dimarts, de gener 28
Té nassos la cosa...
Que en Pete Segeer, es mori el mateix dia que en Blas Piñar. Quines macabres quasualitats té la vida.
dimecres, d’octubre 16
Ciencia ficció...
El govern espanyol s'ha compromés a publicar les balances fiscals el mes de desembre. Sabent com fa els números en Montoro, segur que seran unes balances fiscals dignes d'uns tril·lers.
.jpg)
.jpg)
dimecres, d’octubre 2
Els del govern del PP, haurien de ser urólegs...
... perquè no hi ha res que els complagui més que tocar el collons....
.jpg)
.jpg)
divendres, de setembre 27
Com passa el temps...
Enguany
fa quaranta anys que va sortir als quioscs “EL PAPUS”, una revista humorística
que va revolucionar la premsa humorística d’un país que anava despertant del
malson de la dictadura d’en Franco i que va ser clau en la transició.
Servidor,
va tenir el goig de treballar-hi, i fins i tot en va ser sots-director
artístic. Per això em plau molt que el proper dimecres dia 2, a les 19, s’inauguri
al Col·legi de Periodistes de Barcelona, rambla de Catalunya 10, una exposició que
recorda a tots els autors que vam passar per la publicació.
El mateix dimecres, juntament amb la inauguració,
es farà una taula rodona amb el títol: El Papus: quan l’humor podia ser
delicte, amb la participació de JA (Jordi Amorós), Pere Rusiñol de la revista
Mongolia, Pepe Gálvez, comissari de l'exposició
i membre de TantaTinta, organització que ha fet possible l’exposició, i un
servidor.
Així que ja ho sabeu, si us ve de gust compartir
una estona amb els que vam fer possible aquesta revista, sens dubte estarem
encantats de que vingueu.
dimarts, de setembre 10
Bon vent i barca nova...
Si
voleu saber l’ordre de blocs que ens donem la mà, aquí el trobareu.
dilluns, de setembre 9
Amb la cua entre cames...
L’excés
de “xuleria”, confiança i l'ànsia de tapar la merda, porta a clatellades espectaculars...
.jpg)
dimarts, d’agost 20
Cornuts i pagar el beure...
El senyor Rosell, "gran empresari" i president de la CEOE, cada dia va més crescudet. Aprofitant la crisi i el gran nombre d'aturats, que proporcionen a les empreses mà d'obra cada cop més barata, no en té prou i vol retallar els drets del pocs que encara tenen contracte indefinit.
Bé, si això ningú ho atura, entrarem de ple al esclavatge del segle XXI
.jpg)
Bé, si això ningú ho atura, entrarem de ple al esclavatge del segle XXI
.jpg)
dimarts, de juliol 30
Resulta que sóc un nazi, i jo sense saber-ho...
L’altre
dia, el company JAP va publicar en el PUNT-AVUI un acudit en que es veia una
via de tren amb un nus i al fons un cartell que deia: “Marca España”.
Aquesta
vinyeta que, simplement, posa en dubte els sistemes de seguretat i la
precarietat d’una xarxa ferroviària, del que el govern de l’Estat Espanyol està
molt cofoi, ha ofès moltíssim al periodista Hermann Tertsch, que en el seu twitter, ha dit
que se’n reien dels morts i ha qualificat al dibuixant, al director del diari i
a tots els que hi treballem de nazis.
És
curiós que un senyor com en Tertsch, que ara se l’agafa amb paper de fumar, i
que representa a l’ultra dreta més rància d’Espanya, em titlli de nazi per
treballar al PUNT-AVUI, quan el 20 de setembre de 1977, membres d’aquesta ultra
dreta van col·locar una bomba al PAPUS, una revista en la que jo
vaig treballar i que va costar la vida a JUAN PEÑALVER, el porter de l’edifici
on estava la redacció...
dimecres, de juliol 17
.jpg)
dijous, de juny 20
Relats conjunts
-
Ui, ui, ui,... Aparteu-vos ràpid...
-
Què passa?
-
Diarrea... m’acaba d’agafar
diarrea...
-
Casumtot!... a qui se li acut menjar
favada per esmorzar?...
-
...I a sobre es posa a la punta de
tot...
dimecres, d’abril 17
Una altra dosi d'autobombo
Dilluns vam presentar el llibre FINS ELS BORBONS. En el següent enllaç trobareu una crónica, feta per l'inclit Ignasi Gras, de com va anar l'acte:
http://www.nuvol.com/
http://www.nuvol.com/
dijous, d’abril 11
Autobombo: Presentació del llibre FINS ELS BORBONS
El proper dilluns dia 15 a les 19,30, es presenta a la llibreria ALIBRI, del carrer Balmes 26 de Barcelona el llibre editat per ANGLE EDITORIAL i fet per 38 humoristes gràfics: FINS ELS BORBONS.
Esteu avisats.
Esteu avisats.
dijous, d’abril 4
.jpg)
dimarts, de març 26
Què faria en Roucco Varela?...
la pregunta és, si això passés a l'estat espanyol, què faria en Roucco Varela?...
.jpg)
dilluns, de febrer 25
Som més falsos que un bitllet de 900 euros
Vaig
que dar per dinar amb en Diego.
En
Diego és un d’aquests amics amb els que de tan en tan quedo per xerrar i
recordar vells temps de quant ambdós compartíem hores i inquietuds en la
redacció d’una revista.
El
temps ha anat passant i cadascú anat fent camins diferents, però això no ha
impedit que un cop cada mes ens veiem per fer el que diem un dineret.
En
Diego es va presentar al restaurant, on havíem quedat, amb una bossa de paper amb
la marca de una botiga estampada.
Després
de les abraçades de rigor vam seure i, pràcticament, sense temps de dir-nos res
més, va posar la mà dins la bossa, va treure un jersei i me’l va plantificar
davant la cara
-
Què et sembla?
-
Mmmmm! Doncs, no és el meu estil de roba,
però no està malament...
-
Què no està malament?... Hortera... aquests
jersei és d’un hortera que tomba d’esquena...
-
Home...
-
Ni home, ni dona, tu creus que jo em puc
posar això?
-
No ho sé, Diego, si a tu t’agrada...
-
És que no m’agrada. Me l’ha regalat la meva
germana per el meu aniversari. Ja em diràs...
-
No, jo no et diré res. Bé sí, que si no
t’agrada vagis a la botiga i el canviïs per una altra cosa.
-
Sí, home, perquè s’emprenyi amb mi
-
I què penses fer?
-
Doncs, els cops que quedi amb ella,
posar-me’l, perquè vegi que l’utilitzo. Vés que puc fer
Collonut!...
visca la sinceritat!
dimecres, de gener 30
A vegades els amics et colpeixen
Feia
una estona que havíem acabat de sopar i, entre whisqui i whisqui, anàvem parlant
de política i intentàvem arreglar el món. De sobte, quan menys m’ho esperava
m’ho va deixar anar:
-
Fa
temps que no actualitzes el teu blog
-
Sí...
i, com ho saps?
-
Perquè et llegeixo
-
Ah,
coi... no pensava que llegeixis el meu blog
-
Doncs
sí, el llegeixo i trobo a faltar que publiquis les teves coses
-
Ja...
però vols dir que algú li interessa la meva vida?
-
A
mi, sí
-
Tu
ets una mica xafarder, oi?
-
Potser
sí, però pensa que hi ha molta gent com jo... A més, qui et diu a tu, que els
teus pensaments i les teves vivències, no li serviran a la teva filla i als
teus nets?
-
Mira,
no sé si és el whisqui o tu, però m’acabes de convèncer. A partir d’ara
intentaré que el blog sigui una mena de diari...
Espero
mantenir la promesa que li vaig fer al Jordi...
dijous, de novembre 15
Qui no té feina pentina el gat
.jpg)
No discuteixo que en Custo és un dissenyador
de fama mundial ni que, com diu el vicepresident de la Federació Catalana de
Futbol, no ha cobrat ni en cèntim per
fer el disseny, però la meva pregunta és: cal que la selecció catalana de
futbol porti una samarreta tan estrafolària?
dimarts, de novembre 13
Piquets informatius?
Des de petit que m’han empipat molt els
totalitarismes, serà perquè vaig viure en el règim dictatorial de Franco i
perquè vaig tenir la sort de poder conviure durant anys amb el meu avi Joan, un
lluitador lliurepensador republicà, al que la seva filla (la meva mare), quan ens veia ambdós asseguts al esglaó de l’escala
i que ell m’explicava coses, el reprenia dient-li:
- Pare, no li inflis el cap de cabòries al nen.
El meu avi aixecava el cap i responia:
- Segur, que a la vida li farà més servei això que li explico, que el que li ensenyen al
col·le.
Llavors em passava la mà per el cap i picant-me
l’ull, em deia:
-
Oi que sí, xavalet?
Tot això treu cap, perquè crec que la vaga és
un dret que va costar molta lluita i molta sang d’aconseguir i, per això, cada
persona l’ha de poder exercir amb plena llibertat, sense coaccions, és a dir,
qui vulgui fer vaga, perquè està convençut que aquesta és la manera en que es
pot aconseguir que les coses no vagin a pitjor, que la faci. Ara, qui no vulgui
fer vaga perquè cregui que no canviarà res, perquè va escanyat de diners i no
vol que li descomptin ni un cèntim d’euro del sou, o per el motiu que sigui, té
el mateix dret que els vaguistes a treballar, sense que vingui una colla de
gamarussos, autoanomenats piquets informatius, pertanyents a algun dels anomenats
sindicats majoritaris (que per cert,
veient com d’un temps en ça van junts a tots els llocs i diuen el mateix com si
fossin en Zipi i Zape haurien de pensar en fusionar-se... Ai, calla, que potser
si es fusionen potser perdrien part de
les subvencions que reben de l’Estat. Com deia el meu avi, ningú mossega la ma que li dóna de menjar) i
els obligui a fer vaga a contracor.
Per això, només desitjo que durant la vaga
general tothom pugui fer el que cregui més convenient, sense coaccions. Si això
és així, serà quan començaré a creure que aquest és un país democràtic de
veritat.
dilluns, de novembre 12
La realitat sempre supera la ficció
Avui
he publicat en EL PUNT-AVUI aquest acudit:
.jpg)
Poc
em podia pensar ahir, quan el vaig fer, que avui sortirien alguns partits dient
que el dimecres no farien cap acte, sumant-se així a la vaga...
Redéu,
com està el país.
dimarts, d’agost 28
Dubte
1.-
Els polítics viuen tan allunyats de la realitat del carrer que poden fer
aquestes declaracions i quedar-se tan amples?.
2.-
Els polítics se’n foten de la gent?
3.-
Hem arribat a un extrem, en que un mitjacerilla curt de gambals, llepaculs, amb
carnet de partit, pot tenir un càrrec i immunitat per dir el que li roti sense
que passi res?
Si
no fem res, seguirem sent cornuts, pagarem el beure i qualsevol totxo decidirà
sobre el nostre futur.
.jpg)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)