dimecres, de gener 7

Charlie Hebdo


Un dia, anys després del cruel atemptat que va patir el Papus, la meva filla em va deixar anar:

-        Jo no era conscient de que feies una professió de risc. Com és que et jugaves el físic? És que no pensaves en nosaltres?

-        Ho i tant que pensava en vosaltres, per això publicava el que publicava, perquè tenia l’esperança de que tinguéssiu un món millor, però,  jo lluitava amb un llapis a la mà i els intolerants amb bombes

Amb el pas del temps vaig anar oblidant  aquesta conversa i fins i tot, dins del meu interior em vaig arribar a creure que mai més passaria una barbaritat com l’atac de manera brutal i cruel a una revista d’humor.

Avui, malauradament, de cop he tornat a una realitat que mai m’hagués agradat tornar. Uns companys i coneguts humoristes gràfics perdien la vida a mans d’uns fanàtics intolerants.

No desitjo venjança, només desitjo que mai més hagi de tornar a dibuixar cap vinyeta amb solidaritat amb cap company mort per el fanatisme d’un Déu...

Amb tot el meu afecte i admiració a Wolinski, Cabu, Charbonnier i Tignous...





4 comentaris:

Pep Roig ha dit...

D'acord. Si ens rendim haurem perdut per sempre

XeXu ha dit...

Avui hem de lamentar víctimes mortals i això no ho supera res, però igual de greu és un atac d'aquesta mena com que un govern faci retirar la portada d'una revista. La llibertat d'expressió en el nostre món és només una utopia, una cosa que ens agrada creure, però hi ha temes que mai es poden tocar, per més anys que passin. Doncs jo us animo, a vós i a tots com els que vós sabeu explicar les coses amb imatges i amb humor, que no us rendiu i no deixeu de retratar la realitat amb ironia. Em sembla molt trist que la vostra sigui una professió de risc, no m'entra al cap. Però precisament per això, cal que ningú no us pugui callar. El fanatisme és una manca de criteri i d'individualitat molt grans. Aquestes es podrien curar si els fanàtics aprenguessin a no prendre's les coses tan a pit i a riure's una mica d'ells mateixos. Nosaltres ho fem quan caricaturitzen el procés del país, i no precisament perquè no ens el prenguem seriosament. Hi ha dues maneres d'agafar-se aquestes vinyetes. Si triessin l'altra, aquest seria un món molt més cordial.

Franchu Llopis Surralles ha dit...

Gràcies per l'article i la vinyeta Avi! Sabies paraules, esperem que mai més haguem de fer vinyetes de solidaritat per companys caiguts així com la resta d'atemptats a persones innocents...

Una abraçada

Josep ha dit...

M'autocitaré: http://descans.blogspot.com/2015/01/papus-hebdo.html