dijous, de març 22

SOOOOC AVIIIIII!

Per que el mon mundial blocaire s'assabenti, faig públic que aquest migdia a quarts de dues, acabo de ser avi.

dimarts, de març 20

Què "bonic" és estar malalt!



És curiós la de coses que et poden passar quan estàs refredat.

El telèfon.
A vegades m’he passat dies en els que només he parlat per telèfon amb una persona. Fins i tot, hi ha dies que el telèfon ni sona. Ara, basta que estiguis constipat, que sembla que tothom es posi d’acord per trucar-te:

- Sí?

- Hola, sóc, jo... Què et passa?

- Estic refredat

- Ja se’t nota. Tens la veu agafada

Agafada?... Què cony vol dir que tinc la veu agafada?... Que m’expliquin qui me l’ha agafat, que si convé li foto un gec d’hòsties perquè me la deixi anar.

Els remeis.
Tots els que truquen, tenen un remei infal·lible per curar-te.

- Això dos sobres d’antibiòtic al dia i en quatre de dies curat

- És que els antibiòtics, no són sant de la meva devoció

- Cony!, doncs després no et queixis si estàs fotut. Et dic el què i no em vols fer cas...

(.........)

- Això una copa de conyac calent amb mel i se’n va en un tres i no res

- És que a mi el conyac no m’agrada. Jo sóc de whisqui

- Mira, si t’has de fotre el primmirat, poc que et curaràs...

A la llista de remeis infal·libles, podria afegir: Els bafs d’eucaliptus. El Vic
Vapor- Up. Les fregues d’alcohol. Una dutxa amb aigua freda. etc. etc.

La dona metge.
La Maria, ha procurat estar al meu costat tot el possible, i si hagut de marxar, m’ho ha deixat tot a punt i m’ha trucat cada dos per tres:

- Hola, com estàs?.

- Com una cafetera

- T’has posat el termòmetre?

Aaaah! El termòmetre. Un aparell, que es suposa serveix per ajudar-nos a guarir la malaltia i resulta que acaba fotent-nos més mal de cap.

Qui collons va ser la ment privilegiada que el va inventar?, amb aquelles ratlletes i numerets tan petits, que has de tenir la supervista de superman per saber si tens o no febre. Et passes un fotimer d’estona sacsejant-lo perquè baixi la punyetera ratlla. Després l’has d’anar movent de cantó a cantó, per veure si ja ha baixat prou. Sort en tindràs si no et disloques un canell...

A més, els malparits, llisquen... redeu, si llisquen. Com et descuidis i et confiïs, et salta dels dits, va a petar a terra i ja has begut oli. Els vidrets petits, costen un colló de recollir, i el mercuri... es fot aquella bola platejada, que no hi ha manera d’agafar...

- No, no m’he posat el termòmetre

- Per què?

- Perquè ara mateix, el tinc escampat a trossos per terra, com si fos un puzzle i em sembla que no me’n sortiré per tornar-lo a refer.

- No t’amoïnis, ara quan vingui en portaré un altra.

La paciència de la parella
La segona nit, et puja la febre i de sobta, el teu cos, sembla que se li doni per treure a fora tot el líquid que has begut durant els últims deu anys de la teva vida. S’obren el porus i apa, sembles les Fonts de Montjuïc, només et falta la musiqueta i els llums. Total, que quedes xop tu, els llençols, el matalàs (aquell que et recomanen que no es mulli) i la teva parella.

I a les tantes de la nit, ella remullada de dalt a baix et diu com si tal cosa:

- Assecat, que ara canvio el llençols.

Llavors és quan un pensa:

- Per què collons, haig de jugar a la loteria, si ja m’ha tocat la grossa amb la Maria.

(Aquesta petita anada d’olla, és perquè encara em queden restes de febre. Com que no tinc ganes de trencar un altre termòmetre, no sé exactament quanta febre tinc, però tinc restes de febre. Cony!, que em poso la ma al front i el tinc calent... )

divendres, de març 16

Aaaaatxús! Cony!, ja la he enxampat!

Porto a sobre una galipandria de tres parells de nassos, així que no estic per gaires orgues. Per tant dilluns serà un altre dia. Llavors espero estar més fi i contestar els vostres comentaris i seguir amb els flasbacks.

Salut!

dimarts, de març 13

Flashback 2: F-11 i tot a prendre pel sac!

Encara no havia decidit que coi faria amb el bloc, quan un dia, pel matí, després de llevar-me , em vaig trobar una nota damunt de l’ordinador.

El teu ordinador no rutlla.
Petons.
T’estimo.
Maria

La Maria té el costum de aixecar-se molt d’hora per estudiar i planificar-se el dia. A vegades, si ha d’entrar a internet, per no haver de desmuntar el módem i muntar-lo en el seu ordinador, fa servir directament el meu. Per això la nota em va neguitejar una mica.

Jo, de bon matí, no estic per llençar coets, així que el primer que vaig fer, va ser preparar-me un cafè per entrar en el món del vius.

Després d’ingerir el líquid negre, vaig engegar el portàtil. Aaaah! Falsa alarma. Tot perfecte... Tot perfecte?... Doncs no. La fletxa del ratolí no es movia. La punyetera estava quieta. Clavada en mig de la pantalla. Jo feia anar el ratolí amunt i avall i com si res. Vaig intentar-ho amb el mousse de l’ordinador i com si sentis ploure.

- A veure, no et posis nerviós. Apaga’l i torna a engegar-lo

Res. La fletxa seguia allà. Quieta, com si no formés part de l’ordinador. Com si estigués de visita i s’hagués quedat embadalida veient l’icona del Word que tinc a l’escriptori.

- Calma, calma, calma... tornem-hi a veure que passa.

Altre cop la mateixa operació. I altre cop el mateix fracàs. El ratolí sense donar senyals de vida.

- Sí?. Doncs tirem per el recte.

F-11 i avall.

“Se va a formatear el disco duro. Perderà todos los archivos y programas que tiene instalados. ¿Desea seguir? Ok – Cancelar "

Ok!

L’aparell va començar a triturar els programes que tenia instal·lats i tots els arxius. Mentre ho feia, jo anava preparant els CD’s per tornar a instal·lar-ho tot.
De sobta em vaig quedar petrificat. Dins del meu cervell una veueta em va dir:

- Saps que dins del portàtil tenies escanejades 41 pàgines del còmic, que li has de passar retolat i amb els negres fets al soci, perquè faci el color i el podeu lliurar abans de finals de març?

En aquell moment em vaig veure a mi mateix estirat a terra, envoltat dels metges de l’Anatomia de Grey. Tots em miraven fixament. Del meu pit sortia una gran molla a l’extrem de la qual hi havia el cor bategant.

- Ui, quin cas més estrany...

- Sí, sí. Què farem?

- Obriu pas!

Toc! Toc! Toc!. El bastó del doctor House, picava amb força a terra. Tots es van apartar. Ell es va ajupir una mica i em va mirar.

- Mmmmm!

- Perquè li ha passat això, doctor House?

- Per gilipolles

- Per gilpolles?

- Sí, a més del portàtil, hagués guardat el treball en un altre lloc, ara no estaria així

- Ooooooh!

“ La operación ha finalizado con éxito. Hay que reiniciar el equipo.¿ Desea hacerlo ahora? Sí - No, lo haré más tarde"



Després de reiniciar l’equip. Vaig anar instal·lant de nou tots el programes. Un cop estava tota la feina feta, pràcticament era hora de dinar. Així que vaig sortir a dinar fora, per esbargir-me una mica. Mentre dinava, vaig trucar al soci.

- D’això, nen, a què no sap el que m’ha passat?

- No. Però de tu em puc esperar qualsevol cosa, avi.

- Doncs que m’he carregat totes les pàgines del còmic

Vaig escoltar com el soci renegava

- Però no t’amoïnis que ara mateix em poso a escanejar-les de nou

- Avi, que tenim un contracte firmat

- Que sí, home, que ja ho sé. Treballaré les hores que calguin per passar-te les pàgines. Paraula que no faré res més que els acudits, el programa i les pàgines. Fins que no acabi, no hi haurà ni bloc, nio diversió ni punyetes. És més, me’n aniré a la caseta per estar més tranquil i no distreure’m.

- D’acord. Així que vagis tenint material, ves-me’l enviant.

- Fet!

Mentre em cruspia uns peus de porc a la brasa, vaig pensar:

- Redeu, redeu, redeu, la que t’espera en els propers dies, nanu

dilluns, de març 12

Flashback 1: Una mosca collonera truca per telèfon

Cinc de la tarda. El pur fumeja en el cendrer. Els glaçons es remouen dins el got de whisqui. Envoltat per el seu so, vaig destriant notícies per fer l’acudit del diari.

De sobte sona el telèfon

- Sí?

- Tu, cabró, preparat perquè et fotré un paquet que te’n recordaràs tota la vida

- Em sembla que s’equivoca

- Que m’equivoco?

- Sí, aquí no és cal cabró, aquí és ca l’avi

- No et fotis el graciós amb mi que ja saps qui sóc

Evidentment vaig reconèixer la veu del meu ex-cunyat.

Era impossible no reconèixe’l. És un home que quan està emprenyat, té la mateixa delicadesa que un hipopòtam fent punt de creu. No obstant això, vaig continuar fent-me el distret

- Qui dius que ets?

- L’E.

- Aaaaah! L’E... Óstia, nanu, estava a punt de penjar el telèfon. Per un moment he pensat, qui cony deu ser aquest mal educat que comença una conversa insultant?...

- Qui vols que sigui? Jo!, i estic molt emprenyat.

- Til·la

- Què?

- Que et prenguis una bona tassa de til·la, que va bé per els nervis. I ara, si no et sap greu, et penjaré el telèfon, és que estic treballant.

- Treballant? Treballant en què?... Escrivint poca-soltades a internet?

Sí, sembla estrany que un energumen, pugui dir: “poca-soltades”, però ho va dir. Es veu que deu haver fet un curset de normalització lingüística per advocats.

- A veure, E. Que m’estàs dient d’escriure a internet?

- No et facis el “tonto” amb mi, que ho sé tot

- A veure, que saps el què?

- Que tens un bloc i et dediques a escriure “tonteries” sobre la teva família, perquè una colla de penjats, et riguin les gràcies

- Eh, eh, eh... Para el carro. D’on has tret que jo tinc un bloc a internet?

- D’una col·lega, que llegeix el bloc d’una advocadessa, en el que tu has fet algun comentari. Des de allà va anar a parar a la teva pagineta i et va descobrir.

- I?

- Ah, et sembla poc?. Amb tot el que has publicat, et puc fotre una querella i fer que et tanquin aquests collons de bloc

- I que al·legaràs?

- Que què al·legaré?... Doncs que vas airejant intimitats de la meva vida. Et sembla poc?

- Mira, xato, porto tants anys en aquesta professió, que sé perfectament on són els límits. I, perquè la demanda prosperi has de demostrar varies coses

- Què és el que haig de demostrar?

- Doncs, primer, que l’ex-cunyat, ets tu. Segon, que tot el que he escrit envers a tu, és veritat i tercer, que quan poso E. em refereixo a l’Ernest. Pensa que si reconeixes tot això, tota la gent que fins ara no sabia que jo existia i que gràcies a la teva col·lega, ara ja sap que existeixo, seguirà llegint-me i quedaràs com un drap brut...

(Vaig pensar d’afegir darrera de drap brut: que és el que tu ets, però em vaig desdir, no tenia ganes, ni humor, per escalfar més la situació)

- A més, quan més ho esbombis, més persones entraran a veure que dic de tu. Ja saps que la gent és molt morbosa

Durant uns moments es va quedar sense saber que dir. Jo ho vaig aprofitar per enllestir la conversa

- Bé, i ara, com que suposo que ja no tens res més a dir-me, vaig a treballar una mica. Apa adéu!

Després de penjar el telèfon. Després, vaig estar prop de dos dies donant voltes a l’assumpte. Ni la meva filla, ni la Maria, saben que tinc un bloc. Si l’Ernest, comença a esbombar-ho, hauré de donar explicacions.

Analitzant la situació, em vaig adonar que hi havia varies sortides:

- Una, tancar el bloc. Penjar un cartell com el de la Williams, dient “closed” i avall. Això portaria que durant uns dies em deixaríeu missatges dient que no plegues, sense entendre les meves raons.

- Dos, fer un post explicant que plegava, perquè el meu ex-cunyat m’havia collat i no volia embolics. Això em tocava el que no sona, perquè, la censura franquista no em va fer callar, en el seu moment, no em resignava a que un mitja cerilla com el meu ex-cunyat aconseguís el que no van aconseguir els censor de l’anterior règim.

- Tres, tirar per el recte i fer un post, explicant el que m’havia passat, a risc de que tant la meva filla com la Maria, s’assabentessin de que tenia aquesta finestra a la xarxa.

Després de mesurar-ho molt, vaig decidir tirar endavant, i no tant sols això, sinó que a partir d’ara, quan parli del meu ex-cunyat, ja no escriuré E., sinó Ernest. I quan escrigui sobre la meva ex-dona, ja no escriuré M., sinó Marta...
I que surti el sol per Antequera.

Un cop assumit que el sol sortiria per Antequera, em vaig decidir a fer un post per explicar-ho tot, però...

dimecres, de març 7

Disculpes, agraiment, explicació i flashback





DISCULPES

Primer, les disculpes. No sabeu fins quin punt em sap greu haver-vos fet patir, res més lluny de la meva intenció que fer que us angoixéssiu, encara que només fos per uns instants.

AGRAIMENT

No tinc paraules per agrair tots els comentaris que heu anat deixant durant tots aquests dies. De veritat, fa goig saber que hi ha gent que m’aprecia

EXPLICACIÓ

L’absència ha estat provocada per un cúmul de situacions, tan professionals com personals, que s’han anat encadenant les unes amb les altres. Durant uns dies m’he sentit com si estigués dins d’una rentadora, i algú hagués posat el centrifugat a 1000 revolucions i no se’n recordés de pitjar el botó de l’stop. I és que, benvolguts blocaires, la llei de Murphy existeix. Collons si existeix!

Sóc conscient que podia haver entrar un momentet i escriure alguna cosa per tranquil·litzar-vos, però les circumstàncies van ser les que van ser i he anat més de cul que el xapista de Mazinger Z... (ja sé que la sèrie és antiga però és que jo també sóc antic).

FLASHBACK

Penso que després de tants dies d’allunyament, el més correcte és que us expliqui tot el que ha passat. Per això he decidit fer com en les pel·lícules i fer un “flashback”. D’aquesta manera, cada dia aniré fent el relat de tot el que m’ha passat, fins que ens posem al dia.

Suposo que un cop conegueu tota la història, comprendreu millor el llarg silenci.
Així doncs demà el primer “flashback”.

Nota:
Alguns de vosaltres heu anat a cal Quevedo per veure si obteníeu notícies meves, malauradament el pobre Sergi, està fotut. Té otitis, així que ell tampoc pot actualitzar... Veieu com la llei de Murphy existeix?...

Ah!, encara no sóc avi... Tot arribarà!