dimecres, d’octubre 31

Cal fotre el ridícul per casar-se?

Estava comprant plàtans a la fruiteria de la plaça quan, de sobte i sense adonar-me, ha aparegut al meu costat una noia vestida amb una bata d’estar per casa, uns collons de plàstic penjats al coll, com si fos un escapulari i un barret blanc de cuiner al cap, amb una inscripció retolada a mà que deia: “Se casa la chef”.
Darrera d’ella anaven cinc noies més. Una portava una camera de fer fotos digital i una altra, una de vídeo.

M’ha mirat, somrient vermella com un pebrot madur, ha agafat un cogombre i ha simulat que feia una fel·lació. Tant la fruitera com jo ens hem quedat sorpresos. Les noies que l’acompanyaven reien, mentre immortalitzaven l’escena. Ella, després del numeret, ha deixat el cogombre i s’ha reincorporat al grupet.

- Amb sis plàtans, ja va bé – m’ha dit la fruitera, intentant aparentar la més absoluta normalitat

- Sí, sí, ja va bé...

Mentre me’ls pesava, la noia s’ha acostat a mi

- Perdoni, li puc demanar un favor?

- Demanar-me’l, me’l pots demanar, ara que jo te’l faci, són figues d’altra paner

- Em pot deixar el barret?

- El meu barret?

- Sí, és que demà em caso i m’estan fent l’acomiadament de soltera, que és una espècie de gimcana. I, ara m’han demanat que li demani el barret i em faci una foto amb ell...

- Jo te’l deixo, però està suat

- És igual

Se l’ha posat. L’han fotografiat i filmat. Me l’ha tornat, m’ha donat les gràcies i ha marxat a reunir-se amb el grupet.

- Alguna cosa més, a part dels plàtans? – m’ha preguntat la fruitera

- Eh?, ha sí, pastanagues

Llavors ha tornat la noia.

- Li puc demanar un altre favor?

- Tu demana i si jo veig que te’l puc fer, te’l faré

- Es pot fotografiar amb mi...

M’ ha agafat del bracet i ens han retratat i filmat.

Devem fer una fila, per partir-se la caixa. Un paio amb un barret negre al cap i mitja dotzena de plàtans a la mà, agafat del bracet a una noia amb un capell de cuiner, bata d’estar per casa i una collonera de plàstic penjada al coll.

- Gràcies

- De res, dona, de res... Per cert, suposo que m’enviaràs una còpia del vídeo i de les fotos

- Com?...

- No t’amoïnis que és broma. Apa adéu i que vagi bé el casori

Quan han marxat, la fruitera m’ha dit:

- Quanta paciència que tens Avi...

- Dona, si una noia té ganes de fer el mec perquè es casa, no seré jo qui li trenqui la il·lusió

dimecres, d’octubre 24

A vegades és pitjor el remei que la malaltia


Els que m’heu anat llegint sovint sabeu de sobres que jo no sóc una persona donada a la feina. Sempre he pensat que s’ha de treballar el just per viure. Em provoca rebuig aquesta gent que només viu per treballar.

Malgrat això i donat que la meva professió és inestable, tinc el (mal) costum d’agafar tots els encàrrecs que m’arriben, així doncs (per desgràcia) em passo hores tancat a l’estudi treballant.

L’estudi, el tinc muntat en una habitació de casa, que té una finestra que dona a un celobert. Aquesta finestra generalment la tinc oberta perquè el fum dels puros s’esvaeixi per allà.

Dilluns a la tarda, estava treballant, quan de sobte vaig sentir un petit terrabastall

Clanc! Clanc! Clanc!...

Vaig treure el cap per la finestra (que hi farem sempre he estat una mica xafarder) i en el terra dels baixos hi havia cinc “CD’s”.

Mentre me’ls mirava vaig escoltar una veu que em va dir:

- M’han caigut a mi Avi...

La veu era del veí del quart, que estava abocat a la finestra. Sota d’ell en una corda hi havia uns quants CD’s aguantats amb agulles d’estendre la roba

- ...Estava penjant aquests CD’s i m’han caigut

- Escolta’m – Li vaig dir – si un disc d’aquest s’embruta, es neteja d’una altra manera, no fa falta que els posis a la rentadora i després els estenguis

- No, no, Avi, si no els he rentat, són uns CD’s vells que els poso estesos aquí per foragitar els ocells

- Eh?

- Sí, els ocells veuen una cosa que es mou i no s’acosten

- Vaja, que és la versió moderna i urbana de l’espantaocells?

- Exacta, si t’hi fixes veuràs molts balcons i finestres que ho tenen...

En aquell moment, la veu de la veïna de baix ens va tallar la conversa

- Cagundéu! Que cony és això?

- Uns CD’s que m’han caigut, Rosa...

- Doncs ja estàs baixant a buscar-los, que si pujo jo te’ls faig empassar un per un...

Després de l’amenaça, la Rosa va tornar a entrar a casa seva.

- Jo de tu baixaria cagant hòsties a buscar els CD’s

- Sí, ara mateix hi vaig. Gràcies pel consell, Avi.

Un altre dia parlaré de la Rosa i la seva particular relació amb el veïnat.

El que vaig fer l’endemà va ser anar pel carrer mirant finestres i balcons i vaig poder constatar que molts tenen CD’s i altres la versió més cutre, que consisteix en penjar bosses de supermercat, que es mouen amb el vent...

Redéu, redéu, redéu... els urbanites cada cop som més horteres.

divendres, d’octubre 19

Per la LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

El proper 5 de desembre serà el “DIA DE APOYO A LOS PERIODISTAS ENCARCELADOS”, per això, REPORTEROS SIN FRONTERAS es va posar en contacte amb diversos humoristes gràfics per demanar que fessin un dibuix denunciant la manca de llibertat d’expressió que es viu arreu del món.

Amb tots els dibuixos faran una exposició itinerant per tot l’estat espanyol i també un llibre.

La meva aportació és aquesta:





dimecres, d’octubre 3

RELATS CONJUNTS: Son of man


Des de gairebé un any, cada matí feia el mateix recorregut. Baixava del tramvia, caminava dues cantonades, s’aturava un moment a la tenda de fruites, escollia una poma, pagava i se l’anava menjant camí de la feina.

Aquell 28 de desembre no va variar la seva rutina.

Va baixar del tramvia, va caminar dues cantonades, va aturar-se a la fruiteria i quan anava a escollir, el fruiter li va oferir la poma

- Tingui, li he guardat la més maca que tinc

- I com és això?

- Perquè avui és un dia especial

- Especial?

- Sí, avui és el dia dels innocents

- Jo passo d’aquestes bajanades

- Doncs jo no. A mi m’agrada fer bromes als clients, sobretot als que són tan seriosos com vostè

Amb un gest d’indiferència va pagar i es va portar la poma a la boca. Va ser llavors quan es va adonar que una part estava impregnada de “LOCTITE”.

Mentre marxava amb la poma enganxada a la boca sentia de lluny les rialles del fruiter.