Relats conjunts: Guerrers de terracota

- La emperadriu em va encarregar que li fes uns ninots consoladors, per desfogar-se a les nits, i com que encara no s’ha inventat el làtex, els he fet de terracota

- I calia que en fessis tants?

- Bé, amb la varietat es troba el gust

Manies...

- Ui, has vist que tens un gra de pus al braç?

- Sí

- Et fa mal? – Mentre em diu això, ja me’l està burxant

- Dona, si no me’l apretes, no

- És que està a punt de rebentar. Em deixes que te’l tregui?

- Em faràs mal

- No, home, no. Si es veu tota la punta blanca. Està a punt, a punt

En aquest moment, sens com uns dits et fan pressió sobre el gra.

- M’estàs fent mal

- Aguanta, que ja gairebé està. És un momentet – Aquí, ja notes que la pressió és brutal

Xap!

- Redéuuuuu! La puta d’oros, quin mal!!

- Bah, bah, que no n’hi ha per tant

- Què no n’hi ha per tant?... Una mica més i em surten els ulls de les òrbites...

- Aixeca’t un moment la samarreta, a veure si en tens algun altre a l’esquena...

I, m'aixeca la samarreta, i sé que durant una estona em burxarà, i em tornarà a burxar... però, redéu, com m’estimo a aquesta dona...

Redéu! Com està el pati...

Prop de casa hi ha un quiosc de l’ONCE. He passat per davant un munt de vegades, gairebé sense mirar-lo, perquè forma, des de fa anys, part del paisatge urbà.

L’altre dia, però, una cosa em va cridar l’atenció. Era un cartell, que estava col·locat damunt de la finestreta per on el propietari ven els cupons, que deia:

“ Oferta: Per la compra de cinc cupons, regalem un Rasca-Rasca”

Vaig pensar:

- Cony! Si que esta malament la cosa que, fins i tot, aquests han de fer ofertes per vendre, i això, que sempre s’ha dit que en època de crisi, és quan més rifa es ven... Redéu, com està el pati.

Relats conjunts: El pelele

- Aurgggg!, Casumtot! Quines basques m’estan agafant de tant anar amunt i avall...El malparit em va dir: “és una feina senzilla, només has de distreure a quatre noietes”... La mare que el va fotre! Una feina senzilla, porto dues hores pujant i baixant... ja em sentirà ja, quan vagi a cobrar a l’ETT... Aurgggg!...

Anem a mal borràs

L’Hereu, alcalde de Barcelona, per poder tirar endavant la nova estació de la Sagrera ha anant a buscar calerons al Ministerio de Fomento, que és aquella casa de varietés dirigida per l’insigne còmica, “que tiene una grasia que no se pue aguantà”, Magdalena Álvarez, més coneguda com la Maleni.

Després de les fotos de rigor i una estona de xerrameca, l’Hereu, ha tornat amb la cua entre les cames i amb uns quants euros menys a les arques municipals, i és que el viatge no els ha sortit per la patilla.

Des de fa un temps, quan veig coses com aquesta, tinc la sensació d’estar veient una pel·lícula que ja he vist. I això és el fotut del cas, que ens hi estem acostumant i, el que és més trist, ens hi estem resignant.

Vida quotidiana

Aixecar-se, dutxar-se, esmorzar, llegir la premsa, apanyar la casa, comprar, treballar, dinar, treballar, gaudir del net, fer-la petar amb la nena, o amb companys i amics, preparar el sopar, gaudir de la parella, llegir, dormir...

Així un dia darrera l’altre, i de sobta,... FLAS!, Òndia, si tinc un bloc i ara fa dies que està descuidat... Redéu, redéu, redéu...

Aneu amb compte...

Misteris de la naturalesa...

Els polítics, ens menteixen. La gent sap que els polítics els menteixen. Els polítics saben que la gent sap que els menteixen... I no passa res...

Redéu, redéu, redéu... Ja cal que ens ho fem mirar tots plegats...

Pixador poc sensible...

M’emprenyen aquests wàters de restaurants que el llum s’encén i s’apaga per mitjançar d’un detector de presència.

Al restaurant on anem a jalar, un cop a la setmana amb el soci, té un d’aquests dispositius, i, una de dos, o no està ben ajustat o jo tinc poca presència. El cas és que arribo, s’encén el llum i quan estic a mig buidar, xac! s’apaga, i ja em tens a mi, aguantant l’eina amb una mà i movent l’altra per veure si el maleït dispositiu em detecta i torna el llum.

Total, l’altre dia, amb això de pixar i fer tai-txi a l’hora, vaig acabar mullant-me les sabates.

Carnaval

A vegades m'embolico jo solet...

Vaig coincidir amb el company aquell que es va passar per la pedra a una mossa i després penedit em va preguntar el que havia de fer, si dir-li, o no, a la seva dona...

Jo, com que a part de memòria sóc una mica xafarder li vaig preguntar per el tema

- Al final li vas dir a la teva dona que t’havies follat a la Sandra?

- Noooo!

- Ah!

- Vaig fer mal fet o què?

- Mira, ja m’ho vas preguntar en el seu moment i no et vaig voler contestar. Cadascú ha d’obrar segons els seus sentiments

- És que no li vaig voler dir perquè no patís. Imagina’t si li dic que m’he anat al llit amb una altra dona, quin disgust...

- O no...

- Com què no?

- Potser aprofita la avinentesa, per explicar-te que ella també s’ha anat al llit amb un paio

- Com que s’ha anat al llit amb un paio?... Amb qui?

- Collons, nen, que és una suposició

- Deixa’t de suposicions. El conec?

- A veure, t’he dit que és una suposició

- Res de suposicions. Si ho has dit és perquè saps que me la fot amb algú. Qui?

- Ostia!, t’acabo de dir que és una suposició. No sé si te la fot o no. D’acord?

- D’acord, no. Si ho has dit és perquè saps alguna cosa...

- No sé res. I me’n vaig, que t’estàs posant pesadet...

Un cop a casa, mentre estava sopant, va sonar el telèfon

- Sí?

- Escolta, no seràs pas tu qui me la fot amb la meva dona, oi?

- Estàs malalt... Adéu

Clink!

Ai, senyor, això em passa per parlar massa.

Pregunta

Cara de babau

Riiiing!

Riiiing!

Riiiiing!

- Hola, Avi

- Hola, Pere...

- Ja sé perquè em truques, Avi. No has cobrat. Precisament ara acabo de parlar amb el delegat del banc, perquè vaig ingressar uns pagarés per descomptar i el “tiu” cabró, perquè no té un altre nom, amb aquests quartos m’ha cancel·lat la pòlissa de crèdit que tenia...

- Bé, jo...

- ...Es veu que ho poden fer, els malparits. Ho diu la lletra petita del contracte que firmem. És clar, com que està impresa, no te’n pots escapolir.
Aquesta punyetera crisi, acabarà amb tots, perquè ja no és sols la construcció o els cotxes, no, és tot. Tot se’n va a fer punyetes. Jo intento tirar endavant, però els bancs no obren l’aixeta i això que el govern els va afluixar la mosca, però saps on han anat a parar aquests calers? Doncs jo t’ho diré, han servit per tapar els forats que els grans banquers tenien...

- Escolta, Pere...

- ... La situació està tan fotuda, que he començat a trucar als proveïdors i ja els he dit que aniria pagant a mida que anés cobrant els quartos que em deuen. Fins i tot l’Ajuntament em deu pasta. Però és clar, ells també estan arruïnats. Els hi ha baixat les llicencies d’obres i ja m’explicaràs...

- Pereeee!

- Sí, digues. Perdona t’estava atabalant amb els problemes

- Escolta, Pere, a mi em sap molt greu això que t’està passant, però em deus tres factures

- Ho sé, Avi, ho sé. No t’amoïnis, que tinc prevista una entrada de diners i tu seràs dels primers en cobrar.

- I, quan creus que entraran aquests diners?

- Ostia, no ho sé tu, no em pressionis, que les estic passant putes

- Cony, doncs elimina despeses, no facis més la revista de empresa que fas

- Sí, home, i la imatge empresarial, què?. Si deixo de fer la revista la gent es pensarà que anem de baixa. Per cert, per el proper número, havia pensat que em facis..

- Escolta, Pere, és que si no cobro, no et faré res més

- Ah, està molt bé això, mentre has cobrat has anat treballant, a la que deixes de cobrar, ja vols plegar. Total per la misèria que et dec...

- Doncs si és una misèria per tu, paga’m i tan amics

- Punyeta, si no et pago no és perquè no vulgui, és per culpa d’aquesta puta crisi que m’està ofegant...

Meravellós, en temps de Franco, la culpa de tots els problemes era “la pertinaz sequía”, ara la culpa de tots els problemes és la crisi.

Feina feta no fa destorb!

Si heu d'anar a una entitat bancaria, aneu amb pilotes, així us estalviareu la feina d'haver de abaixar-vos els pantalons.

Probablement Déu no existeix... Ai, recony!

Ja he vist un autobús dels anomenats ateus, aquells que porten: “PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX, DEIXA DE PREOCUPAR-TE I GAUDEIX DE LA VIDA”. Uiiiii, quin eslògan més transgressor...Compta, aparteu les criatures no fos cas...
Però quina classe d’ateus hi ha a Europa?. Què vol dir això de “PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX”?...
Anem a pams. Els ateus, neguen l’existència de Déu, no?, doncs a que ve això de “probablement”?. Res de probablement, si un és ateu, el que ha de posar és: “DÉU NO EXISTEIX” i punt.
Què passa?, que son ateus només de “boquilla” i que en el fons, posen el “probablement”, no fos cas que al morir, resultés que Déu sí existeix i els vulgui enviar al infern i llavors puguin utilitzar l’excusa de dir: “Ep, que nosaltres vam posar probablement, no vam negar la teva existència, Déu, només la vam qüestionar”...
Recony!, si es fa una cosa, s’ha de fer ben feta, per això reclamo que si els catòlics, pregonen als quatre vents que Déu existeix, els ateus, han de pregonar als quatre vents que Déu no existeix, res de mitges tintes, amb dos collons, si no tanquem la paradeta.

Rebaixes

La primera vegada que, tenint ús de raó, vaig escoltar a la meva àvia que deia:

- Ja han arribat les rebaixes

Jo, em vaig imaginar que vindrien carrer amunt unes quantes dones molt més baixes que la senyora Trini, una veïna que a tot estirar feia metre cinquanta.

Coses de criatures...

Blocaire invisible (bis)

Aquest tinglado del Blocaire Invisible el va iniciar la meva filla adoptiva virtual l’Alepsi i malgrat que aquest any no hi ha participat, crec que és de justícia que també tingui el seu regal. Així doncs com que va moooolt atrafegada, he pensat regalar-li un superheroi multiplicador de temps perquè l’ajudi a tenir temps per fer totes les coses que vol fer

Blocaire invisible

El meu blocaire invisible és en Chamb, un home que li agrada l'escacs i les mulates.

Doncs quin millor regal se li pot fer que una professora d'escacs mulata?...



Apa, a gaudir-la per molts anys.

Bon any a tothom!!

Tu, què faries?

- Recordes la Sandra, Avi?...

- Sí

- Doncs la setmana passada me la vaig follar

- Felicitats

- Cony, que no t’ho explico perquè em felicitis, t’ho explico perquè estic acollonit

- Que no et vas posar condó?

- No és per això. Estic acollonit perquè tinc la sensació que la meva dona se’n adonarà...

- És un dels riscos que es corren quan es treu a passejar l’ocellet

- El fotut del cas, és que no és res seriós. Només va ser un clau i prou. Què faig?... Li explico?

- No sé, noi...

- Tu, que faries?

- Jo?...


(Nota: El company que em va fer la confidència, no s'assembla gens al que he dibuixat. I la Sandra, evidentment, no es diu Sandra)