Dilema...

Ara acabo de tenir un dilema.

Volia escriure al bloc, però vaig una mica curt de temps, estic acabant una feina que haig de lliurar demà. Llavors he pensat, deixa córrer el bloc i treballa, però immediatament m’he dit: “fes alguna cosa i així et mantens en forma i no afluixes el ritme de publicar”. Així doncs, us deixo un acudit que vaig publicar al Punt.

Collons de polítics!!

Quarts de dotze de la nit del diumenge 27. Sona el mòbil:

Piiiiip! Piiiiip! Piiiiiipiiiiiip!

És un missatge SMS, del poll revifat. (el poll revifat, és aquell paio sociata, que és regidor i que conviu amb una amiga de la Maria).

Miro el missatge:

“Hem tornat a guanyar!!”

I, li responc:

“Home, és que si no tornem a guanyar, ens haguéssim despenjat del Madrid en la lluita pel títol de lliga”

Al cap d’una estona, em truca:

- Sí?

- Què, Avi, tu sempre amb la conyeta a punt. Oi?

- Quina conyeta?... Escolta, que això del títol de lliga és molt seriós. Si no el guanyem, ens quedarem a zero...

- Quan t’he dit que havíem guanyat, no em referia al Barça...

- Ah, no?... I doncs?

- Ja ho saps. No et facis el “tonto”, et volia dir que hem guanyat nosaltres

- Nosaltres?

- Sí, nosaltres. Tornarem a fer govern municipal

- Ah!, vols dir vosaltres...

- Sí, nosaltres!

- O sigui que això vol dir que tens quatre anys més de menjadora

- Cony, Avi, que cru que ets

- Noi, la veritat no és crua, és simplement la veritat

- Bé et deixo... Ja quedarem per celebrar-ho

- Quan vulguis

Després de penjar vaig entrar a internet i vaig mirar com havien anat els resultats al poble del poll revifat i, resulta, que van perdre (es van quedar) sense un regidor respecte a les eleccions anteriors, però encara tenien majoria com per governar amb solitari.

El que si tinc clar, és que la celebració, anirà a càrrec d’ell, sobretot, perquè hauré d’aguantar els seus deliris de grandesa i això, té un preu

Uiiii! que hi ha nervis entre els polítics i els seus llepaculs

Divendres, em va trucar la Maria que no venia a dinar. Sempre que la Maria no ve a dinar, jo, vaig a un petit restaurant que hi ha prop de casa. Tenen una cuinera que cuina molt bé, el lloc és tranquil i el menú econòmic, a més, com que em coneixen, tan l’amo com els habituals, puc petar la xerrada.

Malgrat que està encara no a dues cantonades de casa, haig de fer la gran volta, perquè l’avinguda que hi ha al final del meu carrer està tallada des de fa temps, per unes obres que tenien que durar un parells d’anys i, veient com si esforcen, em sembla que duraran una eternitat. Potser, si no cau per les obres del TGV, acabaran abans la Sagrada Família que les fotudes obres. Realment és pot dir que a sembla que visquem a Sarajevo en plena guerra.

Doncs bé, després de fer la gran volta, per anar a jalar, em vaig trobar, al començament de les obres, a l’alcaldessa tota guarnida, acompanyada d’una cort de “pilotes” i llepaculs, que li feien la rosca. Un paio amb un casc blanc li anava donant explicacions. Al passar per el seu costat, no em vaig poder aguantar i li vaig dir:

- Què, alcaldessa, et sembla que veuré acabades aquestes obres?

La dona, com que estem amb campanya electoral, va somriure (cosa que no acostuma a fer la resta dels quatre anys de mandat) i, amb una amabilitat que em va sorprendre, va respondre:

- O, i tant, pots estar segur

- Doncs digui’ls-hi que espavilin, que jo calculo que a tot estirar, em queden, encara no, quaranta anys de vida

Li vaig dir això gairebé sense aturar-me. Però encara no m’havia allunyat quatre passes que vaig sentir la veu d’un dels pilotes llepaculs que deia:

- Aquest tiu és un gilipolles!

- No, - vaig respondre, girant-me – aquest tiu, és un veí cabrejat amb la classe política i amb la colla de vividors que hi ha al seu voltant, perquè sempre comencen les obres mitja hora abans de que s’iniciï la campanya electoral!

En aquell moment, vaig veure que un paio, gran com un sant Pau, amb ulleres fosques, que estava una mica apartat del grup, es va avançar una mica i es va posar entre l’alcaldessa i el grupet de llepaculs i jo. Vaig pensar que deuria ser l’escolta i com que un ja té una edat i volia dinar amb totes les dents dins de la boca, vaig girar cua i vaig anar cap el restaurant, mentre pensava que cada quatre anys hi ha una colla de gent que passa uns dies molt neguitosos per conservar la menjadora. És clar que els pobres ciutadans ens passem quatre anys aguantant a un grapat de ganduls que no foten res i cobren més que si dirigissin les empreses d’en Bill Gates.

(Per cert avui m'ha tocat fer el post del bloc del programa de ràdio, així que us poso l'enllaç, per si teniu humor i ganes de llegir-lo)

Sant Tornem-hi, que no ha estat res

Després de gairebé un mes sense donar senyals de vida, ha arribat el moment de tornar a l’activitat blocaire.

Al llarg d’aquest temps, m’he dedicat a anar sovint a casa de la meva filla, per estar totes les estones possibles amb el meu net. Ca la nena, durant aquesta temporada, semblava el metro en hora punta. Vinga familiars, amics, veïns i coneguts desfilant per veure al nano.

Aquesta riuada de gent ha fet que, la Maria i jo, coincidíssim amb algunes persones amb les que era millor no coincidir. Entre altres, el meu ex-cunyat Ernest. Malgrat que ens vam dirigir poc la paraula (pràcticament no passàvem del “hola” i l’adéu”), la situació era bastant tensa i incomoda. Per sort, tant la Maria com un servidor, tenim les suficients taules com per sortir-nos il·lesos del temporal.

Un cop les aigües han tornat al seu cabdal, la situació s’ha normalitzat i les visites han decaigut, ha arribat l’hora de fer com fray Luís de León i dir: “Com dèiem ahir...” i continuar amb el bloc, com si res no hagués passat. Bé, algunes coses sí han passat, alguns blocs que visitava assíduament, han canviat. Altres han deixat de funcionar i alguns se’ls ha engolit Bloguer, com el del Sergi Quevedo.

Així doncs hauré d’actualitzar els meus enllaços. Una feina trista, haver d’anar suprimint enllaços de blocs morts. Bé faré un enterrament víking i endavant les atxes!

Durant tot aquest temps d’absència, no us creieu que només he fet que estar per el meu net i tocar-me els penjolls. Vaig anar a presentar els dos àlbums de còmic que vaig fer juntament amb el soci, he estat fent la meva feina habitual, també he estat il·lustrant el bloc d’un personatge singular, el senyor Garigot i he posat en marxa, juntament amb l’equip del programa de ràdio, el bloc del programa.

Ah! Per cert, avui que m’he tornat a posar a actualitzar el meu bloc, que ja començava a tenir teranyines per tot arreu, m’he donat que el dia 12 d’abril va fer un any que vaig començar l’aventura blocaire i que aquest post és el número 100.

Si dividiu un any i escaig per cent posts, veureu que no he fet gaires mèrits perquè em donin la medalla del treball.

Resumint, ja torno a ser aquí després d’una altra absència de les meves. Jo sé que en el fons m’estimeu, i per això em perdonareu aquests temps de silenci.

La Setmana Santa que vam viure perillosament (I)

Aquests dies he estat a la caseta, amb la Maria. Han estat uns dies de calma i reflexió. A les nits, després de sopar, hem fet llargues xerrades. En una d’aquestes xerrades, van parlar de com han canviat els temps i la Setmana Santa, que la d’ara, no té ni punt de comparació envers a la de quan jo era nano.

Llavors, des de dilluns, les ràdios canviaven la seva programació i pràcticament només emetien comentaris religiosos i música sacra, clàssica o militar. La tele, feia gairebé el mateix, amb l’excepció de que de tan en tan passaven alguna pel·lícula com: “Fray Escoba”, “Marcelino, pan y vino” etc.

Els xavals de llavors, a més, rebíem, cada dia al col·le, la visita del mossèn de la parròquia per adoctrinar-nos (rentar-nos el cervell) sobre la importància d’aquelles dates.

El mossèn, que sempre anava amb sotana i barret de capellà, era un home baixet i gras. I, malgrat la felicitat que es suposa que ha de tenir un home de Déu, sempre feia cara d’emprenyat.

Quan entrava a la classe tots ens aixecàvem i el mestre marxava. Ell, es quedava dret amb la mà estesa. Llavors, tots en fila anàvem passant per el seu davant i li havíem de fer un petó a la mà. Quan ets el primer, doncs mira, penses:

- Espero que s’hagi rentat les mans

Però quan ets el deu o dotze:

- Ara haig de posar els meus llavis aquí, en aquesta mà, que deu estar bruta i plena de les baves dels onze que han passat abans que jo?... Eeecccs! Segur que em surt una pansa a la boca...


Durant els tres quarts d’hora diaris que el mossèn estava amb nosaltres, ens explicava el patiment de Crist i dels Sants.

- A Jesús, lo azotaron, le colocaron en la cabeza una corona de espinas, se rieron de él, le obligaron a hacer el camino del calvario, mientras le golpeaban... Aquellos salvajes creían que con todo esto lo humillarían, pero ¿sabéis lo que pasó?

I tots els nens dèiem com si fóssim un de sol

- Nooooooo !!, ¿Quéééé pasóóó ?

- Que con su sufrimiento, Dios, lo quiso todavía más. Porqué Dios, con su infinita bondad tiene una especial debilidad por todos aquellos que sufren en su nombre

- Oooooooh!

Llavors ens parlava dels Sants que havien patit qualsevol tipus de martiri i ens deia:

- Y ellos, con su sacrificio y su sufrimiento se ganaron el Reino de los Cielos

Com que, es veu que, no n’hi havia prou amb les arengues matineres, a la tarda feia que anés tot el col·le a l’església. Ell pujava al púlpit i ens llegia trossos de la Bíblia. Després, baixava, entrava en el confessionari i ens confessava a tots.

No recordo a qui se li va acudir, però algú de la colla va proposar que aquella Setmana Santa podríem fer quelcom perquè el pare Laureano, que així es deia el personatge, es guanyés el cel.

Una d’aquelles tardes, vam seure com de costum a escoltar el sermó. Mentre des de el púlpit el mossèn ens anava explicant la vida i miracles de Jesús, els apòstols i els sants, el “Chirri”, i dos més, van entrar dins del confessionari i van col·locar en el banc on seia el pare Laureano, les prop de cent xinxetes que havíem recollit entre tots.

Quan el pare Laureano va acabar, es va dirigir, amb la seva cara de mala llet perenne, a tota velocitat cap el confessionari. Va entrar i al cap d’un moment es va escoltar per tota l’església un crit esfereïdor. Al crit li van seguir uns quants renecs. Tots ens vam quedar quiets. En Gausachs va dir:

- Fotem el camp abans que sigui tard

- Si sortim corre-cuita ara, tothom sabrà que hem sigut nosaltres – Vaig dir baixet

- D’aquí no es mou ni Déu – El “Chirri” com a cap que era, va exercir de tal.


Tots vam estar-nos en el nostre lloc. Des de allà vam ser espectadors privilegiats dels esdeveniments.

Entre els mestres i l’altre capellà, el padre Felipe, van auxiliar al mossèn.

Poc després, els profes ens van tornar a l’escola. Durant el camí de tornada, el “Chirri” em va dir:

- Al que es xivi, li parteixo la cara, passa-ho!.

Fins Dijous Sant, cada cop que ens anàvem a confessar, el padre Felipe, ens deia:

- ¿Tienes alguna gamberrada que confesar?

I tots, amb els dits creuats a l’esquena li contestàvem:

- ¿Yoooooo?, no padre...

Agraiment i palla mental

En primer lloc vull donar les gràcies a tota la comunitat blocaire per les felicitacions que he rebut (redeu, que en sou de macos). Penso imprimir els comentaris i guardar-los perquè quan el meu net tingui una edat (i suposant que jo encara toqui vores) li pugui ensenyar i dir-li:

- Mira, fa molts anys, ton avi, tenia una cosa que es deia un bloc i quan tu vas néixer, va escriure això i els companys dels altres blocs et van desitjar que tinguessis molta sort en el futur

- I què era un bloc, avi?

Suposo que aquesta és la pregunta que em farà, perquè em sembla que d’aquí a quinze anys, posem per cas, no sé si això dels blocs existirà o ja hi hauran els video-blocs o ves a saber tu quin nou invent de la tecnologia. Perquè desenganyem-nos, això dels blocs i la comunitat blocaire, té data de caducitat. Cada dia neixen i moren blocs.

Quan una persona obre un bloc, ho fa amb el propòsit d’escriure-hi seguit. La il·lusió i l’empenta dels primers dies fa que comencis a voltar per la blogosfera cercant blocs que et siguin més o menys afins i anar deixant comentaris. És com deixar la teva petjada. Com dir:

- Eh!, jo també sóc dels vostres –

Llavors reps els primers comentaris i et fot una alegria tremenda, penses:

- Redeu! Hi ha gent que em llegeix

I, gairebé, sense adonar-te quedes atrapat. A partir d’aquest moment enllaces els blocs amics i cada dia fas el passeig per tots ells. Comentes, et comenten, contestes els comentaris i la roda va seguint, fins que un dia veus que dediques una quantitat considerable de temps a mantenir tot aquest tinglado.

Amb el temps, el propòsit d’escriure seguit s’ha convertit en fer dos o tres post per setmana. Després poc a poc, vas relegant el bloc, perquè dediques més hores a la feina, a la parella, a la nena o el net. Cada dia que passa sense escriure et dius:

- Demà hi torno i faré un post diari.

Aquí és quan comença la decadència. Quan t’has obligar a fer un post diari. Quan allò que era un entreteniment es converteix en una obligació.

A vegades, a tot això, s’afegeix la pèrdua de l’anonimat.

Un bon dia, algú et diu:

- Eh, jo llegeixo el teu bloc

El fet de saber que hi ha gent que et coneix i et llegeix, fa que comencis a censurar-te.

- Si explico això, fulano, s’emprenyarà. Bé doncs escrivim d’una altra cosa. Mira saps què?, ja faré un post demà.

A la pèrdua de l’anonimat, a vegades si afegeix, com en el meu cas, les amenaces i trucades telefòniques de l’ex-cunyat.

Llavors és quan poc a poc els posts i les lectures dels altres blocs es van espaiant, fins que un dia, t’adones que has passat molt temps sense escriure i que has perdut la frescor del principi quan no et coneixia ni Déu i podies escriure el que et rotava.

En aquest moment és quan et planteges continuar o deixar-ho. Si has de ser políticament correcte, no val la pena, ja que, per desgràcia, ho has de ser a la feina diària que et dona de jalar.

Arribar a aquest punt, és arribar al punt on moren molts blocs. Uns posts políticament correctes, maten poc a poc les visites i el bloc. Llavors el bloc mora per cansament.

Un cop en aquest punt, només queden tres solucions:

Fer un post d’stand by i dir:

- Tanco perquè no m’hi puc dedicar com jo voldria. Més endavant si puc tornaré a obrir-lo (Promesa que mai s’acaba complint)

Fer un post d’acomiadament i dir:

- Tanco, adéu i gràcies per tot

O desaparèixer i deixar el bloc tal i com està, fins que poc a poc les visites aniran a menys, fins que els altres blocaires deixaran de passar i el bloc quedarà en el record.

(Tot això són reflexions. Una pura i simple palla mental, però fa dies que hi penso...)

SOOOOC AVIIIIII!

Per que el mon mundial blocaire s'assabenti, faig públic que aquest migdia a quarts de dues, acabo de ser avi.

Què "bonic" és estar malalt!

És curiós la de coses que et poden passar quan estàs refredat.

El telèfon.
A vegades m’he passat dies en els que només he parlat per telèfon amb una persona. Fins i tot, hi ha dies que el telèfon ni sona. Ara, basta que estiguis constipat, que sembla que tothom es posi d’acord per trucar-te:

- Sí?

- Hola, sóc, jo... Què et passa?

- Estic refredat

- Ja se’t nota. Tens la veu agafada

Agafada?... Què cony vol dir que tinc la veu agafada?... Que m’expliquin qui me l’ha agafat, que si convé li foto un gec d’hòsties perquè me la deixi anar.

Els remeis.
Tots els que truquen, tenen un remei infal·lible per curar-te.

- Això dos sobres d’antibiòtic al dia i en quatre de dies curat

- És que els antibiòtics, no són sant de la meva devoció

- Cony!, doncs després no et queixis si estàs fotut. Et dic el què i no em vols fer cas...

(.........)

- Això una copa de conyac calent amb mel i se’n va en un tres i no res

- És que a mi el conyac no m’agrada. Jo sóc de whisqui

- Mira, si t’has de fotre el primmirat, poc que et curaràs...

A la llista de remeis infal·libles, podria afegir: Els bafs d’eucaliptus. El Vic
Vapor- Up. Les fregues d’alcohol. Una dutxa amb aigua freda. etc. etc.

La dona metge.
La Maria, ha procurat estar al meu costat tot el possible, i si hagut de marxar, m’ho ha deixat tot a punt i m’ha trucat cada dos per tres:

- Hola, com estàs?.

- Com una cafetera

- T’has posat el termòmetre?

Aaaah! El termòmetre. Un aparell, que es suposa serveix per ajudar-nos a guarir la malaltia i resulta que acaba fotent-nos més mal de cap.

Qui collons va ser la ment privilegiada que el va inventar?, amb aquelles ratlletes i numerets tan petits, que has de tenir la supervista de superman per saber si tens o no febre. Et passes un fotimer d’estona sacsejant-lo perquè baixi la punyetera ratlla. Després l’has d’anar movent de cantó a cantó, per veure si ja ha baixat prou. Sort en tindràs si no et disloques un canell...

A més, els malparits, llisquen... redeu, si llisquen. Com et descuidis i et confiïs, et salta dels dits, va a petar a terra i ja has begut oli. Els vidrets petits, costen un colló de recollir, i el mercuri... es fot aquella bola platejada, que no hi ha manera d’agafar...

- No, no m’he posat el termòmetre

- Per què?

- Perquè ara mateix, el tinc escampat a trossos per terra, com si fos un puzzle i em sembla que no me’n sortiré per tornar-lo a refer.

- No t’amoïnis, ara quan vingui en portaré un altra.

La paciència de la parella
La segona nit, et puja la febre i de sobta, el teu cos, sembla que se li doni per treure a fora tot el líquid que has begut durant els últims deu anys de la teva vida. S’obren el porus i apa, sembles les Fonts de Montjuïc, només et falta la musiqueta i els llums. Total, que quedes xop tu, els llençols, el matalàs (aquell que et recomanen que no es mulli) i la teva parella.

I a les tantes de la nit, ella remullada de dalt a baix et diu com si tal cosa:

- Assecat, que ara canvio el llençols.

Llavors és quan un pensa:

- Per què collons, haig de jugar a la loteria, si ja m’ha tocat la grossa amb la Maria.

(Aquesta petita anada d’olla, és perquè encara em queden restes de febre. Com que no tinc ganes de trencar un altre termòmetre, no sé exactament quanta febre tinc, però tinc restes de febre. Cony!, que em poso la ma al front i el tinc calent... )

Aaaaatxús! Cony!, ja la he enxampat!

Porto a sobre una galipandria de tres parells de nassos, així que no estic per gaires orgues. Per tant dilluns serà un altre dia. Llavors espero estar més fi i contestar els vostres comentaris i seguir amb els flasbacks.

Salut!

Flashback 2: F-11 i tot a prendre pel sac!

Encara no havia decidit que coi faria amb el bloc, quan un dia, pel matí, després de llevar-me , em vaig trobar una nota damunt de l’ordinador.

El teu ordinador no rutlla.
Petons.
T’estimo.
Maria

La Maria té el costum de aixecar-se molt d’hora per estudiar i planificar-se el dia. A vegades, si ha d’entrar a internet, per no haver de desmuntar el módem i muntar-lo en el seu ordinador, fa servir directament el meu. Per això la nota em va neguitejar una mica.

Jo, de bon matí, no estic per llençar coets, així que el primer que vaig fer, va ser preparar-me un cafè per entrar en el món del vius.

Després d’ingerir el líquid negre, vaig engegar el portàtil. Aaaah! Falsa alarma. Tot perfecte... Tot perfecte?... Doncs no. La fletxa del ratolí no es movia. La punyetera estava quieta. Clavada en mig de la pantalla. Jo feia anar el ratolí amunt i avall i com si res. Vaig intentar-ho amb el mousse de l’ordinador i com si sentis ploure.

- A veure, no et posis nerviós. Apaga’l i torna a engegar-lo

Res. La fletxa seguia allà. Quieta, com si no formés part de l’ordinador. Com si estigués de visita i s’hagués quedat embadalida veient l’icona del Word que tinc a l’escriptori.

- Calma, calma, calma... tornem-hi a veure que passa.

Altre cop la mateixa operació. I altre cop el mateix fracàs. El ratolí sense donar senyals de vida.

- Sí?. Doncs tirem per el recte.

F-11 i avall.

“Se va a formatear el disco duro. Perderà todos los archivos y programas que tiene instalados. ¿Desea seguir? Ok – Cancelar "

Ok!

L’aparell va començar a triturar els programes que tenia instal·lats i tots els arxius. Mentre ho feia, jo anava preparant els CD’s per tornar a instal·lar-ho tot.
De sobta em vaig quedar petrificat. Dins del meu cervell una veueta em va dir:

- Saps que dins del portàtil tenies escanejades 41 pàgines del còmic, que li has de passar retolat i amb els negres fets al soci, perquè faci el color i el podeu lliurar abans de finals de març?

En aquell moment em vaig veure a mi mateix estirat a terra, envoltat dels metges de l’Anatomia de Grey. Tots em miraven fixament. Del meu pit sortia una gran molla a l’extrem de la qual hi havia el cor bategant.

- Ui, quin cas més estrany...

- Sí, sí. Què farem?

- Obriu pas!

Toc! Toc! Toc!. El bastó del doctor House, picava amb força a terra. Tots es van apartar. Ell es va ajupir una mica i em va mirar.

- Mmmmm!

- Perquè li ha passat això, doctor House?

- Per gilipolles

- Per gilpolles?

- Sí, a més del portàtil, hagués guardat el treball en un altre lloc, ara no estaria així

- Ooooooh!

“ La operación ha finalizado con éxito. Hay que reiniciar el equipo.¿ Desea hacerlo ahora? Sí - No, lo haré más tarde"

Sí

Després de reiniciar l’equip. Vaig anar instal·lant de nou tots el programes. Un cop estava tota la feina feta, pràcticament era hora de dinar. Així que vaig sortir a dinar fora, per esbargir-me una mica. Mentre dinava, vaig trucar al soci.

- D’això, nen, a què no sap el que m’ha passat?

- No. Però de tu em puc esperar qualsevol cosa, avi.

- Doncs que m’he carregat totes les pàgines del còmic

Vaig escoltar com el soci renegava

- Però no t’amoïnis que ara mateix em poso a escanejar-les de nou

- Avi, que tenim un contracte firmat

- Que sí, home, que ja ho sé. Treballaré les hores que calguin per passar-te les pàgines. Paraula que no faré res més que els acudits, el programa i les pàgines. Fins que no acabi, no hi haurà ni bloc, nio diversió ni punyetes. És més, me’n aniré a la caseta per estar més tranquil i no distreure’m.

- D’acord. Així que vagis tenint material, ves-me’l enviant.

- Fet!

Mentre em cruspia uns peus de porc a la brasa, vaig pensar:

- Redeu, redeu, redeu, la que t’espera en els propers dies, nanu

Flashback 1: Una mosca collonera truca per telèfon

Cinc de la tarda. El pur fumeja en el cendrer. Els glaçons es remouen dins el got de whisqui. Envoltat per el seu so, vaig destriant notícies per fer l’acudit del diari.

De sobte sona el telèfon

- Sí?

- Tu, cabró, preparat perquè et fotré un paquet que te’n recordaràs tota la vida

- Em sembla que s’equivoca

- Que m’equivoco?

- Sí, aquí no és cal cabró, aquí és ca l’avi

- No et fotis el graciós amb mi que ja saps qui sóc

Evidentment vaig reconèixer la veu del meu ex-cunyat.

Era impossible no reconèixe’l. És un home que quan està emprenyat, té la mateixa delicadesa que un hipopòtam fent punt de creu. No obstant això, vaig continuar fent-me el distret

- Qui dius que ets?

- L’E.

- Aaaaah! L’E... Óstia, nanu, estava a punt de penjar el telèfon. Per un moment he pensat, qui cony deu ser aquest mal educat que comença una conversa insultant?...

- Qui vols que sigui? Jo!, i estic molt emprenyat.

- Til·la

- Què?

- Que et prenguis una bona tassa de til·la, que va bé per els nervis. I ara, si no et sap greu, et penjaré el telèfon, és que estic treballant.

- Treballant? Treballant en què?... Escrivint poca-soltades a internet?

Sí, sembla estrany que un energumen, pugui dir: “poca-soltades”, però ho va dir. Es veu que deu haver fet un curset de normalització lingüística per advocats.

- A veure, E. Que m’estàs dient d’escriure a internet?

- No et facis el “tonto” amb mi, que ho sé tot

- A veure, que saps el què?

- Que tens un bloc i et dediques a escriure “tonteries” sobre la teva família, perquè una colla de penjats, et riguin les gràcies

- Eh, eh, eh... Para el carro. D’on has tret que jo tinc un bloc a internet?

- D’una col·lega, que llegeix el bloc d’una advocadessa, en el que tu has fet algun comentari. Des de allà va anar a parar a la teva pagineta i et va descobrir.

- I?

- Ah, et sembla poc?. Amb tot el que has publicat, et puc fotre una querella i fer que et tanquin aquests collons de bloc

- I que al·legaràs?

- Que què al·legaré?... Doncs que vas airejant intimitats de la meva vida. Et sembla poc?

- Mira, xato, porto tants anys en aquesta professió, que sé perfectament on són els límits. I, perquè la demanda prosperi has de demostrar varies coses

- Què és el que haig de demostrar?

- Doncs, primer, que l’ex-cunyat, ets tu. Segon, que tot el que he escrit envers a tu, és veritat i tercer, que quan poso E. em refereixo a l’Ernest. Pensa que si reconeixes tot això, tota la gent que fins ara no sabia que jo existia i que gràcies a la teva col·lega, ara ja sap que existeixo, seguirà llegint-me i quedaràs com un drap brut...

(Vaig pensar d’afegir darrera de drap brut: que és el que tu ets, però em vaig desdir, no tenia ganes, ni humor, per escalfar més la situació)

- A més, quan més ho esbombis, més persones entraran a veure que dic de tu. Ja saps que la gent és molt morbosa

Durant uns moments es va quedar sense saber que dir. Jo ho vaig aprofitar per enllestir la conversa

- Bé, i ara, com que suposo que ja no tens res més a dir-me, vaig a treballar una mica. Apa adéu!

Després de penjar el telèfon. Després, vaig estar prop de dos dies donant voltes a l’assumpte. Ni la meva filla, ni la Maria, saben que tinc un bloc. Si l’Ernest, comença a esbombar-ho, hauré de donar explicacions.

Analitzant la situació, em vaig adonar que hi havia varies sortides:

- Una, tancar el bloc. Penjar un cartell com el de la Williams, dient “closed” i avall. Això portaria que durant uns dies em deixaríeu missatges dient que no plegues, sense entendre les meves raons.

- Dos, fer un post explicant que plegava, perquè el meu ex-cunyat m’havia collat i no volia embolics. Això em tocava el que no sona, perquè, la censura franquista no em va fer callar, en el seu moment, no em resignava a que un mitja cerilla com el meu ex-cunyat aconseguís el que no van aconseguir els censor de l’anterior règim.

- Tres, tirar per el recte i fer un post, explicant el que m’havia passat, a risc de que tant la meva filla com la Maria, s’assabentessin de que tenia aquesta finestra a la xarxa.

Després de mesurar-ho molt, vaig decidir tirar endavant, i no tant sols això, sinó que a partir d’ara, quan parli del meu ex-cunyat, ja no escriuré E., sinó Ernest. I quan escrigui sobre la meva ex-dona, ja no escriuré M., sinó Marta...
I que surti el sol per Antequera.

Un cop assumit que el sol sortiria per Antequera, em vaig decidir a fer un post per explicar-ho tot, però...

Disculpes, agraiment, explicació i flashback

DISCULPES

Primer, les disculpes. No sabeu fins quin punt em sap greu haver-vos fet patir, res més lluny de la meva intenció que fer que us angoixéssiu, encara que només fos per uns instants.

AGRAIMENT

No tinc paraules per agrair tots els comentaris que heu anat deixant durant tots aquests dies. De veritat, fa goig saber que hi ha gent que m’aprecia

EXPLICACIÓ

L’absència ha estat provocada per un cúmul de situacions, tan professionals com personals, que s’han anat encadenant les unes amb les altres. Durant uns dies m’he sentit com si estigués dins d’una rentadora, i algú hagués posat el centrifugat a 1000 revolucions i no se’n recordés de pitjar el botó de l’stop. I és que, benvolguts blocaires, la llei de Murphy existeix. Collons si existeix!

Sóc conscient que podia haver entrar un momentet i escriure alguna cosa per tranquil·litzar-vos, però les circumstàncies van ser les que van ser i he anat més de cul que el xapista de Mazinger Z... (ja sé que la sèrie és antiga però és que jo també sóc antic).

FLASHBACK

Penso que després de tants dies d’allunyament, el més correcte és que us expliqui tot el que ha passat. Per això he decidit fer com en les pel·lícules i fer un “flashback”. D’aquesta manera, cada dia aniré fent el relat de tot el que m’ha passat, fins que ens posem al dia.

Suposo que un cop conegueu tota la història, comprendreu millor el llarg silenci.
Així doncs demà el primer “flashback”.

Nota:
Alguns de vosaltres heu anat a cal Quevedo per veure si obteníeu notícies meves, malauradament el pobre Sergi, està fotut. Té otitis, així que ell tampoc pot actualitzar... Veieu com la llei de Murphy existeix?...

Ah!, encara no sóc avi... Tot arribarà!

Lliçó de companyerisme laboral

Dissabte vaig anar amb la Maria al Corte Inglés.

Estàvem buscant una cosa en concret i després de donar voltes, em va dir:

- I si anem al Corte Inglés?. Potser allà ho trobem.

- D’acord, anem a fer una mica d’esport d’aventura

I és que anar un dissabte al migdia a uns grans magatzems, és com fer un curset de supervivència accelerat. Has de sobreviure a empentes, trepitjades, cops de colzes, discussions, etc...

Com que diuen que la història no l’escriuen els covards, em vaig armar de valor i, apa! cap a dins.

A empentes i rodolons, vam arribar a la planta on tenien l’article que buscàvem. Mentre la Maria triava i remenava, jo em dedicava a mirar a la gent. Sempre m’agrada’t observar. De sobte em vaig fixar amb les dues dependentes. Una, anava amunt i avall atenent a diversos clients; l’altra portava una estona xerrant amb una clienta. De sobta, per davant de la caixa, va passar un d’aquest paios ben vestits, que d’una hora lluny veus que és un cap. La venedora xerraire , quan el va veure, el va cridar...

- Albert, Albert...

- Sí?

- Res, que la Montse havia de plegar a les dues i a dos quarts ja a marxat. Això no pot ser, mira com estem de feina

- Bé, ja prenc nota

- Es que hauries de fer alguna cosa, que això no pot ser...

- Ja t’he dit que prendria nota

- Sí, sí, però li hauries de cridar l’atenció

En aquell moment, es va obrir una porta i va sortir una dona carregada amb un munt d’albarans. La venedora xerraire es va quedar sobtada i amb un fil de veu va dir:

- Ai, Montse... D’on surts? Em pensava que havies plegat

- No, estava allà dins ordenant les comandes...

- Les comandes?...

- Sí, com que no ho fa ningú

- Ah...

El cap, va mirar, amb una mirades d’aquelles que fonen, a la venedora xerraire i sense dir res va marxar. La venedora xerraire, abandonant a la clienta que estava atenent, va seguir a la Montse


- Ei, Montse, deixa les comandes, ja les acabaré d’ordenar jo. Tu plega
que ja són gairebé les dues i deu...

- No, ja ho acabo i me’n vaig, ara no ve de cinc minuts...

- Ai, em sap greu, dona...

La veu de la Maria, em va fer girar

- Què et sembla?

- Què?

- Que què et sembla?... Ai, ja veig que estaves als núvols

- No, estava gaudint d’una demostració de “companyerisme” laboral

- Què estaves, què?

- Res, - Vaig dir amb un to de veu suficientment alt – una, que estava criticant a una companya i després quant l’ha tingut al davant, li ha faltat temps per llepar-li el cul

La Maria es va adreçar a la venedora que anava amunt i avall i li va donar els articles que havia agafat, els va pagar. En el moment de marxar, vaig mirar a la venedora xerraire i aquesta es va posar vermella i va abaixar la vista...

- Ai, senyor, que fotut ha de ser treballar en un niu de víbores.

- Què dius?

- Res, Maria, res, cabòries meves

Qüestió de punts...

Ahir al matí, poc abans d’anar a dinar amb el soci, em va sonar el mòbil.

- Sí?

- Ei, Avi, sóc jo el M.

El M. És un col•laborador del programa de ràdio, que fa una secció, en la que una part és gravada i l’altra la fa en directe.

- Què passa, nen?

- Què passa?... Què, què passa?, que avui no crec que estigui en directe en el programa. No crec que arribi a temps

- Molt bé, no t’amoïnis. On estàs?

- Estic prop de Tarragona i, sí, sí m’amoïno

- Però, per què?, passem el que vas gravar dimarts i la resta la fem per telèfon

- Collons! Que no és pel programa

- Ah, no ?

- No. M’han pillat els mossos

- Com que t’han pillat els mossos?

- Sí, perquè segons ells anava a 170

- I no hi anaves?

- NO! Cony! En el tros que he apretat més el comptaquilòmetres m’ha marcat 167

- Redeu, M. de 167 a 170, poca diferència hi ha

- Ah, sí? No és el mateix que, per exemple, un pis et valgui 167 quilos a que et valgui 170

- Home, mirat així. Au, va tranquil•litzat

- Què cony, tranquil•litzat. Això mateix m’han dit els mossos: “Tranquil•litzis”. Doncs no senyor!, no m’he tranquil•litzat, fins que al final han reconegut que jo tenia raó...

- Què vols dir en que tenies raó?

- Doncs això, que al final en la multa han posat que anava a 167

- O sigui que t’han multat

- Sí, i a més han posat que em proposen perquè em treguin tres punts del carnet

- Óstia, quina gràcia

- Ah, a sobre et fot gràcia

- No t’emprenyis, M., que no me’n ric de tu

- Doncs sembla que t’estiguis partint la caixa

- No, home, no. El que em fa gràcia, és que ets el primer paio que conec al que li treuen punts dels carnet de conduir. Malgrat que ja sé que a tu et fot

- Saps de veritat el que em fot?. No són els collons dels punts, si no els 300 euros de la multa.

- 300 euros?

- Sí, 300 euros. O sigui que ara m’aturo a dinar i després aniré venint poc a poc

- Que vol dir poc a poc?

- A 60 per l’autopista

- Vés que encara et tornaran a aturar

- No tindran pas collons!!. Que a mi, aquests, cabrejat no em coneixen


Li vaig explicar al soci, mentre dinàvem, la conversa que vaig tenir amb el M. i, casualitats de la vida, ell va dir el mateix que jo li havia comentat al M.

- Coi, és el primer tiu que conec al que li treuen punts del carnet

- Doncs quan vingui, no li diguis, que treu foc per els queixals


Durant el programa, vam passar una estona de neguit perquè el tècnic no el localitzava telefònicament.

Vint minuts abans del moment en que tenia que començar la seva intervenció, el M. va trucar a l’emissora per dir que la seva secció la faria per telèfon, que tot just estava arribant, ja que havia anat tota l’estona a 60 per l’autopista.

El tècnic que va rebre la trucada ens va comentar que abans de penjar li va dir:

- M. has anat a 60 tona l’estona?

- Sí, per collons, els meus!

No m'he mort, de moment...

Bé, ja torno a ser aquí.

En primer lloc vull agrair-vos tots els missatges i comentaris que m’heu deixat interessant-vos per la meva salut. Alguns, fins hi tot, es pensaven que l’havia dinyat.
Això m’ha fet pensar.

Que passaria, si per casualitat, s’hagués donat aquest fet?.

Anem a fabular.

Imagineu-vos que un dia m’agafa un atac de cor i m’hi quedo. O m’atropella un Ferrari (posats a morir atropellat, almenys que sigui un cotxe de marca). O que un dia, badoc com soc, estic mirant un aparador i em cau al cap una totxana d’una obra (com la “pava” aquella del Cor de la Ciutat). O que... Bé, resumint, que estiro la pota. Què passaria amb el bloc?. Eh?, Eh?... Doncs que moriria amb mi.

Primer, aniríeu passant. Alguns, veient que no actualitzava, deixaríeu missatges com els de la benvolguda Cruella, preguntant: Avi, ets viu?.

Al cap d’un temps, aniríeu, poc a poc, deixant de passar i jo, L’Avi, passaria a ser un record.

Algú, amb ganes de fer estadístiques, afegiria el nom del meu bloc a una llista de blocs en “stanby”, i posaria un enllaç, dient, més o menys, “L’Avi, també ha plegat de la blogosfera”.

Al cap d’un mes, seria, tant sols, un record llunyà. I al cap de tres mesos, pràcticament
ningú se’n recordaria de mi.

El fotut del cas, és que la major part de vosaltres no sabria que l’hauria dinyat. I tot això perquè ningú de les persones properes a mi, saben la contrasenya per entrar al meu bloc i publicar.

Que efímer és tot. Veritat?.

En el món blocaire, establim llaços efectius amb gent que no hem vist mai i dels que ni tant sols sabem com es diuen, de que treballen o on viuen. No formem part del seu cercle social o laboral, però malgrat això, els coneixem més que qualsevol de les persones que els envolten i parlem entre nosaltres amb uns pseudònims (o “nicks”, que fa més modern) amb tota naturalitat. I és que els blocaires, som uns éssers que tenim i vivim dues vides, la física i la virtual.

Per alguns, estem sonats. Per altres som uns insatisfets, que necessitem de l’efecte tribal del món dels blocs. El cert, és que aquest cercle virtual és capaç d’ajuntar gent de diverses creences, de diferents professions i de diferents maneres de ser, que, ben segur, en el mon real mai ens haguéssim relacionat.

Estic segur que un dia tancaré el bloc. Llavors us ho faré saber, però per si algun dia em passa alguna cosa que m’impedeix continuar, us deixo el meu testament blocaire, aneu al bloc del

Sergi Quevedo, que és un blocaire que em coneix personalment i que si algun dia em passés alguna cosa, ell faria un post dins del seu bloc explicant el que m’ha passat.

Moulin Galette

Recoi, quina mala gaita que té el Santiago. En tot el temps que en Ramon i jo em estat vivint en el seu estudi, mai l’havia vist així. Redeu s’ha posat fet una fera. Treia foc pels queixals.

No dic que, el Santiago, no tingui raó, però el que ha passat, no ha sigut una cosa feta expressament. Anat com ha anat.

Jo crec que la culpa ha estat de l’absenta. Masses ampolles. Ja se sap, després de dinar, fas la sobretaula, vas xerrant, xerrant, i vas bevent, bevent i quan et vols adonar portes una curda de tres parells de nassos. Llavors tot et sembla bé i qualsevol cosa et fa petar de riure i ets capaç de fer les coses més estrambòtiques que puguis imaginar.

Si el Santiago no s’hagués adormit... però és clar després de la segona ampolla, li ha agafat l’ensopimenta i ha començat a pesar figues.

La idea, però, ha estat d’en Ramon que anava més trompa que jo.

És clar, va d’intel·lectual i de persona llegida. Però, a més a més, és un malfiat, que té el punyeter vici de voler provar-ho tot.

Més d’un cop li he dit:

- Ramon, Ramon, deixeu estar. Si t’han dit o has llegit això, doncs deu ser veritat

I ell:

- I si ens volen aixecar la camisa?... Jo ho haig de provar

Ja sabia jo, que un dia tindríem un disgust, però és clar, quan vas ple d’absenta tot et sembla bé.

- Saps que he llegit, Manel?

- Què?

- Que els pets son inflamables

- I, què?

- Que no m’ho crec. Hauríem de provar-ho

- Provar-ho?

- Sí, jo et poso un llumí darrera el cul i tu et tires un pet

- Mira, Ramon, que avui em menjat mongetes

- Doncs millor, així te’l faràs amb més intensitat, que és el que necessitem. Per què si fas un pet de monja, no fotrem res de bo

- Intensitat?. Tu a mi no em coneixes. Jo quan em foto un pet volent i apretant fort sembla una canonada

- Vinga, doncs

I quan anava a apretar, no se li acudit res més que dir-me:

- Espera!. Saps què?. Baixa’t els pantalons, que així no hi haurà cap destorb entre el pet i el llumí

No m’he adonat, que apuntava cap a la finestra. I és que quan vas ple d’absenta, perds el nord i l’orientació. A més, qui li manava al Santiago posar cortines, i d’aquesta tela tan inflamable.

Mare de Deu, quina flamarada. És clar, les mongetes...

Mira que també ha sigut mala sort que al costat de la finestra estiguessin els pots de pintura i els dissolvents...

... I els quadres del Santiago. Tela i fusta.

En segons, l’estudi ha semblat l’infern d’en Dante. Hem tingut el temps just de despertar al Santiago i sortir al carrer.

Ja enxamparé al Ramon, ja. Que tot just hem arribat al carrer, el paio ha desaparegut.

D’acord, l’edifici ha quedat fet cendra, però en Santiago no tenia perquè insultar-me, que som amics des de fa molts anys.

Molt cridar, molt cridar, però no haurà de passar la nit al ras, com jo, assegut en aquest banc del parc. Com que ell té quartos, que el seu germà li envia un bon feix cada mes, ha pogut anar a dormir a una pensió.

Redeu, comença a fer fred...

Solucions al veritat o mentida (altrament dit el joc de l'Arare)

Doncs ja és el moment de resoldre el passatemps de veritat o mentida.

Abans, però deixeu-me dir que me quedat bocabadat, ja que molts n’heu encertat un fotimer... Redeu, redeu, redeu, no em pensava que em coneguéreu tan bé.

Així que anem per feina:

1.- Durant el servei militar a l’”Escuela Militar de Montaña” de Jaca, vaig tenir durant tres mesos com a superior meu a Joan Manuel Serrat, que feia milícies com a sergent de complement

Fals. Vaig fer la mili al mateix lloc que en Serrat. Però quan jo hi vaig arribar en Joan Manuel, ja s’havia llicenciat.

2.- Em van fer un consell de guerra, del que per sort, faig sortir ben parat.

Cert. A principi de 1977, jo treballava en una revista satírica i vaig fer set planes amb unes fotos a les que vaig posar un text. Per aquestes fotos em van fer un consell de guerra en el que l’acusació era: “Injurias al anterior Jefe de Estado (Franco), injurias al ejercito español e injurias al fundador de la Legión Millan d’Astray”. Per sort al cap dem poc temps van haver les eleccions generals i el judici va passar als tribunals ordinaris. Al final em van condemnar a una multa de 200.000 pessetes, cinc anys d’inhabilitació per desenvolupar un càrrec públic o d’ensenyament i un any de presó, que no hauria de complir, sempre i quant durant aquest any no tingués cap més condemna.

3.- Una de les meves convivències en parella, que va durar un any i escaig, va ser amb una actriu del “Cor de la Ciutat”

Fals. Durant una època vaig tenir una amistat amb dret a “roce” amb una actriu, que llavors feia teatre i temps després va fer i ha fet diverses coses a TV3, entre elles “El Cor de la Ciutat”. (Per aclarir coses a la nena i a la meva musa virtual, diré que no és ni la Minguillón ni l’Aranega)

4.- Soc ATS i, molt abans de dedicar-me al que faig ara, vaig estar treballant una temporada al laboratori de Sant Joan de Déu, fent extraccions de sang.

Fals No sóc ATS. És més quan veig una xeringa em foto malalt i quan veig sang, no em desmaio per vergonya.

5.- Durant una època, vaig fer guions per l’Eugenio, “saben aquell que diu...”

Cert Quan l’Eugenio va fer el programa “La Palmera” per TV2, feia tres intervencions diàries: Al començament del programa, explicant les “Efemérides y Curiosidades del dia”. A la mitja part, explicava quatre acudits i al final feia l’acomiadament dient el santoral de l’endemà i el calendari del pagès, dins d’un confessionari. Doncs tan l’entrada com el final, el guió era meu.

6.- Des de petit que m’agrada nedar. Un cop fins i tot vaig quedar segon en la travessia del port de Barcelona

Fals No he sabut nedar mai. Em prou feines em mantinc fent el “mort”.


7.- Tinc una germanastra mulata, fruit d’una relació extramatrimonial del meu pare amb una cubana

Fals Malgrat que el meu pare va ser un home promiscu, només hi ha constància que deixés prenyada a ma mare. (Ara com a fantasia, té el seu què. Oi?)

8.- Sempre he portat barba (exceptuant els catorze mesos de mili, és clar)

Cert Quan vaig posar això em vaig suposar que vosaltres entendríeu que porto barba des de que tenia 18 anys. Ja que, per sort, no vaig ser un espermatozou barbut

9.- Em van batejar a la Sagrada Família de Barcelona.

Cert En la meva època tots els nens el batejaven i on jo vaig néixer pertanyia a la parròquia de la Sagrada Família. Així és que em van batejar allà (Malgrat l’emprenyamenta del meu avi Joan, republicà i anticlerical de tota la vida)

10.- He fet doblatge i entre els personatges que he doblat n’hi havia un de la sèrie “Dallas”

Cert. Al principi de TV3, vaig fer doblatge de sèries de dibuixos animats. Al lloc on doblàvem també es doblava “Dallas”. Un dia necessitaven una veu per doblar a un advocat que sortia quatre vegades, parlant amb la Sue Hellen , en un capítol de la sèrie i em van dir si li volia posar al veu, cosa que vaig fer. Així doncs, malgrat que breu, vaig doblar un personatge de “Dallas” .

Ara passem als resultats:

La meva musa virtual, Onix, juntament amb la Candela, l’Escarabat, la Musa i en Farlopa n’han encertat vuit. (Redeu, redeu, redeu, si que sóc transparent)

En Gatot, set.

L’AhSe, sis.

L’Arare, cinc.

L’abogada en BCN, el Veí de Dalt, el Puji, i la meva filla virtual (Alepsi) quatre.

I la Mima’m i el Prop de 40 dos.

Res més, gràcies a tots per jugar, realment meu sorprès, no pensava que fos tan transparent. Ah, i dir-li al Sir, que el tema de la germana mulata és una fantasia, però si la tingués quina enveja, eh?.

Taxin!, taxin!... El joc de l'Arare

Mireu, jovenalla, com que estic una mica nyonyo, per això del net i m’heu agafat baix de defenses, vaig a fer el joc, que no “meme”, de les endevinalles.

Apa, anem per feina:

1.- Durant el servei militar a l’”Escuela Militar de Montaña” de Jaca, vaig tenir durant tres mesos com a superior meu a Joan Manuel Serrat, que feia milícies com a sergent de complement

2.- Em van fer un consell de guerra, del que per sort, faig sortir ben parat.

3.- Una de les meves convivències en parella, que va durar un any i escaig, va ser amb una actriu del “Cor de la Ciutat”

4.- Soc ATS i, molt abans de dedicar-me al que faig ara, vaig estar treballant una temporada al laboratori de Sant Joan de Déu, fent extraccions de sang.

5.- Durant una època, vaig fer guions per l’Eugenio, “saben aquell que diu...”

6.- Des de petit que m’agrada nedar. Un cop fins i tot vaig quedar segon en la travessia del port de Barcelona

7.- Tinc una germanastra mulata, fruit d’una relació extramatrimonial del meu pare amb una cubana

8.- Sempre he portat barba (exceptuant els catorze mesos de mili, és clar)

9.- Em van batejar a la Sagrada Família de Barcelona.

10.- He fet doblatge i entre els personatges que he doblat n’hi havia un de la sèrie “Dallas”

Doncs bé, això és tot. A veure que surt de les vostres ments “calenturientes”

Com ha avançat la ciencia mèdica...

Redeu, redeu, redeu, com avancen les ciències. Quan va néixer la meva filla, a les prenyades, com a molt, els feien una radiografia al vuitè mes, sempre i quan fos d’estricte necessitat. Ara, ja des de pràcticament al principi de l’embaràs els fan ecografies a tort i a dret. Fins i tot en tres dimensions i a color.

Així doncs, gràcies a la tecnologia he pogut veure la cara (i el pito) del meu net, dos mesos abans de que neixi.

Redeu, redeu, redeu, estic que no toco de peus a terra. Això de ser avi, per a mi, és una sensació tan engrescadora i feliç, com la que vaig experimentar quan vaig ser pare...

Resumint: Que em cau la bava, i per això ho volia compartir amb tots vosaltres.

Bocabadat!

Diuen que l’ésser humà, té una capacitat infinita per assimilar les coses. Jo creia que, que a la meva edat, gairebé res em podia sorprendre i, ai, las! Ahir em vaig quedar bocabadat.

Dilluns, després de tornar de l’escapada de les festes nadalenques, em vaig dedicar una estona a llegir la correspondència que m’havia arribat aquests dies i, oh, sorpresa!. En mig del feix de cartes del banc i la publicitat hi havia una felicitació nadalenca. Un “christma”.

La sorpresa no va ser per rebre una postal de Nadal. Si no, per la persona que me l’enviava. El meu ex-cunyat.

Durant una estona em vaig quedar amb els ulls oberts com a plats, bàsicament per dues raons:
Una, la postal. Era una postal que davant tenia un dibuix d’en Ferrándiz, cursi a matar.
Dues, que el meu ex-cunyat m’escrivís per desitjar-me tot tipus de bons auguris.

Jo a l’ex-cunyat ni l’he vist ni he parlat amb ell des de el casori de la nena i precisament no vaig estar gaire amable. Hores d’ara encara tinc present el pollastre que em va muntar amb els collons del tratjo i totes les maniobres que va fer per relegar a la Maria a un segon terme.

Així que si ara em permeteu, aprofitaré el bloc per dir-li quatre cosetes, malgrat que sé que no em llegeix, però així em quedo descansat.

A veure, E. D’on collons has tret aquesta postal?. Te la van vendre d’oferta a un “Todo a 100”?. La tenies guardada des de que eres jove i quan la vas trobar, fent neteja, no se’t va acudir res millor que enviar-me-la?. Redeu, però si fins i tot el paper és groguenc. A més, tu a la teva edat, encara creus en l’esperit nadalenc?... Ostia!, que ja fa temps que t’afaites.

I per últim, E. Em tens desorientat. Encara no sé a que ve això d’enviar-me una postal. T’has gastat els quartos amb el sobre i el segell, per res, ja que per molts “christmes” que m’enviïs, no canviaràs l’opinió que tinc de tu.

Sé que això ha estat una rabieta i que no serveix de res, però mira m’he quedat descansat!