Probablement Déu no existeix... Ai, recony!

Ja he vist un autobús dels anomenats ateus, aquells que porten: “PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX, DEIXA DE PREOCUPAR-TE I GAUDEIX DE LA VIDA”. Uiiiii, quin eslògan més transgressor...Compta, aparteu les criatures no fos cas...
Però quina classe d’ateus hi ha a Europa?. Què vol dir això de “PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX”?...
Anem a pams. Els ateus, neguen l’existència de Déu, no?, doncs a que ve això de “probablement”?. Res de probablement, si un és ateu, el que ha de posar és: “DÉU NO EXISTEIX” i punt.
Què passa?, que son ateus només de “boquilla” i que en el fons, posen el “probablement”, no fos cas que al morir, resultés que Déu sí existeix i els vulgui enviar al infern i llavors puguin utilitzar l’excusa de dir: “Ep, que nosaltres vam posar probablement, no vam negar la teva existència, Déu, només la vam qüestionar”...
Recony!, si es fa una cosa, s’ha de fer ben feta, per això reclamo que si els catòlics, pregonen als quatre vents que Déu existeix, els ateus, han de pregonar als quatre vents que Déu no existeix, res de mitges tintes, amb dos collons, si no tanquem la paradeta.

Rebaixes

La primera vegada que, tenint ús de raó, vaig escoltar a la meva àvia que deia:

- Ja han arribat les rebaixes

Jo, em vaig imaginar que vindrien carrer amunt unes quantes dones molt més baixes que la senyora Trini, una veïna que a tot estirar feia metre cinquanta.

Coses de criatures...

Blocaire invisible (bis)

Aquest tinglado del Blocaire Invisible el va iniciar la meva filla adoptiva virtual l’Alepsi i malgrat que aquest any no hi ha participat, crec que és de justícia que també tingui el seu regal. Així doncs com que va moooolt atrafegada, he pensat regalar-li un superheroi multiplicador de temps perquè l’ajudi a tenir temps per fer totes les coses que vol fer

Blocaire invisible

El meu blocaire invisible és en Chamb, un home que li agrada l'escacs i les mulates.

Doncs quin millor regal se li pot fer que una professora d'escacs mulata?...



Apa, a gaudir-la per molts anys.

Bon any a tothom!!

Tu, què faries?

- Recordes la Sandra, Avi?...

- Sí

- Doncs la setmana passada me la vaig follar

- Felicitats

- Cony, que no t’ho explico perquè em felicitis, t’ho explico perquè estic acollonit

- Que no et vas posar condó?

- No és per això. Estic acollonit perquè tinc la sensació que la meva dona se’n adonarà...

- És un dels riscos que es corren quan es treu a passejar l’ocellet

- El fotut del cas, és que no és res seriós. Només va ser un clau i prou. Què faig?... Li explico?

- No sé, noi...

- Tu, que faries?

- Jo?...


(Nota: El company que em va fer la confidència, no s'assembla gens al que he dibuixat. I la Sandra, evidentment, no es diu Sandra)

Relats Conjunts: La gran onada

- Ooooooostiaaaaaaa!!

XOOOOOOOOOOOOOOOOOF!

- GLU, GLU, GLU, GLU,GLU, GLU,GLU,GLU,...........

Un cop dur!

Em van dir que estava complertament alcoholitzat i que vivia al carrer. Fins i tot em van indicar la zona per on es movia.

Hi vaig anar, no per morbo, si no per constatar de primera mà allò que no em podia creure.

Tornar-lo a veure, va ser un cop. Anava brut, vestit amb parracs, una gran i descuidada barba li cobria la cara. Gairebé no quedava res de la frondosa melena rossa que havia tingut.

Durant uns segons vam creuar les mirades. La seva era buida, llunyana, absent...

Dalt del Metro, camí de casa, vaig recordar aquella nit de fa anys, en que després d’un sopar dels col·laboradors de la revista on treballàvem , vam baixar per les Rambles en un Dyane-6 descapotat i ell dret, amb la seva melena a l’aire, cridava:

- Neeeens! Som els reis del móóón!

Cançons

M’agrada treballar amb música.

Poso un CD i deixo que soni. Gairebé no presto atenció a les cançons, simplement les sento, no les escolto.

Malgrat això, a vegades, de manera inconscient, paro atenció en alguna de les lletres. Sonava “EL VELL SMOKY”, una cançó popular nord-americana, cantada per l’Eduard Estivill. L’estrofa que m’han cridat l’atenció diu:

“Et faran carícies
i besos de mel
dient més mentides
que estrelles hi ha al cel”

No sé perquè, m’ha vingut a la memòria en Zapatero, en Rajoy, en Montilla, en Saura, en Carod... etc...

Relats Conjunts: Àngels

- Veus?, és el que jo et deia. Déu, sota la túnica, no porta calçotets...

Amb dos ovaris...

Jo sóc badoc de per sí. Vaig per el carrer mirant a tort i a dret. Podria justificar-me dient que em va bé per la feina, que veient el que passa arreu, em serveix per trobar temes. Però la realitat és que des de petit he estat un badoc. La meva àvia sempre que m’enxampava badant em fotia un clatellot, al temps que em deia:

- Et caurà el nas

El nas, no m’ha caigut, però continuo anant per el carrer guaitant tot el passa al meu voltant.

Crec que un dels millors llocs per exercir la badoqueria és quan t’atures en un semàfor. Mentre esperes que es posi verd per creuar, pots recrear-te.

Estava en una d’aquestes situacions semafòriques i em va cridar l’atenció un cotxe que estava aturat al costat, en una cantonada de càrrega i descàrrega, amb els quatre intermitents posats. Vaig veure com un motorista de la guàrdia urbana, que baixava pel carrer, es va aturar al seu costat i se’l va quedar mirant. Encara no havia baixat de la moto, que d’un portal va sortir una noia, amb una bossa de plàstic grossa en una mà i les claus del cotxe a l’altra. El motorista es va dirigir a ella:

- És seu aquest cotxe?
- Sí
- Sap que aquí no pot estacionar?. L’hauria de denunciar, perquè això és una zona de càrrega i descàrrega i vostè no porta un vehicle comercial...

La noia el va tallar:

- Mire, si me tiene que multar, me multa, pero no me dé la brasa que hoy no tengo el chocho pa ruidos...

Sí, senyor, amb dos ovaris – vaig pensar...

Quan el semàfor es va posar verd i vaig creuar, el guàrdia l’estava multant...

Relats Conjunts

Arri arri tatanet
que anirem a Sant Benet
comprarem un panellet
Per dinar,
per sopar
per la teta no n’hi haurà!

PATAPAM!!

El cop de porra el va llençar a la vorera, dos metres més enllà del cavall . Des de terra, mentre veia estrelles al seu voltant, va escoltar la veu del municipal que li deia:

- Ja és una mica ganàpia per anar fent l’indio, no li sembla? ...

Vés que m'estic fent vell!

M'estic fent vell... Ho noto perquè cada cop que marxo uns dies de vacances, em costa de tornar a reprendre l’activitat normal. Però ho noto encara més, perquè m’adono que cada dos per tres em deixo la bragueta oberta...

A l'estiu tota cuca viu: Xaf!

Xaf!!


Diuen que trepitjar una caca de gos porta bona sort. A mi m'ha portat un cabreix de tres parells de collons i una pudor de merda insuportable.

A l'estiu tota cuca viu: Consell

Aquest consell me'l va donar, l'altre dia, un psicòleg amic meu.

Ah!, i us puc assegurar que el paio no es diu Perogrullo.

A l'estiu, tota cuca viu: Santa Innocència!

Bar restaurant de barriada.

Menú: triar entre tres primers, tres segons, pa, vi, postres i cafè = 8,50 euros.

Comensals: El soci, un col·lega i jo.

Després de llegir el menú.

El col·lega:

- El gaspatxo, és casolà?

El cambrer:

- Psssííí!

El col·lega :

- I les croquetes, l’has feu vosaltres o són congelades?

El cambrer:

- Ummmm!... D’això… Ens las fan per a nosaltres... Vaja, que és com si fossin casolanes

El col·lega:

- I, són bones?

El cambrer:

- Ja ho crec...

El col·lega:

- Llavors vull un gaspatxo i unes croquetes

El col·lega, mentre menjava el segon plat:

- Cony!, aquestes croquetes són congelades i el paio m’ha dit que eren casolanes i estaven bones...

Jo:

- A veure, xato, i que vols que et digui?... Que el gaspatxo és del Carrefur, les croquetes són del senyor Findus, i que no estan bones i te’n vagis a jalar a un altre lloc?. Óstia, nen, que el menú és de 8,50 euros.

El dijous següent, el soci i jo. Ve el cambrer i ens diu:

- El paio que va venir l’altre dia amb vosaltres, va nèixer així de beneït, o és que va caure de l’incubadora?

Cagumtot!!

- Has de passar per el sol?

- No, què en el sol la merda s’asseca

Aquesta va ser la primera conversa que vaig tenir amb l’Ivà.

Feia una setmana que, després de varis intents, en Gin, llavors director artístic del “Papus”, m’havia encarregat de fer una tira setmanal d’uns policies, els “tunda tunda”.

Jo llavors era un cadell que es pensava que es menjaria el món mundial. Portava temps llegint la revista i de sobta em vaig trobar sent part de la redacció. Era divendres, dia de lliurament d’originals i un servidor va anar cofoi a la redacció a portar la seva tira. Allà hi havia en Ventura i Nieto, l’Usero, en Joma, en Gin, l’Óscar i l’Ivà. Alguns treballaven i altres acabaven de lliurar les planes i estaven fent-la petar.

Vaig donar la tira al Gin i vaig estar una estona badant amb la facilitat que tenien i tenen pel dibuix en Ventura i l’Usero. Quan ja marxava, l’Ivà, que estava en una taula xerrant junt amb l’Óscar i en Gin, em va dir:

- Has de passar per el sol?

Em pensava que l’Ivà m’estava fent una conya i jo volia estar a l’alçada, per això la resposta

- No, què en el sol la merda s’asseca

- “Nanu”, que t’estic parlant en serio. Has de passar per el Sol?- em va tornar a dir l’Ivà, amb cara seriosa.

Llavors em vaig comprendre que m’estava fotent de peus a la galleda. Em vaig quedar sense saber que dir. En Gin, es va adonar que no entenia res i m’ho va aclarir:

- El Sol és el bar que està davant de la redacció

- Ah!... Sí... per què? – vaig preguntar, mentre notava que la cara se m’havia posat vermella com un tomàquet

- Perquè li donis aquest guió al Giménez... Coneixes al Carlos Giménez? – em va interrogar l’Ivà amb cara seriosa

- Oh, i tant, ja ho crec

- Doncs “arreando” que l’està esperant

Després d’aquesta pífia vam coincidir més cops. I quan, després de la bomba, li van encarregar tirar endavant “El Papus” em va nomenar sots-director artístic.

Durant tots els anys que vam treballar junts em va anar ensenyant l’ofici i em va donar consells que no he oblidat mai.

L’Ivà tenia un caràcter especial i, potser, un munt de defectes, però va ser un dels millors professionals de l’humor gràfic que ha donat aquest país.

Una tarda que estàvem sols a la redacció em va dir:

- Jo no penso aguantar la decadència. Quan vegi que començo a estar “ga-ga”, em prenc una pastilla i adéu. No vull que la gent em recordi “ga-ga”

- Mira, Ivà, quan tu estiguis “ga-ga”, no t’adonaràs i no et prendràs la pastilla

Quan va tancar “El Papus” vam deixar de veure’ns assíduament.

El 22 de juliol de 1993, mentre estava treballant, vaig escoltar per la ràdio que Ramón Tossas “Ivà” havia mort en un accident de trànsit a la Rioja. Vaig pensar:

- Collons iaio, t’has sortit amb la teva la gent no et recordarà “ga-ga”.

Quan va morir, avui fa 15 anys, l’Ivà tenia 52 anys.

Penso que val la pena recordar-lo.

Anècdota sobre un peatge fotogràfic que vaig patir

Mentre contestava els vostres comentaris sobre el post del peatge fotogràfic, n’hi havia un d’en Xexu que deia que tenia experiència en aquests temes, això m’ha recordat una anècdota que vaig viure fa uns quants anys a casa d’una parella, aficionada al submarinisme, que va organitzar un sopar per passar-nos las diapositives d’unes vacances que van fer al Carib.

Després de sopar l’amfitrió ens va fer seure a tots (sis persones més la seva dona) al “tresillo”. Amb el whisky a la mà vaig veure amb terror com muntava la pantalla i el projector, al que va carregar amb un cartutx en el que per el cap baix hi havia unes vuitanta o cent diapos. Va apagar la llum i va començar el turment.

Ara un peix de colors, ara unes bombolles, ara una mà amb el rellotge submarí, ara uns coralls, ara un altre peix de colors, ara...

Al cap d’un quart d’hora, vençuts per l’avorriment i l’alcohol, tothom estava dormint menys un servidor que, per educació, feia esforços per mantenir els ulls oberts i aguantar-se el badalls.

Quan va acabar el suplici, li vaig dir a l’amfitrió:

- Guaita, tot déu està dormint, fins i tot la teva dona...

- Ella, perquè ja las ha vist molts i aquests perquè és veu d’una hora lluny que no els interessa el submarinisme, no són com tu que és nota que n’ets aficionat...

- Home, jo...

- Mira, aprofitant que estan clapant et trauré unes diapositives que tinc d’unes immersions que vam fer a les illes Formigues...

I el paio va marxar decidit a buscar les diapos. Jo aterrat no s’hem va acudir res més que desendollar el projector. Quan l’amfitrió va tornar amb dues caixes a la mà li vaig comentar:

- Així que has sortit, no sé que ha passat que el projector s’ha apagat

- Collons! Es deu haver fos la làmpada... Ara no sé si en tinc de recanvi...

- És igual, no t’hi amoïnis, ara ja és tard, si de per cas deixem-ho per un altre dia

Vaig despertar a la resta de la gent i vam marxar.

Com podeu suposar aquest “altre dia” no va arribar mai.

Peatge fotogràfic

Mentre seleccionava les fotos de les mini-vacances que he fet, m’ha vingut al cap que ara començarà aquella època tan temuda en la que amics i coneguts et conviden a dinar o sopar per ensenyar-te les fotos de les vacances.

Alguns són com cal i destrien les fotos que han fet. En deixen les més interessants (15 o 20) i a més et saben donar les explicacions justes perquè et facis una idea del lloc on han estat.

Aquests dinars o sopars són agradables. Però ai las!, no tothom és així i a vegades et toca els coneguts pallisses. Aquells que, per exemple, et treuen una foto d’ell tocant el cul d’ una lleona de pedra i l’amfitrió et comenta:

- Si li toques el cul a la lleona i penses un desig, se’t compleix

Immediatament la dona entre en escena corregint al marit

- No, home, no. El desig es compleix si toques el bàcul de Sant Cipriano. Si toques el cul de la lleona tens set anys de bona sort

- No, carinyo, estàs equivocada, ves a buscar la guia

I la senyora va a buscar la guia.

Després d’una estona de rebuscar i rebuscar per las pàgines, surten a la conclusió que ella tenia raó

- Bé – diu ell – és igual. Jo vaig demanar un desig

Després d’aquesta primera foto, li segueix la foto d’ella tocant el cul de la lleona, el nen tocant el cul de la lleona, ell i el nen tocant el cul de la lleona, ella i el nen tocant el cul de la lleona, la lleona desenfocada acompanyada del comentari:

- Ui, aquesta em va sortir desenfocada

- Ja es veu, ja...

La cosa, però, no queda aquí, perquè el tema de la lleona encara no s’ha acabat. Encara queda la foto d’ell fent la “gràcia” de posar el dit al cul de la lleona

- Has vist? Aquesta té conya, eh? Ens partim la caixa cada cop que la veiem...

- Ui, sí...molta conya, on vas a parar...

Però encara queda la última de la sèrie: la lleona sola, en un intent de fer un contrallum, que està cagat de collons

- Què et sembla aquesta? A que diries que és una postal...

Llavors penses: Redéu, si que costarà car aquest sopar, em mataran la darrera neurona que tinc i tot just acabem de començar!!

Relats conjunts

- Què?

- No sé, no sé...

- Coi, mira que ets complicat. Tant et costa decidir-te?

- És què...

- És què, és què... Tu ets especialista en no definir-te mai

- Dona, és que no sé que dir-te

- Doncs m’has de dir simplement que és el que et sembla

- Ja m’agradaria, ja... Però és que és una mica difícil...

- Difícil?... difícil?... Només m’has de dir si t’agrada o no

- A veure, no dubto que no està vist. No et nego que extremat ho és... ara, sexi, el que es diu sexi, aquest pijama que t’has comprat, no ho és gens