Gairebé tocant el cel...

En el pati de casa.

A mitja tarda d’estiu amb un bon whisqui a la mà, contemplo a la meva filla llegint una revista. Al meu net petit dormint i a la Maria, jugant amb l’aigua de la mànega, amb el meu net gran.

Potser això no és la felicitat complerta, però s’hi assembla bastant

Collons de sopar!

Terrassa d’un restaurant, en un poble de la costa.

Tres parelles.

Elles treballen juntes, ells no.

Dels tres homes, dos ja han coincidit altres cops. El tercer és un nouvingut.

Després dels petons i salutacions de rigor seuen a taula.

Nouvingut.-

M’han dit que tu fas “xistes” (es veu que en aquest país, costa un colló dir acudits)

Jo.-

Sí...

Nouvingut.-

Ara deus tenir temes, no?. Entre la crisi, els controladors, la pujada de l’IVA, la prohibició dels toros...

Jo.-

Sí, de temes no en falten mai

Nouvingut.-

I d’on treus les idees

Jo.-

És ofici. Agafes un tema i li dones la volta, fins que et surt un acudit...

Nouvingut.-

Jo tinc un acudit molt bo, que podries fer. Dibuixes a un parell de tius. Un fa... i l’altre se’l mira. El que fa... diu...

A què és un xiste molt bo.

Jo.-

Sí. El que passa és que aquest acudit el va fer el Forges la setmana passada al Pais.

Nouvingut.-

I què?. El pot fer tu. Ell treballa per un diari a nivell d’Espanya i tu treballes per un diari català, ningú s’adonarà

Em vaig aixecar

Nouvingut.-

On vas?

Jo.-

Al wàter

La Maria, que estava xerrant amb les seves companyes, em va mirar

Maria.-

Ara vas al wàter? Encara no em demanat

Jo.-

És que vaig a tocar-me els collons. Com que porten una estona tocant-me’ls, ara me’ls vull tocar jo un ratet.

No sé que deurien dir mentre era fora. La resta del sopar, malgrat algun bri de tibantor al principi, va anar com una seda.

Redéu quin concepte té la gent de la professió...

Presentació de llibre

Àpali, avui faré una mica d'autobombo.

Aquesta nit a les vuit es presenta al Bar Bodega Joan, del carrer Rosselló 164 de Barcelona, el llibre "COMO SOBREVIVIR AL CAMINO DE SANTIAGO", escrit per Carles Valls i Sergio Fidalgo.

Es una guia, que malgrat està escrita en conya, serveix d'orientació a qui vulgui fer el cami de Santiago, tant en pla peregrí clàssic com en pla peregri
"bon vivant".

Ah, per cert, la portada i les il·lustracions interiors són d'un servidor.

Doncs ja està dit.

Recomanació

Els que sou habituals d'aquesta casa virtual sabeu de sobres que no sóc donat a fer recomanacions, però com que les normes són per saltar-les, avui faré una excepció i us recomanaré el web negre d'aquesta setmana. És un especial sobre la sentència de l'Estatut, que ha quedat prou reiixit.

Collonut!

Se'ns pixent a sobre i a Madrid diuent que plou...

I ara, què?

El Tribunal Constitucional ja s'ha pronunciat. I ara, què faran els nostres polítics, a part de convocar una manifestació una tarda de dissabte de juliol, per dir "ui, que estem enfadats, ui"?. Quin és el pla B?, perquè han tingut quatre anys per preparar un pla B, ja que no fa falta ser molt intel·ligent per pensar que passaria el que ha passat. O és que no hi ha pla B? O potser és que el pla B és precisament fer veure que no hi ha pla B? 

A casa del pobre tot són puçes...

Ens han portat de pet a la crisi i es veu que no n'hi ha prou que ja ens hagin obligat a pagar-ne una bona part, sino que sembla que volen que la paguem  tota...

Sorpresa en el Saló del Còmic

Dijous, dia de la inauguració del 28è Saló Internacional del Còmic de Barcelona, estàvem passejant el soci i un servidor per dintre del recinte ferial, quan de sobte, ens vam trobar amb el senyor Joan Boada que anava donant voltes i tafanejant per els estands.

És agradable veure que un polític s’interessa per el còmic, però, un es pregunta, el senyor Secretari General d’Interior de la Generalitat de Catalunya, a dos quarts de cinc de la tarda, no hauria d’estar treballant al seu despatx?

Anem a mal borràs...

Aquest element, vol arribar a ser alcalde de Badalona... Redéu, redéu, redéu...

Vés quina casualitat

Vés quina casualitat que en el tema de la sentència de l'Estatut, el PSOE i el PP, estiguin d'acord... (per fotre'ns, és clar)

Quins collons!!...

 

El conseller Baltasar, ha dit en el programa d’en Fuentes que es va assabentar que la causa de l’incendi d’Horta no va ser cap llamp, per la ràdio. Olé, amb un parell collons!!.

En qualsevol empresa normal, si un directiu diu públicament que va saber per la ràdio algun afer que competeix al seu departament, el foten fora al moment d’una coça al cul que, a part de rebentar-li els pantalons i calçotets, no es pot asseure durant un trimestre. Ara, bé, es veu que aquestes normes empresarials no serveixen per els nostres governants, que dirigeixen una empresa que es diu Catalunya i cobren un sou de tots nosaltres.

És clar que ben mirat, que es pot esperat d’un conseller que vol arreglar el problema de la sequera anant a resar a la Moreneta...

Ens hi haurem de posar bé...

Ja cal que anem preparant la vaselina...

El meu 23-F

23 de febrer de 1981


Jo estava a l’estudi de casa treballant en les pàgines que l’endemà havia d’entregar al “Papus”


Riiiiing! Riiiiing! Riiiiing!

- Sí?

- Hola, sóc en Josep, què hem de fer amb això del cop d’estat?

- El cop d’estat?

- Sí, cony, no t’has assabentat que hi hagut un cop d’estat?

- On?... a Xile?

- No, collons, aquí...

- Aquí?

- Sí, que no estàs escoltant la ràdio?

- No, estic escoltant música. Jo sempre treballo amb música...

- Doncs fot la ràdio i truca a l’Ivà, a veure que hem fer i després em truques

Rrrrrrr! Rrrrrrr! Rrrrrrrrr!

- Digui?

- Ivà?

- Sí

- Sóc l’Avi... D’això, que m’acaba de trucar en Josep preguntant-me que què hem de fer amb això del cop d’estat


- Mira, titu, jo tinc la maleta preparada per si es complica la cosa, fotre el camp a França. Ara, si la cosa amaina, ja et trucaré. Adéu

Clinc!

Després d’aquesta conversa, vaig estar hores davant la tele, fins que va sortir el rei vestit de capità general per dir que tot estava sota control


Riiiiing! Riiiiiing! Riiiiiing!

- Sí?


- Avi?

- Sí

- Sóc l’Ivà, demà a les nou, vull el consell de redacció al Papus. Truca al personal.

L’endemà a les nou, amb unes ulleres de no haver dormit en tota la nit, ens vam trobar a la redacció del Papus, l’Ivà, en Ja, en Francesc Arroyo, l’Albert Turró, en Xabier Etxarri i un servidor. Durant una bona estona vam estar escoltant en un transistor com s’anaven desenvolupant els esdeveniments. Un cop es va acabar tot i els guàrdies civils es van rendir, l’Ivà va dir:

- Apa, a treballar, anem a fer un número especial. Truca al muntador que vingui ràpidament, que tenim feina.

Durant tot el dia vam estar treballant amb el número especial del Papus, dedicat al 23-f, que va ser un èxit de vendes.

Qui té cua de palla...

- Ja us tenim calats a la gent com tu. Aneu de progres i esquerranosos però us deliu per carregar-vos el tripartit i no us adoneu que li esteu fent el joc a la dreta...

- Ei, ei, ei, para el carro. Tu tens orelles o una sola de sabata a cada banda de la cara?... Jo només he dit que amb la quantitat de merders i veient la inutilitat que tenen per gestionar en Saura i en Baltasar, en un país com cal ja haurien dimitit o bé el president del govern ja els hagués fotut fora, però, és clar, com que tenen al Montilla enganxat per els collonets amb el pacte de govern, tots continuaran a la poltrona com si res.

- Tu el que vols és canviar un govern progressista, catalanista i d’esquerres, per Convergència, que el primer que farà, serà pactar amb el PP...

- Com van fer els Socialistes a Euskadi?

- Veus?, ja tornem amb els tòpics

- Ni tòpics ni pebrots, rei. En política la única cosa que importa és el poder i els quartos, així que no em vinguis amb romanços. I, ara foto el camp, que ja tinc una edat i no estic per llençar el temps parlant amb un mesell de partit com tu. Ah, i la cervesa la pagues tu, que després d’aguantar la quantitat de bajanades que t’acabo d’aguantar és el mínim que pots fer.

Això és part de la conversa que vaig tenir divendres en un bar, amb un paio d’Iniciativa. I és que no aprendré mai a tenir la boca callada i no perdre el temps discutint amb gent que no veu més enllà de les consignes del partit

Demà m'hi poso...

Poso en marxa l’ordinador.


Vaig al bloc i a la pantalla em surt “RELATS CONJUNTS” i el temps que fa que vaig penjar el post.


- Mmmm! Hauria d’escriure alguna cosa. Va, després m’hi poso.


- Buf!... ara és massa tard. Demà m’hi poso.


I així un dia darrera l’altre i com qui no vol la cosa ja han passat tres setmanes des de l’últim escrit.


Avui, mirant la pantalla, pensava:


- Per què serveix un bloc?... per escriure les coses que, com diu la Tarambana, em passen per el caparró?


- Algú, realment li interessa aquests trossos de la meva vida?


- Per tenir el bloc tan deixat, potser que em rumiï seriosament el tancar la barraqueta.


- Si tanco la barraqueta, després no me’n penediré al cap de poc?


- Potser tot és posar-hi i tornar a agafar el ritme com quan vaig començar ara fa gairebé quatre anys. És clar que ja res, en el món virtual dels blocs, és igual que en el 2006.


- Mmmm! Quantes qüestions que hauria de resoldre... Bé, ara ja és tard, demà m’hi poso...

Relats Conjunts

Va entrar tota mullada amb els cabells fets un nyap

- Li podria dir en Tomàs que surti un moment, sisplau

El conserge es va aixecar del seu lloc per anar a buscar-lo.

Ell, va sortir somrient entonant la seva característica salutació

- Molt bona niiiiiiiiiiiiit

Sense donar-li temps a que acabés l’allargament de la darrera paraula, el va agafar per la collonera i mentre li retorçava li va dir:

- Així que avui faria un sol espatarrant, eh?. Doncs mira, els calers que m’he gastat en la pelu a prendre vent

El va deixar a terra recargolant-se de dolor al costat del pobre conserge que estava estorat.

D’una revolada, va arramblar amb un paraigües que hi havia a l’entrada. Un cop al carrer seguia emprenyada, però amb una sensació d alleugeriment.

Va veure que s’apropava un taxi i el va aturar.

Cul que veig, cul que vull...

 Si en Serra i Maragall van tenir les Olimpiades del 92. Si en Clos (per cert, és extrany que encara no hagi hagut un problema diplomàtic amb Turquia). Deia, que si en Clos va tenir el Fórum. L'Hereu, per no ser menys, vol tenir unes Olimpiades d'hivern. Cul que veig, cul que vull, oi, Jordi?...

Blocaire invisible

Enguany, en el blocaire invisible m’ha tocat fer-li el regal a l’STRIPER, i he pensat que millor que regalar-li un saxofonista de lletres, perquè acompanyi l’estriptis de les paraules...

Sants Innocents

Avui he tornat a l’hospital. Sembla una innocentada però no ho és. Em van trucar per donar-me hora el dia 28 a les 11 del matí, per fer-me una prova.

- El truquem perquè la doctora M. li va demanar una eco. Li va bé el dilluns 28?

- Perdoni, no m’estaran fent la innocentada abans d’hora, oi?

- Aquí no estem per perdre el tremps. Li va bé o no li va bé?

- Sí senyora, el dilluns 28 a les 11 estaré allà per oferir el meu cos a la ciència

- Com diu?

- Que no es preocupi que dilluns em va molt bé.


Així que aquest matí a les onze menys deu estava jo assegut a la sala d’espera com un bon minyó, esperant que em cridessin per fer la eco. Mentre esperava ha passat una infermera amb una llufa a l’esquena, la Maria, que estava al meu costat m’ha dit:

- Has vist, a aquesta li han clavat una llufa

Jo, que sóc mal fiat de mena li he contestat:

- Potser s’ha la posat ella mateixa

- Vols dir?

- Jo de petit ho feia

- Ah, sí?

- Sí, el dia dels innocents abans d’entrar al col•le, em posava una llufa a l’esquena i així els companys no em tocaven els nassos durant tot el dia

- Tu, ja des de petit has sigut una mica raret, oi?

- Més que raret, he sigut un supervivent. Perquè me la fotessin els altres, me la fotia jo i així enllestia. Diguem que era una forma ràpida d’enllestir un joc tonto

Bones Festes a tothom!

Publicitat subliminal?

Darrerament he observat en la tele, en la ràdio i en la premsa, una gran quantitat d’anuncis de clíniques i centres mèdics que ofereixen una cura a la impotència (disfunció erèctil, que diuen ells). Veient tanta proliferació d’aquesta publicitat, un surt a una conclusió, potser sí que és veritat que el país està destrempat.

Torno a ser avi!...

... Així que durant una bona temporada hauré d'anar amb pitet...

Coses de la vida

Catalunya té un seleccionador nacional que no parla català perquè no li surt del flabiol

De moment, ja he acabat la carrera...

- A veure... vostè va anar a urgències per un episodi de visió doble

- Sí, doctora

- Després del reconeixement i les proves, el neuròleg de guàrdia va sospitar que podria ser esclerosi múltiple, per això el va derivar a mi...

- Shhhhhiiii!

- Ja li vaig dir, que degut a la seva edat, és massa gran per agafar la malaltia (aquí em vaig alegrar de començar a ser iaio) i la petitíssima lesió que es va apreciar en el resultat de l’escàner era probable que no fos esclerosi, però li hauríem de fer més proves per assegurar-nos i descartar-ho del tot. No seria el primer cas que no ho sembla i ho és

PLINK! (soroll dels collonets picant la gola)

- Glub!

- Doncs ja tenim els resultats de les proves... A veure

PITICLINK, PITICLINK! PITICLINK! (Soroll del collonets repicant a la gola, mentre cau una gota de suor, esperant que la doctora acabi de llegir els informes de les proves)

- Mmmmmmm!... Doncs...

- ?

- Està tot bé. Podem descartar definitivament l’esclerosi


PATAXAN! XIN XIN! (soroll de fanfàrria, després d’haver-me tret un pes de sobre)

- I ara que haig de fer?

- Doncs, pot marxar a casa tranquil·lament. El citarem d’aquí uns mesos per fer-li un control i ja està

- I, tot allò de la visió doble etc, per què va ser?

- Un episodi esporàdic del que no sabrem mai la causa

Així doncs, de moment, després de gairebé cinc mesos, ja he acabat la carrera de malalt, una carrera que saps quan la comences però mai saps quan l’acabaràs.

(Tota la carrera de malalt l’he feta en un hospital públic, i us puc assegurar que no tinc cap queixa)

En Millet li agrada la música...

...dels euros quan cauen a la seva cartera.

Quan ens eixugàvem el cul amb paper d'estrassa

- No, no, mama, compra aquest paper higiènic que té doble capa, està perfumat i parafinat perquè no rasqui...

Em vaig mirar a la noieta i a sa mare i no vaig poder evitar recordar que quan jo era petit m’eixugava el cul amb les paperines de paper d’estrassa que la meva mare i la meva àvia portaven de la compra. Així doncs, un dia el cul em feia olor de peix, l’altre de carn i l’altre de blanc d’espanya o d’algun altre producte de neteja...

Per curiositat vaig mirar dins del supermercat a veure si trobava paper higiènic marca “El Elefante 400 servicios”, el paper que va substituir a les paperines de paper i que, suposadament, era la gran innovació per la higiene culera, malgrat que la seva aspror era comparable a la del paper de vidre.

No el vaig trobar, però interiorment vaig pensar “que fins ens hem tornat, ara si no és amb paper perfumat de doble capa i parafinat perquè llisqui, no ens eixuguem el cul"...

Succedani

L’altre dia, en un dinar familiar, vaig coincidir amb una parenta que em va confessar que era creient i per això no deia paraulotes...

Ella, quan s’empipa perquè una cosa no li ha sortit bé o perquè ha tingut un petit accident, en comptes de dir: “Em cago en Déu” diu: “Casumdena” o en comptes de dir: “Collons”, diu: “Cordons” o “Cordills”.

Jo, li vaig dir que malgrat el canvi de paraules, la intenció era la mateixa, dir un renec, però em va corregir dient que com que no ofenia a Déu, no queia en el pecat i així no s’havia de confessar...

És curiós com molts catòlics canviant les paraules, però no el sentit, esquiven la canfessió...

Son tan espavilats, que no ens els mereixem...

- Bon dia, encarregat de l’amo. Què ens ha cridat?

- Sí, tripartit. Us volia regalar una merda que no em serveix de res i a sobre em costa quartos.

- Ooooh!, quina alegria, encarregat de l'amo. Visca! Visca!... Ara correm a posar-nos una medalla...

Doncs encara no m'he mort, malgrat ho sembli...

Primer, va ser un mail que em va enviar en Puigbert (col·lega i company del diari):

- Com anem? al diari vas donant guerra però fa dies que veig que no actualitzes el bloc i et vas quedar amb la davallada de salut...cosa preocupant.
Espero que no sigui res complicat, però, estàs recuperat?

Després, una xerrada amb el senyor Garigot, tot dinant...

- Collons, nen!... a veure si actualitzes el bloc, que al final la gent es pensarà que t’has mort...

- Redéu, mira que és exagerat, eh?... ja escriuré, el que passa és que el metge em va dir que em prengués la vida amb calma

- Compta no t’herniïs... Bona excusa té el malalt, que es pixa el llit i diu que ha suat...

Això m’ha fet reflexionar i sobre tot fer-me unes quantes preguntes, algunes de les quals ja me les havia fet i fins i tot vaig escriure sobre elles:

- Què passa quan es mora un blocaire?

- Si no hi ha ningú que conegui la contrasenya per entrar al bloc, com s’assabentarà la resta dels blocaires?

- Com es fa un enterrament blocaire?. Els víkings posaven les pertinències del mort en una barca, li fotien foc i, apa, mar endins. En els blocaires què fem? Posem l’ordinador i les cendres del mort a la plaça de l’Ajuntament i li calem foc?

- La resta de blocs que tenen enllaçat al blocaire difunt, posen un esquela en llurs blocs?


Casumtot!, la metgessa em va recomanar que m’ho prengués en calma i jo, vinga a menjar-me l’olla...

Davallada de salut

Vaig anar al metge. Bé, en realitat vaig anar d’urgències, que impressiona més.

Sembla que el mot urgències és com més contundent. Anar al metge sona com més casolà o més vulgar. Ara, anar d’urgències dóna la sensació de més seriós, vol dir que realment estàs fotut.

L’assumpte és que em vaig despertar amb una part de la cara adormida

- Coi – Vaig pensar- tens un cos que va per lliure. Tu et despertes i una part de la cara vol continuar dormint.

Com que sóc persona que respecte tot tipus de decisions vaig deixar que la part de la cara continués a la seva.

L’endemà, a més del problema de la cara, vaig començar a veure doble. Per treballar, llegir etc, tenia que aclucar un ull i, això, toca una mica allò que no sona i a part de tocar allò que no sona, acollona. Així que la Maria, em va agafar i em va portar d’urgències.

A urgències, a part de passar-m’hi set hores i escaig, em van fer un reguitzell de proves. Analítica complerta, plaques de tòrax, un TAC, un doppler.

Entre prova i prova, hi havia moments que m’animava veient com, de tant en tant, arribava gent que semblava que estava més fotuda que jo.

Un cop acabades les proves em va visitar el neuròleg.

- Miri, les proves han sortit totes bé

- I, llavors que tinc?

- No ho sé, li demanaré una ressonància magnètica i un cop tinguem els resultats ja veurem... Per cert fuma?

- Sí, puros un o dos al dia

- I beu?

- Sí doble, per això he vingut

- No, em referia a si bevia alcohol

- Ah!... cervesa i whisqui

- Doncs deixi de beure alcohol i de fumar

- La culpa del que em passa té a veure amb l’alcohol i el fumar?

- No, però són mals hàbits i segur que es trobarà millor

- Ja... i, cardar? (bé en realitat vaig dir fer l’amor, que fa més fi)

- Sí, home, per què no?

- Ho deia perquè no fos cas que també fos considerat un mal hàbit. Com que tot el que em dona plaer m’ho està traient...

- Vinga, vinga... no sigui tan radical. Quan es curi, podrà tornar a fumar i beure, això sí amb moooolta moderació

Això em va tranquil·litzar. Encara que l’home no sap ben bé el que tinc, té l’esperança de que em curaré d’una malaltia que encara no han trobat.

(he descansat uns dies. He fet el just i ahir vaig recuperar la visió normal. Encara no m’han donat hora per la ressonància. Paciència, que d’aquí deu venir el nom de “pacient”)

Relats conjunts: Guerrers de terracota

- La emperadriu em va encarregar que li fes uns ninots consoladors, per desfogar-se a les nits, i com que encara no s’ha inventat el làtex, els he fet de terracota

- I calia que en fessis tants?

- Bé, amb la varietat es troba el gust

Manies...

- Ui, has vist que tens un gra de pus al braç?

- Sí

- Et fa mal? – Mentre em diu això, ja me’l està burxant

- Dona, si no me’l apretes, no

- És que està a punt de rebentar. Em deixes que te’l tregui?

- Em faràs mal

- No, home, no. Si es veu tota la punta blanca. Està a punt, a punt

En aquest moment, sens com uns dits et fan pressió sobre el gra.

- M’estàs fent mal

- Aguanta, que ja gairebé està. És un momentet – Aquí, ja notes que la pressió és brutal

Xap!

- Redéuuuuu! La puta d’oros, quin mal!!

- Bah, bah, que no n’hi ha per tant

- Què no n’hi ha per tant?... Una mica més i em surten els ulls de les òrbites...

- Aixeca’t un moment la samarreta, a veure si en tens algun altre a l’esquena...

I, m'aixeca la samarreta, i sé que durant una estona em burxarà, i em tornarà a burxar... però, redéu, com m’estimo a aquesta dona...

Redéu! Com està el pati...

Prop de casa hi ha un quiosc de l’ONCE. He passat per davant un munt de vegades, gairebé sense mirar-lo, perquè forma, des de fa anys, part del paisatge urbà.

L’altre dia, però, una cosa em va cridar l’atenció. Era un cartell, que estava col·locat damunt de la finestreta per on el propietari ven els cupons, que deia:

“ Oferta: Per la compra de cinc cupons, regalem un Rasca-Rasca”

Vaig pensar:

- Cony! Si que esta malament la cosa que, fins i tot, aquests han de fer ofertes per vendre, i això, que sempre s’ha dit que en època de crisi, és quan més rifa es ven... Redéu, com està el pati.

Relats conjunts: El pelele

- Aurgggg!, Casumtot! Quines basques m’estan agafant de tant anar amunt i avall...El malparit em va dir: “és una feina senzilla, només has de distreure a quatre noietes”... La mare que el va fotre! Una feina senzilla, porto dues hores pujant i baixant... ja em sentirà ja, quan vagi a cobrar a l’ETT... Aurgggg!...

Anem a mal borràs

L’Hereu, alcalde de Barcelona, per poder tirar endavant la nova estació de la Sagrera ha anant a buscar calerons al Ministerio de Fomento, que és aquella casa de varietés dirigida per l’insigne còmica, “que tiene una grasia que no se pue aguantà”, Magdalena Álvarez, més coneguda com la Maleni.

Després de les fotos de rigor i una estona de xerrameca, l’Hereu, ha tornat amb la cua entre les cames i amb uns quants euros menys a les arques municipals, i és que el viatge no els ha sortit per la patilla.

Des de fa un temps, quan veig coses com aquesta, tinc la sensació d’estar veient una pel·lícula que ja he vist. I això és el fotut del cas, que ens hi estem acostumant i, el que és més trist, ens hi estem resignant.

Vida quotidiana

Aixecar-se, dutxar-se, esmorzar, llegir la premsa, apanyar la casa, comprar, treballar, dinar, treballar, gaudir del net, fer-la petar amb la nena, o amb companys i amics, preparar el sopar, gaudir de la parella, llegir, dormir...

Així un dia darrera l’altre, i de sobta,... FLAS!, Òndia, si tinc un bloc i ara fa dies que està descuidat... Redéu, redéu, redéu...

Aneu amb compte...

Misteris de la naturalesa...

Els polítics, ens menteixen. La gent sap que els polítics els menteixen. Els polítics saben que la gent sap que els menteixen... I no passa res...

Redéu, redéu, redéu... Ja cal que ens ho fem mirar tots plegats...

Pixador poc sensible...

M’emprenyen aquests wàters de restaurants que el llum s’encén i s’apaga per mitjançar d’un detector de presència.

Al restaurant on anem a jalar, un cop a la setmana amb el soci, té un d’aquests dispositius, i, una de dos, o no està ben ajustat o jo tinc poca presència. El cas és que arribo, s’encén el llum i quan estic a mig buidar, xac! s’apaga, i ja em tens a mi, aguantant l’eina amb una mà i movent l’altra per veure si el maleït dispositiu em detecta i torna el llum.

Total, l’altre dia, amb això de pixar i fer tai-txi a l’hora, vaig acabar mullant-me les sabates.

Carnaval

A vegades m'embolico jo solet...

Vaig coincidir amb el company aquell que es va passar per la pedra a una mossa i després penedit em va preguntar el que havia de fer, si dir-li, o no, a la seva dona...

Jo, com que a part de memòria sóc una mica xafarder li vaig preguntar per el tema

- Al final li vas dir a la teva dona que t’havies follat a la Sandra?

- Noooo!

- Ah!

- Vaig fer mal fet o què?

- Mira, ja m’ho vas preguntar en el seu moment i no et vaig voler contestar. Cadascú ha d’obrar segons els seus sentiments

- És que no li vaig voler dir perquè no patís. Imagina’t si li dic que m’he anat al llit amb una altra dona, quin disgust...

- O no...

- Com què no?

- Potser aprofita la avinentesa, per explicar-te que ella també s’ha anat al llit amb un paio

- Com que s’ha anat al llit amb un paio?... Amb qui?

- Collons, nen, que és una suposició

- Deixa’t de suposicions. El conec?

- A veure, t’he dit que és una suposició

- Res de suposicions. Si ho has dit és perquè saps que me la fot amb algú. Qui?

- Ostia!, t’acabo de dir que és una suposició. No sé si te la fot o no. D’acord?

- D’acord, no. Si ho has dit és perquè saps alguna cosa...

- No sé res. I me’n vaig, que t’estàs posant pesadet...

Un cop a casa, mentre estava sopant, va sonar el telèfon

- Sí?

- Escolta, no seràs pas tu qui me la fot amb la meva dona, oi?

- Estàs malalt... Adéu

Clink!

Ai, senyor, això em passa per parlar massa.

Pregunta

Cara de babau

Riiiing!

Riiiing!

Riiiiing!

- Hola, Avi

- Hola, Pere...

- Ja sé perquè em truques, Avi. No has cobrat. Precisament ara acabo de parlar amb el delegat del banc, perquè vaig ingressar uns pagarés per descomptar i el “tiu” cabró, perquè no té un altre nom, amb aquests quartos m’ha cancel·lat la pòlissa de crèdit que tenia...

- Bé, jo...

- ...Es veu que ho poden fer, els malparits. Ho diu la lletra petita del contracte que firmem. És clar, com que està impresa, no te’n pots escapolir.
Aquesta punyetera crisi, acabarà amb tots, perquè ja no és sols la construcció o els cotxes, no, és tot. Tot se’n va a fer punyetes. Jo intento tirar endavant, però els bancs no obren l’aixeta i això que el govern els va afluixar la mosca, però saps on han anat a parar aquests calers? Doncs jo t’ho diré, han servit per tapar els forats que els grans banquers tenien...

- Escolta, Pere...

- ... La situació està tan fotuda, que he començat a trucar als proveïdors i ja els he dit que aniria pagant a mida que anés cobrant els quartos que em deuen. Fins i tot l’Ajuntament em deu pasta. Però és clar, ells també estan arruïnats. Els hi ha baixat les llicencies d’obres i ja m’explicaràs...

- Pereeee!

- Sí, digues. Perdona t’estava atabalant amb els problemes

- Escolta, Pere, a mi em sap molt greu això que t’està passant, però em deus tres factures

- Ho sé, Avi, ho sé. No t’amoïnis, que tinc prevista una entrada de diners i tu seràs dels primers en cobrar.

- I, quan creus que entraran aquests diners?

- Ostia, no ho sé tu, no em pressionis, que les estic passant putes

- Cony, doncs elimina despeses, no facis més la revista de empresa que fas

- Sí, home, i la imatge empresarial, què?. Si deixo de fer la revista la gent es pensarà que anem de baixa. Per cert, per el proper número, havia pensat que em facis..

- Escolta, Pere, és que si no cobro, no et faré res més

- Ah, està molt bé això, mentre has cobrat has anat treballant, a la que deixes de cobrar, ja vols plegar. Total per la misèria que et dec...

- Doncs si és una misèria per tu, paga’m i tan amics

- Punyeta, si no et pago no és perquè no vulgui, és per culpa d’aquesta puta crisi que m’està ofegant...

Meravellós, en temps de Franco, la culpa de tots els problemes era “la pertinaz sequía”, ara la culpa de tots els problemes és la crisi.

Feina feta no fa destorb!

Si heu d'anar a una entitat bancaria, aneu amb pilotes, així us estalviareu la feina d'haver de abaixar-vos els pantalons.

Probablement Déu no existeix... Ai, recony!

Ja he vist un autobús dels anomenats ateus, aquells que porten: “PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX, DEIXA DE PREOCUPAR-TE I GAUDEIX DE LA VIDA”. Uiiiii, quin eslògan més transgressor...Compta, aparteu les criatures no fos cas...
Però quina classe d’ateus hi ha a Europa?. Què vol dir això de “PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX”?...
Anem a pams. Els ateus, neguen l’existència de Déu, no?, doncs a que ve això de “probablement”?. Res de probablement, si un és ateu, el que ha de posar és: “DÉU NO EXISTEIX” i punt.
Què passa?, que son ateus només de “boquilla” i que en el fons, posen el “probablement”, no fos cas que al morir, resultés que Déu sí existeix i els vulgui enviar al infern i llavors puguin utilitzar l’excusa de dir: “Ep, que nosaltres vam posar probablement, no vam negar la teva existència, Déu, només la vam qüestionar”...
Recony!, si es fa una cosa, s’ha de fer ben feta, per això reclamo que si els catòlics, pregonen als quatre vents que Déu existeix, els ateus, han de pregonar als quatre vents que Déu no existeix, res de mitges tintes, amb dos collons, si no tanquem la paradeta.

Rebaixes

La primera vegada que, tenint ús de raó, vaig escoltar a la meva àvia que deia:

- Ja han arribat les rebaixes

Jo, em vaig imaginar que vindrien carrer amunt unes quantes dones molt més baixes que la senyora Trini, una veïna que a tot estirar feia metre cinquanta.

Coses de criatures...

Blocaire invisible (bis)

Aquest tinglado del Blocaire Invisible el va iniciar la meva filla adoptiva virtual l’Alepsi i malgrat que aquest any no hi ha participat, crec que és de justícia que també tingui el seu regal. Així doncs com que va moooolt atrafegada, he pensat regalar-li un superheroi multiplicador de temps perquè l’ajudi a tenir temps per fer totes les coses que vol fer

Blocaire invisible

El meu blocaire invisible és en Chamb, un home que li agrada l'escacs i les mulates.

Doncs quin millor regal se li pot fer que una professora d'escacs mulata?...



Apa, a gaudir-la per molts anys.

Bon any a tothom!!

Tu, què faries?

- Recordes la Sandra, Avi?...

- Sí

- Doncs la setmana passada me la vaig follar

- Felicitats

- Cony, que no t’ho explico perquè em felicitis, t’ho explico perquè estic acollonit

- Que no et vas posar condó?

- No és per això. Estic acollonit perquè tinc la sensació que la meva dona se’n adonarà...

- És un dels riscos que es corren quan es treu a passejar l’ocellet

- El fotut del cas, és que no és res seriós. Només va ser un clau i prou. Què faig?... Li explico?

- No sé, noi...

- Tu, que faries?

- Jo?...


(Nota: El company que em va fer la confidència, no s'assembla gens al que he dibuixat. I la Sandra, evidentment, no es diu Sandra)

Relats Conjunts: La gran onada

- Ooooooostiaaaaaaa!!

XOOOOOOOOOOOOOOOOOF!

- GLU, GLU, GLU, GLU,GLU, GLU,GLU,GLU,...........

Un cop dur!

Em van dir que estava complertament alcoholitzat i que vivia al carrer. Fins i tot em van indicar la zona per on es movia.

Hi vaig anar, no per morbo, si no per constatar de primera mà allò que no em podia creure.

Tornar-lo a veure, va ser un cop. Anava brut, vestit amb parracs, una gran i descuidada barba li cobria la cara. Gairebé no quedava res de la frondosa melena rossa que havia tingut.

Durant uns segons vam creuar les mirades. La seva era buida, llunyana, absent...

Dalt del Metro, camí de casa, vaig recordar aquella nit de fa anys, en que després d’un sopar dels col·laboradors de la revista on treballàvem , vam baixar per les Rambles en un Dyane-6 descapotat i ell dret, amb la seva melena a l’aire, cridava:

- Neeeens! Som els reis del móóón!