Doncs encara no m'he mort, malgrat ho sembli...

Primer, va ser un mail que em va enviar en Puigbert (col·lega i company del diari):

- Com anem? al diari vas donant guerra però fa dies que veig que no actualitzes el bloc i et vas quedar amb la davallada de salut...cosa preocupant.
Espero que no sigui res complicat, però, estàs recuperat?

Després, una xerrada amb el senyor Garigot, tot dinant...

- Collons, nen!... a veure si actualitzes el bloc, que al final la gent es pensarà que t’has mort...

- Redéu, mira que és exagerat, eh?... ja escriuré, el que passa és que el metge em va dir que em prengués la vida amb calma

- Compta no t’herniïs... Bona excusa té el malalt, que es pixa el llit i diu que ha suat...

Això m’ha fet reflexionar i sobre tot fer-me unes quantes preguntes, algunes de les quals ja me les havia fet i fins i tot vaig escriure sobre elles:

- Què passa quan es mora un blocaire?

- Si no hi ha ningú que conegui la contrasenya per entrar al bloc, com s’assabentarà la resta dels blocaires?

- Com es fa un enterrament blocaire?. Els víkings posaven les pertinències del mort en una barca, li fotien foc i, apa, mar endins. En els blocaires què fem? Posem l’ordinador i les cendres del mort a la plaça de l’Ajuntament i li calem foc?

- La resta de blocs que tenen enllaçat al blocaire difunt, posen un esquela en llurs blocs?


Casumtot!, la metgessa em va recomanar que m’ho prengués en calma i jo, vinga a menjar-me l’olla...

Davallada de salut

Vaig anar al metge. Bé, en realitat vaig anar d’urgències, que impressiona més.

Sembla que el mot urgències és com més contundent. Anar al metge sona com més casolà o més vulgar. Ara, anar d’urgències dóna la sensació de més seriós, vol dir que realment estàs fotut.

L’assumpte és que em vaig despertar amb una part de la cara adormida

- Coi – Vaig pensar- tens un cos que va per lliure. Tu et despertes i una part de la cara vol continuar dormint.

Com que sóc persona que respecte tot tipus de decisions vaig deixar que la part de la cara continués a la seva.

L’endemà, a més del problema de la cara, vaig començar a veure doble. Per treballar, llegir etc, tenia que aclucar un ull i, això, toca una mica allò que no sona i a part de tocar allò que no sona, acollona. Així que la Maria, em va agafar i em va portar d’urgències.

A urgències, a part de passar-m’hi set hores i escaig, em van fer un reguitzell de proves. Analítica complerta, plaques de tòrax, un TAC, un doppler.

Entre prova i prova, hi havia moments que m’animava veient com, de tant en tant, arribava gent que semblava que estava més fotuda que jo.

Un cop acabades les proves em va visitar el neuròleg.

- Miri, les proves han sortit totes bé

- I, llavors que tinc?

- No ho sé, li demanaré una ressonància magnètica i un cop tinguem els resultats ja veurem... Per cert fuma?

- Sí, puros un o dos al dia

- I beu?

- Sí doble, per això he vingut

- No, em referia a si bevia alcohol

- Ah!... cervesa i whisqui

- Doncs deixi de beure alcohol i de fumar

- La culpa del que em passa té a veure amb l’alcohol i el fumar?

- No, però són mals hàbits i segur que es trobarà millor

- Ja... i, cardar? (bé en realitat vaig dir fer l’amor, que fa més fi)

- Sí, home, per què no?

- Ho deia perquè no fos cas que també fos considerat un mal hàbit. Com que tot el que em dona plaer m’ho està traient...

- Vinga, vinga... no sigui tan radical. Quan es curi, podrà tornar a fumar i beure, això sí amb moooolta moderació

Això em va tranquil·litzar. Encara que l’home no sap ben bé el que tinc, té l’esperança de que em curaré d’una malaltia que encara no han trobat.

(he descansat uns dies. He fet el just i ahir vaig recuperar la visió normal. Encara no m’han donat hora per la ressonància. Paciència, que d’aquí deu venir el nom de “pacient”)

Relats conjunts: Guerrers de terracota

- La emperadriu em va encarregar que li fes uns ninots consoladors, per desfogar-se a les nits, i com que encara no s’ha inventat el làtex, els he fet de terracota

- I calia que en fessis tants?

- Bé, amb la varietat es troba el gust

Manies...

- Ui, has vist que tens un gra de pus al braç?

- Sí

- Et fa mal? – Mentre em diu això, ja me’l està burxant

- Dona, si no me’l apretes, no

- És que està a punt de rebentar. Em deixes que te’l tregui?

- Em faràs mal

- No, home, no. Si es veu tota la punta blanca. Està a punt, a punt

En aquest moment, sens com uns dits et fan pressió sobre el gra.

- M’estàs fent mal

- Aguanta, que ja gairebé està. És un momentet – Aquí, ja notes que la pressió és brutal

Xap!

- Redéuuuuu! La puta d’oros, quin mal!!

- Bah, bah, que no n’hi ha per tant

- Què no n’hi ha per tant?... Una mica més i em surten els ulls de les òrbites...

- Aixeca’t un moment la samarreta, a veure si en tens algun altre a l’esquena...

I, m'aixeca la samarreta, i sé que durant una estona em burxarà, i em tornarà a burxar... però, redéu, com m’estimo a aquesta dona...

Redéu! Com està el pati...

Prop de casa hi ha un quiosc de l’ONCE. He passat per davant un munt de vegades, gairebé sense mirar-lo, perquè forma, des de fa anys, part del paisatge urbà.

L’altre dia, però, una cosa em va cridar l’atenció. Era un cartell, que estava col·locat damunt de la finestreta per on el propietari ven els cupons, que deia:

“ Oferta: Per la compra de cinc cupons, regalem un Rasca-Rasca”

Vaig pensar:

- Cony! Si que esta malament la cosa que, fins i tot, aquests han de fer ofertes per vendre, i això, que sempre s’ha dit que en època de crisi, és quan més rifa es ven... Redéu, com està el pati.

Relats conjunts: El pelele

- Aurgggg!, Casumtot! Quines basques m’estan agafant de tant anar amunt i avall...El malparit em va dir: “és una feina senzilla, només has de distreure a quatre noietes”... La mare que el va fotre! Una feina senzilla, porto dues hores pujant i baixant... ja em sentirà ja, quan vagi a cobrar a l’ETT... Aurgggg!...

Anem a mal borràs

L’Hereu, alcalde de Barcelona, per poder tirar endavant la nova estació de la Sagrera ha anant a buscar calerons al Ministerio de Fomento, que és aquella casa de varietés dirigida per l’insigne còmica, “que tiene una grasia que no se pue aguantà”, Magdalena Álvarez, més coneguda com la Maleni.

Després de les fotos de rigor i una estona de xerrameca, l’Hereu, ha tornat amb la cua entre les cames i amb uns quants euros menys a les arques municipals, i és que el viatge no els ha sortit per la patilla.

Des de fa un temps, quan veig coses com aquesta, tinc la sensació d’estar veient una pel·lícula que ja he vist. I això és el fotut del cas, que ens hi estem acostumant i, el que és més trist, ens hi estem resignant.

Vida quotidiana

Aixecar-se, dutxar-se, esmorzar, llegir la premsa, apanyar la casa, comprar, treballar, dinar, treballar, gaudir del net, fer-la petar amb la nena, o amb companys i amics, preparar el sopar, gaudir de la parella, llegir, dormir...

Així un dia darrera l’altre, i de sobta,... FLAS!, Òndia, si tinc un bloc i ara fa dies que està descuidat... Redéu, redéu, redéu...

Aneu amb compte...

Misteris de la naturalesa...

Els polítics, ens menteixen. La gent sap que els polítics els menteixen. Els polítics saben que la gent sap que els menteixen... I no passa res...

Redéu, redéu, redéu... Ja cal que ens ho fem mirar tots plegats...

Pixador poc sensible...

M’emprenyen aquests wàters de restaurants que el llum s’encén i s’apaga per mitjançar d’un detector de presència.

Al restaurant on anem a jalar, un cop a la setmana amb el soci, té un d’aquests dispositius, i, una de dos, o no està ben ajustat o jo tinc poca presència. El cas és que arribo, s’encén el llum i quan estic a mig buidar, xac! s’apaga, i ja em tens a mi, aguantant l’eina amb una mà i movent l’altra per veure si el maleït dispositiu em detecta i torna el llum.

Total, l’altre dia, amb això de pixar i fer tai-txi a l’hora, vaig acabar mullant-me les sabates.

Carnaval

A vegades m'embolico jo solet...

Vaig coincidir amb el company aquell que es va passar per la pedra a una mossa i després penedit em va preguntar el que havia de fer, si dir-li, o no, a la seva dona...

Jo, com que a part de memòria sóc una mica xafarder li vaig preguntar per el tema

- Al final li vas dir a la teva dona que t’havies follat a la Sandra?

- Noooo!

- Ah!

- Vaig fer mal fet o què?

- Mira, ja m’ho vas preguntar en el seu moment i no et vaig voler contestar. Cadascú ha d’obrar segons els seus sentiments

- És que no li vaig voler dir perquè no patís. Imagina’t si li dic que m’he anat al llit amb una altra dona, quin disgust...

- O no...

- Com què no?

- Potser aprofita la avinentesa, per explicar-te que ella també s’ha anat al llit amb un paio

- Com que s’ha anat al llit amb un paio?... Amb qui?

- Collons, nen, que és una suposició

- Deixa’t de suposicions. El conec?

- A veure, t’he dit que és una suposició

- Res de suposicions. Si ho has dit és perquè saps que me la fot amb algú. Qui?

- Ostia!, t’acabo de dir que és una suposició. No sé si te la fot o no. D’acord?

- D’acord, no. Si ho has dit és perquè saps alguna cosa...

- No sé res. I me’n vaig, que t’estàs posant pesadet...

Un cop a casa, mentre estava sopant, va sonar el telèfon

- Sí?

- Escolta, no seràs pas tu qui me la fot amb la meva dona, oi?

- Estàs malalt... Adéu

Clink!

Ai, senyor, això em passa per parlar massa.

Pregunta

Cara de babau

Riiiing!

Riiiing!

Riiiiing!

- Hola, Avi

- Hola, Pere...

- Ja sé perquè em truques, Avi. No has cobrat. Precisament ara acabo de parlar amb el delegat del banc, perquè vaig ingressar uns pagarés per descomptar i el “tiu” cabró, perquè no té un altre nom, amb aquests quartos m’ha cancel·lat la pòlissa de crèdit que tenia...

- Bé, jo...

- ...Es veu que ho poden fer, els malparits. Ho diu la lletra petita del contracte que firmem. És clar, com que està impresa, no te’n pots escapolir.
Aquesta punyetera crisi, acabarà amb tots, perquè ja no és sols la construcció o els cotxes, no, és tot. Tot se’n va a fer punyetes. Jo intento tirar endavant, però els bancs no obren l’aixeta i això que el govern els va afluixar la mosca, però saps on han anat a parar aquests calers? Doncs jo t’ho diré, han servit per tapar els forats que els grans banquers tenien...

- Escolta, Pere...

- ... La situació està tan fotuda, que he començat a trucar als proveïdors i ja els he dit que aniria pagant a mida que anés cobrant els quartos que em deuen. Fins i tot l’Ajuntament em deu pasta. Però és clar, ells també estan arruïnats. Els hi ha baixat les llicencies d’obres i ja m’explicaràs...

- Pereeee!

- Sí, digues. Perdona t’estava atabalant amb els problemes

- Escolta, Pere, a mi em sap molt greu això que t’està passant, però em deus tres factures

- Ho sé, Avi, ho sé. No t’amoïnis, que tinc prevista una entrada de diners i tu seràs dels primers en cobrar.

- I, quan creus que entraran aquests diners?

- Ostia, no ho sé tu, no em pressionis, que les estic passant putes

- Cony, doncs elimina despeses, no facis més la revista de empresa que fas

- Sí, home, i la imatge empresarial, què?. Si deixo de fer la revista la gent es pensarà que anem de baixa. Per cert, per el proper número, havia pensat que em facis..

- Escolta, Pere, és que si no cobro, no et faré res més

- Ah, està molt bé això, mentre has cobrat has anat treballant, a la que deixes de cobrar, ja vols plegar. Total per la misèria que et dec...

- Doncs si és una misèria per tu, paga’m i tan amics

- Punyeta, si no et pago no és perquè no vulgui, és per culpa d’aquesta puta crisi que m’està ofegant...

Meravellós, en temps de Franco, la culpa de tots els problemes era “la pertinaz sequía”, ara la culpa de tots els problemes és la crisi.

Feina feta no fa destorb!

Si heu d'anar a una entitat bancaria, aneu amb pilotes, així us estalviareu la feina d'haver de abaixar-vos els pantalons.

Probablement Déu no existeix... Ai, recony!

Ja he vist un autobús dels anomenats ateus, aquells que porten: “PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX, DEIXA DE PREOCUPAR-TE I GAUDEIX DE LA VIDA”. Uiiiii, quin eslògan més transgressor...Compta, aparteu les criatures no fos cas...
Però quina classe d’ateus hi ha a Europa?. Què vol dir això de “PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX”?...
Anem a pams. Els ateus, neguen l’existència de Déu, no?, doncs a que ve això de “probablement”?. Res de probablement, si un és ateu, el que ha de posar és: “DÉU NO EXISTEIX” i punt.
Què passa?, que son ateus només de “boquilla” i que en el fons, posen el “probablement”, no fos cas que al morir, resultés que Déu sí existeix i els vulgui enviar al infern i llavors puguin utilitzar l’excusa de dir: “Ep, que nosaltres vam posar probablement, no vam negar la teva existència, Déu, només la vam qüestionar”...
Recony!, si es fa una cosa, s’ha de fer ben feta, per això reclamo que si els catòlics, pregonen als quatre vents que Déu existeix, els ateus, han de pregonar als quatre vents que Déu no existeix, res de mitges tintes, amb dos collons, si no tanquem la paradeta.

Rebaixes

La primera vegada que, tenint ús de raó, vaig escoltar a la meva àvia que deia:

- Ja han arribat les rebaixes

Jo, em vaig imaginar que vindrien carrer amunt unes quantes dones molt més baixes que la senyora Trini, una veïna que a tot estirar feia metre cinquanta.

Coses de criatures...

Blocaire invisible (bis)

Aquest tinglado del Blocaire Invisible el va iniciar la meva filla adoptiva virtual l’Alepsi i malgrat que aquest any no hi ha participat, crec que és de justícia que també tingui el seu regal. Així doncs com que va moooolt atrafegada, he pensat regalar-li un superheroi multiplicador de temps perquè l’ajudi a tenir temps per fer totes les coses que vol fer

Blocaire invisible

El meu blocaire invisible és en Chamb, un home que li agrada l'escacs i les mulates.

Doncs quin millor regal se li pot fer que una professora d'escacs mulata?...



Apa, a gaudir-la per molts anys.

Bon any a tothom!!

Tu, què faries?

- Recordes la Sandra, Avi?...

- Sí

- Doncs la setmana passada me la vaig follar

- Felicitats

- Cony, que no t’ho explico perquè em felicitis, t’ho explico perquè estic acollonit

- Que no et vas posar condó?

- No és per això. Estic acollonit perquè tinc la sensació que la meva dona se’n adonarà...

- És un dels riscos que es corren quan es treu a passejar l’ocellet

- El fotut del cas, és que no és res seriós. Només va ser un clau i prou. Què faig?... Li explico?

- No sé, noi...

- Tu, que faries?

- Jo?...


(Nota: El company que em va fer la confidència, no s'assembla gens al que he dibuixat. I la Sandra, evidentment, no es diu Sandra)

Relats Conjunts: La gran onada

- Ooooooostiaaaaaaa!!

XOOOOOOOOOOOOOOOOOF!

- GLU, GLU, GLU, GLU,GLU, GLU,GLU,GLU,...........

Un cop dur!

Em van dir que estava complertament alcoholitzat i que vivia al carrer. Fins i tot em van indicar la zona per on es movia.

Hi vaig anar, no per morbo, si no per constatar de primera mà allò que no em podia creure.

Tornar-lo a veure, va ser un cop. Anava brut, vestit amb parracs, una gran i descuidada barba li cobria la cara. Gairebé no quedava res de la frondosa melena rossa que havia tingut.

Durant uns segons vam creuar les mirades. La seva era buida, llunyana, absent...

Dalt del Metro, camí de casa, vaig recordar aquella nit de fa anys, en que després d’un sopar dels col·laboradors de la revista on treballàvem , vam baixar per les Rambles en un Dyane-6 descapotat i ell dret, amb la seva melena a l’aire, cridava:

- Neeeens! Som els reis del móóón!

Cançons

M’agrada treballar amb música.

Poso un CD i deixo que soni. Gairebé no presto atenció a les cançons, simplement les sento, no les escolto.

Malgrat això, a vegades, de manera inconscient, paro atenció en alguna de les lletres. Sonava “EL VELL SMOKY”, una cançó popular nord-americana, cantada per l’Eduard Estivill. L’estrofa que m’han cridat l’atenció diu:

“Et faran carícies
i besos de mel
dient més mentides
que estrelles hi ha al cel”

No sé perquè, m’ha vingut a la memòria en Zapatero, en Rajoy, en Montilla, en Saura, en Carod... etc...

Relats Conjunts: Àngels

- Veus?, és el que jo et deia. Déu, sota la túnica, no porta calçotets...

Amb dos ovaris...

Jo sóc badoc de per sí. Vaig per el carrer mirant a tort i a dret. Podria justificar-me dient que em va bé per la feina, que veient el que passa arreu, em serveix per trobar temes. Però la realitat és que des de petit he estat un badoc. La meva àvia sempre que m’enxampava badant em fotia un clatellot, al temps que em deia:

- Et caurà el nas

El nas, no m’ha caigut, però continuo anant per el carrer guaitant tot el passa al meu voltant.

Crec que un dels millors llocs per exercir la badoqueria és quan t’atures en un semàfor. Mentre esperes que es posi verd per creuar, pots recrear-te.

Estava en una d’aquestes situacions semafòriques i em va cridar l’atenció un cotxe que estava aturat al costat, en una cantonada de càrrega i descàrrega, amb els quatre intermitents posats. Vaig veure com un motorista de la guàrdia urbana, que baixava pel carrer, es va aturar al seu costat i se’l va quedar mirant. Encara no havia baixat de la moto, que d’un portal va sortir una noia, amb una bossa de plàstic grossa en una mà i les claus del cotxe a l’altra. El motorista es va dirigir a ella:

- És seu aquest cotxe?
- Sí
- Sap que aquí no pot estacionar?. L’hauria de denunciar, perquè això és una zona de càrrega i descàrrega i vostè no porta un vehicle comercial...

La noia el va tallar:

- Mire, si me tiene que multar, me multa, pero no me dé la brasa que hoy no tengo el chocho pa ruidos...

Sí, senyor, amb dos ovaris – vaig pensar...

Quan el semàfor es va posar verd i vaig creuar, el guàrdia l’estava multant...

Relats Conjunts

Arri arri tatanet
que anirem a Sant Benet
comprarem un panellet
Per dinar,
per sopar
per la teta no n’hi haurà!

PATAPAM!!

El cop de porra el va llençar a la vorera, dos metres més enllà del cavall . Des de terra, mentre veia estrelles al seu voltant, va escoltar la veu del municipal que li deia:

- Ja és una mica ganàpia per anar fent l’indio, no li sembla? ...

Vés que m'estic fent vell!

M'estic fent vell... Ho noto perquè cada cop que marxo uns dies de vacances, em costa de tornar a reprendre l’activitat normal. Però ho noto encara més, perquè m’adono que cada dos per tres em deixo la bragueta oberta...

A l'estiu tota cuca viu: Xaf!

Xaf!!


Diuen que trepitjar una caca de gos porta bona sort. A mi m'ha portat un cabreix de tres parells de collons i una pudor de merda insuportable.

A l'estiu tota cuca viu: Consell

Aquest consell me'l va donar, l'altre dia, un psicòleg amic meu.

Ah!, i us puc assegurar que el paio no es diu Perogrullo.

A l'estiu, tota cuca viu: Santa Innocència!

Bar restaurant de barriada.

Menú: triar entre tres primers, tres segons, pa, vi, postres i cafè = 8,50 euros.

Comensals: El soci, un col·lega i jo.

Després de llegir el menú.

El col·lega:

- El gaspatxo, és casolà?

El cambrer:

- Psssííí!

El col·lega :

- I les croquetes, l’has feu vosaltres o són congelades?

El cambrer:

- Ummmm!... D’això… Ens las fan per a nosaltres... Vaja, que és com si fossin casolanes

El col·lega:

- I, són bones?

El cambrer:

- Ja ho crec...

El col·lega:

- Llavors vull un gaspatxo i unes croquetes

El col·lega, mentre menjava el segon plat:

- Cony!, aquestes croquetes són congelades i el paio m’ha dit que eren casolanes i estaven bones...

Jo:

- A veure, xato, i que vols que et digui?... Que el gaspatxo és del Carrefur, les croquetes són del senyor Findus, i que no estan bones i te’n vagis a jalar a un altre lloc?. Óstia, nen, que el menú és de 8,50 euros.

El dijous següent, el soci i jo. Ve el cambrer i ens diu:

- El paio que va venir l’altre dia amb vosaltres, va nèixer així de beneït, o és que va caure de l’incubadora?

Cagumtot!!

- Has de passar per el sol?

- No, què en el sol la merda s’asseca

Aquesta va ser la primera conversa que vaig tenir amb l’Ivà.

Feia una setmana que, després de varis intents, en Gin, llavors director artístic del “Papus”, m’havia encarregat de fer una tira setmanal d’uns policies, els “tunda tunda”.

Jo llavors era un cadell que es pensava que es menjaria el món mundial. Portava temps llegint la revista i de sobta em vaig trobar sent part de la redacció. Era divendres, dia de lliurament d’originals i un servidor va anar cofoi a la redacció a portar la seva tira. Allà hi havia en Ventura i Nieto, l’Usero, en Joma, en Gin, l’Óscar i l’Ivà. Alguns treballaven i altres acabaven de lliurar les planes i estaven fent-la petar.

Vaig donar la tira al Gin i vaig estar una estona badant amb la facilitat que tenien i tenen pel dibuix en Ventura i l’Usero. Quan ja marxava, l’Ivà, que estava en una taula xerrant junt amb l’Óscar i en Gin, em va dir:

- Has de passar per el sol?

Em pensava que l’Ivà m’estava fent una conya i jo volia estar a l’alçada, per això la resposta

- No, què en el sol la merda s’asseca

- “Nanu”, que t’estic parlant en serio. Has de passar per el Sol?- em va tornar a dir l’Ivà, amb cara seriosa.

Llavors em vaig comprendre que m’estava fotent de peus a la galleda. Em vaig quedar sense saber que dir. En Gin, es va adonar que no entenia res i m’ho va aclarir:

- El Sol és el bar que està davant de la redacció

- Ah!... Sí... per què? – vaig preguntar, mentre notava que la cara se m’havia posat vermella com un tomàquet

- Perquè li donis aquest guió al Giménez... Coneixes al Carlos Giménez? – em va interrogar l’Ivà amb cara seriosa

- Oh, i tant, ja ho crec

- Doncs “arreando” que l’està esperant

Després d’aquesta pífia vam coincidir més cops. I quan, després de la bomba, li van encarregar tirar endavant “El Papus” em va nomenar sots-director artístic.

Durant tots els anys que vam treballar junts em va anar ensenyant l’ofici i em va donar consells que no he oblidat mai.

L’Ivà tenia un caràcter especial i, potser, un munt de defectes, però va ser un dels millors professionals de l’humor gràfic que ha donat aquest país.

Una tarda que estàvem sols a la redacció em va dir:

- Jo no penso aguantar la decadència. Quan vegi que començo a estar “ga-ga”, em prenc una pastilla i adéu. No vull que la gent em recordi “ga-ga”

- Mira, Ivà, quan tu estiguis “ga-ga”, no t’adonaràs i no et prendràs la pastilla

Quan va tancar “El Papus” vam deixar de veure’ns assíduament.

El 22 de juliol de 1993, mentre estava treballant, vaig escoltar per la ràdio que Ramón Tossas “Ivà” havia mort en un accident de trànsit a la Rioja. Vaig pensar:

- Collons iaio, t’has sortit amb la teva la gent no et recordarà “ga-ga”.

Quan va morir, avui fa 15 anys, l’Ivà tenia 52 anys.

Penso que val la pena recordar-lo.

Anècdota sobre un peatge fotogràfic que vaig patir

Mentre contestava els vostres comentaris sobre el post del peatge fotogràfic, n’hi havia un d’en Xexu que deia que tenia experiència en aquests temes, això m’ha recordat una anècdota que vaig viure fa uns quants anys a casa d’una parella, aficionada al submarinisme, que va organitzar un sopar per passar-nos las diapositives d’unes vacances que van fer al Carib.

Després de sopar l’amfitrió ens va fer seure a tots (sis persones més la seva dona) al “tresillo”. Amb el whisky a la mà vaig veure amb terror com muntava la pantalla i el projector, al que va carregar amb un cartutx en el que per el cap baix hi havia unes vuitanta o cent diapos. Va apagar la llum i va començar el turment.

Ara un peix de colors, ara unes bombolles, ara una mà amb el rellotge submarí, ara uns coralls, ara un altre peix de colors, ara...

Al cap d’un quart d’hora, vençuts per l’avorriment i l’alcohol, tothom estava dormint menys un servidor que, per educació, feia esforços per mantenir els ulls oberts i aguantar-se el badalls.

Quan va acabar el suplici, li vaig dir a l’amfitrió:

- Guaita, tot déu està dormint, fins i tot la teva dona...

- Ella, perquè ja las ha vist molts i aquests perquè és veu d’una hora lluny que no els interessa el submarinisme, no són com tu que és nota que n’ets aficionat...

- Home, jo...

- Mira, aprofitant que estan clapant et trauré unes diapositives que tinc d’unes immersions que vam fer a les illes Formigues...

I el paio va marxar decidit a buscar les diapos. Jo aterrat no s’hem va acudir res més que desendollar el projector. Quan l’amfitrió va tornar amb dues caixes a la mà li vaig comentar:

- Així que has sortit, no sé que ha passat que el projector s’ha apagat

- Collons! Es deu haver fos la làmpada... Ara no sé si en tinc de recanvi...

- És igual, no t’hi amoïnis, ara ja és tard, si de per cas deixem-ho per un altre dia

Vaig despertar a la resta de la gent i vam marxar.

Com podeu suposar aquest “altre dia” no va arribar mai.

Peatge fotogràfic

Mentre seleccionava les fotos de les mini-vacances que he fet, m’ha vingut al cap que ara començarà aquella època tan temuda en la que amics i coneguts et conviden a dinar o sopar per ensenyar-te les fotos de les vacances.

Alguns són com cal i destrien les fotos que han fet. En deixen les més interessants (15 o 20) i a més et saben donar les explicacions justes perquè et facis una idea del lloc on han estat.

Aquests dinars o sopars són agradables. Però ai las!, no tothom és així i a vegades et toca els coneguts pallisses. Aquells que, per exemple, et treuen una foto d’ell tocant el cul d’ una lleona de pedra i l’amfitrió et comenta:

- Si li toques el cul a la lleona i penses un desig, se’t compleix

Immediatament la dona entre en escena corregint al marit

- No, home, no. El desig es compleix si toques el bàcul de Sant Cipriano. Si toques el cul de la lleona tens set anys de bona sort

- No, carinyo, estàs equivocada, ves a buscar la guia

I la senyora va a buscar la guia.

Després d’una estona de rebuscar i rebuscar per las pàgines, surten a la conclusió que ella tenia raó

- Bé – diu ell – és igual. Jo vaig demanar un desig

Després d’aquesta primera foto, li segueix la foto d’ella tocant el cul de la lleona, el nen tocant el cul de la lleona, ell i el nen tocant el cul de la lleona, ella i el nen tocant el cul de la lleona, la lleona desenfocada acompanyada del comentari:

- Ui, aquesta em va sortir desenfocada

- Ja es veu, ja...

La cosa, però, no queda aquí, perquè el tema de la lleona encara no s’ha acabat. Encara queda la foto d’ell fent la “gràcia” de posar el dit al cul de la lleona

- Has vist? Aquesta té conya, eh? Ens partim la caixa cada cop que la veiem...

- Ui, sí...molta conya, on vas a parar...

Però encara queda la última de la sèrie: la lleona sola, en un intent de fer un contrallum, que està cagat de collons

- Què et sembla aquesta? A que diries que és una postal...

Llavors penses: Redéu, si que costarà car aquest sopar, em mataran la darrera neurona que tinc i tot just acabem de començar!!

Relats conjunts

- Què?

- No sé, no sé...

- Coi, mira que ets complicat. Tant et costa decidir-te?

- És què...

- És què, és què... Tu ets especialista en no definir-te mai

- Dona, és que no sé que dir-te

- Doncs m’has de dir simplement que és el que et sembla

- Ja m’agradaria, ja... Però és que és una mica difícil...

- Difícil?... difícil?... Només m’has de dir si t’agrada o no

- A veure, no dubto que no està vist. No et nego que extremat ho és... ara, sexi, el que es diu sexi, aquest pijama que t’has comprat, no ho és gens

Tanco el xiringuito

Benvolgudes i benvolguts, tanco el xiringuito durant uns dies. Marxo de viatge.

-És un viatge de plaer?

-Pos sí.

-Seran molts dies?

-Pos no.

Fins a la tornada, sigueu bons i cuideu-me la barraqueta.

Una situació rara de collons!...

Ahir anava en el metro, quan en una estació va pujar una noia que va seure davant meu.

Durant una estona em va anar repassant de dalt a baix.

Jo, allà assegut, amb la bossa i el barret sobre la falda, en veure la insistència de la seva mirada vaig pensar:

-“Redéu, segur que portes la bragueta oberta”

Discretament vaig passar el dit índex i em vaig adonar que no. Llavors em va venir un altre pensament a la ment:

-“Cony!, vés que no portis alguna cosa enganxada a la barba”

Em vaig emmirallar en una de les finestres i no vaig observar res d’anormal. Així doncs davant de la mirada inquisidora vaig preguntar:

- Perdona, ens coneixem?

- Tu, ets l’Avi?

- Sí... Per?

- T’he conegut per el barret i la barba.

- Molt bé. Però ens coneixem?

- Jo llegeixo el teu bloc

- Ah...

- I, per cert, fa dies que no l’actualitzes

- Sí... Però, tu qui ets?

- Ui, hem arribat a la meva parada...

I va baixar.

Bé, siguis qui siguis, ja veus que em vas despertar la curiositat i fins i tot m’has fet tornar a escriure... Espero que t’he identifiquis, més que res perquè la situació deixi de ser rara de collons...

Recony!!

Dibuix de F. Ibañez

Estic veient que això de la pintura és un tema que dóna molt de suc.

Cada cop que dic a algú que he pintat, m’explica una anècdota seva pintoril.

Però la més sucosa, sens dubte, és la d’un col·lega argentí que em va dir:

- El estudio que alquilé tenia las paredes asules y jo las pinté de blanco. Ponerlo todo de blanco és lo mejor...

- Tens raó. Jo també ho vaig pintar tot de blanc...

- Lo jodido de mi caso, fué que cuando ya estaba todo acabado, que me dí cuenta que me había dejao un trosso...

- Quina putada, no?... Haver de tornar a comprar pintura...

- Noooo!... no valia la pena. Era un trosso muy chiiico

- I, el vas deixar?

- Noooo, looooco!, le puse Tippex...

- Tippex?

- Sííí...cuatro botes!

- Cony!

- Los robé de la redacción...

I aquí va ser quan em vaig adonar que en Pepe Gotera i Otilio existien.

Més embolicat que la pota d'un romà...

Tot comença de manera innocent.

Estàs assegut al sofà veient la tele, quan de sobta sens:

- El sostre està una mica groc. Caldria pintar, oi?

- Doncs sí...

- I el teu estudi, amb el fum dels puros, encara està pitjor

- Buf!, però molt pitjor

- Així què?. Aprofitem que tinc uns dies de festa i pintem?

- I tant!. El pis és petit i amb un cop de flabiol el tenim pintat

I, vinga, a comprar pinzells, rodillos, massilla i pintura.

Però, tot no acaba aquí, ja que abans de començar, surt allò de:

- Ja que ens hi posem, abans de pintar, aquells endolls d’allà els podríem empotrar. Aquell del meu estudi el podríem córrer. L’interruptor de l’habitació el podríem pujar a l’alçada del capçal, el...

I així de mica en mica apareix una llista de totes les reformes que durant temps s’han anat posposant.

Un cop feta la llista, t’has de posar mans a l’obra. És a dir, escarpa en mà i amb la bona voluntat i l’entusiasme que posen els paios del programa “Bricomania”, i, apa, a picar, posar massilla, treure llibres i estris i desmuntar mobles.

Redéu, no t’adones de la quantitat de coses que tens encabides en un lloc, fins que no t’emboliques en una cosa així.

És llavors quan prens consciència que el més senzill és passar el rodillo mullat de pintura per la paret, i que el més emprenyador és que després ho hauràs de tornar a posar tot a lloc.

Durant uns dies, tot es capgira. Els llibres i els mobles estan apilats al passadís. Els pots de pintura i els pinzells escampats pel menjador i tu, mentre vas emblanquinant parets penses:

- On cony dibuixaré? On cony posaré l’ordinador? Per què collons ens hem embolicat? Ara, quan acabem s’haurà de tornar a muntar tot de nou. Redéu, redéu, redéu, quina embolicada...

I quan més emmerdat estàs, sempre hi ha algú que et truca per telèfon i et diu:

- Què fas?

- Pintar!

- Coi, que faràs una exposició?

- Difícil, hauria d’arrencar les parets i portar-les a una sala d’exposicions i no crec que hi càpiguen.

El temps passa que és un "portentu"

Fa tretze mesos que va néixer el meu net.

Fa dos anys i deu dies que vaig obrir el bloc.

Fa un mes i quatre dies que no hi escric res.

Fa un mes que m’estic pensant de tancar-lo.

Fa cinc minuts que he acabat un whisqui.

Fa set hores que m’he assabentat que Pepe Rubianes té càncer de pulmó.

Fa una hora que he decidit tornar a escriure.

Preguntes i respostes

En el post anterior, els comentaris d’en Somiatrufes i la Vicky, feien referència a certes preguntes que fan ràbia sobre la professió de ninotaire. Això em dóna peu per escriure un seguit de preguntes absurdes que m’han fet i les meves respostes:

- I, a vostè li paguen per això? – (Un operari posant la calefacció)

- Sí, i gràcies a això, vostè cobrarà la instal·lació...

-------------------------------------------------------------------------------------

- Els dibuixos, els fas un per un? – (Un familiar sobrevingut)

- En realitat els faig amb un tampó, però quan hi ha gent l’amago... Ei, guarda’m el secret

- Sóc una tomba!

-------------------------------------------------------------------------------------

Aquest, dibuixa en un diari.... Mira, mira, fa això... – (Un quiosquer intentant lligar amb una noia). És molt amic meu. Fes-li un dibuix a la ....

- Sí, home,... el dia que tu em regalis els diaris

- Però...

- Ah, ja veig que no som tan amics...

---------------------------------------------------------------------------------------
- Així que fas gargots... – (Un polític municipal en un sopar, minuts després de presentar-nos)

- Sí...

- I a part d’això, què més fas?

- Em toco els ous tot el que puc, gairebé com els polítics
--------------------------------------------------------------------------------------

- ... Per anunciar el concert hauries de fer un pòster a doble foli a color
– (Un tècnic d’un ajuntament, al migdia, al seu despatx, després de servir-me un cafè)... I hauria d’estar per demà... perquè si no el lliurem demà a la impremta no el podran tenir

- Bé, jo per un treball així cobro...

- Ah, però és que em cobraràs?

- La impremta t’ho fa de franc?

- No... Però és que quan li vaig dir al... si coneixia algun dibuixant i em va donar el teu número de telèfon, no em va dir que tu cobraves

- Doncs cobro... és que jo, com que no tinc un sou municipal, haig de viure del meu treball...

- Llavors no m’interessa... Ja retallaré algun dibuix d’algun lloc i faré el pòster jo mateix...

- Doncs vés amb compte, que els dibuixos tenen drets d’autor i si en retalles un de meu i l’utilitzes sense el meu permís t’hauré de demandar...

- Tu tens molta mala llet i a més ets un pesseter insolidari que no vol col·laborar amb l’ajuntament de la seva ciutat

- Que potser l’ajuntament de la meva ciutat deixarà de cobrar-me els impostos

- No... Els impostos són una cosa molt seriosa

----------------------------------------------------------------------------------------
- Escolta, tu que ets dibuixant, fes-nos uns ninots – (Un farmacèutic en un sopar)

- Escolta, tu que ets farmacèutic, fes-nos una fórmula magistral

- Home, una fórmula magistral, no es pot fer a la babalà, necessito els estris de la farmàcia i...

- Doncs un dibuix tampoc es pot fer a la babalà, necessito els estris de dibuix...
---------------------------------------------------------------------------------------

Aquestes són algunes de les situacions en que m’he trobat, no sols jo, si no molts dels professionals d’aquest país.

Calçotada a cal poll revifat (2)

... Per sort, durant una bona estona els comensals es van dedicar a parlar de política, cosa que jo vaig aprofitar per anar endrapant calçots i més calçots.

Al cap d’una estona una de les dones que tenia enfront meu em va deixar anar:

- Tu, quan trigues?

Amb les mans negres, la barba empastifada de salsa de calçots i mastegant, li vaig dir.

- Mmmm! En arribar mmmm! a l’orgasme?

- he, he, he, - Va respondre mirant a la concurrència - com es nota que és humorista... No, volia dir que quan trigues en fer un acudit?...

Aquesta pregunta me l’han fet un fotimer de vegades i sempre que me la fan recordo el que en una ocasió em va dir el iaio Ivà ( que va ser el meu pare professional) : Tu, no dibuixis mai en una redacció. Si vas molt ràpid, et diran: “Cony! Aquest si que se’l guanya descansat i ràpidament”. Si vas molt lent et diran: “Cony! Si que va lent. Aquest paio no ens surt a compte”...

Des de llavors procuro ser molt cautelós amb el que dic. Així doncs per aquestes ocasions tinc una resposta preparada:

- La idea, em porta bastant de temps. Un cop aconseguida i arrodonida, el dibuix, no em porta tant de temps, però Déu n’hi do.


D’aquesta manera, el meu interlocutor no arriba mai a esbrinar el temps real que trigo en fer un acudit i jo quedo com un senyor. I és que estem en una societat en la que s’ha estès la creença que quan més temps es dedica a fer una cosa, més valuosa és. Cosa que no és real, ja que jo he llegit novel·les que diuen que les han escrit en vuit i deu anys i penso: “Collons, tan de bo s’hagués dedicar a la cria del xampinyó, que hauríem tret més profit tots plegats”. També he llegit novel·les que sé, que s’han escrit en dos, tres o sis mesos i són una meravella, per tant, això del temps és relatiu i no té res a veure amb la qualitat.

Calçotada a cal poll revifat (I)

Aquest cap de setmana passat vam anar a fer una calçotada a la torre del poll revifat (el poll revifat és aquell regidor d’un ajuntament del cinturó roig i que la seva dona és amiga de la Maria).

Érem cinc parelles, els membres de gairebé totes, vinculades al món de la política.

Només acabar d’arribar ja es van posar a parlar de política, que si el cara a cara, que si el PP, que si en Saura, que si en Carod, que si en Montilla...

Com que el meu mal no vol sorolls, després d’agafar una cervesa, li vaig dir al poll revifat

- Què? Anem a fer el foc?

- Sí

- Doncs apa, ves traient la llenya que necessitem molta flama

Durant una estona vaig estar suant la cansalada davant la barbacoa, però vaig evitar estar escoltant converses que no m’interessaven en absolut. És clar que, la felicitat dura poc a casa del pobre. Un cop fets els calçots i la carn a la brasa, no em va quedar més remei que anar a seure a la taula.

Tot just estava a punt d’engolir el tercer calçot, que va sorgir la primera pregunta

- I, tu, a què et dediques?

- Mmmm!... Sóc ninotaire

- Ui, que interessant – va dir-me una, que és tècnica de cultura – Així que fas titelles per a nens

- No. No sóc titellaire, sóc ninotaire...

- Fa acudits en un diari– va respondre per mi, el poll revifat – Viu d’enfotres de nosaltres

- Home, i que duri, si no fiquéssiu la pota se m’acabaria la feina – vaig dir amb el meu millor dels somriures, mentre m’endrapava un altre calçot

- I, tu com firmes? – Em va preguntar un dels col·legues del poll revifat

- L’Avi

- Ah... No, no t’he llegit. És que jo llegeixo “El País”

- Ja...

- Tu coneixes al Forgues i al Peridis?

- Sí

- És que jo els trobo genials, sobretot en Forgues, i ha cops que em peto amb ell

- Ja...

- Que tal són en persona?

- Doncs, més o menys de la meva alçada

- Ha, ha, ha, que “catxondo”. Em referia a que si són tan conyons com en els seus acudits

Redéu, redéu, redéu, ja hi som - vaig pensar - com patirem en aquesta calçotada...

Relats Conjunts: Tatuatge

- Què tal?... Com ha quedat el tatuatge?

- Collonut!. M’està malament dir-ho, perquè en sóc l’autor, però és una obra d’art... El disseny, els colors, la distribució del dibuix... Se’ns dubte, quan et passegis sense samarreta causarà sensació...

- Home, per això vaig venir a fer-me’l aquí, perquè segons em van dir, tu ets un dels millors tatuadors d’aquest país

- Bé, és qüestió d’estar a l’aguait i fer la feina amb absoluta professionalitat... Pensa que un altre no s’hagués entretingut tant en les branques i les fulles...

- Quines branques?

- Coi, les de l’arbre

- Quin arbre?

- L’arbre que t’he tatuat a l’esquena

- Un ar... un ar... un ar...bre? M’has tatuat un arbre a l’esquena?

- Sí, un arbre

- Cagontot!... M’havies de tatuar una Harley – Davidson

- No, no, em vas demanar un arbre

- I una merda! Et vaig dir una Harley – Davidson

- No et posis nerviós. Ho tinc aquí apuntant... A veure... Manel, un arbre a l’esquena

- Manel?... Jo sóc en Joan!

- Joan?... Óstia!... És veritat, en Manel era el client d’abans...

Pròtesi

Des de fa més de tres any que porto una pròtesi al maluc i em va de meravella. Si no ho dic, ningú s’adona, ja que puc fer vida normal. Només té un problema, que com que és metàl·lica, cada cop que passo per un detector de metalls, el fa pitar.

L’últim cop ha estat en un edifici oficial al que he anat a buscar un certificat per la Maria.

En arribar he posat la bossa, l’americana i el barret a l’aparell de raig X. Les claus a la safata i llavors, abans de passar per l’arc detector de metalls he avisat al guàrdia jurat:

- Porto una pròtesi de maluc

- ¿Como dice?

- Ja hi som...

Com que tenia pressa, he pensat que no era bon moment de tocar el tema de l’idioma

- Digo que llevo una prótesis de cadera

- Vale, pase

- Pitará

- Pase

- Bueno

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

- Quitese el cinturón

- No es el cinturon, es que llevo una prótesis de cadera, que es metálica

- Quitese el cinturon i pase otra vez

- Vale

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

- Los zapatos. ¿Qué lleva en los zapatos?

- Mierda

- ¿Cómo?

- Mierda, que he pisado una cagada de perro

- Me refiero a que si lleva algo metálico en los zapatos

- No, lo que llevo es una prótesis de cadera

- Quítese los zapatos

- ¿Los zapatos?

- Sí, es el reglamento. Quitese los zapatos i pase

- Vale

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

- Un momento. Darío, cachea al señor

I el Darío, m’ha fet posar amb les cames obertes i els braços estirats com un Sant Crist.

- Parece que no lleva nada. Vuelva a pasar

- Sí mire, ya le he dicho a su compañero que llevo una prótesis de cadera. Por qué no me passa el detector manual y acabamos de una vez

- Vuelva a pasar

- Vale

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

- Coño!. A ver, venga

I llavors m’ha passat el detector de metalls manual, que ha pitat just quan me l’ha posat al maluc.

- Es la prótesis – Li he dit – Si quiere me bajo los pantalones y le enseño la cicatriz

- No hace falta caballero. Ya puede pasar

- Un momento, por favor.

M’he posat l’americana, m’he guardat les claus, m’he penjat la bossa i l’he dit:

- Tengo que ir a buscar los zapatos

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

Me posat les sabates i he tornat a passar

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

Quan em dirigia a l’ascensor, en Darío m’ha dit:

- Vaya un follón ha liao

- ¿Yo?. Si antes de pasar por el arco he avisado a su compañero, de que llevo una prótesis

- Es que usted tendria que llevar un certificado médico

- ¿Y me hubiesen dejado pasar?

- Hombre, lo hubiésemos tenido que comprobar igualmente

- Entonces de que me sirve el certificado

Ha arribat l’ascensor i he marxar pensant que coi els ensenyen a alguns seguratas perquè arribin a ser tant caps quadrats.

Qüestió de nom

Porto una temporada que no tinc esma de res.

Em dedico exclusivament a enllestir els compromisos adquirits.

Tinc mandra escriure i visitar blocs.

Després de complir amb els deures laborals omplo el temps sobrer, llegint llibres i còmics endarrerits, gaudint de la Maria, el net, la nena, els amics i passejant...

Avui, tot dinant amb una amiga psicòloga l’he comentat el que em passava i m’ha dit:

- No et preocupis, és que estàs passant un període de baixa activitat productiva...

M’agrada’t la manera tan elegant de definir la ganduleria. I és que tot és qüestió de noms...

Relats conjunts

Era més de mitjanit i els dos guardes de la planta del museu, amb un cubell i una fregona, s’afanyaven en netejar una cantonada de la sala.

- Es pot saber que collons esteu fent?

La veu greu, imponent i autoritària del cap de seguretat, va ressonar com un tro en la sala buida.

- Estem fregant una... una...

- Una... QUÈ?

- U… una… una pixarrada

- Una pixarrada?... I qui cony s’ha pixat?

- Jo... Oi, Mateu...

- Eh?

- Que m’he pixat jo... Veritat Mateu?

- S...s... sí...

- A veure, Rafel, m’estàs dient que et pixes per les cantonades del museu?

- Sí, senyor... és que...

- És que... QUÈ?

- Es que tinc problemes de pròstata. Oi Mateu?

- Pròstata?

- Sí, pròstata, Mateu. Tinc problemes de pròstata. T’ho vaig dir l’altre dia. No te’n recordes?

- Ah... sí... i tant...

- I com que tinc problemes de pròstata, m’han agafat ganes d’anar a fer un riu i al veure que no em donava temps d’arribar al wàter, no m’ha quedat més remei que fer-ho aquí... Em sap greu “jefe”

- A veure, Rafel, sap que l’hauria d’expedientar?

- Ho sé, ho sé... Però és que estic malalt. I li dono la meva paraula que per poc que pugui no tornarà a passar. A més, si torna a passar ho freguem ràpidament i tot solucionat.

- Mmmm!... Està bé, per aquest cop passi, però si està malalt, li recomano que agafi la baixa

- És que necessito el sou, ja sap que tinc tres fills i...

- Està bé, està bé..., però procuri evitar que li torni a passar, que la humitat no va bé per els quadres...

- Sí, “jefe”

- Apa, acabin de fregar i continuïn amb la ronda

Un cop va marxar el cap de seguretat, en Mateu, amb veu fluixa li va dir al Rafel

- Perquè no li has dit la veritat?

- La veritat?, la veritat?... Quina veritat?... Que un marrec ha sortit d’un quadre, s’ha pixat en una cantonada de la sala, i després ha tornat al quadre com si res?... Mira, prefereixo més que em foti un expedient per tenir la pròstata fluixa que no pas em tanquin en un manicomi per boig

Aiiii, que ens hem passat de frenada...

De tan en tan, vaig a menjar a la taverna del meu amic César.

Taules de fusta, els compliments justos, bon tiberi i caliu humà. Per tot això, cada cop que puc m’escapo a fer un dinar allà.

En el restaurant t’atenen en César i els seus dos fill. A la cuina està la seva dona i la jove.

Tan en César com els seus fills són fumadors. Malgrat això, quan va sortir la llei antitabac, em va comentar:

- Com que el restaurant fa més de 100 metres quadrats, posaré un apartat per fumadors...

- Em sembla bé, César...

L’home, va partir el restaurant en dos i va fer una gàbia de vidre amb un extractor al bell mig, per treure tot el fum i complir, com deia ell, amb la legalitat vigent.

L’altre dia, vaig anar-hi i em vaig trobar en César emprenyat com una mona:

- Cagontot!... Ara la Geli, vol que es prohibeixi totalment fumar en els restaurants... Ho has sentit, això?

- Sí, però ho vol aconseguir de cara l’any vinent...

- L’any, vinent, l’any, vinent... I què més dóna que sigui ara o l’any que ve?... Eh?...

- Coi, César, no t’emprenyis, que encara t’agafarà un cobriment...

- I tant que m’agafarà un cobriment. Si prohibeix que es fumi en tots el bars i restaurants, tinguin les mesures que tinguin, qui m’abonarà a mi els quartos que em vaig gastar fotent la capsa de vidre i els extractors... Eh…?

Li vaig donar la raó, perquè la tenia.

En César, em va mirar i amb la filosofia de vida que li ha donat estar més de trenta anys tractant al públic, em va dir:

- Et convido a un “caliquenyo”, que mentre podem fumar, aprofitem-ho...

I és que el problema dels polítics mediocres és que volen acontentar a tothom i acaben empipant a tothom...

L'arbre de Nadal etern... o gairebé

Veient que hores d’ara, encara tinc penjat en el bloc la felicitació de les festes nadalenques, me’n recordat d’un arbre de Nadal que un cop ens van regalar i que gairebé es va convertir en etern.

Durant uns anys vam tenir a l’estudi, que compartia amb el soci, una secretaria, que el seu promès treballava en una important floristeria.

Un dia, a mig desembre es va presentar el xicot amb un gran arbre de Nadal. Mentre el miràvem sorpresos, ens va dir que era un regal que ens volia fer. Així doncs, el vam decorar i el vam deixar al rebedor.

A finals de febrer, vam pensar que ja començava a ser hora de desguarnir-lo i llençar-lo (en aquella època això del reciclatge encara no estava de moda i els arbres es deixaven al costat del contenidor de les escombraries i santes Pasqües). Un cop desguarnit, vam decidir que ja el baixaríem l’endemà (més que res perquè l’estudi estava situat en un tercer pis sense ascensor i feia una mica de mandra).

De l’endemà, va passar a l’altre demà i de l’altre demà, a l’altre, i així passaven els dies.

Cada matí quan arribàvem dèiem el mateix:

- Ei, hauríem de baixar l’arbre...
- Sí, després, a l’hora de plegar

I a l’hora de plegar:

- Hauríem de baixar l’arbre
- Buf!... I si ho deixem per demà?
- Tens raó fem-ho demà...

De demà en demà, i sense adornar-nos, ens vam trobar a finals de juliol.

En tornar de vacances l’arbre continuava allà, llavors vam pensar que com que encara estava prou bé i, ja que només faltaven, encara no, quatre mesos per Nadal, el podríem llençar passat festes.

A finals de novembre el vam tornar a decorar i, apa, unes altres nadals amb arbre.

Passat festes ens va tornar a fer mandra de baixar-lo. Així que el vam deixar allà, aquest com sense desguarnir-lo. La gent que venia a l’estudi ens deia:

- Encara teniu plantat l’arbre?
- Sí, es que nosaltres el deixem fins ben bé passat Setmana Santa
- O més enllà...

Al setembre la gent que encara veia l’arbre preguntava:

- Ja heu guarnit l’arbre?
- Sí, és que nosaltres som molt precoços

A començament del quart any, les fulles s’havien tornat molt marrons. Llavors vam comprar uns esprais de color platejat i el vam pintar.

Amb el canvi de look, l’arbre ens va aguantar un any més.

Un bon dia ens vam adonar que havia perdut bona part de les fulles i que quedava poc més que el tronc i unes branques gairebé nues. Va ser llavors, que vam decidir sacrificar-lo. A cop de xerrac el vam serrar i el vam llençar.

La gent que venia a l’estudi ens preguntava:

- I l’arbre?
- S’ha mort
- I, no en posareu un altre?
- No, estem de dol.

Agraïment:

A mig desembre, El Vei, en Gatot i en Jordi Casanovas em vam donar el premi al BLOG SOLIDARI, premi que agraiexo de tot cor i que ja mateix penjo al bloc.

En rebre aquest premi jo tenia que donar-lo a cinc blocaires més, però... ai làs! a aquestes alçades ja el tenen tots els blocaires que jo se'l mereixen, així doncs només dir:

Gràcies a tots!!

Blocaire invisible 2007

El 12 d’abril de 2006 vaig obrir, a Blocat, aquest bloc.

La primera intenció era estar una temporadeta escrivint les petites anècdotes que em passen i la meva visió de coses que m’envolten.

El primer post, només va tenir un comentari. En el segon n’hi va haver dos, un d’ells em donava la benvinguda al món dels blocs i era escric per una blocaire que jo havia llegit, malgrat que va començar no gaire abans que jo, però el seu estil fresc i directe enganxava. Enganxava tant, que en poc temps s’havia convertit en una blocaire de referència. El seu comentari em va sorprendre i afalagar al mateix temps.

Amb la confiança que em va donar el seu comentari, em vaig atrevir a deixar-li jo un a ella. Bé, més que un comentari era una petició de socors, deia més o menys: “SOS, sóc nou en el món dels blocs i no sé com posar imatges”.

Al cap d’una estona em va respondre amb un missatge, en el que em deixava el seu mail perquè li escrivís, per explicar-me com fer-ho. Seguint les seves instruccions vaig aconseguir penjar la primera imatge en un post.

En aquells dies, jo, igual que ella, i uns quants més, escrivia a diari. Era estiu i cada nit, estàvem hores fent un passeig per diversos blocs, deixant i rebent comentaris. Més que una comunitat blocaire semblava un xat. (Crec que aquells dies van ser l’època daurada dels blocs.) Anàvem a dormir a les tantes i penso que desitjàvem que arribés la nit per tornar a enganxar-nos.

En mig de tant remolí, un dia, ella, em va deixar un comentari que deia, més o menys: “M’agrada el teu bloc i ara mateix l’enllaçaré”. Jo li vaig respondre que a mi també m’agradaria enllaçar-la, però que no sabia com fer-ho. Al cap de poc vaig rebre un mail seu que m’explicava fil per randa com fer-ho.

El seu bloc va ser el primer que vaig enllaçar.

Per tot això, quan el 9 de desembre, vaig rebre el correu de la meva filla virtual, amb el que em deia, que m’havia tocat fer-li el blocaire invisible, vaig sentir una sensació especial. Què se li pot regalar a una noia que sempre va mona, mona?. A una heroïna de pa sucat amb oli, que resolt qualsevol problema?... A una dona que el seurei la porta amb safata?... Mmmmm! Complicat i d’una gran responsabilitat això de fer un regal a

l’ANNA TARAMBANA.

Després de pensar molt (de tant pensar m’han caigut uns quants pels més de la, ja escassa, pelambrera), vaig recordar que més d’un cop, ella havia escrit, que es perdia quan anava en cotxe amb el seurei. Això em va obrir els ulls i vaig pensar que ja que els GPS són una mica carets, li podria regalar:

UN MINYÓ ESCOLTA AMB BRÚIXOLA, que diuen que es saben orientar molt bé.

Espero de tot cor que li agradi “senyureta” Tarambana!!

Tu i jo ens coneixem, no?

Hi un parell de dies entre setmana que, el vespre, vaig a buscar a la Maria a la feina. Procuro arribar un quart d’hora o vint minuts abans de que ella plegui. Poso el cotxe en la zona blava (aquella hora ja no es paga). Surto del cotxe, vaig fins el portal del consultori i encenc un puro, que vaig fumant amb parsimònia, mentre espero que ella plegui.

Aquesta estona, em serveix per pensar en coses de la feina que tinc empantanegades, en coses de casa, en coses de... bé, en coses.

Estava allà, palplantat, com altres vegades, quan va passar davant meu, em va mirar, es va aturar i em va dir:

- Tu i jo ens coneixem, no?

- Jo a tu, si que et conec. Tu a mi, no ho sé – li vaig respondre.

- Oh, i tant, tu i jo hem tocat junts en algun concert...

- No. Ja et puc assegurar que tu i jo no hem tocat junts. M’agrada molt la música, però no entono ni amb ajut de tot el cor celestial.

- Doncs de que ens coneixem?

- Home, tu ets l’Oriol Tramvia i et recordo de quan vas fer “Bèstia” i el “Rocky Horror Show”

- Cony!, llavors tu i jo teníem pèl...

No em vaig voler treure el barret i ensenyar-li que jo, encara en tinc de pèl. (Cada cop menys, però encara en tinc)

- I, tu, qui ets?

- Jo sóc L’Avi i no em dedico a la música, sóc ninotaire

- Cony!, L’Avi... L’Avi del “Papus”... Jo t’he llegit. Ja sé qui ets... I, de què ens coneixem?

- Potser ens hem vist en alguna presentació d’algun disc

- És clar, deu ser això. Com que t’he vist amb el barret m’he pensat que eres músic... Ai, cony!... Ai, cony... I què, com va tot?

- Anar fent... I, tu?

- Doncs, surto de tant en tant al “Cor de la Ciutat”...

- Sí, ja t’he vist

- ...i estic preparant coses de música... Com sempre... Bé, doncs ja ens veurem

- Sí, home...

- M’alegro que estiguis bé

- Jo també... Adéu

- Adéu...

Ves per on, ara resulta que faig pinta de músic.


Oriol Tramvia