dimarts, de febrer 26

Calçotada a cal poll revifat (I)


Aquest cap de setmana passat vam anar a fer una calçotada a la torre del poll revifat (el poll revifat és aquell regidor d’un ajuntament del cinturó roig i que la seva dona és amiga de la Maria).

Érem cinc parelles, els membres de gairebé totes, vinculades al món de la política.

Només acabar d’arribar ja es van posar a parlar de política, que si el cara a cara, que si el PP, que si en Saura, que si en Carod, que si en Montilla...

Com que el meu mal no vol sorolls, després d’agafar una cervesa, li vaig dir al poll revifat

- Què? Anem a fer el foc?

- Sí

- Doncs apa, ves traient la llenya que necessitem molta flama

Durant una estona vaig estar suant la cansalada davant la barbacoa, però vaig evitar estar escoltant converses que no m’interessaven en absolut. És clar que, la felicitat dura poc a casa del pobre. Un cop fets els calçots i la carn a la brasa, no em va quedar més remei que anar a seure a la taula.

Tot just estava a punt d’engolir el tercer calçot, que va sorgir la primera pregunta

- I, tu, a què et dediques?

- Mmmm!... Sóc ninotaire

- Ui, que interessant – va dir-me una, que és tècnica de cultura – Així que fas titelles per a nens

- No. No sóc titellaire, sóc ninotaire...

- Fa acudits en un diari– va respondre per mi, el poll revifat – Viu d’enfotres de nosaltres

- Home, i que duri, si no fiquéssiu la pota se m’acabaria la feina – vaig dir amb el meu millor dels somriures, mentre m’endrapava un altre calçot

- I, tu com firmes? – Em va preguntar un dels col·legues del poll revifat

- L’Avi

- Ah... No, no t’he llegit. És que jo llegeixo “El País”

- Ja...

- Tu coneixes al Forgues i al Peridis?

- Sí

- És que jo els trobo genials, sobretot en Forgues, i ha cops que em peto amb ell

- Ja...

- Que tal són en persona?

- Doncs, més o menys de la meva alçada

- Ha, ha, ha, que “catxondo”. Em referia a que si són tan conyons com en els seus acudits

Redéu, redéu, redéu, ja hi som - vaig pensar - com patirem en aquesta calçotada...

dimecres, de febrer 20

Relats Conjunts: Tatuatge



- Què tal?... Com ha quedat el tatuatge?

- Collonut!. M’està malament dir-ho, perquè en sóc l’autor, però és una obra d’art... El disseny, els colors, la distribució del dibuix... Se’ns dubte, quan et passegis sense samarreta causarà sensació...

- Home, per això vaig venir a fer-me’l aquí, perquè segons em van dir, tu ets un dels millors tatuadors d’aquest país

- Bé, és qüestió d’estar a l’aguait i fer la feina amb absoluta professionalitat... Pensa que un altre no s’hagués entretingut tant en les branques i les fulles...

- Quines branques?

- Coi, les de l’arbre

- Quin arbre?

- L’arbre que t’he tatuat a l’esquena

- Un ar... un ar... un ar...bre? M’has tatuat un arbre a l’esquena?

- Sí, un arbre

- Cagontot!... M’havies de tatuar una Harley – Davidson

- No, no, em vas demanar un arbre

- I una merda! Et vaig dir una Harley – Davidson

- No et posis nerviós. Ho tinc aquí apuntant... A veure... Manel, un arbre a l’esquena

- Manel?... Jo sóc en Joan!

- Joan?... Óstia!... És veritat, en Manel era el client d’abans...

dimecres, de febrer 6

Pròtesi

Des de fa més de tres any que porto una pròtesi al maluc i em va de meravella. Si no ho dic, ningú s’adona, ja que puc fer vida normal. Només té un problema, que com que és metàl·lica, cada cop que passo per un detector de metalls, el fa pitar.

L’últim cop ha estat en un edifici oficial al que he anat a buscar un certificat per la Maria.

En arribar he posat la bossa, l’americana i el barret a l’aparell de raig X. Les claus a la safata i llavors, abans de passar per l’arc detector de metalls he avisat al guàrdia jurat:

- Porto una pròtesi de maluc

- ¿Como dice?

- Ja hi som...

Com que tenia pressa, he pensat que no era bon moment de tocar el tema de l’idioma

- Digo que llevo una prótesis de cadera

- Vale, pase

- Pitará

- Pase

- Bueno

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

- Quitese el cinturón

- No es el cinturon, es que llevo una prótesis de cadera, que es metálica

- Quitese el cinturon i pase otra vez

- Vale

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

- Los zapatos. ¿Qué lleva en los zapatos?

- Mierda

- ¿Cómo?

- Mierda, que he pisado una cagada de perro

- Me refiero a que si lleva algo metálico en los zapatos

- No, lo que llevo es una prótesis de cadera

- Quítese los zapatos

- ¿Los zapatos?

- Sí, es el reglamento. Quitese los zapatos i pase

- Vale

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

- Un momento. Darío, cachea al señor

I el Darío, m’ha fet posar amb les cames obertes i els braços estirats com un Sant Crist.

- Parece que no lleva nada. Vuelva a pasar

- Sí mire, ya le he dicho a su compañero que llevo una prótesis de cadera. Por qué no me passa el detector manual y acabamos de una vez

- Vuelva a pasar

- Vale

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

- Coño!. A ver, venga

I llavors m’ha passat el detector de metalls manual, que ha pitat just quan me l’ha posat al maluc.

- Es la prótesis – Li he dit – Si quiere me bajo los pantalones y le enseño la cicatriz

- No hace falta caballero. Ya puede pasar

- Un momento, por favor.

M’he posat l’americana, m’he guardat les claus, m’he penjat la bossa i l’he dit:

- Tengo que ir a buscar los zapatos

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

Me posat les sabates i he tornat a passar

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

Quan em dirigia a l’ascensor, en Darío m’ha dit:

- Vaya un follón ha liao

- ¿Yo?. Si antes de pasar por el arco he avisado a su compañero, de que llevo una prótesis

- Es que usted tendria que llevar un certificado médico

- ¿Y me hubiesen dejado pasar?

- Hombre, lo hubiésemos tenido que comprobar igualmente

- Entonces de que me sirve el certificado

Ha arribat l’ascensor i he marxar pensant que coi els ensenyen a alguns seguratas perquè arribin a ser tant caps quadrats.