És curiós, amb el temps ens han fet anar tornant tan políticament correctes, que em arribat a un extrem en que ja no diem les coses per el seu nom...
dimarts, d’octubre 18
dijous, de setembre 29
Sobreviurà algú?
dimecres, de setembre 21
Això va de capa caiguda
Quan no és per un all, és per una ceba, el cas és que sempre hi ha un motiu per deixar l’actualització del bloc per l’endemà.
És més, porto una temporada que ni tan sols em passejo per els blocs que visitava habitualment.
Cansant-s’hi?, vagància? No ho sé, el cas és que veig que a molts companys i companyes blocaires els ha passat el mateix que a mi. Alguns han tancat, altres s’han acomiadat a la “francesa” deixant el bloc en suspens.
Tinc clar des de que vaig començar aquesta aventura, que el bloc o es manté amb una periodicitat o es tanca. Però és clar, quan portes tants anys al ciberespai, et sap greu abaixar la persiana.
Per altre banda el bloc no ha de ser una obligació, el problema rau en que si no et marques que escriuràs cada ix dies, acabes deixant-ho, deixant-ho i quan et vols adonar ha passat tant temps que un dia quan t’hi vols tornar a posar, penses que ja no val la pena, malgrat tot, com que portes el cuquet, t’hi tornes a posar i així fins quan?...
dilluns, d’agost 8
Els nous corsaris
Els corsaris, eren uns pirates que treballaven per una determinada gent.
És a dir, un País atorgava un permís anomenat "Patent de Cors", gràcia al qual podia practicar la pirateria contra vaixells de països enemics, rebent a canvi una part del botí.
Per tant, es podria dir que el Corsari era un pirata "patrocinat".
Avui en dia, els corsaris, ja no arrisquen el físic dalt d’un vaixell. Els moderns corsaris treballen des de un luxós despatx d’una agència de ràting, ja no per un rei o per un país, si no per les grans fortunes que especulen i que eufemísticament s’ha anomenen: Mercats.
dimecres, de juliol 20
dilluns, de juliol 11
Gent que he conegut: En Pitu
El vaig conèixer de gran i malauradament no vaig poder gaudir de cap de les seves involuntàries facècies.
En Pitu, era d’aquelles persones, que es creien un artista complert , capaç de fer bé qualsevol disciplina, ja fos escriure en prosa, en vers, dibuixar, pintar, presentar un espectacle o fer d’actor.
Em van explicar que era un home de dèries. Una vegada se li va posar a la mollera que havia de fer teatre. A partir d’aquell moment, i durant molt de temps, amb una perseverança digne de majors empreses, es va dedicar a donar la tabarra al director d’un dels grups amateurs de la ciutat perquè el deixés pujar a dalt de l’escenari.
Després de temps i temps d’insistir, el pobre director, va decidir donar-li un petit paper en la l’obra que estava muntant.
L’obra era una tragèdia d’ època dels grecs i cap el final figurava que hi havia una batalla i entraven els vencedors a escena, ben armats amb ganes de revenja. D’entremig dels atemorits vençuts, havia de sortir en Pitu i dir:
- No ens mateu, que som dels vostres...
En Pitu, portat per l’emoció de veure’s dalt d’un escenari, el text se li va anar del cap i en veure entrar els actors que feien de vencedors, es va alçar i amb tota solemnitat els va dir:
- No ens mateu que portem les postres...
Els espectadors van esclatar a riure mentre el pobre director, entre bambolines, s’estirava dels cabells.
No cal dir que aquesta fou la primera i última vegada que en Pitu va trepitjar un escenari.
Passat el temps, es veu que encara l’home anava dient, a qui el volia escoltar, que no entenia com no li havien donat cap més oportunitat en el teatre, quan, segons ell, el seu debut va ser sonat.
dimarts, de juliol 5
divendres, de juny 10
dimarts, de maig 24
dimecres, de maig 18
Sort que ja s'acaba
D'aquí a quatre dies, ja s'hauran acabat les maleïdes eleccions. Els partits polítics faran tots els pactes que calguin per mantenir la seva quota de poder i de quartos i nosaltres ens deslliurarem de somriures falsos, de promeses que saben que no compliran, de debats televisius i de blocs electorals...
dissabte, de maig 14
dimarts, de maig 10
Corre cada element per aquest món...
A vegades, un, ha d’anar a sopars de aquells que es diuen de compromís, i per desgràcia, ha de compartir taula amb certs elements que hom pensa que estarien millor al zoològic que no pas anant donant la tabarra per aquest món.
En el darrer d’aquests compromisos que he assistit, em va tocar davant un membre de la banca, que es va passar una bona estona explicant a tort i a dret, que la culpa de la crisi era gent per haver-se endeutat fins a les celles sense tenir en compta que potser ens quedarien sense feina i no podrien tornar els diners.
Jo, estava més per el bacallà que m’havien servit, que no pas per les explicacions del saberut. De sobte em va mirar i em diu:
- M’han dit que tu coneixes a l’Homo APM
- Sí...
- Oi què és gai?
- No
- Va, va no dissimulis
- No dissimulo. Si fos gai, t’ho diria, però el cas és que no ho és
- A mi no m’enredaràs (això ho va dir amb aire de superioritat, mirant a la resta dels comensals, amb un posat de dir: vés que aquest m’enredarà). M’ha dit un client del banc, que el que fa d’Homo APM, li agraden els homes, és més està embolicat amb un jugador del Barça
- Sí, home. I fan orgies a casa d’un conseller de la Generalitat, que també és gai
- O veus?... Quin conseller és?
- Ja t’ho pots imaginar
- D’acord, ja sé qui és...
Tornant a casa, la Maria, em va dir:
- Apa, que t’has quedat a gust prenent-li el pel al J.
- Dona, és que jo vaig a sopar, no a perdre el temps discutint de bajanades
- Sí, però ara, aquest anirà esbombant que hi ha un conseller que és gai i fa orgies amb un jugador del Barça i amb l’Homo APM...
- Ja, i el fart de riure que ens farem amb el Manel (l’Homo), quan li expliqui...
divendres, de maig 6
dimecres, de maig 4
Hi ha mosquits que tenen més cervell...
Aquest matí, prop de l’ajuntament de Badalona, m’he creuat amb un iaio que anava abillat amb corbata, un vestit marró i tocat amb una gorra de beisbol de color blau.
En un principi no li havia prestat gaire atenció, fins que la veu d’un altre iaio l’ha cridat des de l’altra punta de la plaça
- Gregoriooo! Gregorioooo!
- Hombre, Felipeee!
- ¿Onde vas?
- A tomá er sol
- ¿Viste lo de ayer?
- Sí, estos jodidos catalanes nos robaron er partio
M’he quedat una mica astorat pensant que potser el Gregorio pren massa el sol. Per un moment he cregut convenient dir-li que les decisions en un partit de futbol, són cosa de l’àrbitre. Que el Barça no és Catalunya. Que hi ha catalans i catalanes que no els agrada el futbol. Que hi ha catalans i catalanes que no són del Barça. En seguida, però, m’he adonat que trauria més profit discutint d’aquestes coses amb qualsevol mosquit tigre, així que he seguit el meu camí.
Mentre caminava he pensat que si això mateix ho diu un iaio català al bell mig de la Plaza de España de Madrid, li fan la vaca com a mínim.
dijous, d’abril 28
divendres, d’abril 8
dimecres, de març 30
Aquest estiu, algú prendrà mal...
A la taula del costat hi havia dos nois i una noia, xerrant, rient i fumant.
Al cap de poc han aparegut dues senyores ben abillades que han decidit seure a una altra taula buida al costat dels nois i la noia. Tot ha estat seure, que han començat a remugar...
- Buf!, quina fumera.
- Després arribarem a casa amb la roba tota pudent de tabac.
- No, si ja sabem que molesten, però seran incapaços d’apagar les cigarretes.
- Quina mala educació
El grup seguia xerrant, rient i fumant com si res.
- Mira-te’ls, ja et pots queixar, ja, que sembla com si sentissin ploure
Finalment, un del nois, s’ha adreçat a les senyores
- Els molesta el fum?
- Sí, molt
- Doncs vagin dins del bar que allà no es pot fumar i no l’hauran de patir.
- Escolta, maco, volem gaudir del sol
- I nosaltres. Hem estat tot l’hivern fumant aquí fora, aguantant el fred. Així que, ara que fa sol, no marxarem. Continuarem fumant aquí
A les dues dones, la resposta els ha caigut com una coça al cul. Una m’ha mirat, buscant la meva complicitat. Jo me l’he mirat, he obert la bossa, he tret un puro i l’encès.
Les senyores han marxat renegant.
Aquest estiu, quan els no fumadors vulguin ocupar les terrasses dels bars i els toqui al costat algun fumador, es produirà més d’una discussió i més d’una batussa.
dijous, de març 17
dimarts, de març 8
dijous, de març 3
Mentre caiguin a fi de mes...
dijous, de febrer 24
Relats conjunts: El petó
- Amb què t'has enganxat la dentadura postissa?
- Amb un quart de quilo de "Loctite" extra fort
- Doncs l'hem cagat, nano!
dimecres, de febrer 23
Ja fa trenta anys...
Ves per on, ja fa trenta anys que, alguns, ens vam passar la nit amb el culet així d’apretat i amb l’orella enganxada al transistor. Després de tot el que vam passar, de la de piles que vam gastar, i després del “tranquil Jordi, tranquil, que és la Guàrdia Civil”, hores d’ara encara no sabem qui era “el elefante blanco”.
Bé, amb el pas dels anys, he arribat a la conclusió, que em moriré sense conèixer l’entrellat de dos dels misteris que han marcat la meva vida: Qui estava darrera del cop d’estat del 23 F i qui estava darrera de l’atemptat del “Papus”.
divendres, de febrer 4
dijous, de gener 27
Una mica més i m'hi deixo un ull de la cara...
Cada cop agafo menys el cotxe. Intento desplaçar-me amunt i avall amb metro, és més tranquil i més econòmic.
Malauradament, la meva parella, l’ha d’utilitzar pràcticament a diari. Algunes vegades, l’acompanyo a la feina i després la vaig a recollir, així no ha de perdre el temps en buscar lloc per aparcar.
L’última vegada, al tornar, es va encendre el xivato de la benzina i vaig pensar “li posaré benzina, així li estalvio feina”.
Dit i fet, m’aturo en la benzinera de prop de casa, en la que per sort encara hi ha essers humans que es dediquen a posar-te-la (em refereixo a la benzina) i, tot xulo, li dic al bon home:
-Ple, sisplau
- Ple?
- Sí, ple...
L’home va posar la mànega al forat, miro la pantalla del sortidor i em vaig quedar estorat veient com les punyeteres rodetes on hi ha els números dels litres que et van posant i els quartos que et costarà van començar a girar a una velocitat endimoniada.
Encara no m’havia recuperat de l’ensurt, quan les rodetes es van aturar de cop i l’home em va dir, amb un somriure
- Ple.
Sabia que la benzina, darrerament s’ha apujat, però no et fas càrrec del tot fins que no t’has de rascar la butxaca per pagar.
dijous, de gener 13
dilluns, de gener 3
dilluns, de desembre 27
Adéu a 40 euros...
No he estat mai aficionat als jocs d’atzar, és per això que només jugo a la rifa de Nadal i només compro dècims que m’ofereixen en els llocs on treballo, per aquella superstició de pensar: “mira que si els hi toca, després no et quedis amb un pam de nas i dient, perquè coi no en vaig comprar”
Enguany 20 euros del número del diari i 20 euros del número de la ràdio i com cada any no m’ha tocat res.
Així que, adéu a 40 euros
dijous, de desembre 23
Lot de Nadal?...Espereu-lo asseguts
Em comentava un amic que enguany, ni ell ni la seva dona han tingut lot de Nadal. Ambdues empreses els van dir que era degut a la crisi.
El cert però, és que ella treballa en un laboratori d’anàlisi clínics que precisament no va gens malament. És clar, que en els temps que corren, qualsevol empresari, encara que el negoci li vagi bollant, aprofita l’ocasió per retallar tot el que pot, escudant-se en la paraula “crisi”.
Després de la conversa, cada cop he sortit al carrer m’he estat fixant amb la gent i m’he adonat que es veuen poquíssimes persones que vagin amb el típic lot nadalenc a les mans, a diferència de fa tan sols un any.
Redéu de crisi...que bé que els hi ha anat a alguns...
dimecres, de desembre 22
Per Nadal, els Pare Noel al balcó i tot l'any...
En l’últim post que vaig publicar escrivia sobre de la meva fòbia als Pare Noel penjats als balcons. La Ra Teta Miquey em va deixar un comentari en la que demanava que s’hauria de fer una associació de damnificats d’aquests ninots. Penso que aquesta associació s’hauria d’ampliar a les punyeteres figuretes de jardí. Et passeges per qualsevol urbanització i veus jardins que son vertaders monuments al mal gust.
A veure, cadascú és ben lliure de posar a casa seva el que li sembli, però no fa falta que s’exhibeixi als ulls dels demés mortals. Em sembla perfecte que hi hagi essers humans que vulguin tenir nans, bambis, vaques, fonts amb cap de lleó, molins de vent etc. però que posin les tanques del seu jardí el suficientment altes, perquè els altres essers humans no ho hàgim de veure.
dimecres, de desembre 15
Collons de Pare Noel...
Cada cop em toca més els patracols veure Pare Noels penjats als balcons i finestres. Per a mi són pol·lució visual.
Al balcó de davant de casa no han tingut prou en penjar un Pare Noel, si no que a més hi han posat els tres Reis Mags juntament amb un tub de plàstic ple de llumetes de colors, que a la nit, quan la posen en marxa sona repetidament una nadala.
Quan jo era petit (fot una eternitat d’això) en arribar aquestes festes, es treia tot el que hi havia damunt del bufet i es feia un pessebre. Ara no, ara, s’ha posar l’arbre, fer el pessebre i, en algun cas, com el que vaig veure en una casa, afegir-li un Pare Noel que baixava amb un parapent.
No he estat mai una persona que li agradi gaire tota aquesta parafernàlia de les festes nadalenques, però veient el que veig, cada cop m’esgarrifen més.
dijous, de desembre 9
dimecres, de desembre 1
dimarts, de novembre 16
Relats Conjunts
A veure, estem en l’estació espacial internacional... Portem un equip tècnic de nassos. Recanvis de tot, fins del més mínim cargol... i, m’esteu dient que ens hem deixat el paper higiènic?...
dijous, de novembre 11
dijous, de novembre 4
No hi creuent ni ells...
No entenc que per la visita del papa, s'hagi de desplegar un servei tan gran de seguretat. Acàs no el protegeix Déu?
dimecres, d’octubre 27
dimecres, d’octubre 20
Una parideta...
dijous, d’octubre 7
dijous, de setembre 30
Puta vaga!
Escoltat avui al metro:
- Cent euros?... Ens descomptaran cent euros?
- Sí...
- Puta vaga!... Mecagüen el govern, els sindicats i els piquets... Estic jo com perquè el burgés (gran paraula aquesta, que feia anys que no escoltava) es vagi quedant amb els meus quartos
- És que ens descomptaran el dia, més la part proporcional de la paga de Nadal i vacances...
- Sí, i després el malparit ens farà recuperar la feina del dia que em perdut, fent hores extres, que ens pagarà a preu de misèria... Mecagüen el putu govern, els putus sindicats i els putus piquets...
dimarts, de setembre 14
Vull ser un fill de puta
M’explicava un col•lega que quan era petit, al seu carrer hi vivia una vídua que es guanyava la vida anant amb homes.
La seva mare i les altres dones la criticaven en veu baixa cada cop que sortia al carrer. Fins i tot un cop va escoltar que una deia que era una puta.
La vídua tenia un fill, a qui els seus amants ocasionals li feien tot tipus de regals, que junt amb els que li comprava ella - perquè tenia virolla llarga- era el xaval amb més joguines del barri i per tan, l’enveja de totes les demés criatures. Això feia que tota la quitxalla volgués ser un fill de puta.
dimecres, d’agost 18
Gairebé tocant el cel...
En el pati de casa.
A mitja tarda d’estiu amb un bon whisqui a la mà, contemplo a la meva filla llegint una revista. Al meu net petit dormint i a la Maria, jugant amb l’aigua de la mànega, amb el meu net gran.
Potser això no és la felicitat complerta, però s’hi assembla bastant
dimarts, d’agost 17
Collons de sopar!
Terrassa d’un restaurant, en un poble de la costa.
Tres parelles.
Elles treballen juntes, ells no.
Dels tres homes, dos ja han coincidit altres cops. El tercer és un nouvingut.
Després dels petons i salutacions de rigor seuen a taula.
Nouvingut.-
M’han dit que tu fas “xistes” (es veu que en aquest país, costa un colló dir acudits)
Jo.-
Sí...
Nouvingut.-
Ara deus tenir temes, no?. Entre la crisi, els controladors, la pujada de l’IVA, la prohibició dels toros...
Jo.-
Sí, de temes no en falten mai
Nouvingut.-
I d’on treus les idees
Jo.-
És ofici. Agafes un tema i li dones la volta, fins que et surt un acudit...
Nouvingut.-
Jo tinc un acudit molt bo, que podries fer. Dibuixes a un parell de tius. Un fa... i l’altre se’l mira. El que fa... diu...
A què és un xiste molt bo.
Jo.-
Sí. El que passa és que aquest acudit el va fer el Forges la setmana passada al Pais.
Nouvingut.-
I què?. El pot fer tu. Ell treballa per un diari a nivell d’Espanya i tu treballes per un diari català, ningú s’adonarà
Em vaig aixecar
Nouvingut.-
On vas?
Jo.-
Al wàter
La Maria, que estava xerrant amb les seves companyes, em va mirar
Maria.-
Ara vas al wàter? Encara no em demanat
Jo.-
És que vaig a tocar-me els collons. Com que porten una estona tocant-me’ls, ara me’ls vull tocar jo un ratet.
No sé que deurien dir mentre era fora. La resta del sopar, malgrat algun bri de tibantor al principi, va anar com una seda.
Redéu quin concepte té la gent de la professió...
dimarts, de juliol 13
Presentació de llibre
Aquesta nit a les vuit es presenta al Bar Bodega Joan, del carrer Rosselló 164 de Barcelona, el llibre "COMO SOBREVIVIR AL CAMINO DE SANTIAGO", escrit per Carles Valls i Sergio Fidalgo.
Es una guia, que malgrat està escrita en conya, serveix d'orientació a qui vulgui fer el cami de Santiago, tant en pla peregrí clàssic com en pla peregri
"bon vivant".
Ah, per cert, la portada i les il·lustracions interiors són d'un servidor.
Doncs ja està dit.
dimarts, de juliol 6
Recomanació
Els que sou habituals d'aquesta casa virtual sabeu de sobres que no sóc donat a fer recomanacions, però com que les normes són per saltar-les, avui faré una excepció i us recomanaré el web negre d'aquesta setmana. És un especial sobre la sentència de l'Estatut, que ha quedat prou reiixit.
dijous, de juliol 1
dimarts, de juny 29
I ara, què?
El Tribunal Constitucional ja s'ha pronunciat. I ara, què faran els nostres polítics, a part de convocar una manifestació una tarda de dissabte de juliol, per dir "ui, que estem enfadats, ui"?. Quin és el pla B?, perquè han tingut quatre anys per preparar un pla B, ja que no fa falta ser molt intel·ligent per pensar que passaria el que ha passat. O és que no hi ha pla B? O potser és que el pla B és precisament fer veure que no hi ha pla B?
divendres, de maig 21
dimecres, de maig 12
A casa del pobre tot són puçes...
Ens han portat de pet a la crisi i es veu que no n'hi ha prou que ja ens hagin obligat a pagar-ne una bona part, sino que sembla que volen que la paguem tota...
dimarts, de maig 11
Sorpresa en el Saló del Còmic
És agradable veure que un polític s’interessa per el còmic, però, un es pregunta, el senyor Secretari General d’Interior de la Generalitat de Catalunya, a dos quarts de cinc de la tarda, no hauria d’estar treballant al seu despatx?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)