dijous, de març 22
SOOOOC AVIIIIII!
Per que el mon mundial blocaire s'assabenti, faig públic que aquest migdia a quarts de dues, acabo de ser avi.
dimarts, de març 20
Què "bonic" és estar malalt!
És curiós la de coses que et poden passar quan estàs refredat.
El telèfon.
A vegades m’he passat dies en els que només he parlat per telèfon amb una persona. Fins i tot, hi ha dies que el telèfon ni sona. Ara, basta que estiguis constipat, que sembla que tothom es posi d’acord per trucar-te:
- Sí?
- Hola, sóc, jo... Què et passa?
- Estic refredat
- Ja se’t nota. Tens la veu agafada
Agafada?... Què cony vol dir que tinc la veu agafada?... Que m’expliquin qui me l’ha agafat, que si convé li foto un gec d’hòsties perquè me la deixi anar.
Els remeis.
Tots els que truquen, tenen un remei infal·lible per curar-te.
- Això dos sobres d’antibiòtic al dia i en quatre de dies curat
- És que els antibiòtics, no són sant de la meva devoció
- Cony!, doncs després no et queixis si estàs fotut. Et dic el què i no em vols fer cas...
(.........)
- Això una copa de conyac calent amb mel i se’n va en un tres i no res
- És que a mi el conyac no m’agrada. Jo sóc de whisqui
- Mira, si t’has de fotre el primmirat, poc que et curaràs...
A la llista de remeis infal·libles, podria afegir: Els bafs d’eucaliptus. El Vic
Vapor- Up. Les fregues d’alcohol. Una dutxa amb aigua freda. etc. etc.
La dona metge.
La Maria, ha procurat estar al meu costat tot el possible, i si hagut de marxar, m’ho ha deixat tot a punt i m’ha trucat cada dos per tres:
- Hola, com estàs?.
- Com una cafetera
- T’has posat el termòmetre?
Aaaah! El termòmetre. Un aparell, que es suposa serveix per ajudar-nos a guarir la malaltia i resulta que acaba fotent-nos més mal de cap.
Qui collons va ser la ment privilegiada que el va inventar?, amb aquelles ratlletes i numerets tan petits, que has de tenir la supervista de superman per saber si tens o no febre. Et passes un fotimer d’estona sacsejant-lo perquè baixi la punyetera ratlla. Després l’has d’anar movent de cantó a cantó, per veure si ja ha baixat prou. Sort en tindràs si no et disloques un canell...
A més, els malparits, llisquen... redeu, si llisquen. Com et descuidis i et confiïs, et salta dels dits, va a petar a terra i ja has begut oli. Els vidrets petits, costen un colló de recollir, i el mercuri... es fot aquella bola platejada, que no hi ha manera d’agafar...
- No, no m’he posat el termòmetre
- Per què?
- Perquè ara mateix, el tinc escampat a trossos per terra, com si fos un puzzle i em sembla que no me’n sortiré per tornar-lo a refer.
- No t’amoïnis, ara quan vingui en portaré un altra.
La paciència de la parella
La segona nit, et puja la febre i de sobta, el teu cos, sembla que se li doni per treure a fora tot el líquid que has begut durant els últims deu anys de la teva vida. S’obren el porus i apa, sembles les Fonts de Montjuïc, només et falta la musiqueta i els llums. Total, que quedes xop tu, els llençols, el matalàs (aquell que et recomanen que no es mulli) i la teva parella.
I a les tantes de la nit, ella remullada de dalt a baix et diu com si tal cosa:
- Assecat, que ara canvio el llençols.
Llavors és quan un pensa:
- Per què collons, haig de jugar a la loteria, si ja m’ha tocat la grossa amb la Maria.
(Aquesta petita anada d’olla, és perquè encara em queden restes de febre. Com que no tinc ganes de trencar un altre termòmetre, no sé exactament quanta febre tinc, però tinc restes de febre. Cony!, que em poso la ma al front i el tinc calent... )
El telèfon.
A vegades m’he passat dies en els que només he parlat per telèfon amb una persona. Fins i tot, hi ha dies que el telèfon ni sona. Ara, basta que estiguis constipat, que sembla que tothom es posi d’acord per trucar-te:
- Sí?
- Hola, sóc, jo... Què et passa?
- Estic refredat
- Ja se’t nota. Tens la veu agafada
Agafada?... Què cony vol dir que tinc la veu agafada?... Que m’expliquin qui me l’ha agafat, que si convé li foto un gec d’hòsties perquè me la deixi anar.
Els remeis.
Tots els que truquen, tenen un remei infal·lible per curar-te.
- Això dos sobres d’antibiòtic al dia i en quatre de dies curat
- És que els antibiòtics, no són sant de la meva devoció
- Cony!, doncs després no et queixis si estàs fotut. Et dic el què i no em vols fer cas...
(.........)
- Això una copa de conyac calent amb mel i se’n va en un tres i no res
- És que a mi el conyac no m’agrada. Jo sóc de whisqui
- Mira, si t’has de fotre el primmirat, poc que et curaràs...
A la llista de remeis infal·libles, podria afegir: Els bafs d’eucaliptus. El Vic
Vapor- Up. Les fregues d’alcohol. Una dutxa amb aigua freda. etc. etc.
La dona metge.
La Maria, ha procurat estar al meu costat tot el possible, i si hagut de marxar, m’ho ha deixat tot a punt i m’ha trucat cada dos per tres:
- Hola, com estàs?.
- Com una cafetera
- T’has posat el termòmetre?
Aaaah! El termòmetre. Un aparell, que es suposa serveix per ajudar-nos a guarir la malaltia i resulta que acaba fotent-nos més mal de cap.
Qui collons va ser la ment privilegiada que el va inventar?, amb aquelles ratlletes i numerets tan petits, que has de tenir la supervista de superman per saber si tens o no febre. Et passes un fotimer d’estona sacsejant-lo perquè baixi la punyetera ratlla. Després l’has d’anar movent de cantó a cantó, per veure si ja ha baixat prou. Sort en tindràs si no et disloques un canell...
A més, els malparits, llisquen... redeu, si llisquen. Com et descuidis i et confiïs, et salta dels dits, va a petar a terra i ja has begut oli. Els vidrets petits, costen un colló de recollir, i el mercuri... es fot aquella bola platejada, que no hi ha manera d’agafar...
- No, no m’he posat el termòmetre
- Per què?
- Perquè ara mateix, el tinc escampat a trossos per terra, com si fos un puzzle i em sembla que no me’n sortiré per tornar-lo a refer.
- No t’amoïnis, ara quan vingui en portaré un altra.
La paciència de la parella
La segona nit, et puja la febre i de sobta, el teu cos, sembla que se li doni per treure a fora tot el líquid que has begut durant els últims deu anys de la teva vida. S’obren el porus i apa, sembles les Fonts de Montjuïc, només et falta la musiqueta i els llums. Total, que quedes xop tu, els llençols, el matalàs (aquell que et recomanen que no es mulli) i la teva parella.
I a les tantes de la nit, ella remullada de dalt a baix et diu com si tal cosa:
- Assecat, que ara canvio el llençols.
Llavors és quan un pensa:
- Per què collons, haig de jugar a la loteria, si ja m’ha tocat la grossa amb la Maria.
(Aquesta petita anada d’olla, és perquè encara em queden restes de febre. Com que no tinc ganes de trencar un altre termòmetre, no sé exactament quanta febre tinc, però tinc restes de febre. Cony!, que em poso la ma al front i el tinc calent... )
divendres, de març 16
Aaaaatxús! Cony!, ja la he enxampat!
Porto a sobre una galipandria de tres parells de nassos, així que no estic per gaires orgues. Per tant dilluns serà un altre dia. Llavors espero estar més fi i contestar els vostres comentaris i seguir amb els flasbacks.
Salut!
Salut!
dimarts, de març 13
Flashback 2: F-11 i tot a prendre pel sac!
Encara no havia decidit que coi faria amb el bloc, quan un dia, pel matí, després de llevar-me , em vaig trobar una nota damunt de l’ordinador.
El teu ordinador no rutlla.
Petons.
T’estimo.
Maria
La Maria té el costum de aixecar-se molt d’hora per estudiar i planificar-se el dia. A vegades, si ha d’entrar a internet, per no haver de desmuntar el módem i muntar-lo en el seu ordinador, fa servir directament el meu. Per això la nota em va neguitejar una mica.
Jo, de bon matí, no estic per llençar coets, així que el primer que vaig fer, va ser preparar-me un cafè per entrar en el món del vius.
Després d’ingerir el líquid negre, vaig engegar el portàtil. Aaaah! Falsa alarma. Tot perfecte... Tot perfecte?... Doncs no. La fletxa del ratolí no es movia. La punyetera estava quieta. Clavada en mig de la pantalla. Jo feia anar el ratolí amunt i avall i com si res. Vaig intentar-ho amb el mousse de l’ordinador i com si sentis ploure.
- A veure, no et posis nerviós. Apaga’l i torna a engegar-lo
Res. La fletxa seguia allà. Quieta, com si no formés part de l’ordinador. Com si estigués de visita i s’hagués quedat embadalida veient l’icona del Word que tinc a l’escriptori.
- Calma, calma, calma... tornem-hi a veure que passa.
Altre cop la mateixa operació. I altre cop el mateix fracàs. El ratolí sense donar senyals de vida.
- Sí?. Doncs tirem per el recte.
F-11 i avall.
“Se va a formatear el disco duro. Perderà todos los archivos y programas que tiene instalados. ¿Desea seguir? Ok – Cancelar "
Ok!
L’aparell va començar a triturar els programes que tenia instal·lats i tots els arxius. Mentre ho feia, jo anava preparant els CD’s per tornar a instal·lar-ho tot.
De sobta em vaig quedar petrificat. Dins del meu cervell una veueta em va dir:
- Saps que dins del portàtil tenies escanejades 41 pàgines del còmic, que li has de passar retolat i amb els negres fets al soci, perquè faci el color i el podeu lliurar abans de finals de març?
En aquell moment em vaig veure a mi mateix estirat a terra, envoltat dels metges de l’Anatomia de Grey. Tots em miraven fixament. Del meu pit sortia una gran molla a l’extrem de la qual hi havia el cor bategant.
- Ui, quin cas més estrany...
- Sí, sí. Què farem?
- Obriu pas!
Toc! Toc! Toc!. El bastó del doctor House, picava amb força a terra. Tots es van apartar. Ell es va ajupir una mica i em va mirar.
- Mmmmm!
- Perquè li ha passat això, doctor House?
- Per gilipolles
- Per gilpolles?
- Sí, a més del portàtil, hagués guardat el treball en un altre lloc, ara no estaria així
- Ooooooh!
“ La operación ha finalizado con éxito. Hay que reiniciar el equipo.¿ Desea hacerlo ahora? Sí - No, lo haré más tarde"
Sí
Després de reiniciar l’equip. Vaig anar instal·lant de nou tots el programes. Un cop estava tota la feina feta, pràcticament era hora de dinar. Així que vaig sortir a dinar fora, per esbargir-me una mica. Mentre dinava, vaig trucar al soci.
- D’això, nen, a què no sap el que m’ha passat?
- No. Però de tu em puc esperar qualsevol cosa, avi.
- Doncs que m’he carregat totes les pàgines del còmic
Vaig escoltar com el soci renegava
- Però no t’amoïnis que ara mateix em poso a escanejar-les de nou
- Avi, que tenim un contracte firmat
- Que sí, home, que ja ho sé. Treballaré les hores que calguin per passar-te les pàgines. Paraula que no faré res més que els acudits, el programa i les pàgines. Fins que no acabi, no hi haurà ni bloc, nio diversió ni punyetes. És més, me’n aniré a la caseta per estar més tranquil i no distreure’m.
- D’acord. Així que vagis tenint material, ves-me’l enviant.
- Fet!
Mentre em cruspia uns peus de porc a la brasa, vaig pensar:
- Redeu, redeu, redeu, la que t’espera en els propers dies, nanu
El teu ordinador no rutlla.
Petons.
T’estimo.
Maria
La Maria té el costum de aixecar-se molt d’hora per estudiar i planificar-se el dia. A vegades, si ha d’entrar a internet, per no haver de desmuntar el módem i muntar-lo en el seu ordinador, fa servir directament el meu. Per això la nota em va neguitejar una mica.
Jo, de bon matí, no estic per llençar coets, així que el primer que vaig fer, va ser preparar-me un cafè per entrar en el món del vius.
Després d’ingerir el líquid negre, vaig engegar el portàtil. Aaaah! Falsa alarma. Tot perfecte... Tot perfecte?... Doncs no. La fletxa del ratolí no es movia. La punyetera estava quieta. Clavada en mig de la pantalla. Jo feia anar el ratolí amunt i avall i com si res. Vaig intentar-ho amb el mousse de l’ordinador i com si sentis ploure.
- A veure, no et posis nerviós. Apaga’l i torna a engegar-lo
Res. La fletxa seguia allà. Quieta, com si no formés part de l’ordinador. Com si estigués de visita i s’hagués quedat embadalida veient l’icona del Word que tinc a l’escriptori.
- Calma, calma, calma... tornem-hi a veure que passa.
Altre cop la mateixa operació. I altre cop el mateix fracàs. El ratolí sense donar senyals de vida.
- Sí?. Doncs tirem per el recte.
F-11 i avall.
“Se va a formatear el disco duro. Perderà todos los archivos y programas que tiene instalados. ¿Desea seguir? Ok – Cancelar "
Ok!
L’aparell va començar a triturar els programes que tenia instal·lats i tots els arxius. Mentre ho feia, jo anava preparant els CD’s per tornar a instal·lar-ho tot.
De sobta em vaig quedar petrificat. Dins del meu cervell una veueta em va dir:
- Saps que dins del portàtil tenies escanejades 41 pàgines del còmic, que li has de passar retolat i amb els negres fets al soci, perquè faci el color i el podeu lliurar abans de finals de març?
En aquell moment em vaig veure a mi mateix estirat a terra, envoltat dels metges de l’Anatomia de Grey. Tots em miraven fixament. Del meu pit sortia una gran molla a l’extrem de la qual hi havia el cor bategant.
- Ui, quin cas més estrany...
- Sí, sí. Què farem?
- Obriu pas!
Toc! Toc! Toc!. El bastó del doctor House, picava amb força a terra. Tots es van apartar. Ell es va ajupir una mica i em va mirar.
- Mmmmm!
- Perquè li ha passat això, doctor House?
- Per gilipolles
- Per gilpolles?
- Sí, a més del portàtil, hagués guardat el treball en un altre lloc, ara no estaria així
- Ooooooh!
“ La operación ha finalizado con éxito. Hay que reiniciar el equipo.¿ Desea hacerlo ahora? Sí - No, lo haré más tarde"
Sí
Després de reiniciar l’equip. Vaig anar instal·lant de nou tots el programes. Un cop estava tota la feina feta, pràcticament era hora de dinar. Així que vaig sortir a dinar fora, per esbargir-me una mica. Mentre dinava, vaig trucar al soci.
- D’això, nen, a què no sap el que m’ha passat?
- No. Però de tu em puc esperar qualsevol cosa, avi.
- Doncs que m’he carregat totes les pàgines del còmic
Vaig escoltar com el soci renegava
- Però no t’amoïnis que ara mateix em poso a escanejar-les de nou
- Avi, que tenim un contracte firmat
- Que sí, home, que ja ho sé. Treballaré les hores que calguin per passar-te les pàgines. Paraula que no faré res més que els acudits, el programa i les pàgines. Fins que no acabi, no hi haurà ni bloc, nio diversió ni punyetes. És més, me’n aniré a la caseta per estar més tranquil i no distreure’m.
- D’acord. Així que vagis tenint material, ves-me’l enviant.
- Fet!
Mentre em cruspia uns peus de porc a la brasa, vaig pensar:
- Redeu, redeu, redeu, la que t’espera en els propers dies, nanu
dilluns, de març 12
Flashback 1: Una mosca collonera truca per telèfon
Cinc de la tarda. El pur fumeja en el cendrer. Els glaçons es remouen dins el got de whisqui. Envoltat per el seu so, vaig destriant notícies per fer l’acudit del diari.
De sobte sona el telèfon
- Sí?
- Tu, cabró, preparat perquè et fotré un paquet que te’n recordaràs tota la vida
- Em sembla que s’equivoca
- Que m’equivoco?
- Sí, aquí no és cal cabró, aquí és ca l’avi
- No et fotis el graciós amb mi que ja saps qui sóc
Evidentment vaig reconèixer la veu del meu ex-cunyat.
Era impossible no reconèixe’l. És un home que quan està emprenyat, té la mateixa delicadesa que un hipopòtam fent punt de creu. No obstant això, vaig continuar fent-me el distret
- Qui dius que ets?
- L’E.
- Aaaaah! L’E... Óstia, nanu, estava a punt de penjar el telèfon. Per un moment he pensat, qui cony deu ser aquest mal educat que comença una conversa insultant?...
- Qui vols que sigui? Jo!, i estic molt emprenyat.
- Til·la
- Què?
- Que et prenguis una bona tassa de til·la, que va bé per els nervis. I ara, si no et sap greu, et penjaré el telèfon, és que estic treballant.
- Treballant? Treballant en què?... Escrivint poca-soltades a internet?
Sí, sembla estrany que un energumen, pugui dir: “poca-soltades”, però ho va dir. Es veu que deu haver fet un curset de normalització lingüística per advocats.
- A veure, E. Que m’estàs dient d’escriure a internet?
- No et facis el “tonto” amb mi, que ho sé tot
- A veure, que saps el què?
- Que tens un bloc i et dediques a escriure “tonteries” sobre la teva família, perquè una colla de penjats, et riguin les gràcies
- Eh, eh, eh... Para el carro. D’on has tret que jo tinc un bloc a internet?
- D’una col·lega, que llegeix el bloc d’una advocadessa, en el que tu has fet algun comentari. Des de allà va anar a parar a la teva pagineta i et va descobrir.
- I?
- Ah, et sembla poc?. Amb tot el que has publicat, et puc fotre una querella i fer que et tanquin aquests collons de bloc
- I que al·legaràs?
- Que què al·legaré?... Doncs que vas airejant intimitats de la meva vida. Et sembla poc?
- Mira, xato, porto tants anys en aquesta professió, que sé perfectament on són els límits. I, perquè la demanda prosperi has de demostrar varies coses
- Què és el que haig de demostrar?
- Doncs, primer, que l’ex-cunyat, ets tu. Segon, que tot el que he escrit envers a tu, és veritat i tercer, que quan poso E. em refereixo a l’Ernest. Pensa que si reconeixes tot això, tota la gent que fins ara no sabia que jo existia i que gràcies a la teva col·lega, ara ja sap que existeixo, seguirà llegint-me i quedaràs com un drap brut...
(Vaig pensar d’afegir darrera de drap brut: que és el que tu ets, però em vaig desdir, no tenia ganes, ni humor, per escalfar més la situació)
- A més, quan més ho esbombis, més persones entraran a veure que dic de tu. Ja saps que la gent és molt morbosa
Durant uns moments es va quedar sense saber que dir. Jo ho vaig aprofitar per enllestir la conversa
- Bé, i ara, com que suposo que ja no tens res més a dir-me, vaig a treballar una mica. Apa adéu!
Després de penjar el telèfon. Després, vaig estar prop de dos dies donant voltes a l’assumpte. Ni la meva filla, ni la Maria, saben que tinc un bloc. Si l’Ernest, comença a esbombar-ho, hauré de donar explicacions.
Analitzant la situació, em vaig adonar que hi havia varies sortides:
- Una, tancar el bloc. Penjar un cartell com el de la Williams, dient “closed” i avall. Això portaria que durant uns dies em deixaríeu missatges dient que no plegues, sense entendre les meves raons.
- Dos, fer un post explicant que plegava, perquè el meu ex-cunyat m’havia collat i no volia embolics. Això em tocava el que no sona, perquè, la censura franquista no em va fer callar, en el seu moment, no em resignava a que un mitja cerilla com el meu ex-cunyat aconseguís el que no van aconseguir els censor de l’anterior règim.
- Tres, tirar per el recte i fer un post, explicant el que m’havia passat, a risc de que tant la meva filla com la Maria, s’assabentessin de que tenia aquesta finestra a la xarxa.
Després de mesurar-ho molt, vaig decidir tirar endavant, i no tant sols això, sinó que a partir d’ara, quan parli del meu ex-cunyat, ja no escriuré E., sinó Ernest. I quan escrigui sobre la meva ex-dona, ja no escriuré M., sinó Marta...
I que surti el sol per Antequera.
Un cop assumit que el sol sortiria per Antequera, em vaig decidir a fer un post per explicar-ho tot, però...
De sobte sona el telèfon
- Sí?
- Tu, cabró, preparat perquè et fotré un paquet que te’n recordaràs tota la vida
- Em sembla que s’equivoca
- Que m’equivoco?
- Sí, aquí no és cal cabró, aquí és ca l’avi
- No et fotis el graciós amb mi que ja saps qui sóc
Evidentment vaig reconèixer la veu del meu ex-cunyat.
Era impossible no reconèixe’l. És un home que quan està emprenyat, té la mateixa delicadesa que un hipopòtam fent punt de creu. No obstant això, vaig continuar fent-me el distret
- Qui dius que ets?
- L’E.
- Aaaaah! L’E... Óstia, nanu, estava a punt de penjar el telèfon. Per un moment he pensat, qui cony deu ser aquest mal educat que comença una conversa insultant?...
- Qui vols que sigui? Jo!, i estic molt emprenyat.
- Til·la
- Què?
- Que et prenguis una bona tassa de til·la, que va bé per els nervis. I ara, si no et sap greu, et penjaré el telèfon, és que estic treballant.
- Treballant? Treballant en què?... Escrivint poca-soltades a internet?
Sí, sembla estrany que un energumen, pugui dir: “poca-soltades”, però ho va dir. Es veu que deu haver fet un curset de normalització lingüística per advocats.
- A veure, E. Que m’estàs dient d’escriure a internet?
- No et facis el “tonto” amb mi, que ho sé tot
- A veure, que saps el què?
- Que tens un bloc i et dediques a escriure “tonteries” sobre la teva família, perquè una colla de penjats, et riguin les gràcies
- Eh, eh, eh... Para el carro. D’on has tret que jo tinc un bloc a internet?
- D’una col·lega, que llegeix el bloc d’una advocadessa, en el que tu has fet algun comentari. Des de allà va anar a parar a la teva pagineta i et va descobrir.
- I?
- Ah, et sembla poc?. Amb tot el que has publicat, et puc fotre una querella i fer que et tanquin aquests collons de bloc
- I que al·legaràs?
- Que què al·legaré?... Doncs que vas airejant intimitats de la meva vida. Et sembla poc?
- Mira, xato, porto tants anys en aquesta professió, que sé perfectament on són els límits. I, perquè la demanda prosperi has de demostrar varies coses
- Què és el que haig de demostrar?
- Doncs, primer, que l’ex-cunyat, ets tu. Segon, que tot el que he escrit envers a tu, és veritat i tercer, que quan poso E. em refereixo a l’Ernest. Pensa que si reconeixes tot això, tota la gent que fins ara no sabia que jo existia i que gràcies a la teva col·lega, ara ja sap que existeixo, seguirà llegint-me i quedaràs com un drap brut...
(Vaig pensar d’afegir darrera de drap brut: que és el que tu ets, però em vaig desdir, no tenia ganes, ni humor, per escalfar més la situació)
- A més, quan més ho esbombis, més persones entraran a veure que dic de tu. Ja saps que la gent és molt morbosa
Durant uns moments es va quedar sense saber que dir. Jo ho vaig aprofitar per enllestir la conversa
- Bé, i ara, com que suposo que ja no tens res més a dir-me, vaig a treballar una mica. Apa adéu!
Després de penjar el telèfon. Després, vaig estar prop de dos dies donant voltes a l’assumpte. Ni la meva filla, ni la Maria, saben que tinc un bloc. Si l’Ernest, comença a esbombar-ho, hauré de donar explicacions.
Analitzant la situació, em vaig adonar que hi havia varies sortides:
- Una, tancar el bloc. Penjar un cartell com el de la Williams, dient “closed” i avall. Això portaria que durant uns dies em deixaríeu missatges dient que no plegues, sense entendre les meves raons.
- Dos, fer un post explicant que plegava, perquè el meu ex-cunyat m’havia collat i no volia embolics. Això em tocava el que no sona, perquè, la censura franquista no em va fer callar, en el seu moment, no em resignava a que un mitja cerilla com el meu ex-cunyat aconseguís el que no van aconseguir els censor de l’anterior règim.
- Tres, tirar per el recte i fer un post, explicant el que m’havia passat, a risc de que tant la meva filla com la Maria, s’assabentessin de que tenia aquesta finestra a la xarxa.
Després de mesurar-ho molt, vaig decidir tirar endavant, i no tant sols això, sinó que a partir d’ara, quan parli del meu ex-cunyat, ja no escriuré E., sinó Ernest. I quan escrigui sobre la meva ex-dona, ja no escriuré M., sinó Marta...
I que surti el sol per Antequera.
Un cop assumit que el sol sortiria per Antequera, em vaig decidir a fer un post per explicar-ho tot, però...
dimecres, de març 7
Disculpes, agraiment, explicació i flashback
DISCULPES
Primer, les disculpes. No sabeu fins quin punt em sap greu haver-vos fet patir, res més lluny de la meva intenció que fer que us angoixéssiu, encara que només fos per uns instants.
AGRAIMENT
No tinc paraules per agrair tots els comentaris que heu anat deixant durant tots aquests dies. De veritat, fa goig saber que hi ha gent que m’aprecia
EXPLICACIÓ
L’absència ha estat provocada per un cúmul de situacions, tan professionals com personals, que s’han anat encadenant les unes amb les altres. Durant uns dies m’he sentit com si estigués dins d’una rentadora, i algú hagués posat el centrifugat a 1000 revolucions i no se’n recordés de pitjar el botó de l’stop. I és que, benvolguts blocaires, la llei de Murphy existeix. Collons si existeix!
Sóc conscient que podia haver entrar un momentet i escriure alguna cosa per tranquil·litzar-vos, però les circumstàncies van ser les que van ser i he anat més de cul que el xapista de Mazinger Z... (ja sé que la sèrie és antiga però és que jo també sóc antic).
FLASHBACK
Penso que després de tants dies d’allunyament, el més correcte és que us expliqui tot el que ha passat. Per això he decidit fer com en les pel·lícules i fer un “flashback”. D’aquesta manera, cada dia aniré fent el relat de tot el que m’ha passat, fins que ens posem al dia.
Suposo que un cop conegueu tota la història, comprendreu millor el llarg silenci.
Així doncs demà el primer “flashback”.
Nota:
Alguns de vosaltres heu anat a cal Quevedo per veure si obteníeu notícies meves, malauradament el pobre Sergi, està fotut. Té otitis, així que ell tampoc pot actualitzar... Veieu com la llei de Murphy existeix?...
Ah!, encara no sóc avi... Tot arribarà!
Primer, les disculpes. No sabeu fins quin punt em sap greu haver-vos fet patir, res més lluny de la meva intenció que fer que us angoixéssiu, encara que només fos per uns instants.
AGRAIMENT
No tinc paraules per agrair tots els comentaris que heu anat deixant durant tots aquests dies. De veritat, fa goig saber que hi ha gent que m’aprecia
EXPLICACIÓ
L’absència ha estat provocada per un cúmul de situacions, tan professionals com personals, que s’han anat encadenant les unes amb les altres. Durant uns dies m’he sentit com si estigués dins d’una rentadora, i algú hagués posat el centrifugat a 1000 revolucions i no se’n recordés de pitjar el botó de l’stop. I és que, benvolguts blocaires, la llei de Murphy existeix. Collons si existeix!
Sóc conscient que podia haver entrar un momentet i escriure alguna cosa per tranquil·litzar-vos, però les circumstàncies van ser les que van ser i he anat més de cul que el xapista de Mazinger Z... (ja sé que la sèrie és antiga però és que jo també sóc antic).
FLASHBACK
Penso que després de tants dies d’allunyament, el més correcte és que us expliqui tot el que ha passat. Per això he decidit fer com en les pel·lícules i fer un “flashback”. D’aquesta manera, cada dia aniré fent el relat de tot el que m’ha passat, fins que ens posem al dia.
Suposo que un cop conegueu tota la història, comprendreu millor el llarg silenci.
Així doncs demà el primer “flashback”.
Nota:
Alguns de vosaltres heu anat a cal Quevedo per veure si obteníeu notícies meves, malauradament el pobre Sergi, està fotut. Té otitis, així que ell tampoc pot actualitzar... Veieu com la llei de Murphy existeix?...
Ah!, encara no sóc avi... Tot arribarà!
dilluns, de febrer 12
Lliçó de companyerisme laboral
Dissabte vaig anar amb la Maria al Corte Inglés.
Estàvem buscant una cosa en concret i després de donar voltes, em va dir:
- I si anem al Corte Inglés?. Potser allà ho trobem.
- D’acord, anem a fer una mica d’esport d’aventura
I és que anar un dissabte al migdia a uns grans magatzems, és com fer un curset de supervivència accelerat. Has de sobreviure a empentes, trepitjades, cops de colzes, discussions, etc...
Com que diuen que la història no l’escriuen els covards, em vaig armar de valor i, apa! cap a dins.
A empentes i rodolons, vam arribar a la planta on tenien l’article que buscàvem. Mentre la Maria triava i remenava, jo em dedicava a mirar a la gent. Sempre m’agrada’t observar. De sobte em vaig fixar amb les dues dependentes. Una, anava amunt i avall atenent a diversos clients; l’altra portava una estona xerrant amb una clienta. De sobta, per davant de la caixa, va passar un d’aquest paios ben vestits, que d’una hora lluny veus que és un cap. La venedora xerraire , quan el va veure, el va cridar...
- Albert, Albert...
- Sí?
- Res, que la Montse havia de plegar a les dues i a dos quarts ja a marxat. Això no pot ser, mira com estem de feina
- Bé, ja prenc nota
- Es que hauries de fer alguna cosa, que això no pot ser...
- Ja t’he dit que prendria nota
- Sí, sí, però li hauries de cridar l’atenció
En aquell moment, es va obrir una porta i va sortir una dona carregada amb un munt d’albarans. La venedora xerraire es va quedar sobtada i amb un fil de veu va dir:
- Ai, Montse... D’on surts? Em pensava que havies plegat
- No, estava allà dins ordenant les comandes...
- Les comandes?...
- Sí, com que no ho fa ningú
- Ah...
El cap, va mirar, amb una mirades d’aquelles que fonen, a la venedora xerraire i sense dir res va marxar. La venedora xerraire, abandonant a la clienta que estava atenent, va seguir a la Montse
- Ei, Montse, deixa les comandes, ja les acabaré d’ordenar jo. Tu plega
que ja són gairebé les dues i deu...
- No, ja ho acabo i me’n vaig, ara no ve de cinc minuts...
- Ai, em sap greu, dona...
La veu de la Maria, em va fer girar
- Què et sembla?
- Què?
- Que què et sembla?... Ai, ja veig que estaves als núvols
- No, estava gaudint d’una demostració de “companyerisme” laboral
- Què estaves, què?
- Res, - Vaig dir amb un to de veu suficientment alt – una, que estava criticant a una companya i després quant l’ha tingut al davant, li ha faltat temps per llepar-li el cul
La Maria es va adreçar a la venedora que anava amunt i avall i li va donar els articles que havia agafat, els va pagar. En el moment de marxar, vaig mirar a la venedora xerraire i aquesta es va posar vermella i va abaixar la vista...
- Ai, senyor, que fotut ha de ser treballar en un niu de víbores.
- Què dius?
- Res, Maria, res, cabòries meves
Estàvem buscant una cosa en concret i després de donar voltes, em va dir:
- I si anem al Corte Inglés?. Potser allà ho trobem.
- D’acord, anem a fer una mica d’esport d’aventura
I és que anar un dissabte al migdia a uns grans magatzems, és com fer un curset de supervivència accelerat. Has de sobreviure a empentes, trepitjades, cops de colzes, discussions, etc...
Com que diuen que la història no l’escriuen els covards, em vaig armar de valor i, apa! cap a dins.
A empentes i rodolons, vam arribar a la planta on tenien l’article que buscàvem. Mentre la Maria triava i remenava, jo em dedicava a mirar a la gent. Sempre m’agrada’t observar. De sobte em vaig fixar amb les dues dependentes. Una, anava amunt i avall atenent a diversos clients; l’altra portava una estona xerrant amb una clienta. De sobta, per davant de la caixa, va passar un d’aquest paios ben vestits, que d’una hora lluny veus que és un cap. La venedora xerraire , quan el va veure, el va cridar...
- Albert, Albert...
- Sí?
- Res, que la Montse havia de plegar a les dues i a dos quarts ja a marxat. Això no pot ser, mira com estem de feina
- Bé, ja prenc nota
- Es que hauries de fer alguna cosa, que això no pot ser...
- Ja t’he dit que prendria nota
- Sí, sí, però li hauries de cridar l’atenció
En aquell moment, es va obrir una porta i va sortir una dona carregada amb un munt d’albarans. La venedora xerraire es va quedar sobtada i amb un fil de veu va dir:
- Ai, Montse... D’on surts? Em pensava que havies plegat
- No, estava allà dins ordenant les comandes...
- Les comandes?...
- Sí, com que no ho fa ningú
- Ah...
El cap, va mirar, amb una mirades d’aquelles que fonen, a la venedora xerraire i sense dir res va marxar. La venedora xerraire, abandonant a la clienta que estava atenent, va seguir a la Montse
- Ei, Montse, deixa les comandes, ja les acabaré d’ordenar jo. Tu plega
que ja són gairebé les dues i deu...
- No, ja ho acabo i me’n vaig, ara no ve de cinc minuts...
- Ai, em sap greu, dona...
La veu de la Maria, em va fer girar
- Què et sembla?
- Què?
- Que què et sembla?... Ai, ja veig que estaves als núvols
- No, estava gaudint d’una demostració de “companyerisme” laboral
- Què estaves, què?
- Res, - Vaig dir amb un to de veu suficientment alt – una, que estava criticant a una companya i després quant l’ha tingut al davant, li ha faltat temps per llepar-li el cul
La Maria es va adreçar a la venedora que anava amunt i avall i li va donar els articles que havia agafat, els va pagar. En el moment de marxar, vaig mirar a la venedora xerraire i aquesta es va posar vermella i va abaixar la vista...
- Ai, senyor, que fotut ha de ser treballar en un niu de víbores.
- Què dius?
- Res, Maria, res, cabòries meves
divendres, de febrer 9
Qüestió de punts...
Ahir al matí, poc abans d’anar a dinar amb el soci, em va sonar el mòbil.
- Sí?
- Ei, Avi, sóc jo el M.
El M. És un col•laborador del programa de ràdio, que fa una secció, en la que una part és gravada i l’altra la fa en directe.
- Què passa, nen?
- Què passa?... Què, què passa?, que avui no crec que estigui en directe en el programa. No crec que arribi a temps
- Molt bé, no t’amoïnis. On estàs?
- Estic prop de Tarragona i, sí, sí m’amoïno
- Però, per què?, passem el que vas gravar dimarts i la resta la fem per telèfon
- Collons! Que no és pel programa
- Ah, no ?
- No. M’han pillat els mossos
- Com que t’han pillat els mossos?
- Sí, perquè segons ells anava a 170
- I no hi anaves?
- NO! Cony! En el tros que he apretat més el comptaquilòmetres m’ha marcat 167
- Redeu, M. de 167 a 170, poca diferència hi ha
- Ah, sí? No és el mateix que, per exemple, un pis et valgui 167 quilos a que et valgui 170
- Home, mirat així. Au, va tranquil•litzat
- Què cony, tranquil•litzat. Això mateix m’han dit els mossos: “Tranquil•litzis”. Doncs no senyor!, no m’he tranquil•litzat, fins que al final han reconegut que jo tenia raó...
- Què vols dir en que tenies raó?
- Doncs això, que al final en la multa han posat que anava a 167
- O sigui que t’han multat
- Sí, i a més han posat que em proposen perquè em treguin tres punts del carnet
- Óstia, quina gràcia
- Ah, a sobre et fot gràcia
- No t’emprenyis, M., que no me’n ric de tu
- Doncs sembla que t’estiguis partint la caixa
- No, home, no. El que em fa gràcia, és que ets el primer paio que conec al que li treuen punts dels carnet de conduir. Malgrat que ja sé que a tu et fot
- Saps de veritat el que em fot?. No són els collons dels punts, si no els 300 euros de la multa.
- 300 euros?
- Sí, 300 euros. O sigui que ara m’aturo a dinar i després aniré venint poc a poc
- Que vol dir poc a poc?
- A 60 per l’autopista
- Vés que encara et tornaran a aturar
- No tindran pas collons!!. Que a mi, aquests, cabrejat no em coneixen
Li vaig explicar al soci, mentre dinàvem, la conversa que vaig tenir amb el M. i, casualitats de la vida, ell va dir el mateix que jo li havia comentat al M.
- Coi, és el primer tiu que conec al que li treuen punts del carnet
- Doncs quan vingui, no li diguis, que treu foc per els queixals
Durant el programa, vam passar una estona de neguit perquè el tècnic no el localitzava telefònicament.
Vint minuts abans del moment en que tenia que començar la seva intervenció, el M. va trucar a l’emissora per dir que la seva secció la faria per telèfon, que tot just estava arribant, ja que havia anat tota l’estona a 60 per l’autopista.
El tècnic que va rebre la trucada ens va comentar que abans de penjar li va dir:
- M. has anat a 60 tona l’estona?
- Sí, per collons, els meus!
- Sí?
- Ei, Avi, sóc jo el M.
El M. És un col•laborador del programa de ràdio, que fa una secció, en la que una part és gravada i l’altra la fa en directe.
- Què passa, nen?
- Què passa?... Què, què passa?, que avui no crec que estigui en directe en el programa. No crec que arribi a temps
- Molt bé, no t’amoïnis. On estàs?
- Estic prop de Tarragona i, sí, sí m’amoïno
- Però, per què?, passem el que vas gravar dimarts i la resta la fem per telèfon
- Collons! Que no és pel programa
- Ah, no ?
- No. M’han pillat els mossos
- Com que t’han pillat els mossos?
- Sí, perquè segons ells anava a 170
- I no hi anaves?
- NO! Cony! En el tros que he apretat més el comptaquilòmetres m’ha marcat 167
- Redeu, M. de 167 a 170, poca diferència hi ha
- Ah, sí? No és el mateix que, per exemple, un pis et valgui 167 quilos a que et valgui 170
- Home, mirat així. Au, va tranquil•litzat
- Què cony, tranquil•litzat. Això mateix m’han dit els mossos: “Tranquil•litzis”. Doncs no senyor!, no m’he tranquil•litzat, fins que al final han reconegut que jo tenia raó...
- Què vols dir en que tenies raó?
- Doncs això, que al final en la multa han posat que anava a 167
- O sigui que t’han multat
- Sí, i a més han posat que em proposen perquè em treguin tres punts del carnet
- Óstia, quina gràcia
- Ah, a sobre et fot gràcia
- No t’emprenyis, M., que no me’n ric de tu
- Doncs sembla que t’estiguis partint la caixa
- No, home, no. El que em fa gràcia, és que ets el primer paio que conec al que li treuen punts dels carnet de conduir. Malgrat que ja sé que a tu et fot
- Saps de veritat el que em fot?. No són els collons dels punts, si no els 300 euros de la multa.
- 300 euros?
- Sí, 300 euros. O sigui que ara m’aturo a dinar i després aniré venint poc a poc
- Que vol dir poc a poc?
- A 60 per l’autopista
- Vés que encara et tornaran a aturar
- No tindran pas collons!!. Que a mi, aquests, cabrejat no em coneixen
Li vaig explicar al soci, mentre dinàvem, la conversa que vaig tenir amb el M. i, casualitats de la vida, ell va dir el mateix que jo li havia comentat al M.
- Coi, és el primer tiu que conec al que li treuen punts del carnet
- Doncs quan vingui, no li diguis, que treu foc per els queixals
Durant el programa, vam passar una estona de neguit perquè el tècnic no el localitzava telefònicament.
Vint minuts abans del moment en que tenia que començar la seva intervenció, el M. va trucar a l’emissora per dir que la seva secció la faria per telèfon, que tot just estava arribant, ja que havia anat tota l’estona a 60 per l’autopista.
El tècnic que va rebre la trucada ens va comentar que abans de penjar li va dir:
- M. has anat a 60 tona l’estona?
- Sí, per collons, els meus!
dilluns, de febrer 5
No m'he mort, de moment...
Bé, ja torno a ser aquí.
En primer lloc vull agrair-vos tots els missatges i comentaris que m’heu deixat interessant-vos per la meva salut. Alguns, fins hi tot, es pensaven que l’havia dinyat.
Això m’ha fet pensar.
Que passaria, si per casualitat, s’hagués donat aquest fet?.
Anem a fabular.
Imagineu-vos que un dia m’agafa un atac de cor i m’hi quedo. O m’atropella un Ferrari (posats a morir atropellat, almenys que sigui un cotxe de marca). O que un dia, badoc com soc, estic mirant un aparador i em cau al cap una totxana d’una obra (com la “pava” aquella del Cor de la Ciutat). O que... Bé, resumint, que estiro la pota. Què passaria amb el bloc?. Eh?, Eh?... Doncs que moriria amb mi.
Primer, aniríeu passant. Alguns, veient que no actualitzava, deixaríeu missatges com els de la benvolguda Cruella, preguntant: Avi, ets viu?.
Al cap d’un temps, aniríeu, poc a poc, deixant de passar i jo, L’Avi, passaria a ser un record.
Algú, amb ganes de fer estadístiques, afegiria el nom del meu bloc a una llista de blocs en “stanby”, i posaria un enllaç, dient, més o menys, “L’Avi, també ha plegat de la blogosfera”.
Al cap d’un mes, seria, tant sols, un record llunyà. I al cap de tres mesos, pràcticament
ningú se’n recordaria de mi.
El fotut del cas, és que la major part de vosaltres no sabria que l’hauria dinyat. I tot això perquè ningú de les persones properes a mi, saben la contrasenya per entrar al meu bloc i publicar.
Que efímer és tot. Veritat?.
En el món blocaire, establim llaços efectius amb gent que no hem vist mai i dels que ni tant sols sabem com es diuen, de que treballen o on viuen. No formem part del seu cercle social o laboral, però malgrat això, els coneixem més que qualsevol de les persones que els envolten i parlem entre nosaltres amb uns pseudònims (o “nicks”, que fa més modern) amb tota naturalitat. I és que els blocaires, som uns éssers que tenim i vivim dues vides, la física i la virtual.
Per alguns, estem sonats. Per altres som uns insatisfets, que necessitem de l’efecte tribal del món dels blocs. El cert, és que aquest cercle virtual és capaç d’ajuntar gent de diverses creences, de diferents professions i de diferents maneres de ser, que, ben segur, en el mon real mai ens haguéssim relacionat.
Estic segur que un dia tancaré el bloc. Llavors us ho faré saber, però per si algun dia em passa alguna cosa que m’impedeix continuar, us deixo el meu testament blocaire, aneu al bloc del
En primer lloc vull agrair-vos tots els missatges i comentaris que m’heu deixat interessant-vos per la meva salut. Alguns, fins hi tot, es pensaven que l’havia dinyat.
Això m’ha fet pensar.
Que passaria, si per casualitat, s’hagués donat aquest fet?.
Anem a fabular.
Imagineu-vos que un dia m’agafa un atac de cor i m’hi quedo. O m’atropella un Ferrari (posats a morir atropellat, almenys que sigui un cotxe de marca). O que un dia, badoc com soc, estic mirant un aparador i em cau al cap una totxana d’una obra (com la “pava” aquella del Cor de la Ciutat). O que... Bé, resumint, que estiro la pota. Què passaria amb el bloc?. Eh?, Eh?... Doncs que moriria amb mi.
Primer, aniríeu passant. Alguns, veient que no actualitzava, deixaríeu missatges com els de la benvolguda Cruella, preguntant: Avi, ets viu?.
Al cap d’un temps, aniríeu, poc a poc, deixant de passar i jo, L’Avi, passaria a ser un record.
Algú, amb ganes de fer estadístiques, afegiria el nom del meu bloc a una llista de blocs en “stanby”, i posaria un enllaç, dient, més o menys, “L’Avi, també ha plegat de la blogosfera”.
Al cap d’un mes, seria, tant sols, un record llunyà. I al cap de tres mesos, pràcticament
ningú se’n recordaria de mi.
El fotut del cas, és que la major part de vosaltres no sabria que l’hauria dinyat. I tot això perquè ningú de les persones properes a mi, saben la contrasenya per entrar al meu bloc i publicar.
Que efímer és tot. Veritat?.
En el món blocaire, establim llaços efectius amb gent que no hem vist mai i dels que ni tant sols sabem com es diuen, de que treballen o on viuen. No formem part del seu cercle social o laboral, però malgrat això, els coneixem més que qualsevol de les persones que els envolten i parlem entre nosaltres amb uns pseudònims (o “nicks”, que fa més modern) amb tota naturalitat. I és que els blocaires, som uns éssers que tenim i vivim dues vides, la física i la virtual.
Per alguns, estem sonats. Per altres som uns insatisfets, que necessitem de l’efecte tribal del món dels blocs. El cert, és que aquest cercle virtual és capaç d’ajuntar gent de diverses creences, de diferents professions i de diferents maneres de ser, que, ben segur, en el mon real mai ens haguéssim relacionat.
Estic segur que un dia tancaré el bloc. Llavors us ho faré saber, però per si algun dia em passa alguna cosa que m’impedeix continuar, us deixo el meu testament blocaire, aneu al bloc del
Sergi Quevedo, que és un blocaire que em coneix personalment i que si algun dia em passés alguna cosa, ell faria un post dins del seu bloc explicant el que m’ha passat.
dimecres, de gener 24
Moulin Galette
Recoi, quina mala gaita que té el Santiago. En tot el temps que en Ramon i jo em estat vivint en el seu estudi, mai l’havia vist així. Redeu s’ha posat fet una fera. Treia foc pels queixals.
No dic que, el Santiago, no tingui raó, però el que ha passat, no ha sigut una cosa feta expressament. Anat com ha anat.
Jo crec que la culpa ha estat de l’absenta. Masses ampolles. Ja se sap, després de dinar, fas la sobretaula, vas xerrant, xerrant, i vas bevent, bevent i quan et vols adonar portes una curda de tres parells de nassos. Llavors tot et sembla bé i qualsevol cosa et fa petar de riure i ets capaç de fer les coses més estrambòtiques que puguis imaginar.
Si el Santiago no s’hagués adormit... però és clar després de la segona ampolla, li ha agafat l’ensopimenta i ha començat a pesar figues.
La idea, però, ha estat d’en Ramon que anava més trompa que jo.
És clar, va d’intel·lectual i de persona llegida. Però, a més a més, és un malfiat, que té el punyeter vici de voler provar-ho tot.
Més d’un cop li he dit:
- Ramon, Ramon, deixeu estar. Si t’han dit o has llegit això, doncs deu ser veritat
I ell:
- I si ens volen aixecar la camisa?... Jo ho haig de provar
Ja sabia jo, que un dia tindríem un disgust, però és clar, quan vas ple d’absenta tot et sembla bé.
- Saps que he llegit, Manel?
- Què?
- Que els pets son inflamables
- I, què?
- Que no m’ho crec. Hauríem de provar-ho
- Provar-ho?
- Sí, jo et poso un llumí darrera el cul i tu et tires un pet
- Mira, Ramon, que avui em menjat mongetes
- Doncs millor, així te’l faràs amb més intensitat, que és el que necessitem. Per què si fas un pet de monja, no fotrem res de bo
- Intensitat?. Tu a mi no em coneixes. Jo quan em foto un pet volent i apretant fort sembla una canonada
- Vinga, doncs
I quan anava a apretar, no se li acudit res més que dir-me:
- Espera!. Saps què?. Baixa’t els pantalons, que així no hi haurà cap destorb entre el pet i el llumí
No m’he adonat, que apuntava cap a la finestra. I és que quan vas ple d’absenta, perds el nord i l’orientació. A més, qui li manava al Santiago posar cortines, i d’aquesta tela tan inflamable.
Mare de Deu, quina flamarada. És clar, les mongetes...
Mira que també ha sigut mala sort que al costat de la finestra estiguessin els pots de pintura i els dissolvents...
... I els quadres del Santiago. Tela i fusta.
En segons, l’estudi ha semblat l’infern d’en Dante. Hem tingut el temps just de despertar al Santiago i sortir al carrer.
Ja enxamparé al Ramon, ja. Que tot just hem arribat al carrer, el paio ha desaparegut.
D’acord, l’edifici ha quedat fet cendra, però en Santiago no tenia perquè insultar-me, que som amics des de fa molts anys.
Molt cridar, molt cridar, però no haurà de passar la nit al ras, com jo, assegut en aquest banc del parc. Com que ell té quartos, que el seu germà li envia un bon feix cada mes, ha pogut anar a dormir a una pensió.
Redeu, comença a fer fred...
No dic que, el Santiago, no tingui raó, però el que ha passat, no ha sigut una cosa feta expressament. Anat com ha anat.
Jo crec que la culpa ha estat de l’absenta. Masses ampolles. Ja se sap, després de dinar, fas la sobretaula, vas xerrant, xerrant, i vas bevent, bevent i quan et vols adonar portes una curda de tres parells de nassos. Llavors tot et sembla bé i qualsevol cosa et fa petar de riure i ets capaç de fer les coses més estrambòtiques que puguis imaginar.
Si el Santiago no s’hagués adormit... però és clar després de la segona ampolla, li ha agafat l’ensopimenta i ha començat a pesar figues.
La idea, però, ha estat d’en Ramon que anava més trompa que jo.
És clar, va d’intel·lectual i de persona llegida. Però, a més a més, és un malfiat, que té el punyeter vici de voler provar-ho tot.
Més d’un cop li he dit:
- Ramon, Ramon, deixeu estar. Si t’han dit o has llegit això, doncs deu ser veritat
I ell:
- I si ens volen aixecar la camisa?... Jo ho haig de provar
Ja sabia jo, que un dia tindríem un disgust, però és clar, quan vas ple d’absenta tot et sembla bé.
- Saps que he llegit, Manel?
- Què?
- Que els pets son inflamables
- I, què?
- Que no m’ho crec. Hauríem de provar-ho
- Provar-ho?
- Sí, jo et poso un llumí darrera el cul i tu et tires un pet
- Mira, Ramon, que avui em menjat mongetes
- Doncs millor, així te’l faràs amb més intensitat, que és el que necessitem. Per què si fas un pet de monja, no fotrem res de bo
- Intensitat?. Tu a mi no em coneixes. Jo quan em foto un pet volent i apretant fort sembla una canonada
- Vinga, doncs
I quan anava a apretar, no se li acudit res més que dir-me:
- Espera!. Saps què?. Baixa’t els pantalons, que així no hi haurà cap destorb entre el pet i el llumí
No m’he adonat, que apuntava cap a la finestra. I és que quan vas ple d’absenta, perds el nord i l’orientació. A més, qui li manava al Santiago posar cortines, i d’aquesta tela tan inflamable.
Mare de Deu, quina flamarada. És clar, les mongetes...
Mira que també ha sigut mala sort que al costat de la finestra estiguessin els pots de pintura i els dissolvents...
... I els quadres del Santiago. Tela i fusta.
En segons, l’estudi ha semblat l’infern d’en Dante. Hem tingut el temps just de despertar al Santiago i sortir al carrer.
Ja enxamparé al Ramon, ja. Que tot just hem arribat al carrer, el paio ha desaparegut.
D’acord, l’edifici ha quedat fet cendra, però en Santiago no tenia perquè insultar-me, que som amics des de fa molts anys.
Molt cridar, molt cridar, però no haurà de passar la nit al ras, com jo, assegut en aquest banc del parc. Com que ell té quartos, que el seu germà li envia un bon feix cada mes, ha pogut anar a dormir a una pensió.
Redeu, comença a fer fred...
dilluns, de gener 22
Solucions al veritat o mentida (altrament dit el joc de l'Arare)
Doncs ja és el moment de resoldre el passatemps de veritat o mentida.
Abans, però deixeu-me dir que me quedat bocabadat, ja que molts n’heu encertat un fotimer... Redeu, redeu, redeu, no em pensava que em coneguéreu tan bé.
Així que anem per feina:
1.- Durant el servei militar a l’”Escuela Militar de Montaña” de Jaca, vaig tenir durant tres mesos com a superior meu a Joan Manuel Serrat, que feia milícies com a sergent de complement
Fals. Vaig fer la mili al mateix lloc que en Serrat. Però quan jo hi vaig arribar en Joan Manuel, ja s’havia llicenciat.
2.- Em van fer un consell de guerra, del que per sort, faig sortir ben parat.
Cert. A principi de 1977, jo treballava en una revista satírica i vaig fer set planes amb unes fotos a les que vaig posar un text. Per aquestes fotos em van fer un consell de guerra en el que l’acusació era: “Injurias al anterior Jefe de Estado (Franco), injurias al ejercito español e injurias al fundador de la Legión Millan d’Astray”. Per sort al cap dem poc temps van haver les eleccions generals i el judici va passar als tribunals ordinaris. Al final em van condemnar a una multa de 200.000 pessetes, cinc anys d’inhabilitació per desenvolupar un càrrec públic o d’ensenyament i un any de presó, que no hauria de complir, sempre i quant durant aquest any no tingués cap més condemna.
3.- Una de les meves convivències en parella, que va durar un any i escaig, va ser amb una actriu del “Cor de la Ciutat”
Fals. Durant una època vaig tenir una amistat amb dret a “roce” amb una actriu, que llavors feia teatre i temps després va fer i ha fet diverses coses a TV3, entre elles “El Cor de la Ciutat”. (Per aclarir coses a la nena i a la meva musa virtual, diré que no és ni la Minguillón ni l’Aranega)
4.- Soc ATS i, molt abans de dedicar-me al que faig ara, vaig estar treballant una temporada al laboratori de Sant Joan de Déu, fent extraccions de sang.
Fals No sóc ATS. És més quan veig una xeringa em foto malalt i quan veig sang, no em desmaio per vergonya.
5.- Durant una època, vaig fer guions per l’Eugenio, “saben aquell que diu...”
Cert Quan l’Eugenio va fer el programa “La Palmera” per TV2, feia tres intervencions diàries: Al començament del programa, explicant les “Efemérides y Curiosidades del dia”. A la mitja part, explicava quatre acudits i al final feia l’acomiadament dient el santoral de l’endemà i el calendari del pagès, dins d’un confessionari. Doncs tan l’entrada com el final, el guió era meu.
6.- Des de petit que m’agrada nedar. Un cop fins i tot vaig quedar segon en la travessia del port de Barcelona
Fals No he sabut nedar mai. Em prou feines em mantinc fent el “mort”.
7.- Tinc una germanastra mulata, fruit d’una relació extramatrimonial del meu pare amb una cubana
Fals Malgrat que el meu pare va ser un home promiscu, només hi ha constància que deixés prenyada a ma mare. (Ara com a fantasia, té el seu què. Oi?)
8.- Sempre he portat barba (exceptuant els catorze mesos de mili, és clar)
Cert Quan vaig posar això em vaig suposar que vosaltres entendríeu que porto barba des de que tenia 18 anys. Ja que, per sort, no vaig ser un espermatozou barbut
9.- Em van batejar a la Sagrada Família de Barcelona.
Cert En la meva època tots els nens el batejaven i on jo vaig néixer pertanyia a la parròquia de la Sagrada Família. Així és que em van batejar allà (Malgrat l’emprenyamenta del meu avi Joan, republicà i anticlerical de tota la vida)
10.- He fet doblatge i entre els personatges que he doblat n’hi havia un de la sèrie “Dallas”
Cert. Al principi de TV3, vaig fer doblatge de sèries de dibuixos animats. Al lloc on doblàvem també es doblava “Dallas”. Un dia necessitaven una veu per doblar a un advocat que sortia quatre vegades, parlant amb la Sue Hellen , en un capítol de la sèrie i em van dir si li volia posar al veu, cosa que vaig fer. Així doncs, malgrat que breu, vaig doblar un personatge de “Dallas” .
Ara passem als resultats:
La meva musa virtual, Onix, juntament amb la Candela, l’Escarabat, la Musa i en Farlopa n’han encertat vuit. (Redeu, redeu, redeu, si que sóc transparent)
En Gatot, set.
L’AhSe, sis.
L’Arare, cinc.
L’abogada en BCN, el Veí de Dalt, el Puji, i la meva filla virtual (Alepsi) quatre.
I la Mima’m i el Prop de 40 dos.
Res més, gràcies a tots per jugar, realment meu sorprès, no pensava que fos tan transparent. Ah, i dir-li al Sir, que el tema de la germana mulata és una fantasia, però si la tingués quina enveja, eh?.
Abans, però deixeu-me dir que me quedat bocabadat, ja que molts n’heu encertat un fotimer... Redeu, redeu, redeu, no em pensava que em coneguéreu tan bé.
Així que anem per feina:
1.- Durant el servei militar a l’”Escuela Militar de Montaña” de Jaca, vaig tenir durant tres mesos com a superior meu a Joan Manuel Serrat, que feia milícies com a sergent de complement
Fals. Vaig fer la mili al mateix lloc que en Serrat. Però quan jo hi vaig arribar en Joan Manuel, ja s’havia llicenciat.
2.- Em van fer un consell de guerra, del que per sort, faig sortir ben parat.
Cert. A principi de 1977, jo treballava en una revista satírica i vaig fer set planes amb unes fotos a les que vaig posar un text. Per aquestes fotos em van fer un consell de guerra en el que l’acusació era: “Injurias al anterior Jefe de Estado (Franco), injurias al ejercito español e injurias al fundador de la Legión Millan d’Astray”. Per sort al cap dem poc temps van haver les eleccions generals i el judici va passar als tribunals ordinaris. Al final em van condemnar a una multa de 200.000 pessetes, cinc anys d’inhabilitació per desenvolupar un càrrec públic o d’ensenyament i un any de presó, que no hauria de complir, sempre i quant durant aquest any no tingués cap més condemna.
3.- Una de les meves convivències en parella, que va durar un any i escaig, va ser amb una actriu del “Cor de la Ciutat”
Fals. Durant una època vaig tenir una amistat amb dret a “roce” amb una actriu, que llavors feia teatre i temps després va fer i ha fet diverses coses a TV3, entre elles “El Cor de la Ciutat”. (Per aclarir coses a la nena i a la meva musa virtual, diré que no és ni la Minguillón ni l’Aranega)
4.- Soc ATS i, molt abans de dedicar-me al que faig ara, vaig estar treballant una temporada al laboratori de Sant Joan de Déu, fent extraccions de sang.
Fals No sóc ATS. És més quan veig una xeringa em foto malalt i quan veig sang, no em desmaio per vergonya.
5.- Durant una època, vaig fer guions per l’Eugenio, “saben aquell que diu...”
Cert Quan l’Eugenio va fer el programa “La Palmera” per TV2, feia tres intervencions diàries: Al començament del programa, explicant les “Efemérides y Curiosidades del dia”. A la mitja part, explicava quatre acudits i al final feia l’acomiadament dient el santoral de l’endemà i el calendari del pagès, dins d’un confessionari. Doncs tan l’entrada com el final, el guió era meu.
6.- Des de petit que m’agrada nedar. Un cop fins i tot vaig quedar segon en la travessia del port de Barcelona
Fals No he sabut nedar mai. Em prou feines em mantinc fent el “mort”.
7.- Tinc una germanastra mulata, fruit d’una relació extramatrimonial del meu pare amb una cubana
Fals Malgrat que el meu pare va ser un home promiscu, només hi ha constància que deixés prenyada a ma mare. (Ara com a fantasia, té el seu què. Oi?)
8.- Sempre he portat barba (exceptuant els catorze mesos de mili, és clar)
Cert Quan vaig posar això em vaig suposar que vosaltres entendríeu que porto barba des de que tenia 18 anys. Ja que, per sort, no vaig ser un espermatozou barbut
9.- Em van batejar a la Sagrada Família de Barcelona.
Cert En la meva època tots els nens el batejaven i on jo vaig néixer pertanyia a la parròquia de la Sagrada Família. Així és que em van batejar allà (Malgrat l’emprenyamenta del meu avi Joan, republicà i anticlerical de tota la vida)
10.- He fet doblatge i entre els personatges que he doblat n’hi havia un de la sèrie “Dallas”
Cert. Al principi de TV3, vaig fer doblatge de sèries de dibuixos animats. Al lloc on doblàvem també es doblava “Dallas”. Un dia necessitaven una veu per doblar a un advocat que sortia quatre vegades, parlant amb la Sue Hellen , en un capítol de la sèrie i em van dir si li volia posar al veu, cosa que vaig fer. Així doncs, malgrat que breu, vaig doblar un personatge de “Dallas” .
Ara passem als resultats:
La meva musa virtual, Onix, juntament amb la Candela, l’Escarabat, la Musa i en Farlopa n’han encertat vuit. (Redeu, redeu, redeu, si que sóc transparent)
En Gatot, set.
L’AhSe, sis.
L’Arare, cinc.
L’abogada en BCN, el Veí de Dalt, el Puji, i la meva filla virtual (Alepsi) quatre.
I la Mima’m i el Prop de 40 dos.
Res més, gràcies a tots per jugar, realment meu sorprès, no pensava que fos tan transparent. Ah, i dir-li al Sir, que el tema de la germana mulata és una fantasia, però si la tingués quina enveja, eh?.
divendres, de gener 19
Taxin!, taxin!... El joc de l'Arare
Mireu, jovenalla, com que estic una mica nyonyo, per això del net i m’heu agafat baix de defenses, vaig a fer el joc, que no “meme”, de les endevinalles.
Apa, anem per feina:
1.- Durant el servei militar a l’”Escuela Militar de Montaña” de Jaca, vaig tenir durant tres mesos com a superior meu a Joan Manuel Serrat, que feia milícies com a sergent de complement
2.- Em van fer un consell de guerra, del que per sort, faig sortir ben parat.
3.- Una de les meves convivències en parella, que va durar un any i escaig, va ser amb una actriu del “Cor de la Ciutat”
4.- Soc ATS i, molt abans de dedicar-me al que faig ara, vaig estar treballant una temporada al laboratori de Sant Joan de Déu, fent extraccions de sang.
5.- Durant una època, vaig fer guions per l’Eugenio, “saben aquell que diu...”
6.- Des de petit que m’agrada nedar. Un cop fins i tot vaig quedar segon en la travessia del port de Barcelona
7.- Tinc una germanastra mulata, fruit d’una relació extramatrimonial del meu pare amb una cubana
8.- Sempre he portat barba (exceptuant els catorze mesos de mili, és clar)
9.- Em van batejar a la Sagrada Família de Barcelona.
10.- He fet doblatge i entre els personatges que he doblat n’hi havia un de la sèrie “Dallas”
Doncs bé, això és tot. A veure que surt de les vostres ments “calenturientes”
Apa, anem per feina:
1.- Durant el servei militar a l’”Escuela Militar de Montaña” de Jaca, vaig tenir durant tres mesos com a superior meu a Joan Manuel Serrat, que feia milícies com a sergent de complement
2.- Em van fer un consell de guerra, del que per sort, faig sortir ben parat.
3.- Una de les meves convivències en parella, que va durar un any i escaig, va ser amb una actriu del “Cor de la Ciutat”
4.- Soc ATS i, molt abans de dedicar-me al que faig ara, vaig estar treballant una temporada al laboratori de Sant Joan de Déu, fent extraccions de sang.
5.- Durant una època, vaig fer guions per l’Eugenio, “saben aquell que diu...”
6.- Des de petit que m’agrada nedar. Un cop fins i tot vaig quedar segon en la travessia del port de Barcelona
7.- Tinc una germanastra mulata, fruit d’una relació extramatrimonial del meu pare amb una cubana
8.- Sempre he portat barba (exceptuant els catorze mesos de mili, és clar)
9.- Em van batejar a la Sagrada Família de Barcelona.
10.- He fet doblatge i entre els personatges que he doblat n’hi havia un de la sèrie “Dallas”
Doncs bé, això és tot. A veure que surt de les vostres ments “calenturientes”
dilluns, de gener 15
Com ha avançat la ciencia mèdica...
Redeu, redeu, redeu, com avancen les ciències. Quan va néixer la meva filla, a les prenyades, com a molt, els feien una radiografia al vuitè mes, sempre i quan fos d’estricte necessitat. Ara, ja des de pràcticament al principi de l’embaràs els fan ecografies a tort i a dret. Fins i tot en tres dimensions i a color.
Així doncs, gràcies a la tecnologia he pogut veure la cara (i el pito) del meu net, dos mesos abans de que neixi.
Així doncs, gràcies a la tecnologia he pogut veure la cara (i el pito) del meu net, dos mesos abans de que neixi.
Redeu, redeu, redeu, estic que no toco de peus a terra. Això de ser avi, per a mi, és una sensació tan engrescadora i feliç, com la que vaig experimentar quan vaig ser pare...
Resumint: Que em cau la bava, i per això ho volia compartir amb tots vosaltres.
dimarts, de gener 9
Bocabadat!
Diuen que l’ésser humà, té una capacitat infinita per assimilar les coses. Jo creia que, que a la meva edat, gairebé res em podia sorprendre i, ai, las! Ahir em vaig quedar bocabadat.
Dilluns, després de tornar de l’escapada de les festes nadalenques, em vaig dedicar una estona a llegir la correspondència que m’havia arribat aquests dies i, oh, sorpresa!. En mig del feix de cartes del banc i la publicitat hi havia una felicitació nadalenca. Un “christma”.
La sorpresa no va ser per rebre una postal de Nadal. Si no, per la persona que me l’enviava. El meu ex-cunyat.
Durant una estona em vaig quedar amb els ulls oberts com a plats, bàsicament per dues raons:
Una, la postal. Era una postal que davant tenia un dibuix d’en Ferrándiz, cursi a matar.
Dues, que el meu ex-cunyat m’escrivís per desitjar-me tot tipus de bons auguris.
Jo a l’ex-cunyat ni l’he vist ni he parlat amb ell des de el casori de la nena i precisament no vaig estar gaire amable. Hores d’ara encara tinc present el pollastre que em va muntar amb els collons del tratjo i totes les maniobres que va fer per relegar a la Maria a un segon terme.
Així que si ara em permeteu, aprofitaré el bloc per dir-li quatre cosetes, malgrat que sé que no em llegeix, però així em quedo descansat.
A veure, E. D’on collons has tret aquesta postal?. Te la van vendre d’oferta a un “Todo a 100”?. La tenies guardada des de que eres jove i quan la vas trobar, fent neteja, no se’t va acudir res millor que enviar-me-la?. Redeu, però si fins i tot el paper és groguenc. A més, tu a la teva edat, encara creus en l’esperit nadalenc?... Ostia!, que ja fa temps que t’afaites.
I per últim, E. Em tens desorientat. Encara no sé a que ve això d’enviar-me una postal. T’has gastat els quartos amb el sobre i el segell, per res, ja que per molts “christmes” que m’enviïs, no canviaràs l’opinió que tinc de tu.
Sé que això ha estat una rabieta i que no serveix de res, però mira m’he quedat descansat!
dilluns, de gener 8
No m'agraden les festes nadalenques...
Les festes nadalenques no m’agraden. Per això defujo de celebrar-les en família i marxo el més lluny possible. Aquest any, no ha sigut una excepció. He fet un pont llarg, fins avui. Així doncs m’acabo d’assabentar que la meva musa-virtual Onix va demanar que els reis (els d’Orient, no els del palau de la Sarsuela) em portessin un munt de coses.
Jo sóc un home modest i em conformo amb molt poc. Mentre pugui seguir gaudint de la vida ja en tinc prou. I darrerament la vida m’ha donat uns nous amics, que s’han sumat als que ja tenia: els blocaires.
També tinc, per sort, dues filles i dues muses: unes de carnal i unes altres de virtual. Què més es pot demanar? Eh?...
Bé dit això, crec que és de justícia explicar perquè no m’agrada el Nadal. Més enllà de que aquestes festes em resulten embafadores i ha un fet que em va passar quan era nen, que sens dubte em va marcar.
Va ser el dia de Nadal de quan jo tenia nou anys (mira que ha plogut des de llavors i encara ho tinc clavat com una espina dins meu). Feia escassament un any que havia nascut la meva germana. Des de que la nena va néixer, jo vaig perdre la categoria de fill predilecte, nebot predilecte i net predilecte. És comprensible que la gelosia s’hem menges per dins.
A mig del àpat nadalenc, jo, a petició del meu avi Joan, em vaig posar dret dalt de la cadira per recitar el vers de Nadal, que amb molt d’esforç havia après al col·le. A mig vers la nena, va començar a plorar, la meva tia la va agafar a coll. Tothom va passar de mi i van dirigir la seva atenció a la meva germana. Després la va agafar la meva avia i la va posar dreta a sobre la taula. Jo seguia dient el vers, malgrat que ningú em fotia puto cas. De sobte la nena es va pixar damunt la taula (en aquella època no hi havia bolquers d’aquests que es llencen i les mares es feien un tip de rentar calces). Tothom li va riure la gràcia amb comentaris de l’estil de:
- Ui, que maca!... guaita-la
- Apa, sembla una font
Etc. etc. etc.
Jo vaig pensar:
- Font? Això us fa gràcia? Doncs ara veureu el que és una font...
Em vaig obrir la bragueta, me la vaig treure i vaig començar a pixar-me damunt la taula. Tothom es va quedar callat, menys mon pare que em va fotre un calbot que em va fer anar contra el cantell de la mesa. De l’impuls vaig caure enrera, quedant estirat a terra, mentre el pixum anava sortint com una font.
El meu pare no parava de renegar i amb els ull injectats en sang volia estomacar-me de valent. Sort que el meu avi Joan el va aturar
- Deixa estar al xavalet, que no ho ha fet expressament. Només volia fer una gràcia. Oi, nano?
Jo des de terra anava dient que sí amb el cap, mentre m’anava mullant amb el meu propi pixum
- Una gràcia? Un porc és el que és!... Ja li ensenyaré jo educació. – Cridava fora de sí, el meu pare.
L’avi Joan, es va aixecar i mirant amb mala llet al meu pare li va dir:
- Ja ni ha prou. Apa, continuem dinant que és Nadal.
El meu pare, a contracor, se la va embeinar i mirant-me amb mala llet em va dir:
- Va aixeca’t
- Ara vaig, papa...
Mentre m’aixecava, pensava:
- Jo he rebut, però amb la pixera he encertat de ple a la safata del pollastre rostit.
Des de llavors el Nadal, per a mi, han sigut una data de mal record.
Jo sóc un home modest i em conformo amb molt poc. Mentre pugui seguir gaudint de la vida ja en tinc prou. I darrerament la vida m’ha donat uns nous amics, que s’han sumat als que ja tenia: els blocaires.
També tinc, per sort, dues filles i dues muses: unes de carnal i unes altres de virtual. Què més es pot demanar? Eh?...
Bé dit això, crec que és de justícia explicar perquè no m’agrada el Nadal. Més enllà de que aquestes festes em resulten embafadores i ha un fet que em va passar quan era nen, que sens dubte em va marcar.
Va ser el dia de Nadal de quan jo tenia nou anys (mira que ha plogut des de llavors i encara ho tinc clavat com una espina dins meu). Feia escassament un any que havia nascut la meva germana. Des de que la nena va néixer, jo vaig perdre la categoria de fill predilecte, nebot predilecte i net predilecte. És comprensible que la gelosia s’hem menges per dins.
A mig del àpat nadalenc, jo, a petició del meu avi Joan, em vaig posar dret dalt de la cadira per recitar el vers de Nadal, que amb molt d’esforç havia après al col·le. A mig vers la nena, va començar a plorar, la meva tia la va agafar a coll. Tothom va passar de mi i van dirigir la seva atenció a la meva germana. Després la va agafar la meva avia i la va posar dreta a sobre la taula. Jo seguia dient el vers, malgrat que ningú em fotia puto cas. De sobte la nena es va pixar damunt la taula (en aquella època no hi havia bolquers d’aquests que es llencen i les mares es feien un tip de rentar calces). Tothom li va riure la gràcia amb comentaris de l’estil de:
- Ui, que maca!... guaita-la
- Apa, sembla una font
Etc. etc. etc.
Jo vaig pensar:
- Font? Això us fa gràcia? Doncs ara veureu el que és una font...
Em vaig obrir la bragueta, me la vaig treure i vaig començar a pixar-me damunt la taula. Tothom es va quedar callat, menys mon pare que em va fotre un calbot que em va fer anar contra el cantell de la mesa. De l’impuls vaig caure enrera, quedant estirat a terra, mentre el pixum anava sortint com una font.
El meu pare no parava de renegar i amb els ull injectats en sang volia estomacar-me de valent. Sort que el meu avi Joan el va aturar
- Deixa estar al xavalet, que no ho ha fet expressament. Només volia fer una gràcia. Oi, nano?
Jo des de terra anava dient que sí amb el cap, mentre m’anava mullant amb el meu propi pixum
- Una gràcia? Un porc és el que és!... Ja li ensenyaré jo educació. – Cridava fora de sí, el meu pare.
L’avi Joan, es va aixecar i mirant amb mala llet al meu pare li va dir:
- Ja ni ha prou. Apa, continuem dinant que és Nadal.
El meu pare, a contracor, se la va embeinar i mirant-me amb mala llet em va dir:
- Va aixeca’t
- Ara vaig, papa...
Mentre m’aixecava, pensava:
- Jo he rebut, però amb la pixera he encertat de ple a la safata del pollastre rostit.
Des de llavors el Nadal, per a mi, han sigut una data de mal record.
dijous, de gener 4
Lo Meme dels... que m'ha passat la meva filla virtual
Abans que res, vull deixar clar que a mi això dels Memes, no em fa el pes. En el seu moment en vaig fer un i no volia assentar un precedent, però es veu que ho vaig fer. Així doncs la meva filla virtual Alepsi, recolzant-se amb aquest precedent i en que com a pare poques coses li puc negar, m’ha encolomat un meme, que li ha passat
el Veí de Dalt ( per cert, veí, ara que som més veïns que abans, ja vindré a prendre un whisquet a casa teva). En un principi m’he fet el distret, però la meva musa virtual (Onix), m’ha recordat que la nena ens havia passat feina. En fi, que he decidit fer-lo, encara que, per aquestes coses, tinc més gosseria que l’Efe.
Bé, dit això, vull aclarir que no explicaré 5 secrets meus inconfessables, evidentment perquè si són inconfessables, són inconfessables. Llavors el que faré és explicar-vos 5 coses que desconeixeu de mi.
UNA:
Canto fatal. Però fatal, fatal, fatal. Si la meva vida depengués d’entonar una cançó, ja seria mort. És a dir, canto com el cul. Si l’homemusic m’escoltés cantant, d’una coça em fotria escales avall. Malgrat això, quan era jovenet vaig tocar la bateria en tres conjunts, que evidentment no van arribar a res.
DOS:
He sortit en fotonovel·les, he fet teatre i he participat, en uns papers moooolt curs, en dues pel·lícules “S”.
TRES:
Durant una època, juntament amb el soci, vam estar fent passatemps i l’horòscop per una revista del cor.
QUATRE:
Faig un programa de ràdio. Potser algú de vosaltres m’ha escoltat algun cop, sense saber que era jo.
CINQUÈ:
Hi ha tres blocaires, que em coneixen personalment. Tots tres els tinc enllaçats. D’aquests tres, un (i no és el soci, que no té bloc), que comparteix amb el soci i amb mi qüestions laborals, us pot confirmar tot això i fins i tot us podria explicar més coses de mi.
Apa, em sembla que ja n’hi ha prou per avui.
Ah, li hauria de passar el meme a algú, però com que, en el fons sóc bona persona, no ho faré i deixaré que qui el vulgui fer, el faci...
Bé, dit això, vull aclarir que no explicaré 5 secrets meus inconfessables, evidentment perquè si són inconfessables, són inconfessables. Llavors el que faré és explicar-vos 5 coses que desconeixeu de mi.
UNA:
Canto fatal. Però fatal, fatal, fatal. Si la meva vida depengués d’entonar una cançó, ja seria mort. És a dir, canto com el cul. Si l’homemusic m’escoltés cantant, d’una coça em fotria escales avall. Malgrat això, quan era jovenet vaig tocar la bateria en tres conjunts, que evidentment no van arribar a res.
DOS:
He sortit en fotonovel·les, he fet teatre i he participat, en uns papers moooolt curs, en dues pel·lícules “S”.
TRES:
Durant una època, juntament amb el soci, vam estar fent passatemps i l’horòscop per una revista del cor.
QUATRE:
Faig un programa de ràdio. Potser algú de vosaltres m’ha escoltat algun cop, sense saber que era jo.
CINQUÈ:
Hi ha tres blocaires, que em coneixen personalment. Tots tres els tinc enllaçats. D’aquests tres, un (i no és el soci, que no té bloc), que comparteix amb el soci i amb mi qüestions laborals, us pot confirmar tot això i fins i tot us podria explicar més coses de mi.
Apa, em sembla que ja n’hi ha prou per avui.
Ah, li hauria de passar el meme a algú, però com que, en el fons sóc bona persona, no ho faré i deixaré que qui el vulgui fer, el faci...
dimarts, de gener 2
divendres, de desembre 29
Collons de dia dels innocents!
Sort que els temps han canviat. Ja que fa anys, en un dia com avui, la gent es dedicava a fer llufes (el típic ninotet de paper) i las penjava a l’esquena de la primera bona persona que trobaven.
Durant temps, jo vaig ser la primera bona persona, que els meus “amics” del carrer van trobar per penjar-me la llufa.
El primer any, quan vaig tornar de jugar al carrer, carregat amb el ninotet a l’esquena, el meu pare em va mirar i em va dir:
- Nano, ja te l’han fotut. A veure si ets més espavilat
El segon any, quan vaig tornar carregat, de nou amb el collons de ninot penjat a l’esquena, el meu pare em va dir:
- Què? És que cada any te l’han de fotre?... Espavila, nano, espavila...
El tercer any, me la van tornar a fotre. Jo ja vigilava, ja. Però entre un, l’altre, l’altre i l’altre... patapam! me la clavaven. Quan vaig arribar a casa, el pare em va mirar de dalt a baix i em va dir:
- Tomba’t
Jo, que era un nen obedient, em vaig tombar i allà, darrera la meva esquena, estava penjada la llufa de cada any.
- Ja te l’han tornat a penjar... Aquest nen està atontolinat. Has vist? mama, has vist?, ton fill és el “pito” del sereno, li foten la llufa i ell, torna a casa tan tranquil. És incapaç de fer res. Què passa? És que no saps agafar als nanos aquells i fotra’ls-hi un joc d’hòsties perquè et respectin?
Jo pensava, entre mi, “un joc d’hòsties, ui com es nota que no els coneix. Intento fotra’ls-hi un joc d’hòsties i de la pallissa que em donen acabo dormint a l’hospital, i la veritat, perquè et posin un ninotet enganxat a l’esquena, tampoc val la pena jugar-se el físic”.
És clar que el meu pare no pensava com jo
- El nostre fill – li deia a ma mare – ens ha sortit un cagat. És un nena. No serà pas invertit ( gran paraula que feien servir en aquella època per designar als homosexuals). És clar!... mariquita! El nen ens ha sortit mariquita. Només ens faltava això.
- Voleu deixar al nano d’una puta vegada!
La veu del meu avi va ressonar com un tro dins del menjador de la casa.
- Tu, Joan, no t’hi fiquis – Va dir la meva avia
- Que no m’hi fiqui?. No veus com estan tractant al pobre nano?. Vine, xavalet!
Jo em vaig sentir salvat per l’avi Joan. Corre-cuita, em vaig posar al seu costat, mentre agafava fortament la seva mà.
L’avi em va dur a una espècie de despatx que tenia i que no deixava entrar a ningú sense el seu consentiment i molt seriosament em va dir:
- Mira, xavalet, no facis cas del teu pare, a cops de puny no es solucionen les coses. Quan algun xulo et fa alguna cosa, és d’intel·ligents no seguir-li el joc. Has de actuar fent tot el contrari del que ell espera. Potser a la gent amb poques llums el semblarà que ets un cagat, però a la llarga et respectaran.
Les paraules de l’avi Joan, em van enfortir. Així doncs vaig decidir fer tot el contrari del que els nanos del carrer esperaven de mi.
A l’endemà, em van enviar a comprar. Només sortir al carrer, em vaig treure l’abric, de la butxaca vaig treure la llufa i la vaig col·locar a l’esquena. Amb tota la dignitat que vaig saber aparentar em vaig passejar per el carrer. Els “amics” em miraven estranyats, però van ser incapaços de dir-me res.
A l’altre dia, santornemi, abric fora, enganxada de llufa i a jugar al carrer. Els “companys” seguien incapaços de badar boca.
L’endemà, altre cop vaig fer la cerimònia d’enganxar-me la llufa per sortir al carrer. La història va durar fins el dia de Reis. En sortir al carrer, amb la llufa penjada, a jugar amb els juguets que m’havien deixat els Reis, el “Xirri”, el capitost del carrer ( perquè era el més ganàpia i el més bruto) em va dir:
- Portes la llufa a l’esquena
- Ja ho sé
- I perquè no te la treus?
- Perquè no em molesta. Al contrari, m’agrada
- Tu estàs pirat, oi Avi?
- No. Per què?
- Perquè a mi m’emprenyaria que em posessin un ninot de paper enganxat a l’esquena
- És que tu i jo som diferents, “Xirri”. A mi no em molesta gens. Al contrari trobo que em fa diferent.
- Està boig! – Va dir cridant als altres nanos – L’Avi està com un llum...
Jo vaig seguir gairebé fins a final de gener, enganxant-me el ninot cada vegada que sortia de casa. Fins que un dia vaig deixar de fer-ho. Aquest dia el “Xirri” em va mirar i em va dir:
- I la llufa?
- S’ha fet malbé... A veure si la d’aquest any em dura més
Aquell any i els següents, no em van posar cap més ninot penjat a l’esquena. Un dia em vaig assabentar que el “Xirri” va dir:
- A l’Avi no li fotem cap més llufa, perquè com que al paio li agrada portar-la al damunt, no té gràcia. Ah i vigileu amb ell que em sembla que està venat i un dia se li poden creuar els cables i fotre’ns una cara nova.
Quanta raó tenia el meu avi Joan. Als cretins i curts de gambals se’ls guanya amb intel·ligència
dilluns, de desembre 18
s'he m'acaba la paciència
Ho confesso. Quan més gran em faig, menys paciència tinc. És com una regla de tres inversa: A més edat, menys m’agrada perdre el temps.
Això ve, perquè, després de l’últim post que vaig penjar, me les he vist i desitjat per fer una volta per la meva ruta habitual blocaire. Quan podia entrar al meu bloc i començar a voltar per els enllaços que tinc, em costava Déu i ajuda (i això que no sóc creient) poder fer algun comentari. Així doncs després de diversos intents, m’adonava que ho no havia sortit o havia sortit dues o tres vegades. Llavors, amb un cabreix de l’hòstia, xapava i demà serà un altre dia.
L’endemà, “Sant Tornem-hi”. Mirava els comentaris que m’havíeu deixat i intentava contestar-vos. Com a molt aconseguia penjar un o dos comentaris. Em tornava a cabrejar i tornava a xapar fins l’endemà. I, així, han anat passant els dies i de sobta m’adono que porto dies sense penjar res. I és que com us he dit abans, no és que sigui un maleducat que no contesto els vostres comentaris, si no que la meva paciència cada cop és més curta i la meva enyorança cada cop més gran.
Avui, mentre dinava he anat pensant amb tot aquest tema i he descobert que jo no tinc la paciència de l’Onix (la meva musa virtual, que sigui dit de pas, està que es surt amb el seu bloc) de anar buscant el post que ha perdut dins de les entranyes de Blocat. Jo m’emprenyo i adéu-siau.
També he recordat que no fa gaire era una delícia tenir el bloc. M’hi dedicava un temps, el mateix que anys ençà dedicava a una tertúlia. Penjava el meu post, contestava els comentaris, passejava per els altres blocs i deixava els meus comentaris i tot anava com una seda. Llavors he pensat que si valia la pena agafar emprenyades perquè Blocat no va. I he sortit a la conclusió que no val la pena. Per tant, aguantaré fins a fi d’any. Després d’aquesta data, si la cosa no rutlla millor, em plantejaré dues coses: A) deixar el món blocaire o B) traslladar-me definitivament a Blogspot. El que si tinc clar és que una cosa que és un “divertimento” no s’ha de convertir en un malson.
Per últim, també he pensat que si el dia 22, Blocat va com ara i fot llufa, el Blocaire Invisible se’ns envà a fer punyetes. I, sincerament m’emprenyaria molt, ja no per a mi, si no per la meva filla virtual, l’Alepsi, i per tota la resta de gent que amb il·lusió han volgut convertir el món virtual, en un món humanitzat, fent coses com el Blocaire Invisible i els Relats Conjunts, etc. etc.
Com veieu, l’edat m’està afectant i cada cop és més fort el sentiment de que em queden pocs anys de vida i que no vull perdre el temps barallant-me amb Blocat.
Això ve, perquè, després de l’últim post que vaig penjar, me les he vist i desitjat per fer una volta per la meva ruta habitual blocaire. Quan podia entrar al meu bloc i començar a voltar per els enllaços que tinc, em costava Déu i ajuda (i això que no sóc creient) poder fer algun comentari. Així doncs després de diversos intents, m’adonava que ho no havia sortit o havia sortit dues o tres vegades. Llavors, amb un cabreix de l’hòstia, xapava i demà serà un altre dia.
L’endemà, “Sant Tornem-hi”. Mirava els comentaris que m’havíeu deixat i intentava contestar-vos. Com a molt aconseguia penjar un o dos comentaris. Em tornava a cabrejar i tornava a xapar fins l’endemà. I, així, han anat passant els dies i de sobta m’adono que porto dies sense penjar res. I és que com us he dit abans, no és que sigui un maleducat que no contesto els vostres comentaris, si no que la meva paciència cada cop és més curta i la meva enyorança cada cop més gran.
Avui, mentre dinava he anat pensant amb tot aquest tema i he descobert que jo no tinc la paciència de l’Onix (la meva musa virtual, que sigui dit de pas, està que es surt amb el seu bloc) de anar buscant el post que ha perdut dins de les entranyes de Blocat. Jo m’emprenyo i adéu-siau.
També he recordat que no fa gaire era una delícia tenir el bloc. M’hi dedicava un temps, el mateix que anys ençà dedicava a una tertúlia. Penjava el meu post, contestava els comentaris, passejava per els altres blocs i deixava els meus comentaris i tot anava com una seda. Llavors he pensat que si valia la pena agafar emprenyades perquè Blocat no va. I he sortit a la conclusió que no val la pena. Per tant, aguantaré fins a fi d’any. Després d’aquesta data, si la cosa no rutlla millor, em plantejaré dues coses: A) deixar el món blocaire o B) traslladar-me definitivament a Blogspot. El que si tinc clar és que una cosa que és un “divertimento” no s’ha de convertir en un malson.
Per últim, també he pensat que si el dia 22, Blocat va com ara i fot llufa, el Blocaire Invisible se’ns envà a fer punyetes. I, sincerament m’emprenyaria molt, ja no per a mi, si no per la meva filla virtual, l’Alepsi, i per tota la resta de gent que amb il·lusió han volgut convertir el món virtual, en un món humanitzat, fent coses com el Blocaire Invisible i els Relats Conjunts, etc. etc.
Com veieu, l’edat m’està afectant i cada cop és més fort el sentiment de que em queden pocs anys de vida i que no vull perdre el temps barallant-me amb Blocat.
dimarts, de desembre 12
Post Poti-Poti
Després de la tempesta sempre ve la calma. Doncs bé, sembla que ja ha arribat la calma.
En JJ. ja treballa. No a ple rendiment però va fent i en F. per fi ha acabat el curru fort que tenia i ha pres el relleu d’en J. i meu. Així doncs, si no passa res de nou, ja torno a reprendre la meva vida normal.
Per això, per començar aquesta reentré ho faré amb un post una mica poti-poti, és a dir que hi ha de tot, com en una bona botica.
En primer lloc, vull donar les gràcies a la família blocaire per el suport moral que m’heu donat. Fins i tot en Gatot es va oferir per donar un cop de mà en la feina, cosa que és molt d’agrair.
En segon lloc, malgrat que no he escrit res en tot aquest temps, m’han seguit passant coses. Coses que em serviran per anar fent nous posts.
En tercer lloc, us he de dir que, malgrat la feinada, he gaudit fent de “negre” d’en JJ. Fins i tot m’ha donat satisfaccions personals. L’altre dia vaig coincidir amb un company de professió i xerrant, xerrant, em va comentar que li va agradar una de les columnes que en JJ. fa al diari.
- Cony!, vaig riure i tot. Té cops amagats en JJ. Semblava talment que no l’hagués escrit ell... – Em va dir.
I jo vaig pensar:
- Collons és clar que semblava que no l’hagués escrit ell, com que la vaig escriure jo.
En quart lloc, us explicaré un secret. Al JJ. li havien encarregat un llibre, que sortirà per Sant Jordi i que és un llibre del denominats “d’autoajuda”. Es tracta d’un manual per deixar de fumar. Anirà firmat amb un nom estranger i la seva distribució serà majoritàriament per a grans superfícies comercials. Bé, el curiós del cas és que en JJ, havia recopilat un munt de documentació i l’havia començat a escriure. Després, el va seguir en J. Aquest me’l va passar a mi i ara l’acabarà en F. Un cop acabat en JJ. el revisarà i cap a l’editorial. El més collonut del cas és que l’abril sortirà al carrer un llibre amb consells de com deixar de fumar, escrit per tres individus que tots tres fumen. En J. i F. cigarretes i servidor puros.
En cinquè lloc, sé que us dec encara l’anècdota de l’alcaldessa. No patiu que la tindreu.
En sisè lloc, he decidit donar un tomb a la qüestió del blocaire invisible. És a dir, jo, en comptes de donar pistes sobre quin és el meu/meva blocaire invisible, aniré deixant cada dia una pista sobre un blocaire que no m’ha tocat, així si encerteu qui és, ja el podreu descartar.
La primera pista: És un/a blocaire que tinc enllaçat/enllaçada
I per últim, una qüestió personal. Fer un recordatori a la feina dels correctors/editors de texts dels diaris, revistes i editorials, que amb una paciència infinita, van esmenant les errades que fem els que treballem en mitjans de comunicació. Gràcies al seu anònim treball, els que signem articles, acudits, llibres, semblem molt més espavilats i bons escriptors del que som. Ells, ens corregeixen faltes, puntuacions, ens treuen i posen comes i fins i tot ens canvien frases, perquè el nostre treball llueixi. Aquesta feina la fan per a tothom. Per a gent amb nom i per a gent amb menys nom. Així doncs gràcies. Sense la vostra feina sens veuria massa el llautó als que anem “d’escriptors” i “intel·lectuals”.
En JJ. ja treballa. No a ple rendiment però va fent i en F. per fi ha acabat el curru fort que tenia i ha pres el relleu d’en J. i meu. Així doncs, si no passa res de nou, ja torno a reprendre la meva vida normal.
Per això, per començar aquesta reentré ho faré amb un post una mica poti-poti, és a dir que hi ha de tot, com en una bona botica.
En primer lloc, vull donar les gràcies a la família blocaire per el suport moral que m’heu donat. Fins i tot en Gatot es va oferir per donar un cop de mà en la feina, cosa que és molt d’agrair.
En segon lloc, malgrat que no he escrit res en tot aquest temps, m’han seguit passant coses. Coses que em serviran per anar fent nous posts.
En tercer lloc, us he de dir que, malgrat la feinada, he gaudit fent de “negre” d’en JJ. Fins i tot m’ha donat satisfaccions personals. L’altre dia vaig coincidir amb un company de professió i xerrant, xerrant, em va comentar que li va agradar una de les columnes que en JJ. fa al diari.
- Cony!, vaig riure i tot. Té cops amagats en JJ. Semblava talment que no l’hagués escrit ell... – Em va dir.
I jo vaig pensar:
- Collons és clar que semblava que no l’hagués escrit ell, com que la vaig escriure jo.
En quart lloc, us explicaré un secret. Al JJ. li havien encarregat un llibre, que sortirà per Sant Jordi i que és un llibre del denominats “d’autoajuda”. Es tracta d’un manual per deixar de fumar. Anirà firmat amb un nom estranger i la seva distribució serà majoritàriament per a grans superfícies comercials. Bé, el curiós del cas és que en JJ, havia recopilat un munt de documentació i l’havia començat a escriure. Després, el va seguir en J. Aquest me’l va passar a mi i ara l’acabarà en F. Un cop acabat en JJ. el revisarà i cap a l’editorial. El més collonut del cas és que l’abril sortirà al carrer un llibre amb consells de com deixar de fumar, escrit per tres individus que tots tres fumen. En J. i F. cigarretes i servidor puros.
En cinquè lloc, sé que us dec encara l’anècdota de l’alcaldessa. No patiu que la tindreu.
En sisè lloc, he decidit donar un tomb a la qüestió del blocaire invisible. És a dir, jo, en comptes de donar pistes sobre quin és el meu/meva blocaire invisible, aniré deixant cada dia una pista sobre un blocaire que no m’ha tocat, així si encerteu qui és, ja el podreu descartar.
La primera pista: És un/a blocaire que tinc enllaçat/enllaçada
I per últim, una qüestió personal. Fer un recordatori a la feina dels correctors/editors de texts dels diaris, revistes i editorials, que amb una paciència infinita, van esmenant les errades que fem els que treballem en mitjans de comunicació. Gràcies al seu anònim treball, els que signem articles, acudits, llibres, semblem molt més espavilats i bons escriptors del que som. Ells, ens corregeixen faltes, puntuacions, ens treuen i posen comes i fins i tot ens canvien frases, perquè el nostre treball llueixi. Aquesta feina la fan per a tothom. Per a gent amb nom i per a gent amb menys nom. Així doncs gràcies. Sense la vostra feina sens veuria massa el llautó als que anem “d’escriptors” i “intel·lectuals”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)