Un dia, anys després del cruel atemptat que va
patir el Papus, la meva filla em va deixar anar:
-
Jo no era
conscient de que feies una professió de risc. Com és que et jugaves el físic?
És que no pensaves en nosaltres?
-
Ho i tant
que pensava en vosaltres, per això publicava el que publicava, perquè tenia
l’esperança de que tinguéssiu un món millor, però, jo lluitava amb un llapis a la mà i els
intolerants amb bombes
Amb el pas del temps vaig anar oblidant aquesta conversa i fins i tot, dins del meu
interior em vaig arribar a creure que mai més passaria una barbaritat com
l’atac de manera brutal i cruel a una revista d’humor.
Avui, malauradament, de cop he tornat a una
realitat que mai m’hagués agradat tornar. Uns companys i coneguts humoristes
gràfics perdien la vida a mans d’uns fanàtics intolerants.
No desitjo venjança, només desitjo que mai més hagi
de tornar a dibuixar cap vinyeta amb solidaritat amb cap company mort per el
fanatisme d’un Déu...
Amb tot el meu afecte i admiració a Wolinski, Cabu,
Charbonnier i Tignous...
