No m'he mort, de moment...

Bé, ja torno a ser aquí.

En primer lloc vull agrair-vos tots els missatges i comentaris que m’heu deixat interessant-vos per la meva salut. Alguns, fins hi tot, es pensaven que l’havia dinyat.
Això m’ha fet pensar.

Que passaria, si per casualitat, s’hagués donat aquest fet?.

Anem a fabular.

Imagineu-vos que un dia m’agafa un atac de cor i m’hi quedo. O m’atropella un Ferrari (posats a morir atropellat, almenys que sigui un cotxe de marca). O que un dia, badoc com soc, estic mirant un aparador i em cau al cap una totxana d’una obra (com la “pava” aquella del Cor de la Ciutat). O que... Bé, resumint, que estiro la pota. Què passaria amb el bloc?. Eh?, Eh?... Doncs que moriria amb mi.

Primer, aniríeu passant. Alguns, veient que no actualitzava, deixaríeu missatges com els de la benvolguda Cruella, preguntant: Avi, ets viu?.

Al cap d’un temps, aniríeu, poc a poc, deixant de passar i jo, L’Avi, passaria a ser un record.

Algú, amb ganes de fer estadístiques, afegiria el nom del meu bloc a una llista de blocs en “stanby”, i posaria un enllaç, dient, més o menys, “L’Avi, també ha plegat de la blogosfera”.

Al cap d’un mes, seria, tant sols, un record llunyà. I al cap de tres mesos, pràcticament
ningú se’n recordaria de mi.

El fotut del cas, és que la major part de vosaltres no sabria que l’hauria dinyat. I tot això perquè ningú de les persones properes a mi, saben la contrasenya per entrar al meu bloc i publicar.

Que efímer és tot. Veritat?.

En el món blocaire, establim llaços efectius amb gent que no hem vist mai i dels que ni tant sols sabem com es diuen, de que treballen o on viuen. No formem part del seu cercle social o laboral, però malgrat això, els coneixem més que qualsevol de les persones que els envolten i parlem entre nosaltres amb uns pseudònims (o “nicks”, que fa més modern) amb tota naturalitat. I és que els blocaires, som uns éssers que tenim i vivim dues vides, la física i la virtual.

Per alguns, estem sonats. Per altres som uns insatisfets, que necessitem de l’efecte tribal del món dels blocs. El cert, és que aquest cercle virtual és capaç d’ajuntar gent de diverses creences, de diferents professions i de diferents maneres de ser, que, ben segur, en el mon real mai ens haguéssim relacionat.

Estic segur que un dia tancaré el bloc. Llavors us ho faré saber, però per si algun dia em passa alguna cosa que m’impedeix continuar, us deixo el meu testament blocaire, aneu al bloc del

Sergi Quevedo, que és un blocaire que em coneix personalment i que si algun dia em passés alguna cosa, ell faria un post dins del seu bloc explicant el que m’ha passat.