Què "bonic" és estar malalt!

És curiós la de coses que et poden passar quan estàs refredat.

El telèfon.
A vegades m’he passat dies en els que només he parlat per telèfon amb una persona. Fins i tot, hi ha dies que el telèfon ni sona. Ara, basta que estiguis constipat, que sembla que tothom es posi d’acord per trucar-te:

- Sí?

- Hola, sóc, jo... Què et passa?

- Estic refredat

- Ja se’t nota. Tens la veu agafada

Agafada?... Què cony vol dir que tinc la veu agafada?... Que m’expliquin qui me l’ha agafat, que si convé li foto un gec d’hòsties perquè me la deixi anar.

Els remeis.
Tots els que truquen, tenen un remei infal·lible per curar-te.

- Això dos sobres d’antibiòtic al dia i en quatre de dies curat

- És que els antibiòtics, no són sant de la meva devoció

- Cony!, doncs després no et queixis si estàs fotut. Et dic el què i no em vols fer cas...

(.........)

- Això una copa de conyac calent amb mel i se’n va en un tres i no res

- És que a mi el conyac no m’agrada. Jo sóc de whisqui

- Mira, si t’has de fotre el primmirat, poc que et curaràs...

A la llista de remeis infal·libles, podria afegir: Els bafs d’eucaliptus. El Vic
Vapor- Up. Les fregues d’alcohol. Una dutxa amb aigua freda. etc. etc.

La dona metge.
La Maria, ha procurat estar al meu costat tot el possible, i si hagut de marxar, m’ho ha deixat tot a punt i m’ha trucat cada dos per tres:

- Hola, com estàs?.

- Com una cafetera

- T’has posat el termòmetre?

Aaaah! El termòmetre. Un aparell, que es suposa serveix per ajudar-nos a guarir la malaltia i resulta que acaba fotent-nos més mal de cap.

Qui collons va ser la ment privilegiada que el va inventar?, amb aquelles ratlletes i numerets tan petits, que has de tenir la supervista de superman per saber si tens o no febre. Et passes un fotimer d’estona sacsejant-lo perquè baixi la punyetera ratlla. Després l’has d’anar movent de cantó a cantó, per veure si ja ha baixat prou. Sort en tindràs si no et disloques un canell...

A més, els malparits, llisquen... redeu, si llisquen. Com et descuidis i et confiïs, et salta dels dits, va a petar a terra i ja has begut oli. Els vidrets petits, costen un colló de recollir, i el mercuri... es fot aquella bola platejada, que no hi ha manera d’agafar...

- No, no m’he posat el termòmetre

- Per què?

- Perquè ara mateix, el tinc escampat a trossos per terra, com si fos un puzzle i em sembla que no me’n sortiré per tornar-lo a refer.

- No t’amoïnis, ara quan vingui en portaré un altra.

La paciència de la parella
La segona nit, et puja la febre i de sobta, el teu cos, sembla que se li doni per treure a fora tot el líquid que has begut durant els últims deu anys de la teva vida. S’obren el porus i apa, sembles les Fonts de Montjuïc, només et falta la musiqueta i els llums. Total, que quedes xop tu, els llençols, el matalàs (aquell que et recomanen que no es mulli) i la teva parella.

I a les tantes de la nit, ella remullada de dalt a baix et diu com si tal cosa:

- Assecat, que ara canvio el llençols.

Llavors és quan un pensa:

- Per què collons, haig de jugar a la loteria, si ja m’ha tocat la grossa amb la Maria.

(Aquesta petita anada d’olla, és perquè encara em queden restes de febre. Com que no tinc ganes de trencar un altre termòmetre, no sé exactament quanta febre tinc, però tinc restes de febre. Cony!, que em poso la ma al front i el tinc calent... )