L'arbre de Nadal etern... o gairebé

Veient que hores d’ara, encara tinc penjat en el bloc la felicitació de les festes nadalenques, me’n recordat d’un arbre de Nadal que un cop ens van regalar i que gairebé es va convertir en etern.

Durant uns anys vam tenir a l’estudi, que compartia amb el soci, una secretaria, que el seu promès treballava en una important floristeria.

Un dia, a mig desembre es va presentar el xicot amb un gran arbre de Nadal. Mentre el miràvem sorpresos, ens va dir que era un regal que ens volia fer. Així doncs, el vam decorar i el vam deixar al rebedor.

A finals de febrer, vam pensar que ja començava a ser hora de desguarnir-lo i llençar-lo (en aquella època això del reciclatge encara no estava de moda i els arbres es deixaven al costat del contenidor de les escombraries i santes Pasqües). Un cop desguarnit, vam decidir que ja el baixaríem l’endemà (més que res perquè l’estudi estava situat en un tercer pis sense ascensor i feia una mica de mandra).

De l’endemà, va passar a l’altre demà i de l’altre demà, a l’altre, i així passaven els dies.

Cada matí quan arribàvem dèiem el mateix:

- Ei, hauríem de baixar l’arbre...
- Sí, després, a l’hora de plegar

I a l’hora de plegar:

- Hauríem de baixar l’arbre
- Buf!... I si ho deixem per demà?
- Tens raó fem-ho demà...

De demà en demà, i sense adornar-nos, ens vam trobar a finals de juliol.

En tornar de vacances l’arbre continuava allà, llavors vam pensar que com que encara estava prou bé i, ja que només faltaven, encara no, quatre mesos per Nadal, el podríem llençar passat festes.

A finals de novembre el vam tornar a decorar i, apa, unes altres nadals amb arbre.

Passat festes ens va tornar a fer mandra de baixar-lo. Així que el vam deixar allà, aquest com sense desguarnir-lo. La gent que venia a l’estudi ens deia:

- Encara teniu plantat l’arbre?
- Sí, es que nosaltres el deixem fins ben bé passat Setmana Santa
- O més enllà...

Al setembre la gent que encara veia l’arbre preguntava:

- Ja heu guarnit l’arbre?
- Sí, és que nosaltres som molt precoços

A començament del quart any, les fulles s’havien tornat molt marrons. Llavors vam comprar uns esprais de color platejat i el vam pintar.

Amb el canvi de look, l’arbre ens va aguantar un any més.

Un bon dia ens vam adonar que havia perdut bona part de les fulles i que quedava poc més que el tronc i unes branques gairebé nues. Va ser llavors, que vam decidir sacrificar-lo. A cop de xerrac el vam serrar i el vam llençar.

La gent que venia a l’estudi ens preguntava:

- I l’arbre?
- S’ha mort
- I, no en posareu un altre?
- No, estem de dol.

Agraïment:

A mig desembre, El Vei, en Gatot i en Jordi Casanovas em vam donar el premi al BLOG SOLIDARI, premi que agraiexo de tot cor i que ja mateix penjo al bloc.

En rebre aquest premi jo tenia que donar-lo a cinc blocaires més, però... ai làs! a aquestes alçades ja el tenen tots els blocaires que jo se'l mereixen, així doncs només dir:

Gràcies a tots!!

Blocaire invisible 2007

El 12 d’abril de 2006 vaig obrir, a Blocat, aquest bloc.

La primera intenció era estar una temporadeta escrivint les petites anècdotes que em passen i la meva visió de coses que m’envolten.

El primer post, només va tenir un comentari. En el segon n’hi va haver dos, un d’ells em donava la benvinguda al món dels blocs i era escric per una blocaire que jo havia llegit, malgrat que va començar no gaire abans que jo, però el seu estil fresc i directe enganxava. Enganxava tant, que en poc temps s’havia convertit en una blocaire de referència. El seu comentari em va sorprendre i afalagar al mateix temps.

Amb la confiança que em va donar el seu comentari, em vaig atrevir a deixar-li jo un a ella. Bé, més que un comentari era una petició de socors, deia més o menys: “SOS, sóc nou en el món dels blocs i no sé com posar imatges”.

Al cap d’una estona em va respondre amb un missatge, en el que em deixava el seu mail perquè li escrivís, per explicar-me com fer-ho. Seguint les seves instruccions vaig aconseguir penjar la primera imatge en un post.

En aquells dies, jo, igual que ella, i uns quants més, escrivia a diari. Era estiu i cada nit, estàvem hores fent un passeig per diversos blocs, deixant i rebent comentaris. Més que una comunitat blocaire semblava un xat. (Crec que aquells dies van ser l’època daurada dels blocs.) Anàvem a dormir a les tantes i penso que desitjàvem que arribés la nit per tornar a enganxar-nos.

En mig de tant remolí, un dia, ella, em va deixar un comentari que deia, més o menys: “M’agrada el teu bloc i ara mateix l’enllaçaré”. Jo li vaig respondre que a mi també m’agradaria enllaçar-la, però que no sabia com fer-ho. Al cap de poc vaig rebre un mail seu que m’explicava fil per randa com fer-ho.

El seu bloc va ser el primer que vaig enllaçar.

Per tot això, quan el 9 de desembre, vaig rebre el correu de la meva filla virtual, amb el que em deia, que m’havia tocat fer-li el blocaire invisible, vaig sentir una sensació especial. Què se li pot regalar a una noia que sempre va mona, mona?. A una heroïna de pa sucat amb oli, que resolt qualsevol problema?... A una dona que el seurei la porta amb safata?... Mmmmm! Complicat i d’una gran responsabilitat això de fer un regal a

l’ANNA TARAMBANA.

Després de pensar molt (de tant pensar m’han caigut uns quants pels més de la, ja escassa, pelambrera), vaig recordar que més d’un cop, ella havia escrit, que es perdia quan anava en cotxe amb el seurei. Això em va obrir els ulls i vaig pensar que ja que els GPS són una mica carets, li podria regalar:

UN MINYÓ ESCOLTA AMB BRÚIXOLA, que diuen que es saben orientar molt bé.

Espero de tot cor que li agradi “senyureta” Tarambana!!

Tu i jo ens coneixem, no?

Hi un parell de dies entre setmana que, el vespre, vaig a buscar a la Maria a la feina. Procuro arribar un quart d’hora o vint minuts abans de que ella plegui. Poso el cotxe en la zona blava (aquella hora ja no es paga). Surto del cotxe, vaig fins el portal del consultori i encenc un puro, que vaig fumant amb parsimònia, mentre espero que ella plegui.

Aquesta estona, em serveix per pensar en coses de la feina que tinc empantanegades, en coses de casa, en coses de... bé, en coses.

Estava allà, palplantat, com altres vegades, quan va passar davant meu, em va mirar, es va aturar i em va dir:

- Tu i jo ens coneixem, no?

- Jo a tu, si que et conec. Tu a mi, no ho sé – li vaig respondre.

- Oh, i tant, tu i jo hem tocat junts en algun concert...

- No. Ja et puc assegurar que tu i jo no hem tocat junts. M’agrada molt la música, però no entono ni amb ajut de tot el cor celestial.

- Doncs de que ens coneixem?

- Home, tu ets l’Oriol Tramvia i et recordo de quan vas fer “Bèstia” i el “Rocky Horror Show”

- Cony!, llavors tu i jo teníem pèl...

No em vaig voler treure el barret i ensenyar-li que jo, encara en tinc de pèl. (Cada cop menys, però encara en tinc)

- I, tu, qui ets?

- Jo sóc L’Avi i no em dedico a la música, sóc ninotaire

- Cony!, L’Avi... L’Avi del “Papus”... Jo t’he llegit. Ja sé qui ets... I, de què ens coneixem?

- Potser ens hem vist en alguna presentació d’algun disc

- És clar, deu ser això. Com que t’he vist amb el barret m’he pensat que eres músic... Ai, cony!... Ai, cony... I què, com va tot?

- Anar fent... I, tu?

- Doncs, surto de tant en tant al “Cor de la Ciutat”...

- Sí, ja t’he vist

- ...i estic preparant coses de música... Com sempre... Bé, doncs ja ens veurem

- Sí, home...

- M’alegro que estiguis bé

- Jo també... Adéu

- Adéu...

Ves per on, ara resulta que faig pinta de músic.


Oriol Tramvia

Bé, que t'haig d'explicar...Tu ja saps com funciona això

Bé, que t’haig d’explicar... Tu ja saps com funciona això...

Aquesta frase l’he escoltat un munt de vegades al llarg de la meva vida professional.

Generalment te la diuen quan t’han fet un nyap en alguna feina o bé quan t’acomiaden d’alguna col·laboració.

És un trampa per estalviar-se explicacions que no sabrien com donar. Així doncs, amb el “que t’haig d’explicar” volen que et sentis important, volen que pensis que pertanys a un reduït grup de professionals que coneixen tots els entrellats de l’ofici i als qui no fa falta donar explicacions.

Tu lliures una feina que t’ha costat un colló de fer i al cap d’un temps quan veus els resultats i t’adones del bunyol que t’han fet, truques al responsable:

- Hola, sóc L’Avi...

- Hola, que tal... què et sembla com a quedat?

- Cagada. La il·lustració ha quedat cagada. El vestit de la noia jo el vaig pintar de vermell. Em podries dir, per quins sets ous, ha sortit reproduït color albergínia?

- Home, color albergínia, color albergínia, no. És un vermell una mica pujat

- Ni vermell pujat, ni pebrots...

- D’acord tens raó, però que vols que hi fem, ara?, ha sigut culpa dels d’escaner, bé, que t’haig d’explicar... tu ja saps com funciona això.

El resultat és que per aquests móns va circulant una feina firmada per un, que no té res a veure amb l’original.

L’altra cas, és quan et foten al carrer. Tot comença amb una trucada d’un director adjunt o similar, que coneixes, però que fa temps que no hi parles:

- Hola, Avi, sóc Fulano

- Coi, Fulano, quan de temps (aquí ja penses: marrameu, que aquest et truqui, mal rotllo)

- Sí, és que vaig molt atrafegat. Què, com estàs?

(Des de fa un temps quan em pregunten això sempre dic el mateix):

- Mira, anar tirant, com els leprosos

(Sí, sí, ja sé que queda lleig, però al menys em serveix per trencar el gel)

- Je, je, je... no l’havia escoltat aquesta...

- Bé, i ara que ja em fet la conya, passa alguna cosa fotuda, no?

(És que els caps, mai truquen per dir-te que ho fas bé i que volen augmentar-te el sou)

- Sí, és que t’haig de donar una mala notícia. A “dalt” (aquest “dalt” no saps ben bé mai qui és. Sembla una figura abstracte que viu al costat de Déu) han estat fent reestructuració i han retallat unes quantes col·laboracions, entre elles la teva.

- Collons!!

- Sí, noi, em sap greu, però no he pogut fer res. Es veu que les vendes no van com haurien d’anar i... bé, que t’haig d’explicar, tu ja saps com funciona això.

En poc temps m’han dit aquesta punyetera frase dos cops, i la última vegada no em vaig poder estar i vaig contestar:

- Sí, ja sé com funciona això, de puta merda!

El Blocaire Invisible

L'adreça és aquesta:

http://alepsi.blogspot.com

i el mail per apuntar-se és:

blocaireinvisible@gmail.com

Apa, que ja esteu fent tard...

Cal fotre el ridícul per casar-se?

Estava comprant plàtans a la fruiteria de la plaça quan, de sobte i sense adonar-me, ha aparegut al meu costat una noia vestida amb una bata d’estar per casa, uns collons de plàstic penjats al coll, com si fos un escapulari i un barret blanc de cuiner al cap, amb una inscripció retolada a mà que deia: “Se casa la chef”.
Darrera d’ella anaven cinc noies més. Una portava una camera de fer fotos digital i una altra, una de vídeo.

M’ha mirat, somrient vermella com un pebrot madur, ha agafat un cogombre i ha simulat que feia una fel·lació. Tant la fruitera com jo ens hem quedat sorpresos. Les noies que l’acompanyaven reien, mentre immortalitzaven l’escena. Ella, després del numeret, ha deixat el cogombre i s’ha reincorporat al grupet.

- Amb sis plàtans, ja va bé – m’ha dit la fruitera, intentant aparentar la més absoluta normalitat

- Sí, sí, ja va bé...

Mentre me’ls pesava, la noia s’ha acostat a mi

- Perdoni, li puc demanar un favor?

- Demanar-me’l, me’l pots demanar, ara que jo te’l faci, són figues d’altra paner

- Em pot deixar el barret?

- El meu barret?

- Sí, és que demà em caso i m’estan fent l’acomiadament de soltera, que és una espècie de gimcana. I, ara m’han demanat que li demani el barret i em faci una foto amb ell...

- Jo te’l deixo, però està suat

- És igual

Se l’ha posat. L’han fotografiat i filmat. Me l’ha tornat, m’ha donat les gràcies i ha marxat a reunir-se amb el grupet.

- Alguna cosa més, a part dels plàtans? – m’ha preguntat la fruitera

- Eh?, ha sí, pastanagues

Llavors ha tornat la noia.

- Li puc demanar un altre favor?

- Tu demana i si jo veig que te’l puc fer, te’l faré

- Es pot fotografiar amb mi...

M’ ha agafat del bracet i ens han retratat i filmat.

Devem fer una fila, per partir-se la caixa. Un paio amb un barret negre al cap i mitja dotzena de plàtans a la mà, agafat del bracet a una noia amb un capell de cuiner, bata d’estar per casa i una collonera de plàstic penjada al coll.

- Gràcies

- De res, dona, de res... Per cert, suposo que m’enviaràs una còpia del vídeo i de les fotos

- Com?...

- No t’amoïnis que és broma. Apa adéu i que vagi bé el casori

Quan han marxat, la fruitera m’ha dit:

- Quanta paciència que tens Avi...

- Dona, si una noia té ganes de fer el mec perquè es casa, no seré jo qui li trenqui la il·lusió

A vegades és pitjor el remei que la malaltia

Els que m’heu anat llegint sovint sabeu de sobres que jo no sóc una persona donada a la feina. Sempre he pensat que s’ha de treballar el just per viure. Em provoca rebuig aquesta gent que només viu per treballar.

Malgrat això i donat que la meva professió és inestable, tinc el (mal) costum d’agafar tots els encàrrecs que m’arriben, així doncs (per desgràcia) em passo hores tancat a l’estudi treballant.

L’estudi, el tinc muntat en una habitació de casa, que té una finestra que dona a un celobert. Aquesta finestra generalment la tinc oberta perquè el fum dels puros s’esvaeixi per allà.

Dilluns a la tarda, estava treballant, quan de sobte vaig sentir un petit terrabastall

Clanc! Clanc! Clanc!...

Vaig treure el cap per la finestra (que hi farem sempre he estat una mica xafarder) i en el terra dels baixos hi havia cinc “CD’s”.

Mentre me’ls mirava vaig escoltar una veu que em va dir:

- M’han caigut a mi Avi...

La veu era del veí del quart, que estava abocat a la finestra. Sota d’ell en una corda hi havia uns quants CD’s aguantats amb agulles d’estendre la roba

- ...Estava penjant aquests CD’s i m’han caigut

- Escolta’m – Li vaig dir – si un disc d’aquest s’embruta, es neteja d’una altra manera, no fa falta que els posis a la rentadora i després els estenguis

- No, no, Avi, si no els he rentat, són uns CD’s vells que els poso estesos aquí per foragitar els ocells

- Eh?

- Sí, els ocells veuen una cosa que es mou i no s’acosten

- Vaja, que és la versió moderna i urbana de l’espantaocells?

- Exacta, si t’hi fixes veuràs molts balcons i finestres que ho tenen...

En aquell moment, la veu de la veïna de baix ens va tallar la conversa

- Cagundéu! Que cony és això?

- Uns CD’s que m’han caigut, Rosa...

- Doncs ja estàs baixant a buscar-los, que si pujo jo te’ls faig empassar un per un...

Després de l’amenaça, la Rosa va tornar a entrar a casa seva.

- Jo de tu baixaria cagant hòsties a buscar els CD’s

- Sí, ara mateix hi vaig. Gràcies pel consell, Avi.

Un altre dia parlaré de la Rosa i la seva particular relació amb el veïnat.

El que vaig fer l’endemà va ser anar pel carrer mirant finestres i balcons i vaig poder constatar que molts tenen CD’s i altres la versió més cutre, que consisteix en penjar bosses de supermercat, que es mouen amb el vent...

Redéu, redéu, redéu... els urbanites cada cop som més horteres.

Per la LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

El proper 5 de desembre serà el “DIA DE APOYO A LOS PERIODISTAS ENCARCELADOS”, per això, REPORTEROS SIN FRONTERAS es va posar en contacte amb diversos humoristes gràfics per demanar que fessin un dibuix denunciant la manca de llibertat d’expressió que es viu arreu del món.

Amb tots els dibuixos faran una exposició itinerant per tot l’estat espanyol i també un llibre.

La meva aportació és aquesta:

RELATS CONJUNTS: Son of man

Des de gairebé un any, cada matí feia el mateix recorregut. Baixava del tramvia, caminava dues cantonades, s’aturava un moment a la tenda de fruites, escollia una poma, pagava i se l’anava menjant camí de la feina.

Aquell 28 de desembre no va variar la seva rutina.

Va baixar del tramvia, va caminar dues cantonades, va aturar-se a la fruiteria i quan anava a escollir, el fruiter li va oferir la poma

- Tingui, li he guardat la més maca que tinc

- I com és això?

- Perquè avui és un dia especial

- Especial?

- Sí, avui és el dia dels innocents

- Jo passo d’aquestes bajanades

- Doncs jo no. A mi m’agrada fer bromes als clients, sobretot als que són tan seriosos com vostè

Amb un gest d’indiferència va pagar i es va portar la poma a la boca. Va ser llavors quan es va adonar que una part estava impregnada de “LOCTITE”.

Mentre marxava amb la poma enganxada a la boca sentia de lluny les rialles del fruiter.

Vacances, mandra, efecte dominó, mandra, sopar, mandra...

VACANCES

Vaig marxar de vacances. Aquest acte que qualsevol ésser humà fa amb tota normalitat, per els ninotaires és un problema ja que hem de treballar doble uns quants dies abans per deixar-ho tot preparat perquè la nostra feina continuï sortint en els diaris, malgrat no hi siguem. Així doncs, encara no quinze dies no t’acaben de relaxar del tot i tornes mooooolt mandrós.

MANDRA

Ja escriure demà...

EFECTE DOMINÓ

A la tornada em vaig trobar que uns quants blogs havien plegat. L’Onix, El Propde40, la Williams, en Rock and Roll... Sorprèn, però és comprensible, totes les coses de la vida tenen un principi i un final i, malgrat no ens agradi arribar al final, tard o d’hora s’hi arriba.

Em va donar la sensació que alguns feia temps que el bloc se’ls feia feixuc i aprofitant que un plega, es van apuntar al carro. Tots els que han plegat han donat una explicació, gairebé una disculpa, però el que jo crec que ha estat més clar ha sigut en Rock and Roll: “Deixo el bloc perquè ja no em diverteix”. Aquesta és la clau. Quan una cosa deixa de ser interessant, quan poses un llistat d’altres coses per davant, és que ja no et diverteix, per tant és millor acabar-ho i quan més aviat millor.

M’ha sabut greu que aquests blocaires pleguessin, entre altres coses perquè m’he quedat sense musa virtual, però els entenc, un any i escaig al peu del canó, a la llarga crema. Els recordaré a tots.

MANDRA

Ja escriuré demà

SOPAR

En Dessmond va organitzar un sopar de blocaires amb l’Alfons Lopez-Tena. La data triada no m’anava gents bé, així que vaig dir-li que no comptés amb mi. Després, arribat el dia, les coses em van venir bastant rodades i vaig poder anar-hi. Tard, però vaig arribar a temps de fer un cafetó i conèixer a uns quants blocaires (la llista dels assistents l’han publicat en Dessmond, en Farlopa, en Ddriver, etc. Així que no m’estendré en aquest tema.

Per cert des d’aquí vull agrair al Farlopa, un detallasso que va tenir amb mi...

MANDRA

Ja escriuré demà. Però de demà en demà, em arribat a avui, així que per no demorar-ho més i perquè no us penseu que jo també he plegat, escric...

MANDRA

M’agradaria il·lustrar el post... Però tinc mandra de fer un dibuix... Aiiiii!

Excuses

A principi del segle XX, els espanyols, per poder afermar la seva presència en la colònia de Guinea, van donar molt poder a capitostos indígenes de l’ètnia Fang.

A un d’aquests capitosts, que dominava una gran extensió de terreny, el governador espanyol li va encarregar que construís una carretera. Per fer-ho li va facilitar diners, eines i un permís perquè utilitzés tots els homes, dels poblats que controlava, que feren falta.

Mesos després, el governador va anar de visita a la zona i va veure, amb estupor i incredulitat, que la carretera estava feta un nyap, plena de sots i la major part de l’asfalt aixecat. Empipat, es va dirigir ràpidament a la tenda del capitost

- Hola “Bwana”

- Ni “Bwana”, ni pebrots. Acabo de venir per la carretera que et vaig manar construir i està feta una porqueria. Et vaig donar tots els diners i tota la maquinaria que em vas demanar i el resultat és una carretera completament intransitable, que està plena de sots

- Ei, ei, ei, no és culpa meva “Bwana”.

- Què vol dir que no és culpa teva?

- Doncs això “Bwana”. Jo vaig construir bé la carretera, el que va passar és que poc després va començar a ploure i va quedar feta una merda. Així que no em reclami a mi, reclami a Déu que és qui fa ploure


Vaig recordar aquesta anècdota quan vaig veure les declaracions que va fer la ministra Magdalena Álvarez quan va interrompre dos dies les seves vacances a Màlaga, (pobre dona, que sacrificada) per venir corre-cuita a “Dar unes explicaciones para calmar la tensión del problema catalán”

I és que la culpa no la té ni el govern d’en Zapatero ni el govern de la Generalitat. Tota la culpa és dels governs anteriors i dels elements. (al reves del cas de Guinea, que els colonitzats intentaven aixecar la camisa al colonitzadors, aquí qui aixeca la camisa són els colonitzadors als colonitzats)

Jo no tinc gaire experiència en governar (vaja, mai he estat en cap govern, ni municipal, ni de més amunt), però el meu sentit comú em diu que si quan entro nou en un lloc i veig que les coses estan malament, ho dic al començament de la gestió, no al cap de uns quants anys de governar i quan pinten bastos. Ara, tampoc em feu gaire cas, que jo, com diuen de mi alguns polítics, sóc un ignorant que no sap com van les coses.

(Acudit publicat al Punt)

Recomanació

Els que sou assidus d’aquest bloc sabeu que una de les normes que tinc és no fer recomanacions. Ni de llibres, ni de tele, ni de cinema ni de blocs. Els blocs per on passejo els tinc posats aquí al costat i quan en trobo, per aquests móns de la blogosfera algun que m’interessa, l’enllaço i, aquí pau i allà glòria.

Però, com deia algú, les normes són per saltar-se-les. Així doncs, aprofitant que estem a l’agost i tot sembla que sigui més mandrós, em saltaré la norma i us recomanaré un bloc que acaba de començar a funcionar. És aquest:

GARABATOLANDIA

El responsable és en KAP, col·lega i company de professió que, a més de ser un bon ninotaire, és un estudiós de l’humor gràfic català. Ha comissariat varies exposicions i ha escrit diversos articles sobre el tema.

Ara, en aquest nou bloc vol escriure sobre els ninotaires que han treballat per a la premsa esportiva, des de començaments del segle XX fins els del segle XXI.

Ha començat per en Muntañola, un mestre per molts que ens dediquem a aquesta professió.

Si us interessa aquest món de l’humor gràfic, feu una passadeta per GARABATOLANDIA, que segur trobareu informació interessant.

(Acudit de Muntañola)

Oooooh! ha vingut l'amo...

Veient que pintaven bastos, l’altre dia ens va venir a visitar “l’amo” ZP, que va ser rebut amb tots els honors per l’encarregat Montilla. Va dir que estava orgullós dels catalans i ens va fer unes quantes promeses, amb l’esperança d’aconseguir uns quants vots en les pròximes eleccions generals .

A mi, que sóc molt descregut, la visita d’en Zapatero, em va inspirar un acudit que vaig publicar al Punt i que ara us poso aquí, per els que no vau tenir ocasió de llegir-lo.

Desenganxar-se

El meu avi Joan, a qui jo admirava i encara l’admiro, deia que les persones han de tenir vicis, ja que si no la vida seria molt avorrida, però que mai han de ser esclaves dels seus vicis.

Ell fumava puros. Bé, en realitat fumava “caliquenyos” i “farias”. A més, al menjador tenia un barrilet, que la meva avia li omplia de conyac a granel, perquè es pogués fer, després de dinar i sopar, un “carajillo”.

Per demostrar que no estava enganxat als seus vicis, de tant en tant, es passava un mes sense fumar ni beure (generalment coincidia que era el mes de febrer, que és el mes més curt). Un cop passat aquest temps d’abstinència deia:

- Veieu, com no estic enganxat ni al tabac ni a l’alcohol

La manera de veure la vida de l’avi Joan, em va influir tant, que jo de tant en tant també em passo dies sense fumar i beure (generalment coincideix amb viatges).

Darrerament, a més del tabac i l’alcohol, també tinc un altre vici, i és el bloc. Escriure i llegir la resta de blocs que conformen la meva petita galàxia bloquera.

Fa gairebé quatre setmanes, que em vaig apartar voluntàriament de tots vosaltres. La meva filla em va dir que volia passar uns dies, que tenia de vacances, a la caseta amb la Maria, el net i el gendre. Això va suposar que, per gaudir tot el temps possible amb ells, em vaig haver d’avançar el màxim de feina. A més vam haver de posar la caseta en condicions. Total, que quan em vaig adonar havien passat més de deu dies sense voltar per la blogofera.

Durant tot aquest temps que hem compartir els cinc, només he fumat un puro, no he begut whisqui i tant sols he tingut la temptació d’entrar a fer un tomb per els blocs tres vegades. La resta dels dies m’han passat volant.

En una d’aquestes ràtzies moooolt ràpides que vaig fer, vaig descobrir que la “senyureta” Tarambana feia anys i la meva musa virtual Onix, complia un any de bloquera. Gairebé de passada, com una exhalació, les vaig felicitar i em vaig tornar a desconnectar.

Ara, que la nena, el net i el gendre ja han tornat a casa i la Maria i jo, em remprés la vida normal, he tornat al vici del bloc. I he tornat satisfet de pensar que, potser inconscientment, he posat en pràctica la teoria del meu avi Joan, per saber si estava enganxat o no. I veig que no estic tan enganxat com em pensava... Així doncs, torno a la blogosfera amb més fermesa i tranquil·litat.

Abans d’escriure això, he fet una passada ràpida per els blocs que tinc enllaçats i he descobert que m’han donat un premi per el bloc. Ha sigut la meva musa virtual Onix, que a més del premi m’ha fet un regal. Ambdós els he penjat, perquè em fa il·lusió. Algú dirà que és un premi donat per “amiguisme”... Sí, i què?... O és que us penseu que els Oscars, els Goyas, els Ondas i altres, no es donen per “amiguisme”... Vinga, va, no siguem ingenus!!

RELATS CONJUNTS: Le Chat Noir

Acabant de sopar, el Valeri, va pronunciar la frase que l’Octavi esperava i temia alhora

- Anem a prendre el cafè a la biblioteca, que us vull ensenyar una cosa

El Valeri, havia fet un munt de quartos en la construcció i li agradava comprar coses cares per després poder-les lluir davant dels seus amics. Bé, amics, amics, en tenia pocs. Quatre coneguts a tot estirar.

Un d’aquests coneguts era L’Octavi. Havien fet la mili plegats i es veien de tant en tant, generalment, cada cop que el Valeri feia una nova adquisició i volia demostrar que totes li ponien.

- Què és aquest cop, Valeri?

- Això – va contestar, ensenyant un quadre que estava penjat a la paret.

L’Octavi es va apropar. Clavada al marc hi havia una placa daurada amb una inscripció:

-TOURNÉE DU CHAT NOIR – Théophile Steinlen 1896 -

- Què et sembla?

- Esplèndid, és un gran treball

- Home, m’ha costat una pasta

- No m’estranya...

En Valeri, mentre remenava la copa de conyac, va mirar cofoi a la seva dona i a la muller de l’Octavi

- ...una bona còpia és cara

- Còpia?... què cony vols dir això de còpia?

- Els que sens. És una còpia molt ben feta

- Res de còpia, és l’autèntic

- Vinga, vinga, Valeri, a un altre el podràs enganyar, però no a mi. Ah, i jo de tu, no l’aniria ensenyant gaire, que encara et caurà el pèl

- Què vols dir que em caurà el pèl?

- Hòstia, com es nota que ets una persona desinformada

- Per què?

- Perquè fa poc, han desarticulat una banda d’estafadors que es dedicaven a vendre falsificacions de quadres

- Una ba... ba... banda de, de, de...

- Sí, una banda de falsificadors. Coi, t’ho dic jo. Ja saps que sóc periodista i estic al lloro de l’actualitat

- Però, ... però... és que jo tinc un certificat d’autenticitat del quadre

Mentre deia això, en Valeri, va deixar la copa de conyac i va sortir esperitat de la cambra. Al cap d’uns minuts va tornar amb un paper

- Mira, mira, aquí diu que el quadre és autèntic

- Ha, ha, ha!

- Què passa ara. Perquè rius?

- Coi, perquè el certificat està firmat per el professor Carmona

- I?... Em van dir que era un gran expert en art

- Abans sí, però ara, als seus vuitanta anys, li untes una mica la butxaca i és capaç de firmar que la Gioconda la va pintar l’Ibañez, el de Mortadelo.

- Ja t’han tornat a aixecar la camisa, burro!! – el crit de la dóna d’en Valeri va ressonar a la habitació com si fos un tro – Ets més totxo que els totxos que poses a les teves obres

- Bé, - va interrompre l’Octavi – nosaltres hauríem de marxar, que ja comença a ser tard

L’Octavi i la seva dona van sortir al carrer, mentre dins de la casa es sentia una forta discussió

- I tu, des de quan hi entens tant en art? – va preguntar la dona de l’Octavi, mentre entraven al cotxe.

- Art?... Jo no hi entenc ni un borrall. Tot m’ho he inventat, perquè ja estava fins el cap d’amunt dels deliris de grandesa d’aquest nou ric

http://relatsconjunts.blogspot.com

El mort i qui el vetlla

Amb l’edat he aconseguit anar-me desempallegant de certs convencionalismes socials. Allò que diuen que s’ha de fer per quedar bé.

Malgrat això però, encara hi ha cops que un no es pot escapolir i ha de “complir”. Dissabte va ser un d’aquests dies.

Cap el migdia van rebre una trucada d’una companya de la Maria, que ens informava que el pare d’una altra companya, s’havia mort. Evidentment, en ocasions com aquestes, és difícil fer el ronsa. Així doncs, a la tarda, vam anar al Tanatori.

El primer que s’ha de fer quan entres en el Tanatori, és localitzar en quina sala de vetlla està el mort i per tan la família a qui li vas a donar el condol. És com quan vas a l’estació a agafar un tren. Al costat del taulell de l’entrada hi ha un targetó on estan els noms dels difunts i la sala on són.

Al costat del targetó i en un prestatge, estan dipositats un llibre per cada difunt, perquè a part de donar el teu condol en persona, deixis el teu condol per escrit. (en vaig fullejar un i realment són monuments escrits a la poca imaginació i al “kitch”).

Després dels petons de rigor i de la frase feta de: “t’acompanyem amb el sentiment”, la companya de la Maria en va presentar a la seva mare. De nou dos petons i la frase:

- L’acompanyo en el sentiment...

- Gràcies... Ens queda el consol que no va patir gaire

- Ja...

- A l’hospital, els últims dies el van tenir sedat

- És clar... És el que acostumen a fer

- Per cert, el voleu veure?

Això d’ensenyar els morts, sempre ho he trobat un costum una mica macabre. Un difunt, no és un cotxe nou, un pis nou o un electrodomèstic nou.

- No s’ofengui, però preferia més no veure’l

- Si no sembla que estigui mort (uns quants singlots i continuació de la frase) sembla que estigui dormint

- N’estic convençut, però és que a mi m’afecta molt

Bé, de fet, és pot dir que l’únic mort que he vist a la meva vida, va ser el meu avi patern, i l’experiència va ser tan traumàtica que em vaig prometre a mi mateix, que mai més, per poc que pogués, veuria un altre mort.

Quan l’avi Josep, es va morir jo tenia prop de dotze anys.

En aquella època, els difunts es vetllaven a casa. Durant les primeres hores, tot eren cares llargues i plors. Després començava a córrer l’ampolla d’anís i les galetes i s’acabava la vetlla explicant acudits.

El pare em va portar a casa dels avis. Quan vam arribar estaven en el punt mig entre els plors i els acudits. Després de les salutacions, l’avia va dir la frase maleïda:

- Passeu a veure’l

Jo no havia vist mai cap mort, però en el meu interior hi havia una veu que em deia que no calia que en veiés cap.

- D’això, papa, és que a mi em fa una mica de cosa

- Però si sembla que estigui dormint – va dir la iaia

- Sí... peròòòò...

- Passa cap a dintre, cony!

- Sí, papa

Vam entrar a l’habitació de matrimoni, i sobre el llit hi havia el taüt, amb l’avi dins, vestit amb el “tratjo” dels diumenges i...

- Papa, li han posat la boina!

- És clar - va dir la iaia – sempre la portava

Jo encara estava sorprès per el tema de la boina, quan el meu pare es va ajupir sobre el taüt i li va fer un petó a l’avi.

- Nen, fes-li un petó

- És que em fa angúnia

- QUÈÈÈÈÈÈ?

- Angúnia, papa. Em sortiran pupes a la boca...

Sense deixar que acabés la frase, el meu pare em va enganxar per el clatell i em va amorrar dins de la caixa de morts i em va encasquetar sobre la cara de l’avi. Em va agafar un neguit tal que de sobte vaig notar una escalfor que em baixava per les cames

- La puta d’oros!!, què és això nen? – vaig escoltar que cridava el meu pare, al temps que em deixava anar

- S’ha pixat a sobre – va dir la meva iaia

- Serà guarro!!

- Papa, que ha estat sense voler

PATAPLAF!!

El calbot que em va fotre el meu pare va fer que anés a parar contra el taüt. Del cop, a l’avi se li va moure la boina i jo vaig fotre un crit:

- AAAAAAAAAAH! És viuuuuuuu!!

La família i amics que estaven al menjador van entrar en tromba a l’habitació.

- Què passa?

- Res, cabòries del nen

- Aquest nen és una mica gamberret. No es fan bromes amb els morts – va dir el meu oncle (el marit de la germana del meu pare) – potser li falten un parell d’hòsties ben donades

Sentint això, vaig pensar: “nano l’has cagat, ara si que et foten una pallissa que et balden”. En aquell moment va entrar la meva iaia, amb un baieta i un cubell i ens va fer fora a tots de la habitació. Un cop al menjador el meu pare em va amenaçar:

- Ja parlarem tu i jo

I, jo vaig pensar:

- Doncs encara sort que del neguit, només m’he pixat, si a més m’arribo a cagar, fan un enterrament doble.

Des de llavors no he volgut veure cap més mort, per molt que sembli que està dormint.

"Yuyu"

Divendres vaig anar a renovar-me el DNI.

Ja sé que això no té una importància vital com per escriure un post i que qui més qui menys ho ha fet alguna vegada a la seva vida.

Però passa que jo quan m’apropo a una comissaria i veig a una persona vestida amb l’uniforme de policia m’agafa una suor freda i un neguit estrany.

Així doncs, va ser arribar davant de la comissaria i agafar-me el neguit. Un, com que ja té experiència a la vida i sap comportar-se en situacions extremes, vaig respirar a fons i vaig pujar les escales fins trobar-me cara a cara amb el paio vestit d’uniforme.

- Bon dia, venia a renovar-me el DNI

- Passi aquí a la dreta i posis a la cua

Em va sorprendre que em contestés amb tanta amabilitat i amb català ( per ser sincer, em va contestar amb un català amb accent montillesc, però català a la fi)

Un cop estava fent cua, vaig pensar que fa deu anys, quan me’l vaig renovar per darrera vegada, hagués estat gairebé un miratge que un policia nacional, m’hagués contestat en el meu idioma.

Malgrat tot, seguia sentint un “yuyu” especial de estar allà dins. I és que per molts anys que passin i per molt que els policies nacionals parlin català una comissaria de policia, sempre serà una comissaria de policia, ja siguin policies nacionals, guàrdia civil o mossos d’esquadra.

Les coses es fan ben fetes o no es fan...

Prop de casa hi ha okupes. Que jo conegui són quatre nois i tres noies i s’estan en una casa de dues plantes, que dintre de poc l’enderrocaran.

Malgrat que a algú li sembli estrany, per la seva vestimenta i aparença, són molt amables. Jo he coincidit alguns cops amb ells al forn i l’hem feta petar.

L’altre dia anava per la vorera i, de sobte, vaig escoltar una veu de noia, a les meves espatlles, que cridava:

- Macaaaarraaaa! Maaaacaaarraaaaa! Maaaaacaaarraaaa!

Em vaig girar i era una de les okupes. Al veurem em va dir:

- Estic cridant al gos

- El gos?

- Sí, és que es diu “macarra”

- Macarra?... Collons, nena, si vols cridar l’atenció haver-li posat directament “fill de puta”

Mentre agafava el gos, amb un somriure i em va dir:

- Quanta malícia tens...

- L’edat, nena, l’edat...

I és que aquest costum de fotre noms estranys al gossos m’emprenya. La Maria té uns coneguts que al gos li van posar: “No ho sé” i quan els preguntaven:

- Com es diu el gos

Ells deien:

- No ho sé

- Com que no ho sabeu, si el gos és vostre

- És que es diu: “no ho sé”

I es partien el pit de riure...

Ai, senyor, ja és ben veritat que qui no té feina, pentina el gat

Redéu, vaig de bòlit...

No sé que em passa, però porto uns dies que les hores em fugen i no m’adono. Tinc la sensació que no dono abast a tot.

He estat fora uns dies, acompanyant a la Maria a un curs a València (el cortijo de la Rita Barberá), i quan he arribat m’he trobat amb feina endarrerida, correus per contestar, etc, etc.

M’he proposat posar-me al dia, però, Redéu!, és hora de sopar i encara estic embolicat. Així, que faré el truc de l’altre dia i us deixaré un acudit que he publicat avui al Punt, i demà serà un altre dia.