dilluns, d’abril 2

Agraiment i palla mental

En primer lloc vull donar les gràcies a tota la comunitat blocaire per les felicitacions que he rebut (redeu, que en sou de macos). Penso imprimir els comentaris i guardar-los perquè quan el meu net tingui una edat (i suposant que jo encara toqui vores) li pugui ensenyar i dir-li:

- Mira, fa molts anys, ton avi, tenia una cosa que es deia un bloc i quan tu vas néixer, va escriure això i els companys dels altres blocs et van desitjar que tinguessis molta sort en el futur

- I què era un bloc, avi?

Suposo que aquesta és la pregunta que em farà, perquè em sembla que d’aquí a quinze anys, posem per cas, no sé si això dels blocs existirà o ja hi hauran els video-blocs o ves a saber tu quin nou invent de la tecnologia. Perquè desenganyem-nos, això dels blocs i la comunitat blocaire, té data de caducitat. Cada dia neixen i moren blocs.

Quan una persona obre un bloc, ho fa amb el propòsit d’escriure-hi seguit. La il·lusió i l’empenta dels primers dies fa que comencis a voltar per la blogosfera cercant blocs que et siguin més o menys afins i anar deixant comentaris. És com deixar la teva petjada. Com dir:

- Eh!, jo també sóc dels vostres –

Llavors reps els primers comentaris i et fot una alegria tremenda, penses:

- Redeu! Hi ha gent que em llegeix

I, gairebé, sense adonar-te quedes atrapat. A partir d’aquest moment enllaces els blocs amics i cada dia fas el passeig per tots ells. Comentes, et comenten, contestes els comentaris i la roda va seguint, fins que un dia veus que dediques una quantitat considerable de temps a mantenir tot aquest tinglado.

Amb el temps, el propòsit d’escriure seguit s’ha convertit en fer dos o tres post per setmana. Després poc a poc, vas relegant el bloc, perquè dediques més hores a la feina, a la parella, a la nena o el net. Cada dia que passa sense escriure et dius:

- Demà hi torno i faré un post diari.

Aquí és quan comença la decadència. Quan t’has obligar a fer un post diari. Quan allò que era un entreteniment es converteix en una obligació.

A vegades, a tot això, s’afegeix la pèrdua de l’anonimat.

Un bon dia, algú et diu:


- Eh, jo llegeixo el teu bloc

El fet de saber que hi ha gent que et coneix i et llegeix, fa que comencis a censurar-te.

- Si explico això, fulano, s’emprenyarà. Bé doncs escrivim d’una altra cosa. Mira saps què?, ja faré un post demà.

A la pèrdua de l’anonimat, a vegades si afegeix, com en el meu cas, les amenaces i trucades telefòniques de l’ex-cunyat.

Llavors és quan poc a poc els posts i les lectures dels altres blocs es van espaiant, fins que un dia, t’adones que has passat molt temps sense escriure i que has perdut la frescor del principi quan no et coneixia ni Déu i podies escriure el que et rotava.

En aquest moment és quan et planteges continuar o deixar-ho. Si has de ser políticament correcte, no val la pena, ja que, per desgràcia, ho has de ser a la feina diària que et dona de jalar.

Arribar a aquest punt, és arribar al punt on moren molts blocs. Uns posts políticament correctes, maten poc a poc les visites i el bloc. Llavors el bloc mora per cansament.

Un cop en aquest punt, només queden tres solucions:

Fer un post d’stand by i dir:

- Tanco perquè no m’hi puc dedicar com jo voldria. Més endavant si puc tornaré a obrir-lo (Promesa que mai s’acaba complint)

Fer un post d’acomiadament i dir:

- Tanco, adéu i gràcies per tot

O desaparèixer i deixar el bloc tal i com està, fins que poc a poc les visites aniran a menys, fins que els altres blocaires deixaran de passar i el bloc quedarà en el record.

(Tot això són reflexions. Una pura i simple palla mental, però fa dies que hi penso...)


26 comentaris:

Alepsi ha dit...

Vale, doncs ara que has reflexionat....... ni se t'acudeixi tancar, eeeeeeeeeh??? Sí, sí, és una amenaça de filla virtual!!!!!

Jajajajajaja!

De fet, tens raó, arriba un punt en que ja escriure no és tan important.... i acabes posant altres coses per davant (cosa perfectament sana, sinó mal asuntu.... xDDDD).

Ala, que me n'alegro que hagis donat senyals de vida, que jo, encara que no t'ho digui, et trobo a faltar, eeeeeeeeh??? ;)

Jo Mateixa ha dit...

Valeeeeeeeeeeeeee...Avi, esteu "xoxejant" i perdoneu que us ho digui aixi.

Mireu, jo vaig obrir el Bloc com un entreteniment, com qui escriu un llibre (avui he descobert que nomes em queda plantar un arbre i tenir un fill, tot arriba), de mica en mica vas omplint pagines i de vegades n'hi han que les deixaries en blanc.

Si s'agobia, si creu que necessita més temps per la Maria o pel menut, agafise'l, ningú l'hi retreura i tots ho entendrem, però no marxi, ens cal la seva sabiesa, la seva experiència, ens cal el seu humor, el seu enginy, els seus dibuixos, ens cal saber quant al menut l'hi surtin ler primeres dents o començi a caminar...hi han tantes coses per explicar en aquest el nostre mon Blocaire, no defalleixi!!!!

Una abraçada ben forta i un petonarro d'aquells que fan mooooolt de soroll ;-)

PD: Perdoneu que sigui així de...tosca, però, més val que us feu un altre tipus de palles, ja m'enteneu, jijijijijijiji.

el7 ha dit...

quanta raó tens..... jo fa tres setmanes que en tic escrit un dels meus veïns, però el dia abans de publicar-ho una veina (a la qual fustigava durament) em va dir: "ei, he trobat el teu bloc i ara el llegeixo". I mentre deia Gràcies amb un somriure forçat estava pensat mecagunlamarequelavaparir.....

AhSe ha dit...

Senyor Doble Avi, per si no ho sap li informo que es pot restringir l'acces al bloc a "persones autoritzades"! Ho vaig veure aixo en un altre bloc, la propietaria del qual es va enfadar una vegada i va demanar que tothom que vulgues accedir al seu bloc tingues una "invitacio"...

Un bloc politicament correcte es un fastic i un avorriment. No ho faci, sisplau! :-(

ònix ha dit...

redéu , redéu !! que malament i que trist em sona aquest post Reflexioneu""""
la comunitat blocaire sense l'avi es un jardí sense flors !!reflexioneu!!
;)***********

Farlopa ha dit...

Benvolgut avi me'n alegro que torni a passar per aquí la comunitat, llastima que aquest post fot una por de collons, ja veig que dintre uns dies tindrem un nou bloc en stand-by, però si ara tindrà moltes històries que explicar-nos de ben segur que ja en te un munt.. jajaja En fi com diu la seva filla virtual el trobavem a faltar.

vullunfestuc ha dit...

Benvolgut avi, aquest post fa més por que una padregada...

Puji ha dit...

Benvolgut Avi, preneu-vos el temps que necessiteu, reflexioneu, dediqueu temps al nounat, però no ens deixeu. Cada cop que un bloc plega mor una part dins nostre, i la vostra part és de les grosses. És a les vostres mans, només faltaria, però feu el que feu, servidor us seguirà admirant i us seguirà buscant quan li caigui un punt a les mans.

annatarambana ha dit...

Ostres ja comencem! Però què passa?

Que vosaltres no sabeu la crisi en que entro quan algú s'emparanoia, perquè llavors jo m'emparanoio i, m'agafa la depre en plan: madura tia! Tothom tanca potser que tu també facis un pensament!

Ai!

És normal que de tant en tant ens agafi el baixón. De mica en mica el bloc ocupa el lloc que li toca i, al meu parer el lloc que li toca n opot ser més gran que el llooc que toca a la "persona real", perquè llavors si que és un bloc mort, que es retro alimenta i no aporta res!

Res! Un bon whisket i tot ho veurà més clar!

cris ha dit...

Ostres avi, no ens faci això. Cada dia entro al seu bloc amb l´esperança de trobar un post nou, una nova història real o fictícia però una de les seves històries que tant ens agraden. Crec que si no té temps per dedicar-s´hi plenament almenys segueixi fent un post quan tingui temps, de tant en tant perquè no ens oblidem de vostè. Per cert què tal el net??????? Ara ja li podem dir avi de veritat. Una abraçada!

escarabat ha dit...

senyor avi; de la manera que vos decideixi estar al bloc ens estarà bé.

Jo havia decidit plegar, però al final vaig veure que tenia ganes d'explicar coses...

així que... que les coses vagin com han d'anar...

Laprí | David ha dit...

El que cal intentar és que el blog no es converteixi en una cosa per obligació, intentar mantenir-se fresc com al principi. Sempre tenir altres coses per davant del blog és molt important, perquè així tens el temps ocupat en moltes més coses.

Ara, espero que vostè no es plantegi, almenys pel moment, plegar. Vagi bé.

Tirai ha dit...

Benvolgut avi . Això que diu o alguna cosa semblant ho hem sentit molts. De fet, personalment, em sembla que estic en crisis blocaire permanent. Si és que això és possible.
Faci el que cregui o senti, però si el deixa el trobarem a faltar!

Cruella ha dit...

Avi: certer, dur i clarivident com l'al·lucinació d'un tripi. M'alleugeriu amb la vostra comprensió, i a la vegada em feis sentir vergonya de resultar tan transparent.

Vos estim.

Pardalet ha dit...

Felicitats

Edu ha dit...

Un bloc és com un matrimoni Avi, l'amor caduca però quan ho fas, és per que estàs convençut de què és per sempre .

chamb ha dit...

avi,

el que més canvia amb el temps és que
ja coneixes i et coneixen. Ja sigui virtualmemt i fisica. I comences a escriure en funció d`ells. I aqui s`acaba la part realment divertida.

Una sol-lució? fer com si res i passar de tot. I sobretot no obsesionar-se amb el nombre de comentaris i/o visites.

Jo ho he fet i torno a xalar.

i enhorabona¡¡¡

musa ha dit...

Avi, has posat en text les reflexions que em ronden pel cap des que em vaig començar a interessar per tot això dels blocs... Què curiós.

De totes maneres, trigui més o trigui menys, sempre que tingui quelcom a explicar -mentre hi sigui- l'aniré llegint, i si mai el nét s'anima i es dedica a llegir tot el seu bloc, s'assabentarà de cada cosa...

Salut!

elur ha dit...

Ai Avi... em sembla que tots, un dia o altre, ens plantegem el mateix...

Faci el que cregui oportú, evidentment sé, sabem que farà el que li surti d'allà on vos sabeu, que d'això es tracta.

Però, home... no ens deixi, eh? ;)

Au i a disfrutar de ser Avi i que per molts anys en pugui ser un de ben parit i que el nét el recordi sempre amb un somriure als llavis.

Salut!

Joana ha dit...

Felicitats amb retard, pel nét i per l'avi.
En quant al bloc jo crec que en cada moment hom ha de fer allò que cregui més adient i sobretot no perdre la il.lusió.
Potser ara prioritzareu estar amb els nét i fer altres coses. En tot cas sembla es pot tornar al bloc si ve de gust.
Que vagi tot molt bé!
una abraçada!

Metamorfosi ha dit...

Benvolgut Avi,
Ja sé que no ens coneixem, amb prou feines sé que acaba de ser avi per primera vegada malgrat el seu nick, de manera que no seria del tot cert que digués que el trobaria a faltar si deixa d'escriure en aquest blog.

Però estic començant a conèixer tota aquesta colla de blocaires i sé que són meravellosos, i si tots coincideixen en que el trobarien moltíssim a faltar si ens plantés, és que tenen raó!

Així doncs, jo li demano amb un somriure als llavis i amb cara de bona nena (tal com ho fan les criatures... vagi's preparant! XDDD), que gaudeixi del seu nét i de tota la família, i que de tant en tant trobi un foradet per passar a veure'ns i deixar-nos un regalet. Així jo també tindré l'oportunitat (la propera vegada que se'n faci una altra d'aquestes mentals) de dir-li que el trobaria molt a faltar si deixés d'escriure.

Amb molt d'afecte,
Metamorfosi

efe ha dit...

Uff, jo és que, Avi, llegesc això de això dels blocs i la comunitat blocaire, té data de caducitat i no puc continuar. Ni parlar-ne, eh! Que tancar el bloc és com abandonar-nos i això està molt lleig

El veí de dalt ha dit...

Avi,
ara baixo i us duc un güisquet...i la fem petar amb calma. Què puc afegir al que ja han dit els seus "nets" blocaires, que en saben més que un mateix? Ja heu vist que això dels blogs és com les muntanyes russes: t'agafen "subidons" i no pots deixar d'estar-ten i,a voltes, et trobes arran de terra. La qüestió és no deixar mai d'anar al Tibidabo. No importa els cops que hi pugis; és si tens ganes o no de seguir passant-t'ho bé. Si les heu perdudes, malament rai. Que sereveixin aquests ànims virtuals per repensar-vos-ho amb calma.

L'Avi ha dit...

Benvolgudes i benvolguts, gràcies per el vostre suport. Després de reflexionar seguiré endavant amb el bloc. Això sí, aniré al meu ritme. Vull gaudir escribint i llegint altres blocs. També vull gaudir de la Maria, de la meva nena i del net.

Fraggle ha dit...

Us entenc perfectament avi.
El nostre bloc, sense anar mes lluny, no hi escrivim diariament. De vegades es un post o dos per setmana... cada vegada escriu menys gent i tinc la sensacio que ja no atraiem tant com abans.
Tot s'ha de dir que jo escrivia molt en tots els posts i ara torno a agafar el Google Reader amb mes ganes. El fet que jo esccrivis feia de RRPP pel nostre blog.... pk si no escrius, no et visiten el blog... la cosa va aixi.
Pero pk poca gent visiti el nostre blog no el pensem pas tancar.
Potser no posem tantes palles mentals ni experiencies com la Gemmi, el Dagio, l'Alepsi o el Lapri, el Farlopa o vostè mateix... pero es un racó ben nostre.

i no passa res que chochear es bo de vegades jejeje

Molts petons venerable avi!

Laia / Fraggle

Jordi Jordi ha dit...

Caram Avi, quina raó que té. Vosté vagi fent, que hi ha coses més importants que el bloc. Això sí, si de tant en tant ens pot fer un escrit dels seus, li agrairem. No és fàcil que et facin riure, avui dia. Gràcies per aconseguir-ho!