Hi ha mosquits que tenen més cervell...

Aquest matí, prop de l’ajuntament de Badalona, m’he creuat amb un iaio que anava abillat amb corbata, un vestit marró i tocat amb una gorra de beisbol de color blau.

En un principi no li havia prestat gaire atenció, fins que la veu d’un altre iaio l’ha cridat des de l’altra punta de la plaça

- Gregoriooo! Gregorioooo!

- Hombre, Felipeee!

- ¿Onde vas?

- A tomá er sol

- ¿Viste lo de ayer?

- Sí, estos jodidos catalanes nos robaron er partio

M’he quedat una mica astorat pensant que potser el Gregorio pren massa el sol. Per un moment he cregut convenient dir-li que les decisions en un partit de futbol, són cosa de l’àrbitre. Que el Barça no és Catalunya. Que hi ha catalans i catalanes que no els agrada el futbol. Que hi ha catalans i catalanes que no són del Barça. En seguida, però, m’he adonat que trauria més profit discutint d’aquestes coses amb qualsevol mosquit tigre, així que he seguit el meu camí.

Mentre caminava he pensat que si això mateix ho diu un iaio català al bell mig de la Plaza de España de Madrid, li fan la vaca com a mínim.

S'acosten mals temps...

Cada cop anem a més...

Aquest estiu, algú prendrà mal...

Com que feia solet, aquest migdia, m’he assegut en una terrassa a prendre una cervesa.

A la taula del costat hi havia dos nois i una noia, xerrant, rient i fumant.

Al cap de poc han aparegut dues senyores ben abillades que han decidit seure a una altra taula buida al costat dels nois i la noia. Tot ha estat seure, que han començat a remugar...

- Buf!, quina fumera.

- Després arribarem a casa amb la roba tota pudent de tabac.

- No, si ja sabem que molesten, però seran incapaços d’apagar les cigarretes.

- Quina mala educació

El grup seguia xerrant, rient i fumant com si res.

- Mira-te’ls, ja et pots queixar, ja, que sembla com si sentissin ploure

Finalment, un del nois, s’ha adreçat a les senyores

- Els molesta el fum?

- Sí, molt

- Doncs vagin dins del bar que allà no es pot fumar i no l’hauran de patir.

- Escolta, maco, volem gaudir del sol

- I nosaltres. Hem estat tot l’hivern fumant aquí fora, aguantant el fred. Així que, ara que fa sol, no marxarem. Continuarem fumant aquí

A les dues dones, la resposta els ha caigut com una coça al cul. Una m’ha mirat, buscant la meva complicitat. Jo me l’he mirat, he obert la bossa, he tret un puro i l’encès.

Les senyores han marxat renegant.

Aquest estiu, quan els no fumadors vulguin ocupar les terrasses dels bars i els toqui al costat algun fumador, es produirà més d’una discussió i més d’una batussa.

Tsunami...

A Badalona també pateixen un tsunami...moooolt perillós

A aquest pas acabarem pagant les tirites...

Mentre caiguin a fi de mes...

Si els quartos que ha manllevat en ZP als països àrabs, serveix perquè als banquers els hi continuïin caient a fi de mes, no dubteu que més d'un i de dos d'aquests elements deixaran l'Opus i abraçaran l'Àlcorà...

Relats conjunts: El petó

- Amb què t'has enganxat la dentadura postissa?

- Amb un quart de quilo de "Loctite" extra fort

- Doncs l'hem cagat, nano!

Ja fa trenta anys...

Ves per on, ja fa trenta anys que, alguns, ens vam passar la nit amb el culet així d’apretat i amb l’orella enganxada al transistor. Després de tot el que vam passar, de la de piles que vam gastar, i després del “tranquil Jordi, tranquil, que és la Guàrdia Civil”, hores d’ara encara no sabem qui era “el elefante blanco”.

Bé, amb el pas dels  anys, he arribat a la conclusió, que em moriré sense conèixer l’entrellat de dos dels misteris que han marcat la meva vida: Qui estava darrera del cop d’estat del 23 F i qui estava darrera de l’atemptat del “Papus”.

Ha vingut la mestressa...

Poca conya, que ha vingut la mestressa a veure com estan els comptes...

Una mica més i m'hi deixo un ull de la cara...

Cada cop agafo menys el cotxe. Intento desplaçar-me amunt i avall amb metro, és més tranquil i més econòmic.

Malauradament, la meva parella, l’ha d’utilitzar pràcticament a diari. Algunes vegades, l’acompanyo a la feina i després la vaig a recollir, així no ha de perdre el temps en buscar lloc per aparcar.

L’última vegada, al tornar, es va encendre el xivato de la benzina i vaig pensar “li posaré benzina, així li estalvio feina”.

Dit i fet, m’aturo en la benzinera de prop de casa, en la que per sort encara hi ha essers humans que es dediquen a posar-te-la (em refereixo a la benzina) i, tot xulo, li dic al bon home:

-Ple, sisplau

- Ple?

- Sí, ple...

L’home va posar la mànega al forat, miro la pantalla del sortidor i em vaig quedar estorat veient com les punyeteres rodetes on hi ha els números dels litres que et van posant i els quartos que et costarà van començar a girar a una velocitat endimoniada.

Encara no m’havia recuperat de l’ensurt, quan les rodetes es van aturar de cop i l’home em va dir, amb un somriure

- Ple.

Sabia que la benzina, darrerament s’ha apujat, però no et fas càrrec del tot fins que no t’has de rascar la butxaca per pagar.

És clar que ens apugen el rebut de la llum...

Bon any nou?

Ai, ai, ai...

Adéu a 40 euros...

No he estat mai aficionat als jocs d’atzar, és per això que només jugo a la rifa de Nadal i només compro dècims que m’ofereixen en els llocs on treballo, per aquella superstició de pensar: “mira que si els hi toca, després no et quedis amb un pam de nas i dient, perquè coi no en vaig comprar”

Enguany 20 euros del número del diari i 20 euros del número de la ràdio i com cada any no m’ha tocat res.

Així que, adéu a 40 euros

Lot de Nadal?...Espereu-lo asseguts

Em comentava un amic que enguany, ni ell ni la seva dona han tingut lot de Nadal. Ambdues empreses els van dir que era degut a la crisi.

El cert però, és que ella treballa en un laboratori d’anàlisi clínics que precisament no va gens malament. És clar, que en els temps que corren, qualsevol empresari, encara que el negoci li vagi bollant, aprofita l’ocasió per retallar tot el que pot, escudant-se en la paraula “crisi”.

Després de la conversa, cada cop he sortit al carrer m’he estat fixant amb la gent i m’he adonat que es veuen poquíssimes persones que vagin amb el típic lot nadalenc a les mans, a diferència de fa tan sols un any.

Redéu de crisi...que bé que els hi ha anat a alguns...

Per Nadal, els Pare Noel al balcó i tot l'any...

En l’últim post que vaig publicar escrivia sobre de la meva fòbia als Pare Noel penjats als balcons. La Ra Teta Miquey em va deixar un comentari en la que demanava que s’hauria de fer una associació de damnificats d’aquests ninots. Penso que aquesta associació s’hauria d’ampliar a les punyeteres figuretes de jardí. Et passeges per qualsevol urbanització i veus jardins que son vertaders monuments al mal gust.

A veure, cadascú és ben lliure de posar a casa seva el que li sembli, però no fa falta que s’exhibeixi als ulls dels demés mortals. Em sembla perfecte que hi hagi essers humans que vulguin tenir nans, bambis, vaques, fonts amb cap de lleó, molins de vent etc. però que posin les tanques del seu jardí el suficientment altes, perquè els altres essers humans no ho hàgim de veure.

Collons de Pare Noel...

              

Cada cop em toca més els patracols veure Pare Noels penjats als balcons i finestres. Per a mi són pol·lució visual.

Al balcó de davant de casa no han tingut prou en penjar un Pare Noel, si no que a més hi han posat els tres Reis Mags juntament amb un tub de plàstic ple de llumetes de colors, que a la nit, quan la posen en marxa sona repetidament una nadala.

Quan jo era petit (fot una eternitat d’això) en arribar aquestes festes, es treia tot el que hi havia damunt del bufet i es feia un pessebre. Ara no, ara, s’ha posar l’arbre, fer el pessebre i, en algun cas, com el que vaig veure en una casa, afegir-li un Pare Noel que baixava amb un parapent.

No he estat mai una persona que li agradi gaire tota aquesta parafernàlia de les festes nadalenques, però veient el que veig, cada cop m’esgarrifen més.   

Pirates d'alt standing...

RIP

Relats Conjunts

A veure, estem en l’estació espacial internacional... Portem un equip tècnic de nassos. Recanvis de tot, fins del més mínim cargol... i, m’esteu dient que ens hem deixat el paper higiènic?...

Redéu amb el clero...

No hi creuent ni ells...

No entenc que per la visita del papa, s'hagi de desplegar un servei tan gran de seguretat. Acàs no el protegeix Déu?

Paraula de polític?..., paper mullat...

Una parideta...

Això és una parideta publicada en el WEB NEGRE d'aquesta setmana...(cliqueu a sobre l'imatge per veure-la més gran)

Sempre parla qui més té que callar...

Puta vaga!

Escoltat avui al metro:

- Cent euros?... Ens descomptaran cent euros?

- Sí...

- Puta vaga!... Mecagüen el govern, els sindicats i els piquets... Estic jo com perquè el burgés (gran paraula aquesta, que feia anys que no escoltava) es vagi quedant amb els meus quartos

- És que ens descomptaran el dia, més la part proporcional de la paga de Nadal i vacances...

- Sí, i després el malparit ens farà recuperar la feina del dia que em perdut, fent hores extres, que ens pagarà a preu de misèria... Mecagüen el putu govern, els putus sindicats i els putus piquets...

Vull ser un fill de puta

M’explicava un col•lega que quan era petit, al seu carrer hi vivia una vídua que es guanyava la vida anant amb homes.

La seva mare i les altres dones la criticaven en veu baixa cada cop que sortia al carrer. Fins i tot un cop va escoltar que una deia que era una puta.

La vídua tenia un fill, a qui els seus amants ocasionals li feien tot tipus de regals, que junt amb els que li comprava ella - perquè tenia virolla llarga- era el xaval amb més joguines del barri i per tan, l’enveja de totes les demés criatures. Això feia que tota la quitxalla volgués ser un fill de puta.

Gairebé tocant el cel...

En el pati de casa.

A mitja tarda d’estiu amb un bon whisqui a la mà, contemplo a la meva filla llegint una revista. Al meu net petit dormint i a la Maria, jugant amb l’aigua de la mànega, amb el meu net gran.

Potser això no és la felicitat complerta, però s’hi assembla bastant

Collons de sopar!

Terrassa d’un restaurant, en un poble de la costa.

Tres parelles.

Elles treballen juntes, ells no.

Dels tres homes, dos ja han coincidit altres cops. El tercer és un nouvingut.

Després dels petons i salutacions de rigor seuen a taula.

Nouvingut.-

M’han dit que tu fas “xistes” (es veu que en aquest país, costa un colló dir acudits)

Jo.-

Sí...

Nouvingut.-

Ara deus tenir temes, no?. Entre la crisi, els controladors, la pujada de l’IVA, la prohibició dels toros...

Jo.-

Sí, de temes no en falten mai

Nouvingut.-

I d’on treus les idees

Jo.-

És ofici. Agafes un tema i li dones la volta, fins que et surt un acudit...

Nouvingut.-

Jo tinc un acudit molt bo, que podries fer. Dibuixes a un parell de tius. Un fa... i l’altre se’l mira. El que fa... diu...

A què és un xiste molt bo.

Jo.-

Sí. El que passa és que aquest acudit el va fer el Forges la setmana passada al Pais.

Nouvingut.-

I què?. El pot fer tu. Ell treballa per un diari a nivell d’Espanya i tu treballes per un diari català, ningú s’adonarà

Em vaig aixecar

Nouvingut.-

On vas?

Jo.-

Al wàter

La Maria, que estava xerrant amb les seves companyes, em va mirar

Maria.-

Ara vas al wàter? Encara no em demanat

Jo.-

És que vaig a tocar-me els collons. Com que porten una estona tocant-me’ls, ara me’ls vull tocar jo un ratet.

No sé que deurien dir mentre era fora. La resta del sopar, malgrat algun bri de tibantor al principi, va anar com una seda.

Redéu quin concepte té la gent de la professió...

Presentació de llibre

Àpali, avui faré una mica d'autobombo.

Aquesta nit a les vuit es presenta al Bar Bodega Joan, del carrer Rosselló 164 de Barcelona, el llibre "COMO SOBREVIVIR AL CAMINO DE SANTIAGO", escrit per Carles Valls i Sergio Fidalgo.

Es una guia, que malgrat està escrita en conya, serveix d'orientació a qui vulgui fer el cami de Santiago, tant en pla peregrí clàssic com en pla peregri
"bon vivant".

Ah, per cert, la portada i les il·lustracions interiors són d'un servidor.

Doncs ja està dit.

Recomanació

Els que sou habituals d'aquesta casa virtual sabeu de sobres que no sóc donat a fer recomanacions, però com que les normes són per saltar-les, avui faré una excepció i us recomanaré el web negre d'aquesta setmana. És un especial sobre la sentència de l'Estatut, que ha quedat prou reiixit.

Collonut!

Se'ns pixent a sobre i a Madrid diuent que plou...

I ara, què?

El Tribunal Constitucional ja s'ha pronunciat. I ara, què faran els nostres polítics, a part de convocar una manifestació una tarda de dissabte de juliol, per dir "ui, que estem enfadats, ui"?. Quin és el pla B?, perquè han tingut quatre anys per preparar un pla B, ja que no fa falta ser molt intel·ligent per pensar que passaria el que ha passat. O és que no hi ha pla B? O potser és que el pla B és precisament fer veure que no hi ha pla B? 

A casa del pobre tot són puçes...

Ens han portat de pet a la crisi i es veu que no n'hi ha prou que ja ens hagin obligat a pagar-ne una bona part, sino que sembla que volen que la paguem  tota...

Sorpresa en el Saló del Còmic

Dijous, dia de la inauguració del 28è Saló Internacional del Còmic de Barcelona, estàvem passejant el soci i un servidor per dintre del recinte ferial, quan de sobte, ens vam trobar amb el senyor Joan Boada que anava donant voltes i tafanejant per els estands.

És agradable veure que un polític s’interessa per el còmic, però, un es pregunta, el senyor Secretari General d’Interior de la Generalitat de Catalunya, a dos quarts de cinc de la tarda, no hauria d’estar treballant al seu despatx?

Anem a mal borràs...

Aquest element, vol arribar a ser alcalde de Badalona... Redéu, redéu, redéu...

Vés quina casualitat

Vés quina casualitat que en el tema de la sentència de l'Estatut, el PSOE i el PP, estiguin d'acord... (per fotre'ns, és clar)

Quins collons!!...

 

El conseller Baltasar, ha dit en el programa d’en Fuentes que es va assabentar que la causa de l’incendi d’Horta no va ser cap llamp, per la ràdio. Olé, amb un parell collons!!.

En qualsevol empresa normal, si un directiu diu públicament que va saber per la ràdio algun afer que competeix al seu departament, el foten fora al moment d’una coça al cul que, a part de rebentar-li els pantalons i calçotets, no es pot asseure durant un trimestre. Ara, bé, es veu que aquestes normes empresarials no serveixen per els nostres governants, que dirigeixen una empresa que es diu Catalunya i cobren un sou de tots nosaltres.

És clar que ben mirat, que es pot esperat d’un conseller que vol arreglar el problema de la sequera anant a resar a la Moreneta...

Ens hi haurem de posar bé...

Ja cal que anem preparant la vaselina...

El meu 23-F

23 de febrer de 1981


Jo estava a l’estudi de casa treballant en les pàgines que l’endemà havia d’entregar al “Papus”


Riiiiing! Riiiiing! Riiiiing!

- Sí?

- Hola, sóc en Josep, què hem de fer amb això del cop d’estat?

- El cop d’estat?

- Sí, cony, no t’has assabentat que hi hagut un cop d’estat?

- On?... a Xile?

- No, collons, aquí...

- Aquí?

- Sí, que no estàs escoltant la ràdio?

- No, estic escoltant música. Jo sempre treballo amb música...

- Doncs fot la ràdio i truca a l’Ivà, a veure que hem fer i després em truques

Rrrrrrr! Rrrrrrr! Rrrrrrrrr!

- Digui?

- Ivà?

- Sí

- Sóc l’Avi... D’això, que m’acaba de trucar en Josep preguntant-me que què hem de fer amb això del cop d’estat


- Mira, titu, jo tinc la maleta preparada per si es complica la cosa, fotre el camp a França. Ara, si la cosa amaina, ja et trucaré. Adéu

Clinc!

Després d’aquesta conversa, vaig estar hores davant la tele, fins que va sortir el rei vestit de capità general per dir que tot estava sota control


Riiiiing! Riiiiiing! Riiiiiing!

- Sí?


- Avi?

- Sí

- Sóc l’Ivà, demà a les nou, vull el consell de redacció al Papus. Truca al personal.

L’endemà a les nou, amb unes ulleres de no haver dormit en tota la nit, ens vam trobar a la redacció del Papus, l’Ivà, en Ja, en Francesc Arroyo, l’Albert Turró, en Xabier Etxarri i un servidor. Durant una bona estona vam estar escoltant en un transistor com s’anaven desenvolupant els esdeveniments. Un cop es va acabar tot i els guàrdies civils es van rendir, l’Ivà va dir:

- Apa, a treballar, anem a fer un número especial. Truca al muntador que vingui ràpidament, que tenim feina.

Durant tot el dia vam estar treballant amb el número especial del Papus, dedicat al 23-f, que va ser un èxit de vendes.

Qui té cua de palla...

- Ja us tenim calats a la gent com tu. Aneu de progres i esquerranosos però us deliu per carregar-vos el tripartit i no us adoneu que li esteu fent el joc a la dreta...

- Ei, ei, ei, para el carro. Tu tens orelles o una sola de sabata a cada banda de la cara?... Jo només he dit que amb la quantitat de merders i veient la inutilitat que tenen per gestionar en Saura i en Baltasar, en un país com cal ja haurien dimitit o bé el president del govern ja els hagués fotut fora, però, és clar, com que tenen al Montilla enganxat per els collonets amb el pacte de govern, tots continuaran a la poltrona com si res.

- Tu el que vols és canviar un govern progressista, catalanista i d’esquerres, per Convergència, que el primer que farà, serà pactar amb el PP...

- Com van fer els Socialistes a Euskadi?

- Veus?, ja tornem amb els tòpics

- Ni tòpics ni pebrots, rei. En política la única cosa que importa és el poder i els quartos, així que no em vinguis amb romanços. I, ara foto el camp, que ja tinc una edat i no estic per llençar el temps parlant amb un mesell de partit com tu. Ah, i la cervesa la pagues tu, que després d’aguantar la quantitat de bajanades que t’acabo d’aguantar és el mínim que pots fer.

Això és part de la conversa que vaig tenir divendres en un bar, amb un paio d’Iniciativa. I és que no aprendré mai a tenir la boca callada i no perdre el temps discutint amb gent que no veu més enllà de les consignes del partit

Demà m'hi poso...

Poso en marxa l’ordinador.


Vaig al bloc i a la pantalla em surt “RELATS CONJUNTS” i el temps que fa que vaig penjar el post.


- Mmmm! Hauria d’escriure alguna cosa. Va, després m’hi poso.


- Buf!... ara és massa tard. Demà m’hi poso.


I així un dia darrera l’altre i com qui no vol la cosa ja han passat tres setmanes des de l’últim escrit.


Avui, mirant la pantalla, pensava:


- Per què serveix un bloc?... per escriure les coses que, com diu la Tarambana, em passen per el caparró?


- Algú, realment li interessa aquests trossos de la meva vida?


- Per tenir el bloc tan deixat, potser que em rumiï seriosament el tancar la barraqueta.


- Si tanco la barraqueta, després no me’n penediré al cap de poc?


- Potser tot és posar-hi i tornar a agafar el ritme com quan vaig començar ara fa gairebé quatre anys. És clar que ja res, en el món virtual dels blocs, és igual que en el 2006.


- Mmmm! Quantes qüestions que hauria de resoldre... Bé, ara ja és tard, demà m’hi poso...

Relats Conjunts

Va entrar tota mullada amb els cabells fets un nyap

- Li podria dir en Tomàs que surti un moment, sisplau

El conserge es va aixecar del seu lloc per anar a buscar-lo.

Ell, va sortir somrient entonant la seva característica salutació

- Molt bona niiiiiiiiiiiiit

Sense donar-li temps a que acabés l’allargament de la darrera paraula, el va agafar per la collonera i mentre li retorçava li va dir:

- Així que avui faria un sol espatarrant, eh?. Doncs mira, els calers que m’he gastat en la pelu a prendre vent

El va deixar a terra recargolant-se de dolor al costat del pobre conserge que estava estorat.

D’una revolada, va arramblar amb un paraigües que hi havia a l’entrada. Un cop al carrer seguia emprenyada, però amb una sensació d alleugeriment.

Va veure que s’apropava un taxi i el va aturar.

Cul que veig, cul que vull...

 Si en Serra i Maragall van tenir les Olimpiades del 92. Si en Clos (per cert, és extrany que encara no hagi hagut un problema diplomàtic amb Turquia). Deia, que si en Clos va tenir el Fórum. L'Hereu, per no ser menys, vol tenir unes Olimpiades d'hivern. Cul que veig, cul que vull, oi, Jordi?...

Blocaire invisible

Enguany, en el blocaire invisible m’ha tocat fer-li el regal a l’STRIPER, i he pensat que millor que regalar-li un saxofonista de lletres, perquè acompanyi l’estriptis de les paraules...

Sants Innocents

Avui he tornat a l’hospital. Sembla una innocentada però no ho és. Em van trucar per donar-me hora el dia 28 a les 11 del matí, per fer-me una prova.

- El truquem perquè la doctora M. li va demanar una eco. Li va bé el dilluns 28?

- Perdoni, no m’estaran fent la innocentada abans d’hora, oi?

- Aquí no estem per perdre el tremps. Li va bé o no li va bé?

- Sí senyora, el dilluns 28 a les 11 estaré allà per oferir el meu cos a la ciència

- Com diu?

- Que no es preocupi que dilluns em va molt bé.


Així que aquest matí a les onze menys deu estava jo assegut a la sala d’espera com un bon minyó, esperant que em cridessin per fer la eco. Mentre esperava ha passat una infermera amb una llufa a l’esquena, la Maria, que estava al meu costat m’ha dit:

- Has vist, a aquesta li han clavat una llufa

Jo, que sóc mal fiat de mena li he contestat:

- Potser s’ha la posat ella mateixa

- Vols dir?

- Jo de petit ho feia

- Ah, sí?

- Sí, el dia dels innocents abans d’entrar al col•le, em posava una llufa a l’esquena i així els companys no em tocaven els nassos durant tot el dia

- Tu, ja des de petit has sigut una mica raret, oi?

- Més que raret, he sigut un supervivent. Perquè me la fotessin els altres, me la fotia jo i així enllestia. Diguem que era una forma ràpida d’enllestir un joc tonto

Bones Festes a tothom!

Publicitat subliminal?

Darrerament he observat en la tele, en la ràdio i en la premsa, una gran quantitat d’anuncis de clíniques i centres mèdics que ofereixen una cura a la impotència (disfunció erèctil, que diuen ells). Veient tanta proliferació d’aquesta publicitat, un surt a una conclusió, potser sí que és veritat que el país està destrempat.

Torno a ser avi!...

... Així que durant una bona temporada hauré d'anar amb pitet...