Dissabte vaig anar amb la Maria al Corte Inglés.
Estàvem buscant una cosa en concret i després de donar voltes, em va dir:
- I si anem al Corte Inglés?. Potser allà ho trobem.
- D’acord, anem a fer una mica d’esport d’aventura
I és que anar un dissabte al migdia a uns grans magatzems, és com fer un curset de supervivència accelerat. Has de sobreviure a empentes, trepitjades, cops de colzes, discussions, etc...
Com que diuen que la història no l’escriuen els covards, em vaig armar de valor i, apa! cap a dins.
A empentes i rodolons, vam arribar a la planta on tenien l’article que buscàvem. Mentre la Maria triava i remenava, jo em dedicava a mirar a la gent. Sempre m’agrada’t observar. De sobte em vaig fixar amb les dues dependentes. Una, anava amunt i avall atenent a diversos clients; l’altra portava una estona xerrant amb una clienta. De sobta, per davant de la caixa, va passar un d’aquest paios ben vestits, que d’una hora lluny veus que és un cap. La venedora xerraire , quan el va veure, el va cridar...
- Albert, Albert...
- Sí?
- Res, que la Montse havia de plegar a les dues i a dos quarts ja a marxat. Això no pot ser, mira com estem de feina
- Bé, ja prenc nota
- Es que hauries de fer alguna cosa, que això no pot ser...
- Ja t’he dit que prendria nota
- Sí, sí, però li hauries de cridar l’atenció
En aquell moment, es va obrir una porta i va sortir una dona carregada amb un munt d’albarans. La venedora xerraire es va quedar sobtada i amb un fil de veu va dir:
- Ai, Montse... D’on surts? Em pensava que havies plegat
- No, estava allà dins ordenant les comandes...
- Les comandes?...
- Sí, com que no ho fa ningú
- Ah...
El cap, va mirar, amb una mirades d’aquelles que fonen, a la venedora xerraire i sense dir res va marxar. La venedora xerraire, abandonant a la clienta que estava atenent, va seguir a la Montse
- Ei, Montse, deixa les comandes, ja les acabaré d’ordenar jo. Tu plega
que ja són gairebé les dues i deu...
- No, ja ho acabo i me’n vaig, ara no ve de cinc minuts...
- Ai, em sap greu, dona...
La veu de la Maria, em va fer girar
- Què et sembla?
- Què?
- Que què et sembla?... Ai, ja veig que estaves als núvols
- No, estava gaudint d’una demostració de “companyerisme” laboral
- Què estaves, què?
- Res, - Vaig dir amb un to de veu suficientment alt – una, que estava criticant a una companya i després quant l’ha tingut al davant, li ha faltat temps per llepar-li el cul
La Maria es va adreçar a la venedora que anava amunt i avall i li va donar els articles que havia agafat, els va pagar. En el moment de marxar, vaig mirar a la venedora xerraire i aquesta es va posar vermella i va abaixar la vista...
- Ai, senyor, que fotut ha de ser treballar en un niu de víbores.
- Què dius?
- Res, Maria, res, cabòries meves
Estàvem buscant una cosa en concret i després de donar voltes, em va dir:
- I si anem al Corte Inglés?. Potser allà ho trobem.
- D’acord, anem a fer una mica d’esport d’aventura
I és que anar un dissabte al migdia a uns grans magatzems, és com fer un curset de supervivència accelerat. Has de sobreviure a empentes, trepitjades, cops de colzes, discussions, etc...
Com que diuen que la història no l’escriuen els covards, em vaig armar de valor i, apa! cap a dins.
A empentes i rodolons, vam arribar a la planta on tenien l’article que buscàvem. Mentre la Maria triava i remenava, jo em dedicava a mirar a la gent. Sempre m’agrada’t observar. De sobte em vaig fixar amb les dues dependentes. Una, anava amunt i avall atenent a diversos clients; l’altra portava una estona xerrant amb una clienta. De sobta, per davant de la caixa, va passar un d’aquest paios ben vestits, que d’una hora lluny veus que és un cap. La venedora xerraire , quan el va veure, el va cridar...
- Albert, Albert...
- Sí?
- Res, que la Montse havia de plegar a les dues i a dos quarts ja a marxat. Això no pot ser, mira com estem de feina
- Bé, ja prenc nota
- Es que hauries de fer alguna cosa, que això no pot ser...
- Ja t’he dit que prendria nota
- Sí, sí, però li hauries de cridar l’atenció
En aquell moment, es va obrir una porta i va sortir una dona carregada amb un munt d’albarans. La venedora xerraire es va quedar sobtada i amb un fil de veu va dir:
- Ai, Montse... D’on surts? Em pensava que havies plegat
- No, estava allà dins ordenant les comandes...
- Les comandes?...
- Sí, com que no ho fa ningú
- Ah...
El cap, va mirar, amb una mirades d’aquelles que fonen, a la venedora xerraire i sense dir res va marxar. La venedora xerraire, abandonant a la clienta que estava atenent, va seguir a la Montse
- Ei, Montse, deixa les comandes, ja les acabaré d’ordenar jo. Tu plega
que ja són gairebé les dues i deu...
- No, ja ho acabo i me’n vaig, ara no ve de cinc minuts...
- Ai, em sap greu, dona...
La veu de la Maria, em va fer girar
- Què et sembla?
- Què?
- Que què et sembla?... Ai, ja veig que estaves als núvols
- No, estava gaudint d’una demostració de “companyerisme” laboral
- Què estaves, què?
- Res, - Vaig dir amb un to de veu suficientment alt – una, que estava criticant a una companya i després quant l’ha tingut al davant, li ha faltat temps per llepar-li el cul
La Maria es va adreçar a la venedora que anava amunt i avall i li va donar els articles que havia agafat, els va pagar. En el moment de marxar, vaig mirar a la venedora xerraire i aquesta es va posar vermella i va abaixar la vista...
- Ai, senyor, que fotut ha de ser treballar en un niu de víbores.
- Què dius?
- Res, Maria, res, cabòries meves
45 comentaris:
Ohh, ja veus, i a sobre a El Corte Inglés, sobre tot entre les dones, que es mengen les unes a les altres d'una manera brutal per tal d'aconseguir la comissió, no tenen pietat amb ningú, i ho sé perquè ho he vist des de dins, hi ha poc companyerisme aquí, i menys quant més vendes tingui el departament.
En castellà seria una "puñalada trapera", no?
De totes maneres, hi ha gent que per pujar una miqueta farien el que fes falta, no tenen cap tipus d'escrúpols. I sabeu que, a més es creuen que tenen raó i poden dormir tranquilament per la nit. Es això el que hem fot!!
Per desgracia aquests comportaments son a l'ordre del dia i en quasi la majoria de feines ,i el mes trist prolifera mes entre el genere femení, jo tinc la teoria què això es culpa del Pollastre i les sabates ;)***
Doncs si ho diu l'Ònix, que és dona, jo ho ratifico. DE "puñalades traperas" hi ha a tot arreu; però allà on hi ha només dones; van que treuen xispes!
Caram tu! I així encara algú vol que jo em posi a treballar??? Que sí, que sí, que tinc examens, però la jungla perversa aquesta a la que em veig abocada em fot una por... sí, sí, ja sé que de bones i males persones n'hi ha a tot arreu, però és que a mi, les punyalades em senten d'un malament que..... xDDDDD
Tot el que reclamava per l'altra no li caurà ara a ella, oi? Ha de ser dur anar a treballar sabent que has de conviure amb això. Pobre encarregat si té a sota seu aquesta fauna...
Senyor Avi,
I quina raó que té l'Ònix!!!
Si el món és una selva. El món de les dones és la guerra!!!
apa i quina sort de veure-ho de lluny...
em temo que aixo pasa fins i tot a les millor families!!
Estimat Avi... Al Corte Inglés es cobra bé, però part de la feina va per comisió de ventes... per tan per això veus que totes les dependentes van de cul per atendre'l... i les punyalades són de lo més normal... ho se xq tinc moltes amigues que hi han treballat y que saben el que és això....
És que no ho puc entendre, ni ho entendré mai. Si tothom gaudís de la seva feina, aquestes coses no passarien. Espero no trobar-m'hi mai en casos així.
Hi ha molta hipocresia al món laboral, jo a vegades he arribat a límits insoportables. I si hi ha rivalitat per temes de comissions i aquestes coses ha de ser ja la ostia de fotut.
Estic completament en desacord que el tema sigui pitjor entre dones. Jo he vist a homes treure's els ulls per ser els que cobrin aquell mes el plus de no sé qué (és a dir, per qüestions de peles).
Trist, però passa molt sovint. I, sent dona, he d'afirmar que sí, que entre les dones les coses no es duen massa bé, generalment.
Ara, a mi al Corte Inglés no em persegueixen gaire, em deuen veure amb cara de gastar poc?
Marxa marxa maca que faràs tard, que quan et giris et fotré la punyalada...
Però com es pot ser tan mal parit?
Allà van a comissió per vendes. Hi ha moltes punyalades per enveja, de l'estil d'una venedora que s'està una llarga estona atenent una clienta i quan aquesta va a pagar, va una "espavilada" i s'emporta la venda. Així que no m'estranya res, el que ens explica.
Benvolgut Avi això passa perque al CorteIngles sempre es primavera i la sang altera, però mare meva que mal parida, pot contar la mirada que li va clavar. Era una medallista n'estic segur !!! jajajaja
La gent pot arribar a tenir una mala folla...
Com pot haver-hi gent tant trepa? O mala puta directament!
Ostres! Déu n'hi doret! No m'agrada dir que amb aquestes coses les dones som pitjors, però quasi que és així. Devem tenir més necessitat de demostrar que som no sé què. Quina vergonya1
Al Corte Inglés, i a on vulgui, Avi!! (a Gimeno, desgraciadament, també).
Recordo moltes vegades com em trobo al mig de punyalades d'aquestes, però a mi, certament, no m'agrada formar-ne part. Ho trobo odiós... Si en algun moment passa quelcom, es diu. No? Quin problema hi ha?? aix... on anirem a parar!!!
No entenc per què no ens podem alegrar d'allò de bo que els passi als companys, amb "lo" bonic que seria!
Arare_ a la figuera
Pobre Montse...
El pitjor es quan confies en una f. de p. d'aquestes! A mi em va passar uns quants cops. Es molt desagradable!!! :-|
Sobre les dependentes del Corte Ingles, sobretot d'aquelles que porten anys i panys, s'hi podria escriure un llibre. O fer un manual de comportament laboral.
Em sembla que es com si fossin funcionaris.
Diuen que el marks&Spencer es un Corte Ingles a l'anglesa pero no te ni punt de comparacio.
Avi... jo recolzo el cometari de la Candela.
He treballat de comercial d'assegurances i els "companys" et segaven la gespa sota els peus.
El sistema de "compensació econòmica" hi té molt a veure, acaba de pervertir... però el que és cert és que de porc i de senyor se'n vé de mena! Tot i que anar a comissió ho potenciï....
Ostres Avi... li'n podria explicar unes quantes i no pas de companyes sino de companys de feina, bé, això de companys és un dir. De punyalades a l'esquena en sabem fer tots, homes i dones.
Jo en tinc un que quan li piquen la cresta el primer que fa és posar-se el meu nom a la boca, per sort el jefe em coneix i per més sort encara divendres plego.
Ostres Avi, em deixa parada. Com es nota que no entro mai al Corte Inglés perquè no havia pensat que podia passar això que vostè explica. Suposo que a totes les feines passen aquestes coses.
Avi, fa anys vaig treballar en una empresa que se'n faria creus... xivatos, pilotes, el fill dels jefes pululant... bestial, no podies obrir la boca sense haver mirat uns quants cops al teu voltant. Que els bombin! Ara feia temps que no passava per aquí ...una abraçada mestre!
Jo tenia un encarregat que me la tenia jurada. El dia abans d'un examen a la universitat, el vaig avisar de que l'endemà arribaria tard i ja li portaria el justificant.
Doncs el dia de l'examen, quan passaven 2 minuts de l'hora de començar a treballar, va trucar al cap del departament dient-li que jo no hi havia anat i no sabia perque. La mare que el va parir.
Quan vaig arribar, em vaig trobar amb el cap, que em va interrogar, a veure on era i perque no havia arribat a l'hora. L'encarregat es va afanyar a dir que jo no l'havia avisat, el "cabroncete".
Es que hi ha gent molt maca pero tambe n'hi ha que disfruten clavant punyalades...
Acabo de descobrir aquest blog i m'agrada. Enhorabona
Joder! quin xasco, per bleda!!!! així aprendrá... es que hi ha alguens que són unes víbores!!!
Avi, la propera vegada que vaja al Corte Inglés, amb càmera de vídeo. Que la narració és xula, però segur que veure les cares va ser tot una experiència.
avi, ha pensat que potser aquell ben vestit venia de beneficiar-se a la dels albarans al magatzem i per això sabia que no havia marxat i no li fotia cas a la xerrarire? Pensem-hi.!!!
Avi...esteu bé???, fa dies que rondeu per el Bloc i em teniu amoinada, ja m'imagino que teniu molta feina, però ni que sigui un hola, així ens quedem més trànquils!!!!
Petonets!!!
HOLA????? TOC TOC
BRAVOOOOOOOOOO
BRAVOOOOOOOOOO!
quin post mes ilustratiu! aixo vol dir que no t'has de fiar de ningu en el treball!
quina mala puta aquella tia! pobra Montse!!!
ole els vostres collons, avi, per dir el que realment pensaveu d'aquella idiota vibora mala pecora del dimoni jajajajajajajaja
aquella seria la que li fa una mamada al jefe per pujar... uuna trepa no? jiji
petonets, venerable avi!
PD: perdo per l'absencia pero encara tinc posts pendents juas
Aviiiiiiiiiiiiiiiiii, on sou??????
Esteu bé??, redeu, redeu, redeu, doneu senyals de vida si us plau que ens teniu amoinats!!!!
Pel que diu i pel que sembla, hi ha molt de saldo al Tall Anglès! I no cal que sigui temporada de rebaixes.
La venedora xerraire parla massa xDDD
Ja li esta bé!
Kin fart de riure que et vas diguer fer xDDDD
quin patiment....
On sou?
Ei! On sou, avi?
Aviiiiii! Entro cada dia i cada dia veig el mateix post. Tot bé???? Som uns quants els que ens enrecordem de vostè. Una forta abraçada!
Què ja tenim el petito?
;)****
El mateix missatge que per L'home músic..REDEU si algú té el seu telèfon que el truqui a veure si està tot bé!!!
Jo també passava a saludar i no trobo ningú!
I no tinc el telèfon...
Avi? Però quants whisky's s'ha fotut per perdre tan la noció del temps?
O, torna a estar de retiru en aquell racó de món sense connexió estable?
Ai! Que no sigui res!
Estic bé, gràcies a tots. Tinc un post preparat en el que explico el que ha passat, però no puc accedir al meu bloc.
coloons aquesta tia és una rata de la pitjor calanya, vaya peça !!!!
Benvolgut Avi al company Adagio ho va solucionar, li va passar exactament com vosté, si pot parlar amb ell potser li diu com ho va solucionar. Va deixar bloc.cat oi??? jajajajja
Publica un comentari a l'entrada