dimarts, de juliol 22

Cagumtot!!



- Has de passar per el sol?

- No, què en el sol la merda s’asseca

Aquesta va ser la primera conversa que vaig tenir amb l’Ivà.

Feia una setmana que, després de varis intents, en Gin, llavors director artístic del “Papus”, m’havia encarregat de fer una tira setmanal d’uns policies, els “tunda tunda”.

Jo llavors era un cadell que es pensava que es menjaria el món mundial. Portava temps llegint la revista i de sobta em vaig trobar sent part de la redacció. Era divendres, dia de lliurament d’originals i un servidor va anar cofoi a la redacció a portar la seva tira. Allà hi havia en Ventura i Nieto, l’Usero, en Joma, en Gin, l’Óscar i l’Ivà. Alguns treballaven i altres acabaven de lliurar les planes i estaven fent-la petar.

Vaig donar la tira al Gin i vaig estar una estona badant amb la facilitat que tenien i tenen pel dibuix en Ventura i l’Usero. Quan ja marxava, l’Ivà, que estava en una taula xerrant junt amb l’Óscar i en Gin, em va dir:

- Has de passar per el sol?

Em pensava que l’Ivà m’estava fent una conya i jo volia estar a l’alçada, per això la resposta

- No, què en el sol la merda s’asseca

- “Nanu”, que t’estic parlant en serio. Has de passar per el Sol?- em va tornar a dir l’Ivà, amb cara seriosa.

Llavors em vaig comprendre que m’estava fotent de peus a la galleda. Em vaig quedar sense saber que dir. En Gin, es va adonar que no entenia res i m’ho va aclarir:

- El Sol és el bar que està davant de la redacció

- Ah!... Sí... per què? – vaig preguntar, mentre notava que la cara se m’havia posat vermella com un tomàquet

- Perquè li donis aquest guió al Giménez... Coneixes al Carlos Giménez? – em va interrogar l’Ivà amb cara seriosa

- Oh, i tant, ja ho crec

- Doncs “arreando” que l’està esperant

Després d’aquesta pífia vam coincidir més cops. I quan, després de la bomba, li van encarregar tirar endavant “El Papus” em va nomenar sots-director artístic.

Durant tots els anys que vam treballar junts em va anar ensenyant l’ofici i em va donar consells que no he oblidat mai.

L’Ivà tenia un caràcter especial i, potser, un munt de defectes, però va ser un dels millors professionals de l’humor gràfic que ha donat aquest país.

Una tarda que estàvem sols a la redacció em va dir:

- Jo no penso aguantar la decadència. Quan vegi que començo a estar “ga-ga”, em prenc una pastilla i adéu. No vull que la gent em recordi “ga-ga”

- Mira, Ivà, quan tu estiguis “ga-ga”, no t’adonaràs i no et prendràs la pastilla

Quan va tancar “El Papus” vam deixar de veure’ns assíduament.

El 22 de juliol de 1993, mentre estava treballant, vaig escoltar per la ràdio que Ramón Tossas “Ivà” havia mort en un accident de trànsit a la Rioja. Vaig pensar:

- Collons iaio, t’has sortit amb la teva la gent no et recordarà “ga-ga”.

Quan va morir, avui fa 15 anys, l’Ivà tenia 52 anys.

Penso que val la pena recordar-lo.

dimarts, de juliol 8

Anècdota sobre un peatge fotogràfic que vaig patir


Mentre contestava els vostres comentaris sobre el post del peatge fotogràfic, n’hi havia un d’en Xexu que deia que tenia experiència en aquests temes, això m’ha recordat una anècdota que vaig viure fa uns quants anys a casa d’una parella, aficionada al submarinisme, que va organitzar un sopar per passar-nos las diapositives d’unes vacances que van fer al Carib.

Després de sopar l’amfitrió ens va fer seure a tots (sis persones més la seva dona) al “tresillo”. Amb el whisky a la mà vaig veure amb terror com muntava la pantalla i el projector, al que va carregar amb un cartutx en el que per el cap baix hi havia unes vuitanta o cent diapos. Va apagar la llum i va començar el turment.

Ara un peix de colors, ara unes bombolles, ara una mà amb el rellotge submarí, ara uns coralls, ara un altre peix de colors, ara...

Al cap d’un quart d’hora, vençuts per l’avorriment i l’alcohol, tothom estava dormint menys un servidor que, per educació, feia esforços per mantenir els ulls oberts i aguantar-se el badalls.

Quan va acabar el suplici, li vaig dir a l’amfitrió:

- Guaita, tot déu està dormint, fins i tot la teva dona...

- Ella, perquè ja las ha vist molts i aquests perquè és veu d’una hora lluny que no els interessa el submarinisme, no són com tu que és nota que n’ets aficionat...

- Home, jo...

- Mira, aprofitant que estan clapant et trauré unes diapositives que tinc d’unes immersions que vam fer a les illes Formigues...

I el paio va marxar decidit a buscar les diapos. Jo aterrat no s’hem va acudir res més que desendollar el projector. Quan l’amfitrió va tornar amb dues caixes a la mà li vaig comentar:

- Així que has sortit, no sé que ha passat que el projector s’ha apagat

- Collons! Es deu haver fos la làmpada... Ara no sé si en tinc de recanvi...

- És igual, no t’hi amoïnis, ara ja és tard, si de per cas deixem-ho per un altre dia

Vaig despertar a la resta de la gent i vam marxar.

Com podeu suposar aquest “altre dia” no va arribar mai.

dilluns, de juliol 7

Peatge fotogràfic

Mentre seleccionava les fotos de les mini-vacances que he fet, m’ha vingut al cap que ara començarà aquella època tan temuda en la que amics i coneguts et conviden a dinar o sopar per ensenyar-te les fotos de les vacances.

Alguns són com cal i destrien les fotos que han fet. En deixen les més interessants (15 o 20) i a més et saben donar les explicacions justes perquè et facis una idea del lloc on han estat.

Aquests dinars o sopars són agradables. Però ai las!, no tothom és així i a vegades et toca els coneguts pallisses. Aquells que, per exemple, et treuen una foto d’ell tocant el cul d’ una lleona de pedra i l’amfitrió et comenta:

- Si li toques el cul a la lleona i penses un desig, se’t compleix

Immediatament la dona entre en escena corregint al marit

- No, home, no. El desig es compleix si toques el bàcul de Sant Cipriano. Si toques el cul de la lleona tens set anys de bona sort

- No, carinyo, estàs equivocada, ves a buscar la guia

I la senyora va a buscar la guia.

Després d’una estona de rebuscar i rebuscar per las pàgines, surten a la conclusió que ella tenia raó

- Bé – diu ell – és igual. Jo vaig demanar un desig

Després d’aquesta primera foto, li segueix la foto d’ella tocant el cul de la lleona, el nen tocant el cul de la lleona, ell i el nen tocant el cul de la lleona, ella i el nen tocant el cul de la lleona, la lleona desenfocada acompanyada del comentari:

- Ui, aquesta em va sortir desenfocada

- Ja es veu, ja...

La cosa, però, no queda aquí, perquè el tema de la lleona encara no s’ha acabat. Encara queda la foto d’ell fent la “gràcia” de posar el dit al cul de la lleona

- Has vist? Aquesta té conya, eh? Ens partim la caixa cada cop que la veiem...

- Ui, sí...molta conya, on vas a parar...

Però encara queda la última de la sèrie: la lleona sola, en un intent de fer un contrallum, que està cagat de collons

- Què et sembla aquesta? A que diries que és una postal...

Llavors penses: Redéu, si que costarà car aquest sopar, em mataran la darrera neurona que tinc i tot just acabem de començar!!

dimarts, de juliol 1

Relats conjunts



- Què?

- No sé, no sé...

- Coi, mira que ets complicat. Tant et costa decidir-te?

- És què...

- És què, és què... Tu ets especialista en no definir-te mai

- Dona, és que no sé que dir-te

- Doncs m’has de dir simplement que és el que et sembla

- Ja m’agradaria, ja... Però és que és una mica difícil...

- Difícil?... difícil?... Només m’has de dir si t’agrada o no

- A veure, no dubto que no està vist. No et nego que extremat ho és... ara, sexi, el que es diu sexi, aquest pijama que t’has comprat, no ho és gens