dimecres, de gener 30

A vegades els amics et colpeixen


Feia una estona que havíem acabat de sopar i, entre whisqui i whisqui, anàvem parlant de política i intentàvem arreglar el món. De sobte, quan menys m’ho esperava m’ho va deixar anar:
 
-       Fa temps que no actualitzes el teu blog
 
-       Sí... i, com ho saps?
 
-        Perquè et llegeixo

-       Ah, coi... no pensava que llegeixis el meu blog
 
-        Doncs sí, el llegeixo i trobo a faltar que publiquis les teves coses

-       Ja... però vols dir que algú li interessa la meva vida?

-       A mi, sí
-       Tu ets una mica xafarder, oi?

-       Potser sí, però pensa que hi ha molta gent com jo... A més, qui et diu a tu, que els teus pensaments i les teves vivències, no li serviran a la teva filla i als teus nets?

-       Mira, no sé si és el whisqui o tu, però m’acabes de convèncer. A partir d’ara intentaré que el blog sigui una mena de diari...

Espero mantenir la promesa que li vaig fer al Jordi...
 
 

6 comentaris:

Sergi ha dit...

Ni que sigui per la promesa, nosaltres estarem contents de poder saber de la vostra vida més sovint. Mai és tard per reprendre un camí com aquest.

Alba ha dit...

I jo que arribo al moment més oportu! Em quedaré per seguir els teus passos.... (siiii, siiii, sóc una mica xafardera, no hi puc fer més!)
Salut!!

Alepsi ha dit...

Els xafarders blocaires estem encantats de llegir això! ;)

L'Avi.- ha dit...

Doncs faré el que pugui, benvlgut Xexu, però ja sabeu que a vegades la mandra em pot

L'Avi.- ha dit...

Doncs xafardeixi, benvolguda Alba, xafardeixi, que la meva vida és com un cristall transparent

L'Avi.- ha dit...

Nena, nena, nena, ja saps que jo per tu sóc com una finestra transparent...