ANÈCDOTA

Avui he estat llegint un post a ca la Gemminola en el que ella reflexionava sobre el cinisme que moltes vegades tenim envers els morts. Ella deia, més o menys, que quan una persona es mora sembla que de sobta es torni santa. Ningú vol parlar malament dels morts. No és políticament correcte.

Aquest post, m’ha recordat una anècdota que vaig viure fa un temps en la redacció d’un diari.

Una tarda estàvem fent-la petar, un periodista , un servidor i un escriptor molt conegut, que va de patum, i que li direm per exemple B.

A mitja conversa, es va presentar una de les redactores del diari i li va preguntar a B.

- Escolta, tu coneixes a M. No?

- Sí i tant...

- I, què?

- Ui, si jo t’expliqués... – Ens va mirar fent-se l’interessant- l’M?... l’M, si no fos per els correctors no faria res de bo. És incapaç d’escriure una pàgina sense cagar-la... I les columnes del diari li escriuen. Té “negres” i a sobre els hi paga malament. A mi, fa temps em va oferir si li volia fer la col·laboració de (UNA REVISTA) i el vaig engegar. És clar que en aquest ofici nostre sempre hi ha morts de gana que per quatre xavos farien qualsevol cosa Aquest l’únic que sap fotre és aixecar el got, es pela les ampolles de whisqui una darrera l’altre...

De sobte, B, va parar de xerrar i es va mirar a la redactora i li va preguntar:

- Per què volies saber si coneixia a M?

- Perquè s’ha mort aquest migdia i estic fent una crònica i poso l’opinió de la gent que l’ha conegut

En B, es va quedar un moment pàl·lid, però va reaccionar ràpidament:

- Ei, no posis res del que t’he dit... Posa que érem grans amics, que ha estat un mestre per tota una generació d’escriptors i que la seva mort ha estat una gran pèrdua per la literatura

I el paio es va quedar tan ample.

Temps després, un dia, el soci, em va comentar:

- Hóstia! En B està ben estrany he?... Cada cop que algú li pregunta si coneix a fulanet o menganet, el tiu, el primer que et diu és:

- Què s’ha mort?