dilluns, de juliol 11

Gent que he conegut: En Pitu


El vaig conèixer de gran i malauradament no vaig poder gaudir de cap de les seves involuntàries facècies.

En Pitu, era d’aquelles persones, que es creien un artista complert , capaç de fer bé qualsevol disciplina, ja fos escriure en prosa, en vers, dibuixar, pintar, presentar un espectacle o fer d’actor.


Em van explicar que era un home de dèries. Una vegada se li va posar a la mollera que havia de fer teatre. A partir d’aquell moment, i durant molt de temps, amb una perseverança digne de majors empreses, es va dedicar a donar la tabarra al director d’un dels grups amateurs de la ciutat perquè el deixés pujar a dalt de l’escenari.


Després de temps i temps d’insistir, el pobre director, va decidir donar-li un petit paper en la l’obra que estava muntant.


L’obra era una tragèdia d’ època dels grecs i cap el final figurava que hi havia una batalla i entraven els vencedors a escena, ben armats amb ganes de revenja. D’entremig dels atemorits vençuts, havia de sortir en Pitu i dir:


- No ens mateu, que som dels vostres...


En Pitu, portat per l’emoció de veure’s dalt d’un escenari, el text se li va anar del cap i en veure entrar els actors que feien de vencedors, es va alçar i amb tota solemnitat els va dir:


- No ens mateu que portem les postres...


Els espectadors van esclatar a riure mentre el pobre director, entre bambolines, s’estirava dels cabells.


No cal dir que aquesta fou la primera i última vegada que en Pitu va trepitjar un escenari.


Passat el temps, es veu que encara l’home anava dient, a qui el volia escoltar, que no entenia com no li havien donat cap més oportunitat en el teatre, quan, segons ell, el seu debut va ser sonat.

1 comentari:

XeXu ha dit...

No es pot dir que la seva actuació no entusiasmés al públic, certament. Però als directors, com als entrenadors de futbol, no els agraden els elements poc disciplinats. Què hi farem.