.jpg)
dimecres, de març 21
dimarts, de març 6
.jpg)
dimarts, de febrer 28
.jpg)
dimecres, de febrer 22
.jpg)
diumenge, de febrer 12
.jpg)
dijous, de gener 26
Sindicats...
Ai, aquests sindicats majoritaris que reben subvencions del govern, donen recolzament a certs partits i els seus dirigents s'entaulen a fer grans àpats amb els representants de la patronal... Mauuuu!
dimecres, de desembre 21
Sempre entomant
dimecres, de desembre 7
dimarts, de novembre 29
Fins ara, Carlos
Algun
cop m’ havies dit que no volies ser un iaio jubilat. Tenies pànic a fer-te vell,
i els teus desitjos s’han complert, has marxat en plena maduresa, tan personal
com artística.
Vull
que sàpigues que, avui quan m’he assabentat que ens havies deixat, m’ha dolgut en el més fons del meu ésser.
Malgrat
no hi siguis, sempre ens quedarà les teves extraordinàries il·lustracions, caricatures,
quadres i acudits, perquè tu, Carlos Killian has estat un dels millors professionals
del segle XX i XXI.
Allà
on siguis, una forta abraçada.
dijous, de novembre 24
divendres, de novembre 4
dimarts, d’octubre 25
Ai, coi amb els mercats...
Darrerament
es parla dels mercats com si fossin uns Déus que estan per sobre del bé i el
mal. Uns Déus immaculats que responen d’una manera o una altra depenen del que
fem els pobres mortals.
Sembla
que estem davant d’una nova religió en la que el Déu Mercat actua d’una manera
o una altra depenent de que els seus apòstols, anomenats agències de
qualificacions, diguin qui és bo o dolent per actuar d’una manera o altra. I
els mercats no són cap Déu, si no una colla d’especuladors xarrupa sangs amb
noms i cognoms de grans fortunes que només volen guanyar i guanyar més i més calers,
manejant a les agències de qualificació en benefici propi...
Redéu,
estem pitjor que als anys trenta del segle passat i a sobre acabarem pagant la
vaselina...
dimarts, d’octubre 18
Qüestió de semàntica...
És curiós, amb el temps ens han fet anar tornant tan políticament correctes, que em arribat a un extrem en que ja no diem les coses per el seu nom...
dijous, de setembre 29
Sobreviurà algú?
dimecres, de setembre 21
Això va de capa caiguda
Quan no és per un all, és per una ceba, el cas és que sempre hi ha un motiu per deixar l’actualització del bloc per l’endemà.
És més, porto una temporada que ni tan sols em passejo per els blocs que visitava habitualment.
Cansant-s’hi?, vagància? No ho sé, el cas és que veig que a molts companys i companyes blocaires els ha passat el mateix que a mi. Alguns han tancat, altres s’han acomiadat a la “francesa” deixant el bloc en suspens.
Tinc clar des de que vaig començar aquesta aventura, que el bloc o es manté amb una periodicitat o es tanca. Però és clar, quan portes tants anys al ciberespai, et sap greu abaixar la persiana.
Per altre banda el bloc no ha de ser una obligació, el problema rau en que si no et marques que escriuràs cada ix dies, acabes deixant-ho, deixant-ho i quan et vols adonar ha passat tant temps que un dia quan t’hi vols tornar a posar, penses que ja no val la pena, malgrat tot, com que portes el cuquet, t’hi tornes a posar i així fins quan?...
dilluns, d’agost 8
Els nous corsaris
Els corsaris, eren uns pirates que treballaven per una determinada gent.
És a dir, un País atorgava un permís anomenat "Patent de Cors", gràcia al qual podia practicar la pirateria contra vaixells de països enemics, rebent a canvi una part del botí.
Per tant, es podria dir que el Corsari era un pirata "patrocinat".
Avui en dia, els corsaris, ja no arrisquen el físic dalt d’un vaixell. Els moderns corsaris treballen des de un luxós despatx d’una agència de ràting, ja no per un rei o per un país, si no per les grans fortunes que especulen i que eufemísticament s’ha anomenen: Mercats.
dimecres, de juliol 20
dilluns, de juliol 11
Gent que he conegut: En Pitu
El vaig conèixer de gran i malauradament no vaig poder gaudir de cap de les seves involuntàries facècies.
En Pitu, era d’aquelles persones, que es creien un artista complert , capaç de fer bé qualsevol disciplina, ja fos escriure en prosa, en vers, dibuixar, pintar, presentar un espectacle o fer d’actor.
Em van explicar que era un home de dèries. Una vegada se li va posar a la mollera que havia de fer teatre. A partir d’aquell moment, i durant molt de temps, amb una perseverança digne de majors empreses, es va dedicar a donar la tabarra al director d’un dels grups amateurs de la ciutat perquè el deixés pujar a dalt de l’escenari.
Després de temps i temps d’insistir, el pobre director, va decidir donar-li un petit paper en la l’obra que estava muntant.
L’obra era una tragèdia d’ època dels grecs i cap el final figurava que hi havia una batalla i entraven els vencedors a escena, ben armats amb ganes de revenja. D’entremig dels atemorits vençuts, havia de sortir en Pitu i dir:
- No ens mateu, que som dels vostres...
En Pitu, portat per l’emoció de veure’s dalt d’un escenari, el text se li va anar del cap i en veure entrar els actors que feien de vencedors, es va alçar i amb tota solemnitat els va dir:
- No ens mateu que portem les postres...
Els espectadors van esclatar a riure mentre el pobre director, entre bambolines, s’estirava dels cabells.
No cal dir que aquesta fou la primera i última vegada que en Pitu va trepitjar un escenari.
Passat el temps, es veu que encara l’home anava dient, a qui el volia escoltar, que no entenia com no li havien donat cap més oportunitat en el teatre, quan, segons ell, el seu debut va ser sonat.
dimarts, de juliol 5
divendres, de juny 10
Subscriure's a:
Missatges (Atom)