Coses de la vida

Catalunya té un seleccionador nacional que no parla català perquè no li surt del flabiol

De moment, ja he acabat la carrera...

- A veure... vostè va anar a urgències per un episodi de visió doble

- Sí, doctora

- Després del reconeixement i les proves, el neuròleg de guàrdia va sospitar que podria ser esclerosi múltiple, per això el va derivar a mi...

- Shhhhhiiii!

- Ja li vaig dir, que degut a la seva edat, és massa gran per agafar la malaltia (aquí em vaig alegrar de començar a ser iaio) i la petitíssima lesió que es va apreciar en el resultat de l’escàner era probable que no fos esclerosi, però li hauríem de fer més proves per assegurar-nos i descartar-ho del tot. No seria el primer cas que no ho sembla i ho és

PLINK! (soroll dels collonets picant la gola)

- Glub!

- Doncs ja tenim els resultats de les proves... A veure

PITICLINK, PITICLINK! PITICLINK! (Soroll del collonets repicant a la gola, mentre cau una gota de suor, esperant que la doctora acabi de llegir els informes de les proves)

- Mmmmmmm!... Doncs...

- ?

- Està tot bé. Podem descartar definitivament l’esclerosi


PATAXAN! XIN XIN! (soroll de fanfàrria, després d’haver-me tret un pes de sobre)

- I ara que haig de fer?

- Doncs, pot marxar a casa tranquil·lament. El citarem d’aquí uns mesos per fer-li un control i ja està

- I, tot allò de la visió doble etc, per què va ser?

- Un episodi esporàdic del que no sabrem mai la causa

Així doncs, de moment, després de gairebé cinc mesos, ja he acabat la carrera de malalt, una carrera que saps quan la comences però mai saps quan l’acabaràs.

(Tota la carrera de malalt l’he feta en un hospital públic, i us puc assegurar que no tinc cap queixa)

En Millet li agrada la música...

...dels euros quan cauen a la seva cartera.

Quan ens eixugàvem el cul amb paper d'estrassa

- No, no, mama, compra aquest paper higiènic que té doble capa, està perfumat i parafinat perquè no rasqui...

Em vaig mirar a la noieta i a sa mare i no vaig poder evitar recordar que quan jo era petit m’eixugava el cul amb les paperines de paper d’estrassa que la meva mare i la meva àvia portaven de la compra. Així doncs, un dia el cul em feia olor de peix, l’altre de carn i l’altre de blanc d’espanya o d’algun altre producte de neteja...

Per curiositat vaig mirar dins del supermercat a veure si trobava paper higiènic marca “El Elefante 400 servicios”, el paper que va substituir a les paperines de paper i que, suposadament, era la gran innovació per la higiene culera, malgrat que la seva aspror era comparable a la del paper de vidre.

No el vaig trobar, però interiorment vaig pensar “que fins ens hem tornat, ara si no és amb paper perfumat de doble capa i parafinat perquè llisqui, no ens eixuguem el cul"...

Succedani

L’altre dia, en un dinar familiar, vaig coincidir amb una parenta que em va confessar que era creient i per això no deia paraulotes...

Ella, quan s’empipa perquè una cosa no li ha sortit bé o perquè ha tingut un petit accident, en comptes de dir: “Em cago en Déu” diu: “Casumdena” o en comptes de dir: “Collons”, diu: “Cordons” o “Cordills”.

Jo, li vaig dir que malgrat el canvi de paraules, la intenció era la mateixa, dir un renec, però em va corregir dient que com que no ofenia a Déu, no queia en el pecat i així no s’havia de confessar...

És curiós com molts catòlics canviant les paraules, però no el sentit, esquiven la canfessió...

Son tan espavilats, que no ens els mereixem...

- Bon dia, encarregat de l’amo. Què ens ha cridat?

- Sí, tripartit. Us volia regalar una merda que no em serveix de res i a sobre em costa quartos.

- Ooooh!, quina alegria, encarregat de l'amo. Visca! Visca!... Ara correm a posar-nos una medalla...

Doncs encara no m'he mort, malgrat ho sembli...

Primer, va ser un mail que em va enviar en Puigbert (col·lega i company del diari):

- Com anem? al diari vas donant guerra però fa dies que veig que no actualitzes el bloc i et vas quedar amb la davallada de salut...cosa preocupant.
Espero que no sigui res complicat, però, estàs recuperat?

Després, una xerrada amb el senyor Garigot, tot dinant...

- Collons, nen!... a veure si actualitzes el bloc, que al final la gent es pensarà que t’has mort...

- Redéu, mira que és exagerat, eh?... ja escriuré, el que passa és que el metge em va dir que em prengués la vida amb calma

- Compta no t’herniïs... Bona excusa té el malalt, que es pixa el llit i diu que ha suat...

Això m’ha fet reflexionar i sobre tot fer-me unes quantes preguntes, algunes de les quals ja me les havia fet i fins i tot vaig escriure sobre elles:

- Què passa quan es mora un blocaire?

- Si no hi ha ningú que conegui la contrasenya per entrar al bloc, com s’assabentarà la resta dels blocaires?

- Com es fa un enterrament blocaire?. Els víkings posaven les pertinències del mort en una barca, li fotien foc i, apa, mar endins. En els blocaires què fem? Posem l’ordinador i les cendres del mort a la plaça de l’Ajuntament i li calem foc?

- La resta de blocs que tenen enllaçat al blocaire difunt, posen un esquela en llurs blocs?


Casumtot!, la metgessa em va recomanar que m’ho prengués en calma i jo, vinga a menjar-me l’olla...