feina que tenia que fer per culpa de donar-li un cop de mà al JJ. I per acabar-ho d’adobar em van encarregar un altre treball. D’aquells que els editors o directors artístics te’l encarreguen i quan els dius:

- Per quan el vols?

Et responen:

- Per ahir

- Cony!, tu...

- Oh, ja saps com va això...

El “ja saps com va això” , és aquella frase capciosa amb la que et volen dir:

-Tu ets un bon professional, que hi entens molt i per això has de comprendre que el que fa el disseny i la pre-impressió, necessita una setmana per muntar-ho tot bé. I el de l’impremta necessita una altra setmana per imprimir-ho amb bona qualitat.

Llavors és quan et sens com un idiota. Tothom demana el seu temps per fer la seva feina i tu, que ets qui fa la feina base, és a dir les il·lustracions, no et donen pràcticament temps.

Així que arribats aquí, és el moment de negociar i enganyar-nos tots mútuament. L’editor, que et truca dilluns, necessita la feina per divendres. Per això et diu que la vol per dimarts, calculant que si et retardes un dia, la tindrà el dimecres. Llavors és quan tu li poses tot tipus d’excuses i li comentes que com molt aviat la tindrà dimecres. Ell accepta i tu en el teu interior saps que la tindrà divendres, que en realitat és per el dia que la necessita.

Suposo que us esteu dient: “Coi, si l’editor la vol per divendres, perquè no li diu i ell la lliura el divendres”... Doncs perquè si passés això, es perdria gran part de l’encant de la professió.

En aquest ofici, el primer que aprens és que el de l’impremta enganya a l’editor, l’editor al director artístic, el director artístic al dissenyador i al dibuixant.

Tot això forma part de la feina. Si tot anés quadrat, seria molt avorrit i la feina aquesta es convertiria en una feina monòtona i molt allunyada del treball creatiu que és.

Em cau la bava!

Benvolguts blocaires, estic més content que un polític amb una majoria absoluta.

Ja sé el sexe de l’ésser que porta la meva filla a la panxa!!



















Redeu, redeu, redeu... com em cau la bava...

M'han aixecat la camisa... Collons ja!

Estic emprenyat!!. Però moooolt emprenyat!!. No hi ha res que em toqui més els collons que els calçotets i la gent que em pren el pèl.

Ahir, com cada dijous, vaig estar dinant amb el soci. Durant el dinar, em va comentar:

- Em va dir en JJ, que li estàs donant un cop de mà


(ACLARIMENT: En JJ, és aquell paio que és escriptor, guionista i a més fa els diàlegs de pel·lis porno estrangeres)

- Sí, quan vaig tornar de Bruixes, em va trucar i em va fotre la barrila que tenia un problema personal molt gran i que si el podia ajudar fent-li els diàlegs del porno i li vaig dir que no, que era un marró. Però va insistir tant, que al final vaig acceptar fer-li els guions de la sèrie aquella que fot per França.

- No, si lo del porno, al final li va encolomar al F.

- Ah, sí?

- Sí

- Llavors, que fot ell? La columna del diari?

- Tampoc, li ha demanat al J. que li faci

- Collons, i perquè necessita tant temps lliure?

- Per seguir a la seva dona

- Què?

- Sí, se li ha fotut a la ceba que des de que fa això del porno, s’ha tornat impotent i que com que no carda amb la parenta, aquesta s’ha buscat un amant. I ara la vol seguir tot el dia per enxampar-la amb el manso.

- M’estàs dient que jo dormo una mitjana de cinc hores diàries, sense tenir temps per estar gairebé per la Maria, ni per la comunitat blocaire, ni per llegir, per poder complir amb la meva feina i la d’ell, i el tiu dedica el temps a la paranoia de seguir a la seva dona?

- Sí...

- La mare que el va. Ara em sentirà. Redeu si em sentirà.

- Ei, tranquil·litzat, Avi

- Que em tranquil·litzi... Sort que no és aquí, si no li foto un bolet que les orelles li faran piiiiiiip tota la nit!

Vaig agafar el mòbil i el vaig trucar

- JJ?... Sóc l’Avi

- Que tens algun problema amb els guions?

- No, el problema el tinc amb tu. A veure, tu, és que de petit vas caure de la incubadora i et vas quedar així, o és que et vas quedar atontolinat per les bombes de la guerra del 14?

- Que estàs emprenyat?

- A tu que et sembla?... Es pot saber que fots seguint a la teva dona?

- M’enreda, Avi, segur que m’enreda. Té un amant. I jo ho descobriré...

- I per què sospites que té un amant?

- Perquè, quan surt de casa s’arregla, s’ha comprat roba i a més, va seguit a la perruqueria.

- I perquè s’arregla, es compra roba i va a la perruqueria, vol dir que té un amant

- Fix, té un amant!

- Tu, JJ, estàs paranoic!...

- Que no són paranoies. Té un amant

- Molt bé, si creus que té un amant, perquè no li preguntes directament? Així nosaltres no pagarem les conseqüències de les teves neures.

- Si li pregunto m’ho negarà

- Molt bé doncs tens dos opcions. Una, te la creus i fas un esforç per arreglar la teva vida sexual, que dit de pas és bastant penosa, o dos, no te la creus i et separes. Així tots viurem més tranquils. Que una cosa és fer-te un favor i l’altre fer el paperina, perquè el senyor jugui a detectius.

- Osti, Avi, tingues una mica de paciència, que estic segur que la pillaré.

- Molt bé. I quan l’hagis enxampat. Què?

- No ho sé

- Collonut!. Mira saps que et dic, nano, que ara mateix, així que arribi a l’estudi, t’envio tot el material que tinc fet i ja t’apanyaràs.

- Ostia! No em pengis Avi

- Que no et pengi?... ja ho crec que et pengeria, però per els ous. A més, penso parlar amb en J., per dir-li la burrada que estàs fent

- Avi, que m’estàs fotent un desgraciat

- Un desgraciat? Un desgraciat et foteria, si et tingues ara davant meu. T’endinyaria un calbot que et saltarien els ulls...

Vaig penjar i el soci em va dir:

- T’has quedat descansat, eh?

- No, em quedaria descansat, trucant a la seva dona per explicar-li tots els romanços que arrossega en JJ... Però, per sort per ell, no sóc tan fill de puta!

ACLARIMENT FINAL: Aquest matí li he enviat per mail al JJ, tot el material que tenia fet. I és que m’emprenya moooltíssim que m’aixequin la camisa

Alguns homes tenen la sensibilitat al cul

Avui he anat a comprar al súper. Després d’agafar el que m’ha semblat que faltava a casa i una mica més .Perquè una de les collonades d’anar al súper, és que sempre acabes comprant molt més del que necessites. Per exemple: no et fan falta fideus, però de sobte veus una “oferta” que diu: “Tres por dos, llévese tres paquetes y pague dos” i un, que va molt de dur per la vida, però en el fons és un tros de pa beneit, pensa: “Mira, demà, faré fideuà i dimecres una sopeta de fideus i divendres... “ I pica i compra la ditxosa oferta. I així, que si una cosa, que si una altra, es va omplint el carro i de sobta, un, s’adona que la primera intenció, que era comprar set o vuit coses , s’ha vist desbordada i porta el carro ple i per això, ja no pot passar per la caixa ràpida (que no sé perquè li diuen ràpida, ja que allà sempre posen a la caixera nova. Aquella que es fa la pitxa un liu i la cua no corre ni a la de tres).

Així que he anat a una caixa normal.

- Bon dia
- Bon dia

Després de la salutació de cortesia la noia, ha anat passant per l’escàner els productes que jo anava deixant sobre la cinta. De sobte he vist que entrava al súper un paio amb un ram de flors de “cágate lorito”, s’ha dirigit a la primera caixera que ha trobat al seu pas i li ha preguntat alguna cosa. La caixera ha senyalat a la mossa que m’estava atenent. El paio ha vingut com una fletxa i li ha preguntat a la noia:

- Eres Maite?

- Sí

- Pues esto es para ti

Li ha donat el ram de flors i ha marxat corre-cuita. La caixera s’ha posat vermella com un perdigot i mirant-me i aixecant molt el to de veu perquè s’assabentés tothom que s’havia quedat embobat mirant el ram ha dit:

- És que avui és el meu aniversari
- Felicitats! – Hem respós tots el presents alhora, gairebé com si fóssim un cor de sarsuela

La noia, ha obert el sobre que anava amb les flors, l’ha llegit i de sobte s’ha posat a plorar. Com podeu comprendre m’he quedat sorprès i l’únic que m’ha sortit de preguntar-li ha sigut:

- Escolta, que et passa alguna cosa?

- Hiiiiiiiiii! Hiiiiiiiiii!

Una de les companyes que estava a la caixa del costat a sortit ràpidament del seu lloc i ha vingut a consolar-la. Al cap d’un moment han vingut tres companyes més. Han estat parlant fluixet amb ella. Després, una s’ha posat al seu lloc i les altres dues s’he l’han endut a un racó.

La companya que s’ha posat al seu lloc, mentre seguia fent el compte m’ha comentat:

- Perdoni, per la interrupció.

- No s’amoïni. Ara li agrairia que em fes cinc cèntims del que ha passat perquè m’he quedat de pasta de moniato.

- El seu ex-marit. Se’n va anar amb una altra pava, la deixa més penjada que un fuet, i ara des de fa qüestió d’un més, es veu que el manso s’ha quedat sol i ara li torna a anar al darrera i la última que li ha fet és enviar-li el ram de flors a la feina. Si és que els homes son una colla de fills de puta que tenen la sensibilitat al cul.

- Ehem!... No generalitzi...

- Ai, perdoni, però és que se m’escalfa la boca.

Ha acabat de comptar. M’ha ajudat a posar les coses a dins de les bosses, he pagat i quan sortia, he passat per el costat de la caixera que continuava plorant. M’ha mirat i jo li he dit:
- Si vols li foto una puntada de peu al collons de ram i l’envio al bell mig de la carretera perquè l’aixafi l’autobús

- Ai, no, snif! snif, que és molt maco... snif, snif ...

- Tens raó. Ja que se’ls ha gastat amb un bon ram, tu disfruta’l.

Li he picat l’ullet, i ella m’ha fet un somriure. Mentre sortia he pensat que l’altre caixera tenia raó. Alguns homes tenen la sensibilitat al cul.