La Setmana Santa que vam viure perillosament (I)

Aquests dies he estat a la caseta, amb la Maria. Han estat uns dies de calma i reflexió. A les nits, després de sopar, hem fet llargues xerrades. En una d’aquestes xerrades, van parlar de com han canviat els temps i la Setmana Santa, que la d’ara, no té ni punt de comparació envers a la de quan jo era nano.

Llavors, des de dilluns, les ràdios canviaven la seva programació i pràcticament només emetien comentaris religiosos i música sacra, clàssica o militar. La tele, feia gairebé el mateix, amb l’excepció de que de tan en tan passaven alguna pel·lícula com: “Fray Escoba”, “Marcelino, pan y vino” etc.

Els xavals de llavors, a més, rebíem, cada dia al col·le, la visita del mossèn de la parròquia per adoctrinar-nos (rentar-nos el cervell) sobre la importància d’aquelles dates.

El mossèn, que sempre anava amb sotana i barret de capellà, era un home baixet i gras. I, malgrat la felicitat que es suposa que ha de tenir un home de Déu, sempre feia cara d’emprenyat.

Quan entrava a la classe tots ens aixecàvem i el mestre marxava. Ell, es quedava dret amb la mà estesa. Llavors, tots en fila anàvem passant per el seu davant i li havíem de fer un petó a la mà. Quan ets el primer, doncs mira, penses:

- Espero que s’hagi rentat les mans

Però quan ets el deu o dotze:

- Ara haig de posar els meus llavis aquí, en aquesta mà, que deu estar bruta i plena de les baves dels onze que han passat abans que jo?... Eeecccs! Segur que em surt una pansa a la boca...


Durant els tres quarts d’hora diaris que el mossèn estava amb nosaltres, ens explicava el patiment de Crist i dels Sants.

- A Jesús, lo azotaron, le colocaron en la cabeza una corona de espinas, se rieron de él, le obligaron a hacer el camino del calvario, mientras le golpeaban... Aquellos salvajes creían que con todo esto lo humillarían, pero ¿sabéis lo que pasó?

I tots els nens dèiem com si fóssim un de sol

- Nooooooo !!, ¿Quéééé pasóóó ?

- Que con su sufrimiento, Dios, lo quiso todavía más. Porqué Dios, con su infinita bondad tiene una especial debilidad por todos aquellos que sufren en su nombre

- Oooooooh!

Llavors ens parlava dels Sants que havien patit qualsevol tipus de martiri i ens deia:

- Y ellos, con su sacrificio y su sufrimiento se ganaron el Reino de los Cielos

Com que, es veu que, no n’hi havia prou amb les arengues matineres, a la tarda feia que anés tot el col·le a l’església. Ell pujava al púlpit i ens llegia trossos de la Bíblia. Després, baixava, entrava en el confessionari i ens confessava a tots.

No recordo a qui se li va acudir, però algú de la colla va proposar que aquella Setmana Santa podríem fer quelcom perquè el pare Laureano, que així es deia el personatge, es guanyés el cel.

Una d’aquelles tardes, vam seure com de costum a escoltar el sermó. Mentre des de el púlpit el mossèn ens anava explicant la vida i miracles de Jesús, els apòstols i els sants, el “Chirri”, i dos més, van entrar dins del confessionari i van col·locar en el banc on seia el pare Laureano, les prop de cent xinxetes que havíem recollit entre tots.

Quan el pare Laureano va acabar, es va dirigir, amb la seva cara de mala llet perenne, a tota velocitat cap el confessionari. Va entrar i al cap d’un moment es va escoltar per tota l’església un crit esfereïdor. Al crit li van seguir uns quants renecs. Tots ens vam quedar quiets. En Gausachs va dir:

- Fotem el camp abans que sigui tard

- Si sortim corre-cuita ara, tothom sabrà que hem sigut nosaltres – Vaig dir baixet

- D’aquí no es mou ni Déu – El “Chirri” com a cap que era, va exercir de tal.


Tots vam estar-nos en el nostre lloc. Des de allà vam ser espectadors privilegiats dels esdeveniments.

Entre els mestres i l’altre capellà, el padre Felipe, van auxiliar al mossèn.

Poc després, els profes ens van tornar a l’escola. Durant el camí de tornada, el “Chirri” em va dir:

- Al que es xivi, li parteixo la cara, passa-ho!.

Fins Dijous Sant, cada cop que ens anàvem a confessar, el padre Felipe, ens deia:

- ¿Tienes alguna gamberrada que confesar?

I tots, amb els dits creuats a l’esquena li contestàvem:

- ¿Yoooooo?, no padre...