dilluns, de juliol 11

Gent que he conegut: En Pitu


El vaig conèixer de gran i malauradament no vaig poder gaudir de cap de les seves involuntàries facècies.

En Pitu, era d’aquelles persones, que es creien un artista complert , capaç de fer bé qualsevol disciplina, ja fos escriure en prosa, en vers, dibuixar, pintar, presentar un espectacle o fer d’actor.


Em van explicar que era un home de dèries. Una vegada se li va posar a la mollera que havia de fer teatre. A partir d’aquell moment, i durant molt de temps, amb una perseverança digne de majors empreses, es va dedicar a donar la tabarra al director d’un dels grups amateurs de la ciutat perquè el deixés pujar a dalt de l’escenari.


Després de temps i temps d’insistir, el pobre director, va decidir donar-li un petit paper en la l’obra que estava muntant.


L’obra era una tragèdia d’ època dels grecs i cap el final figurava que hi havia una batalla i entraven els vencedors a escena, ben armats amb ganes de revenja. D’entremig dels atemorits vençuts, havia de sortir en Pitu i dir:


- No ens mateu, que som dels vostres...


En Pitu, portat per l’emoció de veure’s dalt d’un escenari, el text se li va anar del cap i en veure entrar els actors que feien de vencedors, es va alçar i amb tota solemnitat els va dir:


- No ens mateu que portem les postres...


Els espectadors van esclatar a riure mentre el pobre director, entre bambolines, s’estirava dels cabells.


No cal dir que aquesta fou la primera i última vegada que en Pitu va trepitjar un escenari.


Passat el temps, es veu que encara l’home anava dient, a qui el volia escoltar, que no entenia com no li havien donat cap més oportunitat en el teatre, quan, segons ell, el seu debut va ser sonat.