Veient que hores d’ara, encara tinc penjat en el bloc la felicitació de les festes nadalenques, me’n recordat d’un arbre de Nadal que un cop ens van regalar i que gairebé es va convertir en etern.
Durant uns anys vam tenir a l’estudi, que compartia amb el soci, una secretaria, que el seu promès treballava en una important floristeria.
Un dia, a mig desembre es va presentar el xicot amb un gran arbre de Nadal. Mentre el miràvem sorpresos, ens va dir que era un regal que ens volia fer. Així doncs, el vam decorar i el vam deixar al rebedor.
A finals de febrer, vam pensar que ja començava a ser hora de desguarnir-lo i llençar-lo (en aquella època això del reciclatge encara no estava de moda i els arbres es deixaven al costat del contenidor de les escombraries i santes Pasqües). Un cop desguarnit, vam decidir que ja el baixaríem l’endemà (més que res perquè l’estudi estava situat en un tercer pis sense ascensor i feia una mica de mandra).
De l’endemà, va passar a l’altre demà i de l’altre demà, a l’altre, i així passaven els dies.
Cada matí quan arribàvem dèiem el mateix:
- Ei, hauríem de baixar l’arbre...
- Sí, després, a l’hora de plegar
I a l’hora de plegar:
- Hauríem de baixar l’arbre
- Buf!... I si ho deixem per demà?
- Tens raó fem-ho demà...
De demà en demà, i sense adornar-nos, ens vam trobar a finals de juliol.
En tornar de vacances l’arbre continuava allà, llavors vam pensar que com que encara estava prou bé i, ja que només faltaven, encara no, quatre mesos per Nadal, el podríem llençar passat festes.
A finals de novembre el vam tornar a decorar i, apa, unes altres nadals amb arbre.
Passat festes ens va tornar a fer mandra de baixar-lo. Així que el vam deixar allà, aquest com sense desguarnir-lo. La gent que venia a l’estudi ens deia:
- Encara teniu plantat l’arbre?
- Sí, es que nosaltres el deixem fins ben bé passat Setmana Santa
- O més enllà...
Al setembre la gent que encara veia l’arbre preguntava:
- Ja heu guarnit l’arbre?
- Sí, és que nosaltres som molt precoços
A començament del quart any, les fulles s’havien tornat molt marrons. Llavors vam comprar uns esprais de color platejat i el vam pintar.
Amb el canvi de look, l’arbre ens va aguantar un any més.
Un bon dia ens vam adonar que havia perdut bona part de les fulles i que quedava poc més que el tronc i unes branques gairebé nues. Va ser llavors, que vam decidir sacrificar-lo. A cop de xerrac el vam serrar i el vam llençar.
La gent que venia a l’estudi ens preguntava:
- I l’arbre?
- S’ha mort
- I, no en posareu un altre?
- No, estem de dol.
Durant uns anys vam tenir a l’estudi, que compartia amb el soci, una secretaria, que el seu promès treballava en una important floristeria.
Un dia, a mig desembre es va presentar el xicot amb un gran arbre de Nadal. Mentre el miràvem sorpresos, ens va dir que era un regal que ens volia fer. Així doncs, el vam decorar i el vam deixar al rebedor.
A finals de febrer, vam pensar que ja començava a ser hora de desguarnir-lo i llençar-lo (en aquella època això del reciclatge encara no estava de moda i els arbres es deixaven al costat del contenidor de les escombraries i santes Pasqües). Un cop desguarnit, vam decidir que ja el baixaríem l’endemà (més que res perquè l’estudi estava situat en un tercer pis sense ascensor i feia una mica de mandra).
De l’endemà, va passar a l’altre demà i de l’altre demà, a l’altre, i així passaven els dies.
Cada matí quan arribàvem dèiem el mateix:
- Ei, hauríem de baixar l’arbre...
- Sí, després, a l’hora de plegar
I a l’hora de plegar:
- Hauríem de baixar l’arbre
- Buf!... I si ho deixem per demà?
- Tens raó fem-ho demà...
De demà en demà, i sense adornar-nos, ens vam trobar a finals de juliol.
En tornar de vacances l’arbre continuava allà, llavors vam pensar que com que encara estava prou bé i, ja que només faltaven, encara no, quatre mesos per Nadal, el podríem llençar passat festes.
A finals de novembre el vam tornar a decorar i, apa, unes altres nadals amb arbre.
Passat festes ens va tornar a fer mandra de baixar-lo. Així que el vam deixar allà, aquest com sense desguarnir-lo. La gent que venia a l’estudi ens deia:
- Encara teniu plantat l’arbre?
- Sí, es que nosaltres el deixem fins ben bé passat Setmana Santa
- O més enllà...
Al setembre la gent que encara veia l’arbre preguntava:
- Ja heu guarnit l’arbre?
- Sí, és que nosaltres som molt precoços
A començament del quart any, les fulles s’havien tornat molt marrons. Llavors vam comprar uns esprais de color platejat i el vam pintar.
Amb el canvi de look, l’arbre ens va aguantar un any més.
Un bon dia ens vam adonar que havia perdut bona part de les fulles i que quedava poc més que el tronc i unes branques gairebé nues. Va ser llavors, que vam decidir sacrificar-lo. A cop de xerrac el vam serrar i el vam llençar.
La gent que venia a l’estudi ens preguntava:
- I l’arbre?
- S’ha mort
- I, no en posareu un altre?
- No, estem de dol.
Agraïment:
A mig desembre, El Vei, en Gatot i en Jordi Casanovas em vam donar el premi al BLOG SOLIDARI, premi que agraiexo de tot cor i que ja mateix penjo al bloc.
En rebre aquest premi jo tenia que donar-lo a cinc blocaires més, però... ai làs! a aquestes alçades ja el tenen tots els blocaires que jo se'l mereixen, així doncs només dir:
Gràcies a tots!!
20 comentaris:
Benvolgut Avi, si vol i per substituir tant sensible pèrdua, puc oferir-li un esqueix de la carnívora que corre per casa (si és que es deixa arrencar-se'l).
Bon any!
Déu n'hi do quina història. Però davant d'això només puc dir una cosa: el que fa la mandra!!
aixi que no tenieu calefaccio?
Benvolgut Jordi, li agraeixo en el que val el seu oferiment d'un esqueix de planta carnívora, però abans d'això posaria l'esquelet d'un paraigues...
Uuuuuiiii, benvolgut Xexu, la mandra diuen que és molt dolenta... però si pot deixar per demà el que pot fer avui...
Vostè m'afalga, benvolguda Cristina,si escric com escric, és perquè crec que la vida te l'has de prendre pel cantó bo... si no...
En aquell estudi, no, benvolgut Ddriver... Si jo li expliquès el fred que vam arribar a passar...
Benvolgut Avi:
Quina historia mes colpidora.Crec que en el fons no era mandra el no baixar el arbre,segur que li havieu agafat "carinyu".
Moltes felicitats pel premi del Bloc,es ben merescut.
Home, benvolgut Sergi, al cap de tants anys una mica de "carinyu" sí que li vam agafar... és que en el fons som uns sentimentals...
L'arbre és una metàfora de la classe obrera i el capitalisme?
Molt bona la història Senyor Avi. I molt bon any. que feia temps que se'l trobava a faltar —ho he dit de manera impersonal, però em referesc a mi, és clar.
Jajajajaja! El que jo digui, si fóssim pare i filla biològics no ens assemblaríem més... tinc targetes de nadal penjades a la paret des de fa dos anys.... xDDDDDDDD
Us acompanyo en el sentiment i en el record!
Benvolgut Efe, no és cap metàfora, és un cas real, del que el soci n'hi faria cinc cèntims... Ara, com a metàfora tampoc està malament...
Nedna, nena, nena... ja ho diuen a les Espanyes, "Dios los cria y ellos se juntan"
Benvolguda Cristina, segons deia la meva àvia, el pessebre i l'arbre s'han de tenir fins la Candelera, que no sé quan dimonis és...
Gràcies, benvolgut Veí, en vida seva...
Ostres tu, que fort!!! Qui ho diria fins quin punt arribem, oi?. Unes abraçades des de Cambrils
Jo encara tinc l'arbre i el naixement. Ara no encenc els llums, peró pot ser aquesta nit ho faré. Ara no em sento tan sola amb l'arbre guarnit! bon any!
Doncs sí, benvolgut anònim de Cambrils, el que fa la mandra...
Benvolguda Caliope, tenir el pessebre, és com tenir un joc de taula en el que pot anar movent les figures o fitxes. Jo de vostè no el treuria durant tot l'any, ja veura quina experiència i quina mà de comentaris que tindrà de totes les seves amistats. ja em farà cinc cèntims...
Publica un comentari a l'entrada