dilluns, de desembre 1

Un cop dur!

Em van dir que estava complertament alcoholitzat i que vivia al carrer. Fins i tot em van indicar la zona per on es movia.

Hi vaig anar, no per morbo, si no per constatar de primera mà allò que no em podia creure.

Tornar-lo a veure, va ser un cop. Anava brut, vestit amb parracs, una gran i descuidada barba li cobria la cara. Gairebé no quedava res de la frondosa melena rossa que havia tingut.

Durant uns segons vam creuar les mirades. La seva era buida, llunyana, absent...

Dalt del Metro, camí de casa, vaig recordar aquella nit de fa anys, en que després d’un sopar dels col·laboradors de la revista on treballàvem , vam baixar per les Rambles en un Dyane-6 descapotat i ell dret, amb la seva melena a l’aire, cridava:

- Neeeens! Som els reis del móóón!

18 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

ara m'heu fet pensar en un dibuixant que va sortir la setmana passada a tv3...

Sergi ha dit...

De vegades és molt difícil creure que una cosa així pugui passar de veritat, com una vida es pot espatllar tant, de manera tan sorprenent per nosaltres. No obstant, segur que aquest no és l'únic exemple que ens podríem trobar. Em sap greu.

Josep ha dit...

Disculpeu la meua ignorància, però no sé a qui us refereiu.

Sí que conec casos de gent que ha patit caigudes fortes.

Per desgràcia, no sé que s'ha de fer en aquests casos.

Clint ha dit...

si que deu ser dur sí!

ddriver ha dit...

dona moltes voltes la vida

Anna Tarambana ha dit...

La vida et sorpren.,.. a vegades tries una decisió i sense saber com... Una merda, vaja.
ànims

Abogadaenbcn ha dit...

El risc de caure és molt gran avui en dia, un parell de males jugades de la vida i tots podem acabar al carrer.

Anònim ha dit...

Benvolgut Jordi, no crec que ell estes en condicions de sortir a la tele...

Anònim ha dit...

Miri, benvolgut Xexu, crec que la vida se la va espatllar ell. Massa alcohol, massa viure al dia, massa altres substàncies, masses incompliments amb la feina, massa...de tot.

Anònim ha dit...

Benvolgut Josep, a mi em va passar el mateix, no sé que es pot fer en aquests casos i creguim no estic gaire orgullós de marxar sense haver intentat res...

Anònim ha dit...

Doncs sí, benvolgut Clint, veure de prop a una ruina humana, que havies conegut, és dur... massa dur

Anònim ha dit...

Més que una noria, benvolgut Ddriver... avui som a dalt i demà hem tocat fons

Anònim ha dit...

Vostè ho ha definit clar i català, benvolguda "senyureta" Tarambana...
Una merda i ben grossa.

Anònim ha dit...

Això és el que fa reflexionar, benvolguda Abogada, que un parell de males jugades i comences a caure pendent avall, sense possibilitat de sortir...

zel ha dit...

Peneta, i costa de pair, quan veus algú que ha compartit quelcom amb tu i no et reconeix...

adrià ha dit...

La veritat és que sap greu... molt.

Laia ha dit...

mirar enrere i veure en què t'has arribat a convertir, en ocasions així fa molt de mal... Però també cal mirar què ha fet i si s'ho ah guanyat a pols... En funció de com actuem hi ha situacions predestinades, que si no hi fem res tard o d'hora acabaran arribant.

mima ha dit...

vaja avi...massa dur pel meu reencontre amb el món blogaire...