Ho confesso. Quan més gran em faig, menys paciència tinc. És com una regla de tres inversa: A més edat, menys m’agrada perdre el temps.
Això ve, perquè, després de l’últim post que vaig penjar, me les he vist i desitjat per fer una volta per la meva ruta habitual blocaire. Quan podia entrar al meu bloc i començar a voltar per els enllaços que tinc, em costava Déu i ajuda (i això que no sóc creient) poder fer algun comentari. Així doncs després de diversos intents, m’adonava que ho no havia sortit o havia sortit dues o tres vegades. Llavors, amb un cabreix de l’hòstia, xapava i demà serà un altre dia.
L’endemà, “Sant Tornem-hi”. Mirava els comentaris que m’havíeu deixat i intentava contestar-vos. Com a molt aconseguia penjar un o dos comentaris. Em tornava a cabrejar i tornava a xapar fins l’endemà. I, així, han anat passant els dies i de sobta m’adono que porto dies sense penjar res. I és que com us he dit abans, no és que sigui un maleducat que no contesto els vostres comentaris, si no que la meva paciència cada cop és més curta i la meva enyorança cada cop més gran.
Avui, mentre dinava he anat pensant amb tot aquest tema i he descobert que jo no tinc la paciència de l’Onix (la meva musa virtual, que sigui dit de pas, està que es surt amb el seu bloc) de anar buscant el post que ha perdut dins de les entranyes de Blocat. Jo m’emprenyo i adéu-siau.
També he recordat que no fa gaire era una delícia tenir el bloc. M’hi dedicava un temps, el mateix que anys ençà dedicava a una tertúlia. Penjava el meu post, contestava els comentaris, passejava per els altres blocs i deixava els meus comentaris i tot anava com una seda. Llavors he pensat que si valia la pena agafar emprenyades perquè Blocat no va. I he sortit a la conclusió que no val la pena. Per tant, aguantaré fins a fi d’any. Després d’aquesta data, si la cosa no rutlla millor, em plantejaré dues coses: A) deixar el món blocaire o B) traslladar-me definitivament a Blogspot. El que si tinc clar és que una cosa que és un “divertimento” no s’ha de convertir en un malson.
Per últim, també he pensat que si el dia 22, Blocat va com ara i fot llufa, el Blocaire Invisible se’ns envà a fer punyetes. I, sincerament m’emprenyaria molt, ja no per a mi, si no per la meva filla virtual, l’Alepsi, i per tota la resta de gent que amb il·lusió han volgut convertir el món virtual, en un món humanitzat, fent coses com el Blocaire Invisible i els Relats Conjunts, etc. etc.
Com veieu, l’edat m’està afectant i cada cop és més fort el sentiment de que em queden pocs anys de vida i que no vull perdre el temps barallant-me amb Blocat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada