Moulin Galette

Recoi, quina mala gaita que té el Santiago. En tot el temps que en Ramon i jo em estat vivint en el seu estudi, mai l’havia vist així. Redeu s’ha posat fet una fera. Treia foc pels queixals.

No dic que, el Santiago, no tingui raó, però el que ha passat, no ha sigut una cosa feta expressament. Anat com ha anat.

Jo crec que la culpa ha estat de l’absenta. Masses ampolles. Ja se sap, després de dinar, fas la sobretaula, vas xerrant, xerrant, i vas bevent, bevent i quan et vols adonar portes una curda de tres parells de nassos. Llavors tot et sembla bé i qualsevol cosa et fa petar de riure i ets capaç de fer les coses més estrambòtiques que puguis imaginar.

Si el Santiago no s’hagués adormit... però és clar després de la segona ampolla, li ha agafat l’ensopimenta i ha començat a pesar figues.

La idea, però, ha estat d’en Ramon que anava més trompa que jo.

És clar, va d’intel·lectual i de persona llegida. Però, a més a més, és un malfiat, que té el punyeter vici de voler provar-ho tot.

Més d’un cop li he dit:

- Ramon, Ramon, deixeu estar. Si t’han dit o has llegit això, doncs deu ser veritat

I ell:

- I si ens volen aixecar la camisa?... Jo ho haig de provar

Ja sabia jo, que un dia tindríem un disgust, però és clar, quan vas ple d’absenta tot et sembla bé.

- Saps que he llegit, Manel?

- Què?

- Que els pets son inflamables

- I, què?

- Que no m’ho crec. Hauríem de provar-ho

- Provar-ho?

- Sí, jo et poso un llumí darrera el cul i tu et tires un pet

- Mira, Ramon, que avui em menjat mongetes

- Doncs millor, així te’l faràs amb més intensitat, que és el que necessitem. Per què si fas un pet de monja, no fotrem res de bo

- Intensitat?. Tu a mi no em coneixes. Jo quan em foto un pet volent i apretant fort sembla una canonada

- Vinga, doncs

I quan anava a apretar, no se li acudit res més que dir-me:

- Espera!. Saps què?. Baixa’t els pantalons, que així no hi haurà cap destorb entre el pet i el llumí

No m’he adonat, que apuntava cap a la finestra. I és que quan vas ple d’absenta, perds el nord i l’orientació. A més, qui li manava al Santiago posar cortines, i d’aquesta tela tan inflamable.

Mare de Deu, quina flamarada. És clar, les mongetes...

Mira que també ha sigut mala sort que al costat de la finestra estiguessin els pots de pintura i els dissolvents...

... I els quadres del Santiago. Tela i fusta.

En segons, l’estudi ha semblat l’infern d’en Dante. Hem tingut el temps just de despertar al Santiago i sortir al carrer.

Ja enxamparé al Ramon, ja. Que tot just hem arribat al carrer, el paio ha desaparegut.

D’acord, l’edifici ha quedat fet cendra, però en Santiago no tenia perquè insultar-me, que som amics des de fa molts anys.

Molt cridar, molt cridar, però no haurà de passar la nit al ras, com jo, assegut en aquest banc del parc. Com que ell té quartos, que el seu germà li envia un bon feix cada mes, ha pogut anar a dormir a una pensió.

Redeu, comença a fer fred...