Relats Conjunts

Va entrar tota mullada amb els cabells fets un nyap

- Li podria dir en Tomàs que surti un moment, sisplau

El conserge es va aixecar del seu lloc per anar a buscar-lo.

Ell, va sortir somrient entonant la seva característica salutació

- Molt bona niiiiiiiiiiiiit

Sense donar-li temps a que acabés l’allargament de la darrera paraula, el va agafar per la collonera i mentre li retorçava li va dir:

- Així que avui faria un sol espatarrant, eh?. Doncs mira, els calers que m’he gastat en la pelu a prendre vent

El va deixar a terra recargolant-se de dolor al costat del pobre conserge que estava estorat.

D’una revolada, va arramblar amb un paraigües que hi havia a l’entrada. Un cop al carrer seguia emprenyada, però amb una sensació d alleugeriment.

Va veure que s’apropava un taxi i el va aturar.

Cul que veig, cul que vull...

 Si en Serra i Maragall van tenir les Olimpiades del 92. Si en Clos (per cert, és extrany que encara no hagi hagut un problema diplomàtic amb Turquia). Deia, que si en Clos va tenir el Fórum. L'Hereu, per no ser menys, vol tenir unes Olimpiades d'hivern. Cul que veig, cul que vull, oi, Jordi?...

Blocaire invisible

Enguany, en el blocaire invisible m’ha tocat fer-li el regal a l’STRIPER, i he pensat que millor que regalar-li un saxofonista de lletres, perquè acompanyi l’estriptis de les paraules...

Sants Innocents

Avui he tornat a l’hospital. Sembla una innocentada però no ho és. Em van trucar per donar-me hora el dia 28 a les 11 del matí, per fer-me una prova.

- El truquem perquè la doctora M. li va demanar una eco. Li va bé el dilluns 28?

- Perdoni, no m’estaran fent la innocentada abans d’hora, oi?

- Aquí no estem per perdre el tremps. Li va bé o no li va bé?

- Sí senyora, el dilluns 28 a les 11 estaré allà per oferir el meu cos a la ciència

- Com diu?

- Que no es preocupi que dilluns em va molt bé.


Així que aquest matí a les onze menys deu estava jo assegut a la sala d’espera com un bon minyó, esperant que em cridessin per fer la eco. Mentre esperava ha passat una infermera amb una llufa a l’esquena, la Maria, que estava al meu costat m’ha dit:

- Has vist, a aquesta li han clavat una llufa

Jo, que sóc mal fiat de mena li he contestat:

- Potser s’ha la posat ella mateixa

- Vols dir?

- Jo de petit ho feia

- Ah, sí?

- Sí, el dia dels innocents abans d’entrar al col•le, em posava una llufa a l’esquena i així els companys no em tocaven els nassos durant tot el dia

- Tu, ja des de petit has sigut una mica raret, oi?

- Més que raret, he sigut un supervivent. Perquè me la fotessin els altres, me la fotia jo i així enllestia. Diguem que era una forma ràpida d’enllestir un joc tonto

Bones Festes a tothom!

Publicitat subliminal?

Darrerament he observat en la tele, en la ràdio i en la premsa, una gran quantitat d’anuncis de clíniques i centres mèdics que ofereixen una cura a la impotència (disfunció erèctil, que diuen ells). Veient tanta proliferació d’aquesta publicitat, un surt a una conclusió, potser sí que és veritat que el país està destrempat.

Torno a ser avi!...

... Així que durant una bona temporada hauré d'anar amb pitet...

Coses de la vida

Catalunya té un seleccionador nacional que no parla català perquè no li surt del flabiol

De moment, ja he acabat la carrera...

- A veure... vostè va anar a urgències per un episodi de visió doble

- Sí, doctora

- Després del reconeixement i les proves, el neuròleg de guàrdia va sospitar que podria ser esclerosi múltiple, per això el va derivar a mi...

- Shhhhhiiii!

- Ja li vaig dir, que degut a la seva edat, és massa gran per agafar la malaltia (aquí em vaig alegrar de començar a ser iaio) i la petitíssima lesió que es va apreciar en el resultat de l’escàner era probable que no fos esclerosi, però li hauríem de fer més proves per assegurar-nos i descartar-ho del tot. No seria el primer cas que no ho sembla i ho és

PLINK! (soroll dels collonets picant la gola)

- Glub!

- Doncs ja tenim els resultats de les proves... A veure

PITICLINK, PITICLINK! PITICLINK! (Soroll del collonets repicant a la gola, mentre cau una gota de suor, esperant que la doctora acabi de llegir els informes de les proves)

- Mmmmmmm!... Doncs...

- ?

- Està tot bé. Podem descartar definitivament l’esclerosi


PATAXAN! XIN XIN! (soroll de fanfàrria, després d’haver-me tret un pes de sobre)

- I ara que haig de fer?

- Doncs, pot marxar a casa tranquil·lament. El citarem d’aquí uns mesos per fer-li un control i ja està

- I, tot allò de la visió doble etc, per què va ser?

- Un episodi esporàdic del que no sabrem mai la causa

Així doncs, de moment, després de gairebé cinc mesos, ja he acabat la carrera de malalt, una carrera que saps quan la comences però mai saps quan l’acabaràs.

(Tota la carrera de malalt l’he feta en un hospital públic, i us puc assegurar que no tinc cap queixa)

En Millet li agrada la música...

...dels euros quan cauen a la seva cartera.

Quan ens eixugàvem el cul amb paper d'estrassa

- No, no, mama, compra aquest paper higiènic que té doble capa, està perfumat i parafinat perquè no rasqui...

Em vaig mirar a la noieta i a sa mare i no vaig poder evitar recordar que quan jo era petit m’eixugava el cul amb les paperines de paper d’estrassa que la meva mare i la meva àvia portaven de la compra. Així doncs, un dia el cul em feia olor de peix, l’altre de carn i l’altre de blanc d’espanya o d’algun altre producte de neteja...

Per curiositat vaig mirar dins del supermercat a veure si trobava paper higiènic marca “El Elefante 400 servicios”, el paper que va substituir a les paperines de paper i que, suposadament, era la gran innovació per la higiene culera, malgrat que la seva aspror era comparable a la del paper de vidre.

No el vaig trobar, però interiorment vaig pensar “que fins ens hem tornat, ara si no és amb paper perfumat de doble capa i parafinat perquè llisqui, no ens eixuguem el cul"...

Succedani

L’altre dia, en un dinar familiar, vaig coincidir amb una parenta que em va confessar que era creient i per això no deia paraulotes...

Ella, quan s’empipa perquè una cosa no li ha sortit bé o perquè ha tingut un petit accident, en comptes de dir: “Em cago en Déu” diu: “Casumdena” o en comptes de dir: “Collons”, diu: “Cordons” o “Cordills”.

Jo, li vaig dir que malgrat el canvi de paraules, la intenció era la mateixa, dir un renec, però em va corregir dient que com que no ofenia a Déu, no queia en el pecat i així no s’havia de confessar...

És curiós com molts catòlics canviant les paraules, però no el sentit, esquiven la canfessió...

Son tan espavilats, que no ens els mereixem...

- Bon dia, encarregat de l’amo. Què ens ha cridat?

- Sí, tripartit. Us volia regalar una merda que no em serveix de res i a sobre em costa quartos.

- Ooooh!, quina alegria, encarregat de l'amo. Visca! Visca!... Ara correm a posar-nos una medalla...

Doncs encara no m'he mort, malgrat ho sembli...

Primer, va ser un mail que em va enviar en Puigbert (col·lega i company del diari):

- Com anem? al diari vas donant guerra però fa dies que veig que no actualitzes el bloc i et vas quedar amb la davallada de salut...cosa preocupant.
Espero que no sigui res complicat, però, estàs recuperat?

Després, una xerrada amb el senyor Garigot, tot dinant...

- Collons, nen!... a veure si actualitzes el bloc, que al final la gent es pensarà que t’has mort...

- Redéu, mira que és exagerat, eh?... ja escriuré, el que passa és que el metge em va dir que em prengués la vida amb calma

- Compta no t’herniïs... Bona excusa té el malalt, que es pixa el llit i diu que ha suat...

Això m’ha fet reflexionar i sobre tot fer-me unes quantes preguntes, algunes de les quals ja me les havia fet i fins i tot vaig escriure sobre elles:

- Què passa quan es mora un blocaire?

- Si no hi ha ningú que conegui la contrasenya per entrar al bloc, com s’assabentarà la resta dels blocaires?

- Com es fa un enterrament blocaire?. Els víkings posaven les pertinències del mort en una barca, li fotien foc i, apa, mar endins. En els blocaires què fem? Posem l’ordinador i les cendres del mort a la plaça de l’Ajuntament i li calem foc?

- La resta de blocs que tenen enllaçat al blocaire difunt, posen un esquela en llurs blocs?


Casumtot!, la metgessa em va recomanar que m’ho prengués en calma i jo, vinga a menjar-me l’olla...

Davallada de salut

Vaig anar al metge. Bé, en realitat vaig anar d’urgències, que impressiona més.

Sembla que el mot urgències és com més contundent. Anar al metge sona com més casolà o més vulgar. Ara, anar d’urgències dóna la sensació de més seriós, vol dir que realment estàs fotut.

L’assumpte és que em vaig despertar amb una part de la cara adormida

- Coi – Vaig pensar- tens un cos que va per lliure. Tu et despertes i una part de la cara vol continuar dormint.

Com que sóc persona que respecte tot tipus de decisions vaig deixar que la part de la cara continués a la seva.

L’endemà, a més del problema de la cara, vaig començar a veure doble. Per treballar, llegir etc, tenia que aclucar un ull i, això, toca una mica allò que no sona i a part de tocar allò que no sona, acollona. Així que la Maria, em va agafar i em va portar d’urgències.

A urgències, a part de passar-m’hi set hores i escaig, em van fer un reguitzell de proves. Analítica complerta, plaques de tòrax, un TAC, un doppler.

Entre prova i prova, hi havia moments que m’animava veient com, de tant en tant, arribava gent que semblava que estava més fotuda que jo.

Un cop acabades les proves em va visitar el neuròleg.

- Miri, les proves han sortit totes bé

- I, llavors que tinc?

- No ho sé, li demanaré una ressonància magnètica i un cop tinguem els resultats ja veurem... Per cert fuma?

- Sí, puros un o dos al dia

- I beu?

- Sí doble, per això he vingut

- No, em referia a si bevia alcohol

- Ah!... cervesa i whisqui

- Doncs deixi de beure alcohol i de fumar

- La culpa del que em passa té a veure amb l’alcohol i el fumar?

- No, però són mals hàbits i segur que es trobarà millor

- Ja... i, cardar? (bé en realitat vaig dir fer l’amor, que fa més fi)

- Sí, home, per què no?

- Ho deia perquè no fos cas que també fos considerat un mal hàbit. Com que tot el que em dona plaer m’ho està traient...

- Vinga, vinga... no sigui tan radical. Quan es curi, podrà tornar a fumar i beure, això sí amb moooolta moderació

Això em va tranquil·litzar. Encara que l’home no sap ben bé el que tinc, té l’esperança de que em curaré d’una malaltia que encara no han trobat.

(he descansat uns dies. He fet el just i ahir vaig recuperar la visió normal. Encara no m’han donat hora per la ressonància. Paciència, que d’aquí deu venir el nom de “pacient”)

Relats conjunts: Guerrers de terracota

- La emperadriu em va encarregar que li fes uns ninots consoladors, per desfogar-se a les nits, i com que encara no s’ha inventat el làtex, els he fet de terracota

- I calia que en fessis tants?

- Bé, amb la varietat es troba el gust

Manies...

- Ui, has vist que tens un gra de pus al braç?

- Sí

- Et fa mal? – Mentre em diu això, ja me’l està burxant

- Dona, si no me’l apretes, no

- És que està a punt de rebentar. Em deixes que te’l tregui?

- Em faràs mal

- No, home, no. Si es veu tota la punta blanca. Està a punt, a punt

En aquest moment, sens com uns dits et fan pressió sobre el gra.

- M’estàs fent mal

- Aguanta, que ja gairebé està. És un momentet – Aquí, ja notes que la pressió és brutal

Xap!

- Redéuuuuu! La puta d’oros, quin mal!!

- Bah, bah, que no n’hi ha per tant

- Què no n’hi ha per tant?... Una mica més i em surten els ulls de les òrbites...

- Aixeca’t un moment la samarreta, a veure si en tens algun altre a l’esquena...

I, m'aixeca la samarreta, i sé que durant una estona em burxarà, i em tornarà a burxar... però, redéu, com m’estimo a aquesta dona...

Redéu! Com està el pati...

Prop de casa hi ha un quiosc de l’ONCE. He passat per davant un munt de vegades, gairebé sense mirar-lo, perquè forma, des de fa anys, part del paisatge urbà.

L’altre dia, però, una cosa em va cridar l’atenció. Era un cartell, que estava col·locat damunt de la finestreta per on el propietari ven els cupons, que deia:

“ Oferta: Per la compra de cinc cupons, regalem un Rasca-Rasca”

Vaig pensar:

- Cony! Si que esta malament la cosa que, fins i tot, aquests han de fer ofertes per vendre, i això, que sempre s’ha dit que en època de crisi, és quan més rifa es ven... Redéu, com està el pati.

Relats conjunts: El pelele

- Aurgggg!, Casumtot! Quines basques m’estan agafant de tant anar amunt i avall...El malparit em va dir: “és una feina senzilla, només has de distreure a quatre noietes”... La mare que el va fotre! Una feina senzilla, porto dues hores pujant i baixant... ja em sentirà ja, quan vagi a cobrar a l’ETT... Aurgggg!...

Anem a mal borràs

L’Hereu, alcalde de Barcelona, per poder tirar endavant la nova estació de la Sagrera ha anant a buscar calerons al Ministerio de Fomento, que és aquella casa de varietés dirigida per l’insigne còmica, “que tiene una grasia que no se pue aguantà”, Magdalena Álvarez, més coneguda com la Maleni.

Després de les fotos de rigor i una estona de xerrameca, l’Hereu, ha tornat amb la cua entre les cames i amb uns quants euros menys a les arques municipals, i és que el viatge no els ha sortit per la patilla.

Des de fa un temps, quan veig coses com aquesta, tinc la sensació d’estar veient una pel·lícula que ja he vist. I això és el fotut del cas, que ens hi estem acostumant i, el que és més trist, ens hi estem resignant.